Bilbao-New York-Bilbao

Kirmen Uribe (Ondarroa. 1970)                   
A la biblioteca on acostumo a proveir-me dels llibres que llegeixo, fan prou sovint exposicions de llibres en una gran taula. Uns cops són llibres de viatges, la tardor, novel·la negra… sempre varien. Sempre m’hi paro, m’agrada observar les ofertes que hi ha exposades i comprovar si n’han triat algun dels que jo ja he llegir. Fa gracia (almenys a mi). Acostumen a fer una bona tria de lectures i sempre m’hi acabo enganxant. Com ara.
Novel·la, pensaments, apunts… costa una mica de definir. En tot cas, és un llibre que no manté l’estructura clàssica de la novel·la. Això pot provocar en els lectors diferents reaccions. Els que prefereixen una novel·la més lineal, no els hi acabarà de convèncer. Els lectors més “atrevits”, que ja els hi està bé trobar recursos diferents i barrejats si poden trobar més còmodes. En tot cas és una novel·la diferent i m’hi he capbussat, però reconec que la part final m’ha costat mantenir l’atenció i l’actitud entusiasta del principi. ”No quería escribir de una manera ortodoxa y me planteé una novela del nuestro tiempo. Además está relacionada con las nuevas maneras de leer, mucho más fragmentarias” diu el mateix Uribe i és que la novel·la és això, un joc de recursos literaris diferents; converses, cartes, e-mails, pensaments, història… amanits amb vivències personals i sentències o pensaments més universals, fragmentats en trossets petits.
“Els peixos i els arbres s’assemblen. S’assemblen en els anells. Els arbres en tenen en el tronc.(…). Els peixos també tenen anells, però en les escates.(…)
L’anell dels peixos és microscòpic, no es veu a simple vista, però hi és. Talment una ferida. Una ferida que no s’ha tancar bé.
Igual que els anells dels peixos , els moments difícils van marcant les nostres vides, fins a convertir-se en la mesura del nostre temps.(…) Cada pèrdua és un anell fosc al nostre interior “
Són fragments de la primera pàgina i em van atrapar.
Uribe intenta construir la seva novel·la a base d’ajuntar diferents elements, com en un collage, i ajuntar-los  -encara que una mica desordenats al meu parer- per explicar la història del seu avi i del seu pare. Gens uniforme, diuen des de El Placer de la lectura  “…lo hace a modo de novela en marcha, enseñando al lector los mecanismos de la ficción…” , es com si mostrés al lector la seva llibreta d’apunts, on guarda de manera desordenada (tal com raja) tota la informació que li permetrà després, un cop ordenada, classificada i passada pel sedàs, crear la seva novel·la. Però Uribe no fa la ordenació, mostra el recull de tot el material, explicant com i quan l’ha obtingut. Aquesta és la originalitat del llibre. Sorprèn.
L’autor, en primera persona ens parla en més d’una ocasió d’aquest fet en la novel·la. Pàg. 124 “Vaig explicar-li a la Fionna el projecte de la novel·la. La idea havia pres cos, i al final s’estructuraria entorn d’un vol entre Bilbao i Nova York. El repte consistia a parlar de tres generacions d’una família sense tornar a la novel·la del segle XIX. Hi exposaria el projecte d’escriptura de la novel·la mateixa i, fragmentàriament, molt fragmentàriament, històries d’aquelles tres generacions.”
En tot cas, pot agradar o no, però resulta del tot interessant. I és aquesta fragmentació la que fa que hi hagi capítols o històries dins la història, que t’atrapin més, i altres que resultin fins i tot intranscendents. Hi ha qui diu que resulta una mica carrincló o ensucrat quan fa referència a vivències més personals d’ell o de la família (tot són gustos). Parla de política, de llengua, de la guerra, de la família, del poble, dels pobles, del país, de literatura, de pintura, de cultura, de pesca, de l’extinció de la pesca “al mar ja no queden peixos, només aigua”… de l’individu sempre dins una col·lectivitat (família, poble o país). D’una manera, diguem-ne suau, mostrant-se objectiu, encara que tracti de temes més personals o fins i tot delicats.

El Guernika. Quan parla del pintor Aurelio Arteta, explica que Pàg. 16 “el govern legítim li va encarregar que pintés un quadre que havia de ser emblemàtic. Es tractava de mostrar al món el que havia passat… Aquella havia de ser l’oportunitat de la seva vida. Però, tot i això, Arteta va declinar l’encàrrec.”  Més tard el pintaria Picasso. Aquest fet, ara del tot intranscendent, resulta si més no curiós, i li serveix per preguntar-se sobre la llibertat del creador – de l’artista-  i qüestionar-se si “es deu a la seva obra”. De l’anècdota, d’una llegenda , d’un fet concret i puntual… Uribe en treu  una reflexió que després enllaça immediatament amb un altre tema. Així, capítol a capítol. En un aiguabarreig d’inputs que donen com a resultat aquest Bilbao-New York-Bilbao que sembla construït davant del lector.


Erromerian1,  Aurelio Arteta      
En Biel de Tinta xinesa diu: “Llibre de viatges, no només el que fa el protagonista en avió des de Bilbao fins a Nova York, sinó també el que fa a la història del país i a la de la seva família.” El viatge que fa dins l’avió creuant l’immens oceà sembla més aviat un pretext. Un altre recurs literari per indicar-nos que els problemes individuals i els col·lectius –d’una gent, d’un poble, d’un país- són transversals. I el seu viatge personal, les seves vivències i records tampoc no estan anclats. Són vius i alguns d’ells també transversals. Segurament mirats en pla alçat en pot veure millor el conjunt.
M’ha recordat, encara que són molt diferents i no tenen res a veure, El crit del peresós de Sam Savage, que construeix la seva novel·la a partir de cartes, pòsits, anuncis i fins i tot llistes de la compra.

Des de El placer de la lectura , Frédéric Aranzueque-Arrieta,  Llibros y literatura, Tinta xinesa , també n’han parlat.

 

Pag. 25 “Sí, ja sé que sona estrany que en temps de guerra tingués a casa gent de tots dos bàndols. Però una cosa són les idees i una altra el cor”
Pàg. 26 “<La vostra llengua sembla el mapa d’un tresor>, em va dir. <Si desenfoques la resta de les lletres i et fixes només en les ics, sembla que t’estiguin guiant per la ruta del tresor>.
Em va semblar que allò era el més bonic que es podia dir d’un idioma incomprensible: que semblava el mapa d’un tresor.”
Pàg. 44 “La curiosa capacitat inventiva de la memòria no afecta només les famílies, sinó els pobles.
Pàg. 61 “El més important són les històries, siguin veritat o mentida, o totes dues coses”.
Pàg. 107 2Hi ha coses que no es poden deixar en mans del destí, pel que pugui ser.”

 

Tastets
>> cucut 
naturasab.blogspot.com
Cucut || 1.  Ocell de la família dels cucúlids.

El DCB explica aquesta superstició Quan un sent cantar el cucut per primera vegada en l’any, cal que es deixi caure d’esquena a terra per a no tenir mal de renyons en tot aquell any (Gomis Zool. 323)”

 

Pàg. 94 “Als boscos d’Estònia, vaig sentir per primer cop el cucut. Una vella dita basca afirma que, si quan sents el cucut per primer cop duus monedes a la butxaca, no et faltaran diners durant tot l’any.
Les supersticions formen par de la cultura dels pobles, i cada poble té les seves, hi ha cops que coincideixen o s’assemblen, d’altres no. Descobrir-les és una joia.
“Però tan bon punt les grues del port comencen les seves pujades i oscil·lacions, sembla que tot el que tenien els vaixells de romàntic desaparegui”
Virginia Woolf
L’autor fa tres citacions abans de començar el llibre, a mi m’ha agradat aquesta)
Sorpresa. Aquesta és la primera impressió que n’he tret només començar la lectura. Un llibre diferent i atrevit. Atrevit per trencar amb aquesta força els motllos de la novel·la convencional que tan bé funciona. És la primera novel·la d’Uribe, i ho fa d’aquesta manera. Per això costa una mica de llegir, et perds amb aquest anar d’un cantó a l’altre i amb anècdotes o fragments que semblen posats sinó amb calçador, si una mica sobrers. Tot i així m’ha agradat. És si més no una lectura interessant. M’ha servit per conèixer nous blogs de literatura de fora la Catosfera, aquest és el meu particular valor afegit.
El mot:           
La fitxa:           Bilbao-New York-Bilbao, Kirmen Uribe , 2008 1 era edició 2010 Edicions 62, S.A. Traducció del basc Pau Joan Hernàndez. 185 pàg.
Premis:           Premio del Gremio de Libreros de Esukadi 2008
Premio Nacional de la Crítica 2008 en llengua basca
Premio Nacional de Narrativa 2009
L’enllaç:
Valoració:        QQQQQ
http://quaderndemots.blogspot.com/feeds/posts/default

15 thoughts on “Bilbao-New York-Bilbao

  1. CarmeNo Gravatar

    Jo només he llegit poesia de Kirmen Uribe: “Mientras tanto dame la mano” Em va agradar també.

    D’aquest llibr e ja n’he sentit a parlar molt, aquest sí que me l’apunto pel proper pilonet. Ara el de les vacances ja el tinc!

    Respon
  2. Llorenç CapdevilaNo Gravatar

    N’havia sentit a dir una mica de tot, d’aquesta novel·la.
    Jo també he llegit la seva poesia de “Mentrestant agafa’m la mà” (traduïda al català des de fa poc, en una edició bilingüe basc-català, a cura de Laia Noguera i Jon Elordi). Són uns versos d’aparent senzillesa que, de tant en tant, arriben a ser força profunds.
    No fa gaire vaig anar a un recital seu i em va agradar molt com llegia els seus poemes. Sense poder entendre res (recitava en basc) podies captar la sensibilitat dels versos en la seva dicció. Després, la Laia Noguera en llegia la traducció.
    En faig cinc cèntims al meu bloc:
    http://llorenccapdevila.blogspot.com/2011/05/kirmen-uribe.html

    Respon
  3. ElfreelangNo Gravatar

    Me l’anoto el llibre….m’agraden els plantejaments originals i aquest es veu que és un llibre “diferent”…per cert veig que estàs llegint el curiós incident del gos a mitjanit …. a mi em va sorprendre i em va agradar molt

    Respon
  4. EvaNo Gravatar

    A ca meua R està llegint aquesta novel·la i em comenta exactament el mateix… 🙂
    Me l’apunto, però per la tornada de vacances!

    Respon
  5. Quadern de motsNo Gravatar

    Carme, poesia… em costa una mica, però ho el tindré en compte.

    Llorenç Capdevila, ja t’he consultat l’enllaç. Interessant això d’escoltar poesia en un idioma que es desconeix, com ara el basc. Gràcies.

    Elfreelang a mi em va sorprendre agradablement, encara que reconec que al final em va costar més. La mateixa sensació que em va passar amb “El crit del peresós”. Ja em comentaràs.

    Eva M’agrada coincidir amb algú, fantàstic. Tu quan l’acabis (després de vacances) tens la porta oberta per donar-me’n l’opinió.

    Respon
  6. montselladoNo Gravatar

    Quina gràcia, això de les supersticions. Jo, quan vaig sentir el primer ni duia calerons a les butxaques ni em vaig tirar d’esquena… així em va! 😉

    Respon
  7. Quadern de motsNo Gravatar

    Màgia, té aspectes interessants, si més no, però no és dels millors que he llegit.
    Pel que puc deduir dels teus gustos literaris fas bé en deixar-lo per més endavant. Gràcies.

    Montse, ara ja saps com funciona això del cant de cucut…així et va (pitjor que a mi no ho crec) ;D

    Respon
  8. CinderellaNo Gravatar

    Hola, t’he trobat pel ciberespai XD
    He llegit la teua entrada del llibre ‘Bilbao-Nova York-Bilbao’ i en fas, com a mínim, una invitació a llegir-lo. me’l deixe pendent perquè no ets la primera persona q me’n parla molt bé (ho feu un amic, i ja ho tenia oblidat) del mateix.
    Aprofite per saludar-te
    A veure si et freqüente algun dia
    Cinderella

    Respon
  9. Quadern de motsNo Gravatar

    Cinderella, benvinguda. Espero que t’agradi, ens llegim. Gràcies.

    Jordi, que seria un poble, una cultura sense supersticions? Segurament una mica avorrit. Continua treien el cap per aquí que seràs benvingut. Gràcies.

    Maria, benvinguda. Espero que t’agradi el llibre i si et ve de gust ja em diràs si t’ha agradat. (M’he informat… enhorabona i que vagi bé per la Fira).

    Respon
  10. mafaldasNo Gravatar

    Interesante reseña, sin embargo a mí no me gustó la estructura tan fragmentaria que tiene esta novela ni tampoco la cantidad de historias superfluas que no aportan nada a la lectura. La sensación que me dio cuando lo terminé fue de haber leído más bien un borrador que una narración en sí misma.
    Ya se sabe que en cuanto a libros hay mil opiniones distintas y, aunque no puedo decir que no me ha gustado, tampoco que me ha entusiasmado. Tenía unas expectativas bastante altas respecto a este libro y no se han visto cumplidas del todo.
    Musus.

    Respon
    • Quadern de motsNo Gravatar

      Benvinguda, mafaldas

      Hemos coincidido un poco en las sensaciones. A mí me despertó, en un principio, sorpresa por su estructura, sin embargo hay historia, como tu bien dices, innecesarias que aburren un poco. En positivo, conocer a un autor desconocido y aprender alguna cosa interesante, además de descubrir blogs que no había visitado, eso es lo que me llevo del libro. Sin olvidar su magnífico principio. Una lectura diferente.

      Gracias por pasarte.

      Respon

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Top