Ànima de llop

Llorenç Capdevila (Alpicat, 1969)                        
Sóc de les que després de llegir un llibre i, fer-ne en alguns casos la ressenya, es passeja per la xarxa per copsar-ne altres opinions. Si bé és cert que a trets generals hi han coincidències, és en el detall –  en els matisos – on les meves opinions varien. Més que variar, jo em fixo en uns detalls que moltes vegades han passat desapercebuts, i són els que a mi més m’ha complagut – per proximitat, per bellesa, per sorpresa, per un mot, per… -. I jo, que sóc de les que em tiro sempre pedres a sobre, em dic que no dec ser una lectora prou atenta. Perquè explico tot això, perquè sento una mica de vergonya i molta timidesa a l’hora de posar-me a fer aquesta ressenya.
He fet els deures abans d’hora i de les opinions que n’he llegit m’he quedat amb una;
“…El lèxic, treballat i recreat, pràcticament salvat de les tombes fabrianes, dóna un cert to barroc al text, que tot i així s’entén de manera àgil i fluïda a causa de les xocants i febrils accions que desencadenen els seus personatges…”
(Joan Jordi Miralles: “Ànima de llop”, El pou de la gallina, maig de 2005)
I jo, que sóc de seducció fàcil, i tinc el meu Fabra sempre a la taula , em deixo portar per tots els mots perdut en el temps, i la novel·la n’està plena. És l’avantatge de fer viure la història a l’Edat Mitjana –que a mi tant m’agrada -. I l’autor, curós en el llenguatge, utilitza amablement el parlar de l’època, enriquint encara més la novel·la. “cabòries, magí, capmall, llostrejava, pels budells de Déu!, a doble queix, topants, segalls, tros d’arlot, bastaixant, gavell, borseguins, brufolar, oratge, occit…”.
En Miqueló, ara degà del monestir de Ripoll, és qui s’encarrega de fer perdurar en la memòria la tumultuosa vida del seu germà, Jaume Bru, altrament anomenat Matallops. A títol de justificació en explicarà “fil per randa” la vida “d’un home contradictori, d’esperit confús”.  Les sentències en llatí són presents en tota la novel·la, és la manera que té el germà d’intervenir en la narració. Pàg. 91 “Tanmateix, com solem dir la gent d’església: Homo proponit sed Deus disponit…”.
El llibre està dividit en dues parts, la Bèstia i L’home, i encara que d’una manera o una altra, en Jaume Bru conviu amb les dues personalitats sempre, hi ha dos punts d’inflexió: el descobriment de l’amor per la Teresa i el naixement d’un nou sentiment, –  allunyat del de venjança i mort que l’havien acompanyat sempre – , és el de desesperança i odi al sentir-se culpable de la mort del pare i l’Agnès. Així la Bèstia esdevé Home. És el deixar de sentir-se únicament com “un predador a la recerca d’una presa.” , és tenir remordiments, és voler canviar les coses – les morts, les injustícies – , és la necessitat de viure amb pau – amb ell, amb els altres – … Per això és una llop ( animal salvatge ) amb ànima, que malgrat tot el que ha viscut i sobretot el com ho ha viscut, descobreix, potser massa tard, que té sentiments, que és humà ( encara que jo crec que mai ha deixat de ser-ho) .
En Jaume Bru, és un personatge intemporal, és a dir, el podem fer créixer en un altre espai i temps i seguiria actuant de la mateixa manera, evidentment segons els temps en el qual el trobéssim no hi hauria sang i fetge, però si inconformisme i rebel·lia. Una vida què és com un “tirabuixó”, sempre donant voltes, “giratombs” , per intentar sortir d’un cercle que no acaba de tancar-se mai. A ell, però, li tocarà viure a la Catalunya del s XV, en plenes guerres de Remences. Una Catalunya, feudal, bruta, plena de privilegis i servilismes, on sembla que mai es pugui viure amb tranquil·litat, una Catalunya de lluites, de dir prou, i de mirar el futur, com a individu i com a poble.
En aquest trossets de textos es pot veure com canvia en Jaume Bru.
Pàg. 36 “Un cop vaig sentir de que a cada home se li resisteix alguna habilitat. Es tracta de malapteses quotidianes, sovint banals però a vegades d’una certa gravetat… (…) Vet aquí que en Jaume Bru, mon germà, … tenia una habilitat escantellada: li costava d’estimar. En realitat, durant molt de temps en fou incapaç.”
Pàg. 44 “-Accepto allò que no puc canviar…”
Pag. 112 “L’amor, conclogueren, sigui quina sigui la seva manifestació concreta, prové directament de l’ànima i, per tant, diferència els homes de les bèsties.”
Pàg. 141 “Sentia un pes al pit i es demanà si allò devia ser la por i com era que mai abans no l’havia experimentada”.
Pàg. 148 “Ara, en canvi, dubtava i això era nou.”
Pàg. 179 “El record de la persona que li havia desfermat, deu anys enrere, l’instint més brutal, ara l’humanitzava.”
Pàg. 226 “-Matar pot ser just, però no reconfortant.”
Pàg. 240 “Viure, per tant, serà la meva penitència (…) i a partir d’ara restaré com si fos mut, aïllat del món, repassant interiorment, una vegada i una altra les desgràcies que la meva desídia ha provocat.”
Tastets
>> Sens dubte, haver llegir Solitud darrerament hi ha ajudat força, per no dir-ne del tot. He vist dues entranyables coincidències; Orifany i Llufa.
Pag.46 “-Què és allò tan estrany, pastor?
-L’Orifany…Ei! La gent d’ací en diuen Volva, mes jo atrapi que li escau més l’atro nom; per la retirança, sabeu?”
Víctor Català, Solitud
Pàg. 110 “-Quan he sabut que actuaves a l’hostal de l’Orifany no he volgut malbaratar l’ocasió de fer-la petar una estona amb un vell conegut… Com estàs?”
Llorenç Capdevila, Ànima de llop
Les Llufes formen part de la Muntanya de Solitud, en són una de les seves llegendes. En canvi aquí … el Llufa, un vell murri, geperut i lleig com un dimoni” és convertirà en un dels malsons d’en Jaume Bru.
>> Banyeta, en la meva infància, era un personatge entranyable, era el dimoni que no feia por, el que sempre li quedava la cua atrapada a qualsevol forat i feia riure a tothom. Per això l’he volgut afegir a aquesta secció que acabo d’estrenar amb el nom de Tastets
Pàg. 66 “… un d’aquests cristians sense prepuci de qui no em refio més que del mateix Banyeta…”


>> La novel·la està farcida de frases fetes, jo n’he apuntat només unes quantes. “a dona afaitada gira-li la cara”, “Amor de donzella és aigua en cistella”, “Qui escudella menja d’altri, freda la menja”, “qui no mira endavant, cau enrere”, “Qui amb ferro mata, del ferro mor”, “Qui pecador va a Roma, pecador se’n torna” …

La primera novel·la que vaig llegir d’en Llorenç Capdevila va ser El color del crepuscle. Em va agradar. Situada a l’Edat Mitjana, on hi ha el robatori d’un fermall, on ningú és realment el que sembla i on res acabarà com els personatges havien planejat.

El mot:            xopes, cosida
                        Xop(es) completament moll, xopat.
Pàg. “…una dicció pausada i segura, d’aquelles que semblen xopes de veracitat sincera.”
Cosida que s’ha cosit
 Pàg. 201 “amb la boira gebradora cosida a terra i un fred que penetrava fins al moll dels ossos.”
La fitxa:           Capdevila, Llorenç, 2004 Ànima de llop 1ra ed. 2004 Barcelona. Decsa Llibres L’Odissea  251 pàg.
L’enllaç:
Valoració:        QQQQQ

 

http://quaderndemots.blogspot.com/feeds/posts/default

2 thoughts on “Ànima de llop

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Top