El camp del terrissaire

Andrea Camilleri (Sicília .1925)    
             
“…s’imposa com una de les obres més reeixides de la sèrie” Aquesta suggerent frase de la contraportada no la puc contrastar, aquest és el primer llibre que llegeixo de l’Andrea Camilleri i no puc valorar-la, comparant-la amb cap altra. D’entrada és una llàstima, ja que m’han sorprès força elements de la novel·la que pel que he llegit en diferents ressenyes es repeteixen en tota la sèrie.
He arribat a en Camilleri pels comentaris que em van fer a la ressenya d’Aigua bruta d’en Pau Vidal, i vaig llegir a Aigua Bruta pels comentaris fets en una altra ressenya. Pau Vidal n’és el traductor. 
En una entrevista feta l’any 2009 on se li pregunta sobre les traduccions d’en Camilleri, en Pau Vidal diu: : “Camilleri es la pirotecnia del lenguaje. Es unos fuegos artificiales de palabras. Eso para lo bueno y para lo malo. Porque es muy aparatoso, muy vistoso, pero a la vez la estructura es débil. ”
Salvo Montalbano és el comissari protagonista de més d’una dotzena de novel·les policíaques ambientades a un poble de Sicília imaginari anomenat Vigata. El cognom del comissari és un homenatge a l’escriptor Manuel Vázquez Montalban, creador del detectiu Pepe Carvalho. Pau Videl, en la seva novel·la Aigua bruta, hi fa apareix com a protagonista un filòleg investigador, amb certs aires de Montalbano que es diu Camiller, un clar homenatge a Camilleri. Els homenatges i els referents es multipliquen.
En El camp del terrissaire hi trobem tots els elements de la novel·la negre; assassinats, investigacions, policies, mafiosos, escenaris, pistes… però amanit a la italiana, o millor dit a la siciliana.  Que això vol dir; humor, ironia, màfia (en aquest cas descafeïnada), escenes esperpèntiques, gelosies, adulteri, gastronomia casolana i cafè, molt cafè. (en Camiller d’Aigua bruta beu té, molt té.)
Atreta per la novel·la d’en Pau Vidal, i aconsellada per llegir-ne alguna de les seves traduccions, vaig trobar aquesta entrevista penjada al web de l’ajuntament de Barcelona a data 21/07/2009. En granat he copiat els trossos d’entrevista que m’han interessat.
“Entre los colaboradores hay dos de muy representativos: Fazio, que es la eficiencia personificada y Catarella, que es… Catarella.”
“Creo que eso representa las dos Italias. Una es la Italia eficiente, productiva, que cumple lo que se propone y seguramente es la Italia soñada, la que no existe. La otra es la Italia real: la ineficacia pura…”

Aquest dos personatges representen els pols oposats, i es troben als dos extrems de la corda. En Fazio, és més què eficient, perquè no només sap treballar bé i ràpid, sinó que sap callar quan toca i tenir certa iniciativa quan cal. Malauradament difícil de trobar. L’antítesi és en Cantarella, inoperant, cagadubtes, i malsortat. Tot li surt al revés Malgrat això es presenta com un personatge còmic, divertit i segurament el que afegeix un dels punts d’humor a la italiana en aquesta investigació policial.
En Pau Vidal els apunta com els representants de les dues Italies, no sabria què dir, en tot cas estan als dos extrems.
“¿Dónde entra Catarella en ese siciliano literario que quiere hacer el autor?
Catarella es un idiolecto, no serviría ni como siciliano. Es más un divertimento…Pero si alguien quisiera estudiar siciliano a partir de como habla Catarella, lo pasaría muy mal…”
En definitiva,  aquest parlar d’en Catarella, aquest idiolecte, aquest sicilià “macarronic” es el que li dóna caràcter al personatge, encara el fa més ridícul, alhora que esdevé un personatge entranyable. Un ja espera el patapam de les seves entrades i sortides, perquè aquestes ensopegades idiomàtiques van acompanyades d’ensopegades físiques. Pàg. 15 “…que li digués que la seva presència personalment en persona era indispensable. I, jo, com que el seu telefen de vostè no contestava, he agafat el jipi i l’he vingut a buscar.”  Per a una lectora novella de Camilleri, aquest és el meu primer llibre, el llenguatge del personatge em va sobtar, després en certa manera em va divertir, però he de reconèixer que després em va arribar a cansar una mica, requereix una atenció especial, i hi ha cops que quan has acabat la frase et preguntes, què coi ha dit?.  
“Como traductor, ¿le tratas igual que a los demás?
No. Catarella tiene un trato especial pero no por siciliano sino por defectuoso, porque no sabe hablar. Pero es el que más me pone. Estoy esperando que aparezca porque me lo paso teta…”
 
Tot es qüestió de gustos, però a mi se’m faria molt difícil seguir una novel·la o qualsevol escrit en “catarellés”, com diu en Pau Vidal. Personalment, abusar alhora de fer parlar malament a un personatge no m’agrada. Un cop s’ha creat el personatge, identificant-lo en aquest cas per la forma de parlar, dosificant els defectes crec que seria suficient.Fer parlar a un personatge amb el seu dialecte, enriqueix i ho trobo genial y correcte. Però fer parlar constantment malament a un personatge, encara que sigui intencionadament, com a recurs literari, o com a part d’un paper que se li ha volgut donar no m’acaba de fer el pes. Això no treu que pugui ser divertit.
Només he triat tres preguntes de l’entrevista, us recomano llegir-la, tant per qui ja conegui el món d’en Camilleri, com també per qui el vulgui conèixer des del punt de vista del seu traductor al català. Entrevista sencera, aquí.
Una mica de la novel·la
Es tracte de l’últim cas del comissari Montalbano, descobrir  la identitat d’un cos assassinat a boca de canó i esquarterat en trenta trossos que s’ha trobat en d’un indret anomenat el camp dels terrissaires, on els terrissaires agafen la creta (carbonat de calç terròs)  per a fer  càntir, plats i olles.
Una de les curiositats dels cas és el paral·lelisme que sembla trobar-se entre l’indret i els trenta trossos del cos. El Judes de l’Evangeli es va vendre per trenta monedes, els mateixos trossos del mort. Amb les trenta monedes els sacerdots compraren l’indret per a “sebollir-hi els forasters…” es a dir per enterrar-hi els forasters. El mort, doncs, és un foraster.
Com ja he dit no puc fer cap tipus de comparació, però si assenyalar que m’han agradat els seus personatges. Cadascun té un registre diferent que el posen al servei de la novel·la, fent-la, no només entretinguda, sinó també divertida. En Montalbano, evidentment, està per sobre de tots els altres, ell és el motor, qui mou l’acció i qui s’encarrega de fer i desfer els embolics. Perquè hi ha cops que la novel·la sembla estar més a prop d’una pel·lícula típicament italiana -d’aquelles desenfadades, divertides, de corredisses i embolics de faldilles-  que d’una novel·la negre.  
Punt especial: gastronomia.
Els àpats, són suculents, ben condimentats, no es poden deixar, s’han de saber acompanyar amb un bon vi. Imprescindible no tenir presa, menjar amb calma. 
La majoria són receptes de l’Adela, la seva majordona, “…Capolatina, la samfaina siciliana. Formatge de Ragusa i sardines amb ceba… ho va treure al porxo juntament amb una ampolla de vi blanc fred. I s’ho va cruspir amb tota la calma del món.”  
Quan va al restaurant, o a ca l’Enzo,  els plats es sofistiquen més, sobretot per l’agradable presència dels condiments: pàg. 80 “…entremesos de mar (anxoves) marinades en suc de llimona i condimentades amb oli, sal, pebre i julivert; anxoves <flairoses> amb llavord de fonoll…” tot un plaer al paladar. 
Però si d’una cosa n’abusa és del cafè, litres i litres de cafè, de cafetera tipus italiana, de les sis tasses, que en Montalbano es beu tot sol en un bol. 
 
Des de  La llibreria Drac d’Olot , llegeixes o què?!nosaltres llegim, un altre invent,  també n’han parlat.
Tastets
>> mots
Pèlag | 2. Toll, massa d’aigua embassada
Pàg. 17 “… En Montabano va témer que no hagués caigut dins d’un pèlag massa fondo i s’estigués ofegant.”
Timba. || 1. Precipici
Pàg. 20 “ Estaven de costat, l’un a tocar de l’altre, al llarg d’un corriol estret i contemplaven el pendent que se’ls obria a davant, tan pronunciat que pràcticament era una timba.”
Llenaga (llenegar) Relliscar, escórrer-se
Pàg. 24 “Amb aquest aiguat el fang llenega de mala manera”
Regolfar 1. Retrocedir o girar un fluid en moviment
Pàg. 81 “No corria ni un bri de vent i la mar regolfava suaument, com si no tingués esma de bellugar-se gaire.”
>> deconstruït
 
Apunto aquest deconstruit perquè jo més que riure per sota el nas com en Montalbano vaig agafar la meva llibreta, deconstruit pàg. 47, però tot seguit va quedar explicat.
Aquest són els dubtes que una lectora que no coneix l’original es pregunta, com ho ha dit en Camilleri, quan de bona és la traducció? (pàg. 47)
 “-Quin trencaclosques?
–El des cos que m’ha tocat recompondre, amic meu. Que no sabia que l’havien deconstruit?
–Sí –contestà en Montalbano rient per sota el nas.
–Li fa gràcia, potser?
–No, el que em fa gràcia és el verb que ha fet servir. –
-Decontruit? És per estar al dia. Ara està de moda. Però si vol en puc fer servir d’altres: esquarterat, capolat…”
>> divertiments
 
Alto les seques (pàg. 108)
 “-Alto les seques. Primer contesta’m una pregunta. El que em véns a dir de quina manera penses dir-m’ho?
-En hendecasíl·labs de rima asonant.
-Ja comencem amb les gracietes tan aviat?
-Perdona, és que no he acabat d’entendre la pregunta.
-Si m’ho penses dir de manera oficial o oficiosa”
Semiòtica (pàg. 100)
“La vella màfia era mestra de semiòtica, la ciència que estudia els signes que serveixen per comunicar-se….
Assassinat amb una pedra a la boca?
Ho hem fet perquè xerrava més del compte.
 Assassinat amb dallonses a la boca?
Ho hem fet perquè va anar a fotre la cigala allà on no tocava.
Assassinat amb les sabates al pit?
Ho hem fet perquè volia fugir…”
Descobrir en Camilleri ha estat tot un plaer. És un llibre entretingut, divertit i de lectura agraïda. D’entrada això ja es important. A través dels personatges se’ns dibuixa una Itàlia, o si voleu més concretament, una Sicília plena de tòpics i de colors. En alguna ressenya s’indica que la única novetat del llibre és el fet que Montalbano pren consciència de l’entrar a la maduresa, fent-lo potser més tou, sensible (en el llibre plora un parell de cops), la resta és la mateixa fórmula que els llibres anteriors. No ho sé, aquest és el meu primer Camilleri. M’he deixat moltes coses interessants de l’argument, ja que com sempre, m’enfilo per les branques. De lectura recomanable.
El mot:           
La fitxa:           El camp del terrissaire, Andrea Camilleri, 2008. 1ra ed. 2011 Edicions 62, S.A..253 pàg. Traducció Pau Vidal.
L’enllaç:              
Valoració:        QQQQQ
http://quaderndemots.blogspot.com/feeds/posts/default

11 thoughts on “El camp del terrissaire

  1. kweilanNo Gravatar

    Jo els trobo entretinguts i per l’estiu aquest tipus de llibres em van molt bé per desconnectar. Molt bona ressenya!

    Respon
  2. CarmeNo Gravatar

    Jo no he llegit Andrea Camilleri, però crec que no és el gènere que més m’agrada.

    Malgrat tot, sempre m’admiren els teus comentaris.

    Respon
  3. onatgeNo Gravatar

    De Camilleri he llegit algun altre títol, aquest no, però la veritat és que no sé si anar a comprar-me el llibre o imprimir-me el teu treball. També t’he de dir que avui he decidit sopar poc, i em surts amb aquestes receptes que m’ho han ressuscitat tot…

    Des del far amb gana.
    onatge

    Respon
  4. EL BLOC DE SAM ENFOTNo Gravatar

    Jo vaig llegir La lluna de paper i em va semblar molt bo. Per cert ja deus saber que el comissari Montalvano és un homenatge a M.V. Montalbán autor de Carvallo. D’aquí també la seva afició a les receptes de cuina.

    Respon
  5. Quadern de motsNo Gravatar

    Kweilan aquest tipus de llibres et fan passar una bona estona.

    Carme si, és novel•la negra però una mica disfressada.

    Onatge el llibre tenia bones receptes, però unes sardines amb samfaina… prefereixo el nostre bacallà amb samfaina.

    Àngel, benvingut. D’entrada desconeixia la relació Montalbano/Montalban, fent la ressenya ho vaig descobrir. No he llegit res d’en Montalban, potser algun dia començo. Gràcies.

    Respon
  6. Jordi DorcaNo Gravatar

    Jo, com la Carme, encara no n’he llegit res.
    Per als qui tornem de vacances, aquest REGOLFAR ens porta agradables i marítimes ressonàncies.

    Respon
  7. carinaNo Gravatar

    He llegit tres títols de la saga Montalbano de Camilleri. Com a novel·la negra m’agrada bastant crec que juntament amb Batya Gur és del milloret que hi ha. Bona ressenya la teva. T’aniré llegint

    Respon
  8. Quadern de motsNo Gravatar

    Hola, fa UNA SETMANA que no tinc Internet i no puc seguir els blogs (brrr). Sort en tinc de la bliblio del costa de casa, a estonetes puc anar fent.

    Montse Lladó, bona lectura per l’estiu.

    Jordi, aquest és el meu primer Camilleri, distret i divertit. Regolfar, cada dia mots nous, ja ho veus, sempre aprenent 😀

    Carina, benvinguda. Has arribat i ja m’has posat deures ;D, no en sé res de Batya Gur , investigaré amb molt de gust. Gràcies.

    Respon
  9. RafelNo Gravatar

    Jo també és el primer cop que llegeixo en Camilleri i no puc comparar. Realment ha estat un plaer llegir-lo. Divertit a estones , juga amb la llengua i l’apropa als registres reals de la gent.

    Respon

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Top