Cançó de bressol
“Ai mumare quin fretet que tenc…”
J.Vidal Alcover
Jo tinc una Mort petita,
meua i ben meua només.
Com jo la nodresc a ella,
ella em nodreix igualment.
Jo tinc una Mort petita
que trau els peus dels bolquers.
Només tinc la meua Mort
i no necessite res.
Jo tinc una Mort petita,
i és, d’allò meu, el més meu.
Molt més meua que la vida,
amb mi va i amb mi se’n ve.
És la meua ama, i és l’ama
del corral i del carrer
de la llimera i la parra
i la flor del taronger.
Octubre , 1953
“El poema pertany al llibre La nit (1953-1956). Aquest és un dels quatre únics llibres d’Estellés publicats abans de la dècada del 1970, els quals s’ocupen de temes transcendents i giren entorn de l’alegria de viure i la mort.
En aquest poema la mort és representada per un nadó, de manera que es fonen en aquesta imatge el principi i la fi de l’existència. El poeta vol que notem que la mort, petita i quotidiana, és part de la nostra existència i la cosa més segura.
El poema parteix d’una cançó de bressol valenciana: <La meua xiqueta és l’alma / del corral i del carrer, / de la llimera i la parra / i la flor de taronger.>”
(pàg. 35)
Vicent Andrés Estellés Antologia poètica. Edició a cura de Glòria Mas
Biblioteca didàctica de literatura catalana. Barcanova, 1991
He preparat l’homenatge amb poc temps i només he trobat aquesta antologia i un curiós llibre a cura de Jaume Subirana titulat “50 poemes per saber de memòria”, entre aquests 50 poemes hi apareix Els amants, poema que forma part del Llibre de les merevelles (1956-1958) de Vicent Andrés Estellés.
Navegant per la xarxa aprens moltes coses, però també t’entren molts dubtes. Estellés es va casar 1955, als deu mesos va tenir una filla que es va morir amb només quatre mesos. Hi ha qui diu que el poema el dedica a la filla, però si la data del poema és correcte no pot ser veritat.
En tot cas és un bonic poema o una cançó de bressol molt peculiar.
Si la llegim com un cant de dolor per la filla morta la imatge que ens transmet amb aquest “trau els peus dels bolquers” és esfereïdora i fa mal, car està parlant de la filla i de la de la Mort com a iguals. Si Estellés va dedicar aquest poema a la filla morta tenia una manera molt particular de retre-li un homenatge.
Si la llegim com la llegeix la Glòria Mas en l’antologia, la Mort com un nadó que alimentem i cuidem “i és, d’allò meu, el més meu.” , es converteix, sempre en el meu parer, en una personificació gairebé agradosa de la Mort, perquè “més meua que la vida, amb mi va i amb mi se’n ve”. Es l’única que es mante fidel i sempre ens acompanya, fins i tot quan la vida ens abandona, ella –la Mort- ve amb nosaltres.
En tot cas, ja sigui escrit per un motiu o per un altre, és un bonic poema i una estranya cançó de bressol. Dic estranya perquè les cançons de bressol acostumen a ser cançons de bons desitjos adreçats a un infant abans d’anar a dormir. Endolcir la Mort es potser la millor manera d’esquivar un fet inevitable. No ho sé. A mi el poema és dels que més m’ha agradat.
L’altre gran tema de Vicent Andrés Estellés és l’erotisme. Aquest poema l’he triat per divertit, enjogassat, pel ritme ràpid i perquè m’ha agradat. Les paraules en negreta les he marcat jo.
Primera audició València 1971
CORRE
el
sol
com
un
infant
pel
passadís.
Puja el sol com un amant sobre el teu llit,
sobre
el
teu
nu.
Canta el sol com un ocell en el balcó.
Xiula
el
sol
de
bon
matí
com
el
trenet
que
creua
l’horta
i
els canyars.
Tota nua,
nua
i
alta,
dins
la
cambra,
s’alegraven els teus pits,
-caderneres,
passerells
i teuladins*,
sargantana
a
la
paret-,
plens
de
sol
de bon matí.
Teuladí a) Ocell de l’espècie Passer domesticus (val.); (aquí conegut com a pardal).
Només va escriure una novel·la El coixinet (novel·la eròtica) l’any 1988, amb temps la buscaré i llegiré. En Francesc Mompó des de Uendos, Greixets i Maremortes ens explica aquesta anècdota sobre el títol de la novel·la. “L’anècdota: Estellés té una novel·la eròtica que porta per títol El coixinet. Bé, doncs, un dia, Vicent, el fill del gran poeta em deia que son pare li havia posat un altre títol, però que a l’editor no li va semblar massa adient. El títol que Vicent Andrés Estellés havia pensat per a la seva novel·la eròtica era El rovell dels ous, però que a la fi es quedà amb El coixinet.” A mi m’agrada més “El coixinet”, sempre pot amagar més coses.
Un dels tants reculls i opinions sobre l’autor a Mallorcaweb.com
http://quaderndemots.blogspot.com/feeds/posts/default
Deixa un comentari