Amb quatre mots: original, lectura seductora, ben escrit (una encantadora història “retrats en paraules, petits contes fets d’imatges”)
Recomanada per: m’han dit que creien que m’agradaria. L’han encertat de ple.
El llibre: Cafè Zoo, 2012 Viena Edicions. Viena Narrativa. Pàg. 219
Premis: 21è Premi literari Ciutat de Badalona de Narrativa
25è Premi Països Catalans Solstici d’Estiu
“Hi ha històries que emmudeixen de sobte i que no es desperten fins al cap de molts anys, quan una fotografia vella abandonada dalt d¡un armari en una capsa de sabates decideix que vol venir a parar a les nostres mans. Històries inacabades com la de la Laura, que emprendrà un viatge des del cor de l’eixample barceloní fins a la terrassa del Cafè Zoo, situat al centre de la capital de Namíbia, a l’Àfrica austral, només per retrobar a l’Otto, el seu primer amor, al cap de gairebé vint anys.”En ocasions els llibres t’entren pels ulls, i després, t’hi acostes amb la necessitat de que la primera impressió no t’hagi decebut. Aquest és un d’aquests casos. L’alegria que desprenen els músics de la portada ja invita a trobar-hi alguna cosa especial. No es tracte d’una novel·la i, encara que la seva autora en una breu nota introductòria ens diu, mig de passada, que són contes, jo, no els he llegit com a tals. El he llegit com a relats, molt ben escrits i treballats que ens duen, sense gairebé adonar-nos, a lligar una història. La història d’un local que és el punt de partida de moltes coses, d’un Cafè Zoo –que existeix- situat a l’Àfrica austral i, a través d’aquest Cafè colonial, anirem resseguint la història d’un país amb colors i contrastos i amb ell, dibuixarem la història d’un continent i de la seva gent.
Els relats van acompanyats d’unes magnífiques fotografies, totes en blanc i negre, que ens introdueixen, junt amb el títol, al contingut del relat. I mentre llegim, ens adonem que res no és gratuït, tot s’enllaça per formar part d’una història més gran, la història de l’Àfrica colonial, de l’Àfrica profunda, de l’Àfrica que no vol perdre la identitat però també la que veu la necessitat de canviar. I al mig del continent negre, la taca de l’home blanc com a referent sempre present del passat i del present del país. No com una crítica, és tan sols una constatació de la realitat.
El llibre se’ns presenta com una història coral de personatges, blancs i negres, que tenen en comú una vinculació amb aquest Cafè Zoo, personatges que lluiten pels seus somnis, per la seva dignitat o per conservar el seu poder. En una barreja de cultures i ritmes on poden arribar a conviure, només cal trobar el punt on cap estigui per sobre de l’altre i, encara que és una realitat molt difícil, en ocasions, ni que sigui en petites dosis, ho podem veure. Un equilibri que moltes vegades va més enllà de la tradició i la modernitat, forma part intrínseca de les persones.
És el primer llibre de l’autora i crec, sincerament, que ho ha fet molt bé. Ens descobreix a través del llibre, una Namíbia diferent, que no te res a veure amb el país turístic que podem portar al nostre imaginari. Fruit, segurament, tant dels seus estudis de postgrau sobre Societats Africanes i Desenvolupament com pel fet d’haver-hi viscut durant dos anys. Ens acosta al país des de dins, des de la seva gent, des de les seves històries, des de la seva tradició a través de la visió que ens dóna en cadascun dels relats. I aquest acostament és en dos colors, blanc i negre, com la realitat del país després del colonialisme, en aquest cas alemany. “Abordant temes com el colonialisme, el debat entre tradició i modernitat a les societats africanes o els prejudicis racials”. En el relat El llit de la Frida ens explica d’una forma molt bonica i gràfica com, a vegades, per amor i justícia ens cal canviar “No es tracta del trencament d’una tradició, sinó del naixement d’una de nova” pàg. 121.
I, malgrat que els colors principals del llibre siguin el blanc i el negre, no és un llibre de bons i dolent, d’esclaus i d’esclavitzats, és potser com diu la mateixa Laura en una de les cartes que li envia a l’Otto des del Cafè Zoo “I me adonat que gaudeixo moltíssim segrestant moments de la gent que conec a la ciutat. No fotografies en paper setinat, sinó retrats en paraules, petits contes fets d’imatges” pàg 32 I són tots aquest trossets els que trobem magníficament escrits, descrits i lligats els que confecciones aquesta història. Una història que té moments durs, com totes, però que en el fons ens parla de la felicitat, de l’amor, l’amistat, la fidelitat, la justícia, la tradició d’una gent, blancs i negres, que necessiten trobar els seus esquitxos de colors, els mateixos que fan brillar un continent com l’Africà, un país com Namíbia o un lloc com el cafè Zoo.
Però aquest Cafè Zoo també és un llibre original, que sedueix des de primer moment. Aquests contes o capítols tenen veus diferents, ja sigui per la correspondència de la Laura, per les faules explicades a la taula del Cafè, per la veu del narrador o per la veu de qualsevol dels seus protagonistes. I tots, per fer-nos arribar, des del passat, el present d’aquesta noia de l’eixample barceloní que trobem asseguda al Cafè Zoo. “Sí, definitivament, jo visc un present ple d’espurnes del passat” pàg. 70 I la història d’aquest viatge de la Laura ens durà inevitablement a conèixer la història del país africà i de la seva gent.
Un llibre per gaudir relat a relat, i descobrir una història, explicada d’una manera original, tendre i sobretot molt seductora pel lector. I si la història comença com un joc, quan l’Otto regala una fotografia a la Laura, acabarà amb una altra fotografia, aquest cop lliurada per la Laura i qui sap, si com a començament d’un altre relat. Un bon llibre i se’ns dubte una molt bona lectura.
“I al capvespre, quan el sol ja gairebé ha arribat a casa seva, tot s’il·lumina de vermell i un nou silenci, nascut de la contemplació de la bellesa, s’esllavissa tímidament dins les finestres de les cases dels voltants.” Pàg. 56
“I els ònix, que aquell vespre s’havien deslliurat de ser caçats i que rondaven aquells indrets abans de la posta de sol, van pensar que en Jonas era un beneit. Ells sabien com tothom hauria de saber que al món no hi ha persones lliures. Com tampoc ho són les bèsties. Tots som esclaus dels nostres desitjos. El desig de llibertat d’en Jonas no faria res més que esclavitzar-lo. Igual que el desig del lleó el manté esclavitzat al seu instint de caçador.” Pàg. 130
“Sota la terrassa del cafè, un nen d’origen alemany aprèn a cantar, encuriosit, una cançó de bressol owambo que li ensenya la mainadera. Totes les històries del món brillen en els seus
ulls.” Pàg. 161
Tastes
> Llengua || 3. Llenguatge o conjunt de mots i formes de parlar propi d’una nacióCom tothom sap, una de les riqueses d’un país és la seva llengua. A l’Àfrica aquesta, riquesa va molt més enllà d’una frontera, forma part de léssència de la seva gent
>Katutura
“Katutura, que vol dir <el lloc on no volem anar> en oshiwambo. I que té aquesta nom perquè el barri havia estat creat de nou per un govern sud-africà que volia que la gent negre de l’Old Location no representés una molèstia per al centre blanc de la ciutat (…) D’això ara fa molts anys i ara Katutura ha canviat el seu significat i vol dir <el lloc de la gent>. El pas del temps allibera els noms del seu sentit i omple un nou lloc amb milers de petites històries.” Pàg 37
>Omai“Nosaltres, els oshiwambo, als ous els anomenem <omai>, que vol dir <res de bo> . I es que quan menges molts ous vol dir que escasseja la carn, que és el que més ens agrada.” Pàg. 113El llibre és ple d’aquests descobriments d’un país que utilitza la seva llengua per comunicar d’una manera molt concreta uns sentiments o unes sensacions. Canviant-la quan cal, quan canvia el seu significat, no d’una manera arbitrària.
Ana Moya (Barcelona, 1974)
Llicenciada en Psicologia Infantil per la UB i actualment cursa estudis de Filologia a la mateixa universitat i a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. L’any 2004 va fer un curs de post grau sobre Societats Africanes i Desenvolupament a la Pompeu Fabra. A viscut durant dos anys a Namíbia, on va conèixer el veritable Cafè Zoo, en el qual va inspirar-se per escriure la novel·la.
Foto treta d’aquí
http://quaderndemots.blogspot.com/feeds/posts/default
Deixa un comentari