Camaleó

Lluís Llort (Barcelona, 1966)               
         
Les novel·les es poden classificar de moltes maneres, segons el gènere, segons l’autor, segons una qualificació subjectiva, segons si són llargues o curtes, segons… en definitiva el que als lectors ens suggereixin. Així, podríem també, classificar les novel·les entre les que es poden explicar el final – aquelles on ni la trama ni la qualitat de l’obra es veu afectada – i les que mai dels mais s’ha d’explicar el final – que són les que si ho féssim trencaríem l’encant d’obra –  (m’ha passat recentment amb Capsa sorpresa). Ja us podeu imaginar què, Camaleó, és de les que no es poden explicar el final. Diu en la contraportada “El lector hi detectarà un batec somort, persistent i inquietant que no identificarà fins al final.” Aquesta frase és la que m’ha fet triar el llibre.
“ZSUK
            Li cau com una gota enmig del front.
DUBP, DUBP, DUBP, i DUBP.
            Una gota a la parpella esquerra, una altra al ventre, la tercera al nas, mig de gairell, i l’última a l’avantbraç dret.”  
Així de deliciosa comença la novel·la.
Un creuer de plaer que no acaba massa bé, és el pretext que fa sevir l’autor per parlar-nos dels diferents tipus de sentiments i emocions que pot generar el sexe. Una illa perduda, lloc d’entrada paradisíac, es converteix en un malson. La tempesta que s’acosta aconsella al capità del vaixell marxar ràpid de l’illa, on havien ancorat per passar-hi uns dies i, tornar a port segur. Només dos turistes, per circumstàncies ben diferents, es quedaran a terra. Quan comença la tempesta els del vaixell intentaran salvar la vida i no naufragar, mentre els nàufrags que s’han quedat a l’illa,  s’explicaran experiències que sempre han somiat.
En solitud…
Pàg. 12” S’ha abocat crema solar a les mans i l’ha escampat pel seu cos, amb diligència. S’ha fregat les espatlles. Els braços. El coll. Els pits. Ha fet lliscar les mans pel tòrax, lentament, com si contés les costelles que la formen… S’ha estirat damunt la tovallola i ha deixat que el sol la penetrés…”
Poden ser tres…
Pàg. 66 “- T’ho has fet mai amb dos homes alhora?
La Goretti sembla que no hagi entès la pregunta.
       Tu què creus?
L’Ernest arronsa el nas com si s’esforcés a prendre una decisió.
       Jo crec que sí, una vegada com a mínim, sí. – aposta l’Ernest.
       Amb qui?
       Amb el carter i el repartidor de pizzes ?
       No m’agraden les pizzes… –rebutja la Goretti.
       La veritat és que penso que amb el teu marit i el teu millor amic.
       Més o menys… “
Aleshores la Goretti li explicarà amb tot luxe de detalls com de plaent ha estat l’experiència – amb el marit, l’amic del marit i ella –  , i ell posant-se una mà a dins dels pantalons, dirà “Collons amb la Goretti”.
Les mirades des de la finestra de l’edifici del davant…
Pàg. 93 “Déu meu! És possible que pogués veure gairebé tota l’habitació! (…) vestir-me i despullar-me fent tot aquells gestos íntims que ni et planteges perquè no comptes que ningú t’estigui espiant…”
És una novel·la on l’erotisme més variat i explícit hi té cabuda i, ho fa d’una manera subtil, elegant i clara. No hi fa nosa. Diu en Llort , “L’erotisme, fins i tot la pornografia, no tenen per què fer nosa en un text literari.”  , aquí al meu entendre, no en fan.
Pluja d’opinions al voltant de l’erotisme i la pornografia (i la literatura), són articles interessant, on diferents escriptors i, molt variats, parlen sobre el tema,. Entre ells, Lluís Llort, Montserrat Roig, Joan Fuster, Octavio Paz, … Aquí enllaç
Mentre al vaixell es desesperen per surar i tornar a port, a l’illa, els dos nàufrags, l’Ernest i la Goretti ,  mantenen uns diàlegs estranys, obsessius. Ell pregunta, ella fa llargues explicacions. A vegades és ell qui parla, mentre es mira la Goretti amb passió, i la Goretti, sempre de cara a l’horitzó, “en silenci, mirant la ratlla que torna a engolir un sol enorme i vermell.” .
En tota la lectura s’hi respira una atmosfera estranya, com si hi hagués alguna cosa que no acaba d’encaixar, i a vegades, el lector, pot trobar-se amb la sensació d’estar fora de joc “què diu aquest ara?, per què parla d’aquesta manera?”, aquest misteri és un altre dels atractius de la novel·la, que no descobrirem fins al final.
Pàg. 37 “Un raig de sol estripa el núvol negre més enllà de la muntanya, però el trau es tanca de seguida i la foscor es manté.”
Pàg. 62 “Ja se sap, quan estàs empresonat, els paratges més esplèndids es transformen en masmorres lúgubres. La llibertat vesteix de seda qualsevol escenari.”
Pàg. 96 “No hauria pogut acceptar que no necessàriament hi ha d’haver cap connexió entre les fantasies eròtiques i el món real, tot i que en barregem els elements.”
Pàg. 104 “…els paratges idíl·lics en què pots estar sola amb un home atractiu, sense patir per res, o per ben poca cosa, deixant realment que la passió t’arrossegui, no solen existir en el calendari de la majoria de dones com jo.
Tastets
>> Camaleó

Els camins de les passions són molts i, morir per amor, és un dels més cruels i més cops narrats. Llort, ens explica una bonica història, la llegenda del Camaleó Vermell, qui després de trobar “la seva raó per viure”, esdevindrà ,“la camaleona que havia estat finalment la seva raó per morir”.

La llegenda és només un pretext per introduir un tema dur : matar per amor. El camaleó boig d’amor arriba a pensar,  pàg. 117 “matar-la per fer-la seva; matar tothom que s’interposés entre ells dos i, un cop sols, aconseguir-la; o morir per ella, per culpa d’ella… contra ella. Matar. Matar per estimar? Estimar per matar?…” , la llegenda no és gratuïta.
>> un apunt
Darrera la portada del llibre podem llegir referint-se a l’autor  “Llort neix el 1966 i es reprodueix el 1994.” M’ha fet gràcia l’apunt.
Després de llegir la ressenya un podria deduir que la novel·la és un llibre eròtic, però jo no el classificaria així. És una novel·la que parla de sexe, perquè l’Ernest, un des seu personatges, troba en sexe la força i/o la debilitat de la seva personalitat. És un llibre d’aquells que classificaríem com  a llibres  “que es llegeixen sols”, divertit, ben escrit, i sobretot enginyós, sí més no, en el desenllaç final. Un cop l’has llegit i en tens la visió de conjunt, el final potser no és tant sorprenen – o sí -, això ho ha de jutjar el lector.
El  mot:          
La fitxa:           Lluís Llort, Camaleó 2001 1ra ed. 2001 Barcelona ECSA132 pàg.
L’enllaç:
Valoració:        QQQQQ
http://quaderndemots.blogspot.com/feeds/posts/default

3 thoughts on “Camaleó

  1. montselladoNo Gravatar

    Sona prometedor; caldrà tenir-lo en compte, però haurà d’esperar: tot just ahir vaig començar amb Capsa sorpresa (ja veus que no sóc gaire ràpida!)

    Respon
  2. Quadern de motsNo Gravatar

    Montse, em fa molta molta il•lusió, pensar que des d’aquest bloc, algú es pot sentir aconsellat en les lectures. Ho dic de tot cor. Gràcies.

    M’agradaria, si fos possible, tenir la teva opinió de Capsa sorpresa.

    Fins aviat.

    Respon

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Top