El curiós incident del gos a mitjanit.

Mark Haddon (Anglaterra, 1962)                  
Mentre preparava aquesta ressenya m’he adonat que el llibre és un dels més ressenyat, comentats i llegits de la xarxa. Tot un goig i un repte.
 “El narrador, Christopher Boone, té quinze anys i pateix una forma lleu d’autisme. Sap molt de matemàtiques i poc sobre els éssers humans. Li agraden les llistes, els sistemes, la veritat…” 
Aquestes quatre línies de la contraportada ens donen una lleu pinzellada del llibre. Quatre coses molt importants; el narrador, les matemàtiques, poc sociable i li agrada la veritat.
El narrador, és un noi de quinze anys que pateix d’Asperger , un tipus d’autisme. Segurament en un grau lleu, perquè sinó no podria fer moltes coses de les que fa. Intel·ligent, obsessiu, fred, lògic i ordenat. Sap llegir i escriure. I admira tot el que tingui lògica, com ara les matemàtiques i les deduccions d’en Sherlock Holmes.
El fet de ser ell el narrador condiciona en certa manera, o molt, l’estructura i la narració de la novel·la. Des de la simple numeració de les pàgines, utilitzant només números primaris, a la repetició de determinades paraules en els diàlegs i descripcions Pàg. “118” Llavors va alçar la mà…, llavors vaig agafar un full…, llavors vam anar…, llavors el pare…” , o en els diàlegs Pàg. 92 “I jo vaig dir:…, I ell va dir:…, I jo vaig dir: …” Aquest aspecte, més que un recurs literari, intenta, al meu parer, reflectir d’una manera certa com pensen i actuen els autistes. Les normes i la lògica els embolcalla i suposo que hi ha una necessitat de control, i repetir en aquest cas és controlar (marcar pautes). Com a lectora, aquest aspecte en un principi el trobes estrany, però t’hi adaptes. Però quan es repeteix masses vegades seguides, no diré que et cansa, però si que he pensat “Mark que sí, que ja sé que parlen i pensen així els autistes”. En tot cas és un dels aspectes a destacar del llibre.
Les matemàtiques. Es pot dir que tot en la vida d’en Christopher gira entorn de les matemàtiques i de la seva lògica. Tot ho acaba representant amb números. Per ell les matemàtiques són segures, no tenen interpretacions, són objectives.
Pàg. 87 “El senyor Jeavons em va dir que m’agradaven les matemàtiques perquè eren segures. (…) I el que volia dir és que les matemàtiques no són com la vida perquè a la vida no hi ha respostes directes per a tot. Sé que volia dir això perquè m’ho va explicar.”
En Christopher és poc sociable. Es relaciona només amb la gent que té al seu voltant  d’una manera molt especial, és distant i no permet el contacte físic de les abraçades ni petons. És insensible  a l’alegria o al dolor aliè, fins i tot quan es tracte de persones molt properes. Te el què s’anomena ceguesa emocional.  És maniàtic, repetitiu, sap recordar moltes coses en forma de llista, és solitari i no riu. És un nen autista però amb un grau suficientment lleu com per poder-li permetre fer coses que surten de la seva estricta i escrupolosa rutina. Pels pares adaptar-se és tot un repte que contínuament han d’afrontar, pateixen per fer-ho bé però es desmunten.
El llibre segueix el ritme de les obsessions o objectius d’en Christopher, primer vol descobrir qui ha matat el gos de la veïna, després escapar del pare per arribar a Londres amb la mare, i finalment aconseguir fer l’examen de matemàtiques. Es marca una fita i farà el que calgui per aconseguir-la, fins i tot esquivar les normes (que no vol dir trencar-les). Hi aquesta obsessió és la que fa fer al Christopher coses impensables, coses que no hagués fet mai en un estat o situació normal.
L’objectivitat i lògica. El llibre en porta dins el món d’un nen autista, on tot està mesurat i ordenat, vist així les reaccions del nen són ben normals i fins i tot esperades. Però xoquen. Fan rumiar. La simplicitat dels raonaments esgarrifen, esgarrifen perquè els seus raonaments són certs, només li falten les emocions. I quan afegim al pensament emocions és quan alterem la lògica i amb ella els resultats. No sé si m’he sabut explicar massa bé. És potser el que se’ns diu des de  Lo bloc en la seva ressenya:  l’honestedat. Sí, en Christohper és honest en tot, per això ens costa d’entendre. “d’emocions de segona mà, servides per aquest nen (…) que ho exposa tot amb una fredor esfereïdora, però també amb una senzillesa i honestedat que ja ens agradaria a molts.” , no és que els altres diguem sempre mentides, és que socialment les nostres veritats no son mai absolutes. 
No hem de perdre mai de vista que es tracta d’una novel·la i l’autor pot jugar o explicar les coses com li plagui. Altra cosa és la problemàtica real dels nens i adults amb qualsevol tipus de deficiències mentals. Les relacions familiars s’ha de ressentir, i en la novel·la ho fan, però crec que la caòtica moguda familiar – un pèl exagerada- és la que permet moure al Christopher  i arriscar-se amb nous reptes (fora de tota monotonia i context conegut). I això dóna peu a l’autor ha seguir tractant amb eficàcia les accions i reaccions d’un nen autista.
Un nen autista que voldria ser astronauta per aïllar-se del món i viure sol. Un nen autista que somia en la fi del món on ell és l’únic supervivent d’un atac alienígena per així viure sol. Viure en el seu món, amb les seves coses, amb les seves rutines, en el seu ambient. Viure feliç.
Tastets
>> vaques
 Pàg. 179 “…van tres homes en un tren. Un és economista, un altre és filòsof i un altre és matemàtic. Acaben d’entrar a Escòcia (…) veuen una vaca marró en un camp (i la vaca està paral·lela al tren).
Llavors l’economista diu: <Mireu, les vaques d’Escòcia són marrons>.
I el filòsof diu: <No. A Escòcia hi ha vaques, i almenys una d’elles, és marró.>
I el matemàtic diu: <No. A Escòcia hi ha almenys una vaca que aparentment d’una banda és marró.>”
  
Més enllà de la gràcia, o no,  que pugui fer l’acudit (i diria que no és original de l’autor), queda clar que la ment d’en Christopher és la matemàtica i quan es duu les matemàtiques a la vida real, al dia a dia i sobretot a les relacions personals l’impacta pot arribar a ser demolidor.
>> treure arrels
Treure arrels (Posar arrels) en sentit figurat, fixar-se fortament qualsevol cosa (a un lloc, en l’esperit, etc.)
Pàg. 234 “I la mare va dir: – Vinga, que encara trauràs arrels. Però jo no sabia que volia dir allò de <trauràs arrels> i vaig entrar.”
Una altra de les dificultats d’en Christopher, no entén les metàfores, les frases fetes, els acudits, les interpretacions… en definitiva, no entén una de les bases on es sostenen les relacions humanes.
Però el lector es pot plantejar què tan bones són aquestes relacions basades en les veritats a mitges, en el dir només el correcte, el que l’altre vol sentir, en les aparences…
>> curiós incident
Llegint les ressenyes m’he adonat que algunes fan esment sobre el títol de la novel·la, sembla un llibre juvenil, un títol que no ens dóna pistes del contingut del llibre, massa llarg…
A mi, abans de llegir el llibre i amb les poques dades que tenia, em va resultar un títol curiós. Creia que era un llibre on un nen resolia un cas d’assassinat i el mort evidentment era un gos i l’atractiu era la problemàtica del nen.
Després de llegir el llibre diria que el títol més que curiós em va resultar una mica sorprenent. És un títol amb connotacions subjectives “curiós incident” ja que es tracta d’un assassinat en tota regla. Durant tot el llibre se’ns tracte de transmetre el contrast que hi ha entre un món simple i objectiu i un de més real però subjectiu. No em feu massa cas, només he recollit una de les curiositats.
Pàg. 22 “Els números primers són el que queda quan s’eliminen totes les pautes i els models. Per a mi els números primers són com la vida. Són molt lògics, però mai no en podries descobrir les regles que els guien, encara que no pensessis en cap altra cosa en tot el dia.”
Pàg. 26 “La gent em confon. Em passa per dos motius bàsics. El primer motiu bàsic és que la gent diu coses sense parlar.(…) El segon motiu bàsic és que la gent sovint parla fent servir metàfores.”
Pàg. 64 “-¿No troba que en Cristopher ja té una vida prou porca perquè vostè l’hi afegeixi una altra carregada de merda? Per l’amor de Déu, és la matèria en què el Cristopher és realment bo.”
Pàg. 71 “T’ho faré prometre, Cristopher. I ja saps què vol dir quan et faig prometre alguna cosa. Jo sabia què vol dir prometre alguna cosa. Has de dir que no tornaràs a fer una cosa i llavors no l’has de tornar a fer perquè aleshores la promesa es convertirà en una mentida.”
P+ag. 107 “L’altra gent també té imatges al cap. Però són diferents perquè les imatges que tinc al meu cap són imatges de coses que han passat de debò. L’altra gent té imatges al cap de coses que no són reals i que no han passat.
Pàg. 219 “I, a més a més, una cosa és interessant perquè et fa pensar i no perquè sigui nova”.

També n’han parlat, B de llibre, El blog del divendres, La Torre de Hanoi, , Llibres de porcellana, Llibres i més llibres, Llibres llegits i per llegir, Lo bloc, Ronya mortis.

És un bon llibre, com diria en Christopher, “perquè et fa pensar” no perquè sigui ni diferent, ni a estones divertit, ni a estones angoixant o una mica cruel. Hi ha llibres que quan els llegeixes els llegeixes doblement, el que diuen i el què et diuen, i aquest és un d’ells. La lectura es agradable, només se m’ha fet pesada de llegir quan explica el viatge que fa cap a Londres, si s’eliminés no passaria res. Descobrir una miqueta el món dels autistes, ja explicat en algunes pel·lícules, no deixa de ser esfereïdor. Conviure-hi ha de ser del tot esgotador; la fredor, les repeticions, les manies…en el llibre ho veiem des del punt de vista del nen, i a vegades dol. Dol pel nen (encara que no sé si en són del tot conscients) , però també dol pels pares. 
Després de llegir el llibre m’he quedat una mica amb la sensació que a mi la lectura m’ha suposat sobrepassar el tema de les relacions i reaccions que té en Christopher (nen autista) dins la societat. M’he plantejat com serien les relacions entre la gent diguem-ne “normal” si fossin del tot objectives, simplistes i coherents. No sé si costa d’imaginar o simplement  és inimaginable, o prendríem mal. És un llibre del tot recomanable.
El mot:
La fitxa:           El curiós incident del gos a mitjanit, Mark Haddon, 2004. 1ra ed. 2003 Editorial La Magrana. Traducció Rosa Borràs. 267 pàg.
L’enllaç:
Valoració:        QQQQQ
http://quaderndemots.blogspot.com/feeds/posts/default

30 thoughts on “El curiós incident del gos a mitjanit.

  1. XeXuNo Gravatar

    Doncs jo sí que penso que és diferent, original si més no. És d’un estil indefinible, està explicat d’una perspectiva que no solem tenir, un nen autista, i trobo que recreat de manera força fidedigna, però sens dubte té un autisme lleu, perquè el nen déu n’hi do. Jo l’hagués puntuat una mica menys perquè trobo que amb el pas de les pàgines va perdent gràcia, però és un bon llibre per llegir, fàcil i ràpid. Jo no li vaig buscar tanta profunditat, li treus molt suc. Em sembla que jo no em submergeixo tan profundament en els llibres.

    Respon
  2. ElfreelangNo Gravatar

    Molt bona ressenya quadern de mots! a mi particularment el que em va atraure del llibre és que sigui narrat des de la perspectiva d’un noi autista, trobo que està molt ben aconseguit i et trobes una mica dins la seva ment i la seva pell….a mi em va agradar molt!

    Respon
  3. Sandra ValentínNo Gravatar

    Jo la tinc a la llista de llibres pendents. Ja et diré què m’ha semblat quan el llegeixi! Sabies que el protagonista de “El jinete del silencio” (de Gonzalo Giner) també patia el mal d’Asperger?
    A reveure!

    Respon
  4. MBoschNo Gravatar

    A aquest llibre li tinc ganes des de fa molt de temps. Amb la teva ressenya m’has acabat de convèncer. Si me’l trobo en una llibreria o biblioteca l’agafaré!

    Respon
  5. Jordi DorcaNo Gravatar

    Confesso que, al cap dels anys (amb la maduresa, hauria de ser), m’he tornat més comprensiu amb les matemàtiques i tot el que té a veure amb el rigor científic.
    Tot i amb això, em declaro enamorat de l’expressió POSAR ARRELS, i també d’una que vaig llegir ja fa una bona temporada: POSAR MOLSA.
    El llibre el poso com a pendent de llegir.
    Una abraçada.

    Respon
  6. Quadern de motsNo Gravatar

    Xexu, sí que és diferent, per l’estil, pel narrador i per l’originalitat, però també fa pensar (encara que només sigui una miqueta eh). Podria ser que l’hagués sobrevalorar, no diré que no, de fet crec que hi ha uns trossets sobrers però he valorat el conjunt. Estem d’acord en que és un bon llibre. Sí, segurament em submergeixo massa en les novel•les, i això podria ser un problema a l’hora de ser escrupolosament objectiva en les ressenyes. Gaudeixo i pateixo fent les ressenyes i a vegades em deixo portar per elles. Moltes gràcies.

    Respon
  7. Quadern de motsNo Gravatar

    Elfreelang, crec que la narració del nen autista és una de les gràcies de la novel•la i de fet segurament l’autor mou l’acció perquè en Christopher tingui més protagonisme. Un bon llibre i jo com sempre l’he descobert tard.

    Respon
  8. Quadern de motsNo Gravatar

    Sandra, m’he informat. Desconeixia l’obra i l’autor. Sí, crec que també es tracte d’un nen o noi autista ambientada al segle XVI (ara no recordo) i és a través dels cavalls que supera la seva solitud. La teràpia amb animals, he llegir que l’autor és veterinari. El llibre pot ser interessant i és d’aquest 2011!!. Gràcies per passar i per l’apunt. Ja em comentaràs que t’ha semblat el llibre.

    Respon
  9. Quadern de motsNo Gravatar

    Jordi, el rigor científic és interessant i necessari però… jo sóc de rampells.
    Posar molsa amb el sentit d’arrelar també és força escaient i gràfic. Un cop tens molsa al jardí costa fer-la fora (encara que d’arrels en té ben poques).

    Respon
  10. Quadern de motsNo Gravatar

    Àngel, si sabessis com m’ha fet patir aquesta ressenya… de totes les que he fet aquesta i “El dia de l’ós” són les que més m’han costat i les que més temps m’han portat. Moltíssimes gràcies.

    Respon
  11. Josep LluísNo Gravatar

    No sé com són les altres ressenyes que hi ha per la xarxa, però en la teua descrius molt bé l’aspecte interessant de la novel·la. N’havia sentit a parlar i potser la llegiré. Curiós això d’un ser sense emocions…

    Salut!

    Respon
  12. MàgiaNo Gravatar

    A mi em va agradar i sorprendre, no coneixia l’autisme de prop i aquest llibre me’l va acostar. Molt bona ressenya!

    Respon
  13. Quadern de motsNo Gravatar

    Josep Lluís, benvingut.

    Hi ha ressenyes molt bones i poques de crítiques. És curiós i molt xocant això de viure sense emocions (a mi m’han fet pensar els raonaments del nen), però dut als extrems és com tot, una mala recepta. Gràcies

    Respon
  14. Quadern de motsNo Gravatar

    Magia, crec que s’acosta força bé al món dels autistes i l’atractiu de qui sigui el nen qui explica la història al meu parer és tot un encert. Gràcies.

    Respon
  15. ToniNo Gravatar

    M’ha sorprés que digueres que t’ha fet patir molt la ressenya perquè no es nota gens en el text. L’he trobada exhaustiva: hi és tot. Una bona introducció.

    En canvi, no em sorprén que et fera patir El dia de l’ós, costa molt de pair: molt interessant però fosca.

    Respon
  16. Quadern de motsNo Gravatar

    Toni, el que em fa patir de les ressenyes no és el contingut del llibre, és aquesta mania que tinc de donar-li voltes a les coses i no saber si m’he sabut explicar prou bé o m’he passat.

    “El dia de l’ós” em va sorprendre moltíssim però em va agradar. Recordo, però que em va costar treballar-la.

    Gaudeixo fent les ressenyes i hi dedico força temps. Recopilant dades, llegint-les i en alguns casos incorporant-les a la meva ressenya. No sé si serveixen de gaire, però ara no les sé fer de cap altra manera. Per això a vegades al aprofundir en els llibres hi veig matisos que en una primera lectura se m’havien escapat o no li havia donat la importància que després li he trobat.
    Gràcies pels comentaris, ens llegim.

    Respon
  17. onatgeNo Gravatar

    Recordo haver llegit aquest llibre, però no recordo tantes coses com tu expliques… Això és una tesi doctoral…

    Des del far sense incident.
    onatge

    Respon
  18. CarmeNo Gravatar

    A mi em va agradar molt. De fet no sé perquè em molesto a escriure el comentari, perquè volia dir exactament el mateix que l’Elfree!

    🙂 Bona ressenya, Carme!

    Respon
  19. carinaNo Gravatar

    No sé com t’ho fas, però llegir les teves ressenyes donen per tant, que un se sent una mica inútil quan fa les seves. Hi tens la mà trencada i molt talent, dissecciones els llibres com una cirurgiana. Felicitats

    Respon
  20. Quadern de motsNo Gravatar

    Carina, t’he de renyar, NO m’ha agradat gens això que dins d’inútil.
    Tots som diferents i cadascú té el seu estil. Jo em sento persiana, sí, d’aquelles que són un rotllo i que s’encallen contínuament. M’agrada embolicar-me i tot sovint em fixo en detalls “tontos”que segurament només tenen sentit per mi. Però ho poso perquè m’agrada i perquè és la meva ressenya.

    Una abraçada. Ens llegim.

    Respon
  21. montselladoNo Gravatar

    Conec dues persones diagnosticades d’Asperger i llegint aquest post les estava veient: intel·ligència cognitiva boníssima (però boníssima, un d’ells ja llegia a l’edat que d’altres tot just parlen) i intel·ligència emocional escassa. Un cop et fas càrrec del que hi ha és molt interessant mantenir-hi una conversa.

    M’has encuriosit. Me l’apunto.

    Respon
  22. Quadern de motsNo Gravatar

    Montse, ostres si pots llegeix-te el llibre crec que t’agradarà.

    Jo m’he quedat amb el dubte de si tot pot ser real o hi ha molta part de literatura. (sobretot algunes reaccions del nen que surten de les normes). L’autor va treballar amb nens discapacitats i té una bona base. Ja m’ho diràs.

    Respon

Respon a Toni Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Top