

També n’han parlat, B de llibre, El blog del divendres, La Torre de Hanoi, , Llibres de porcellana, Llibres i més llibres, Llibres llegits i per llegir, Lo bloc, Ronya mortis.
També n’han parlat, B de llibre, El blog del divendres, La Torre de Hanoi, , Llibres de porcellana, Llibres i més llibres, Llibres llegits i per llegir, Lo bloc, Ronya mortis.
Doncs jo sí que penso que és diferent, original si més no. És d’un estil indefinible, està explicat d’una perspectiva que no solem tenir, un nen autista, i trobo que recreat de manera força fidedigna, però sens dubte té un autisme lleu, perquè el nen déu n’hi do. Jo l’hagués puntuat una mica menys perquè trobo que amb el pas de les pàgines va perdent gràcia, però és un bon llibre per llegir, fàcil i ràpid. Jo no li vaig buscar tanta profunditat, li treus molt suc. Em sembla que jo no em submergeixo tan profundament en els llibres.
Molt bona ressenya quadern de mots! a mi particularment el que em va atraure del llibre és que sigui narrat des de la perspectiva d’un noi autista, trobo que està molt ben aconseguit i et trobes una mica dins la seva ment i la seva pell….a mi em va agradar molt!
Jo la tinc a la llista de llibres pendents. Ja et diré què m’ha semblat quan el llegeixi! Sabies que el protagonista de “El jinete del silencio” (de Gonzalo Giner) també patia el mal d’Asperger?
A reveure!
A aquest llibre li tinc ganes des de fa molt de temps. Amb la teva ressenya m’has acabat de convèncer. Si me’l trobo en una llibreria o biblioteca l’agafaré!
Confesso que, al cap dels anys (amb la maduresa, hauria de ser), m’he tornat més comprensiu amb les matemàtiques i tot el que té a veure amb el rigor científic.
Tot i amb això, em declaro enamorat de l’expressió POSAR ARRELS, i també d’una que vaig llegir ja fa una bona temporada: POSAR MOLSA.
El llibre el poso com a pendent de llegir.
Una abraçada.
Extraordinària la ressenya! Em trec el barret.
Xexu, sí que és diferent, per l’estil, pel narrador i per l’originalitat, però també fa pensar (encara que només sigui una miqueta eh). Podria ser que l’hagués sobrevalorar, no diré que no, de fet crec que hi ha uns trossets sobrers però he valorat el conjunt. Estem d’acord en que és un bon llibre. Sí, segurament em submergeixo massa en les novel•les, i això podria ser un problema a l’hora de ser escrupolosament objectiva en les ressenyes. Gaudeixo i pateixo fent les ressenyes i a vegades em deixo portar per elles. Moltes gràcies.
Elfreelang, crec que la narració del nen autista és una de les gràcies de la novel•la i de fet segurament l’autor mou l’acció perquè en Christopher tingui més protagonisme. Un bon llibre i jo com sempre l’he descobert tard.
Sandra, m’he informat. Desconeixia l’obra i l’autor. Sí, crec que també es tracte d’un nen o noi autista ambientada al segle XVI (ara no recordo) i és a través dels cavalls que supera la seva solitud. La teràpia amb animals, he llegir que l’autor és veterinari. El llibre pot ser interessant i és d’aquest 2011!!. Gràcies per passar i per l’apunt. Ja em comentaràs que t’ha semblat el llibre.
MBosch, espero que t’agradi si el llegeixes. Ja m’ho faràs saber.
Jordi, el rigor científic és interessant i necessari però… jo sóc de rampells.
Posar molsa amb el sentit d’arrelar també és força escaient i gràfic. Un cop tens molsa al jardí costa fer-la fora (encara que d’arrels en té ben poques).
Àngel, si sabessis com m’ha fet patir aquesta ressenya… de totes les que he fet aquesta i “El dia de l’ós” són les que més m’han costat i les que més temps m’han portat. Moltíssimes gràcies.
No sé com són les altres ressenyes que hi ha per la xarxa, però en la teua descrius molt bé l’aspecte interessant de la novel·la. N’havia sentit a parlar i potser la llegiré. Curiós això d’un ser sense emocions…
Salut!
A mi em va agradar i sorprendre, no coneixia l’autisme de prop i aquest llibre me’l va acostar. Molt bona ressenya!
Jo no l’he llegit, però m’ha seduït.
Molt bona ressenya! I…gràcies!
Josep Lluís, benvingut.
Hi ha ressenyes molt bones i poques de crítiques. És curiós i molt xocant això de viure sense emocions (a mi m’han fet pensar els raonaments del nen), però dut als extrems és com tot, una mala recepta. Gràcies
Magia, crec que s’acosta força bé al món dels autistes i l’atractiu de qui sigui el nen qui explica la història al meu parer és tot un encert. Gràcies.
Fanal blau, benvinguda.
Gràcies.
M’ha sorprés que digueres que t’ha fet patir molt la ressenya perquè no es nota gens en el text. L’he trobada exhaustiva: hi és tot. Una bona introducció.
En canvi, no em sorprén que et fera patir El dia de l’ós, costa molt de pair: molt interessant però fosca.
Toni, el que em fa patir de les ressenyes no és el contingut del llibre, és aquesta mania que tinc de donar-li voltes a les coses i no saber si m’he sabut explicar prou bé o m’he passat.
“El dia de l’ós” em va sorprendre moltíssim però em va agradar. Recordo, però que em va costar treballar-la.
Gaudeixo fent les ressenyes i hi dedico força temps. Recopilant dades, llegint-les i en alguns casos incorporant-les a la meva ressenya. No sé si serveixen de gaire, però ara no les sé fer de cap altra manera. Per això a vegades al aprofundir en els llibres hi veig matisos que en una primera lectura se m’havien escapat o no li havia donat la importància que després li he trobat.
Gràcies pels comentaris, ens llegim.
Recordo haver llegit aquest llibre, però no recordo tantes coses com tu expliques… Això és una tesi doctoral…
Des del far sense incident.
onatge
A mi em va agradar molt. De fet no sé perquè em molesto a escriure el comentari, perquè volia dir exactament el mateix que l’Elfree!
🙂 Bona ressenya, Carme!
Caram! Un post més llarg que el llibre quasi! 🙂 A mi em va entretindre, i aixo ja és molt!
Onatge, jo jugo amb avantatge, l’acabo de llegir. Des del Vallès, gràcies.
Carme, un bon llibre, gràcies.
Veí, si vols t’ensenyo tot el que m’he deixat a la lliberta. 😀
Reconec que tinc molt de rotllo. Gràcies per passar-te.
No sé com t’ho fas, però llegir les teves ressenyes donen per tant, que un se sent una mica inútil quan fa les seves. Hi tens la mà trencada i molt talent, dissecciones els llibres com una cirurgiana. Felicitats
Carina, t’he de renyar, NO m’ha agradat gens això que dins d’inútil.
Tots som diferents i cadascú té el seu estil. Jo em sento persiana, sí, d’aquelles que són un rotllo i que s’encallen contínuament. M’agrada embolicar-me i tot sovint em fixo en detalls “tontos”que segurament només tenen sentit per mi. Però ho poso perquè m’agrada i perquè és la meva ressenya.
Una abraçada. Ens llegim.
Conec dues persones diagnosticades d’Asperger i llegint aquest post les estava veient: intel·ligència cognitiva boníssima (però boníssima, un d’ells ja llegia a l’edat que d’altres tot just parlen) i intel·ligència emocional escassa. Un cop et fas càrrec del que hi ha és molt interessant mantenir-hi una conversa.
M’has encuriosit. Me l’apunto.
Montse, ostres si pots llegeix-te el llibre crec que t’agradarà.
Jo m’he quedat amb el dubte de si tot pot ser real o hi ha molta part de literatura. (sobretot algunes reaccions del nen que surten de les normes). L’autor va treballar amb nens discapacitats i té una bona base. Ja m’ho diràs.
Deixa un comentari