El dia de l’ós

Joan-Lluís Lluís (Perpinya, 1963)                        
El dia de l’ós és una novel·la curta, que ens alguns aspectes pot recordar un conte. Un poble – vilatge -, Prats de Molló, que viu sumís i sotmès  a unes forces reals que no el deixen avançar, l’exèrcit francès, el batlle i el mestre. Però que també viu d’una llegenda, la llegenda de l’ós  Pàg. 45 “No ho expliquen a l’escola però tothom ho sap: quan tornaran els ossós, els francesos marxaran, d’un cop i per sempre, esvaïts, fugissers, rancuniosos però impotents, bornis, mancs, francesos a França.” Aleshores, perquè no estar contents quan torna l’ós ? Dons, perquè els poders reals poden més que les llegendes. Això sí, l’ós pot tornar un dia, i els francesos com pertoca, es retiraran, però només un dia: el dia de l’ós.  


Joan-Lluís Lluís l’ha definit com una novel·la sobre “els pobles vençuts feliços de ser-ho”.


La novel·la et fa viure a cavall de dos segles, el XVII representat pel poble i el XXI representat per la Bernadette, que  viu exiliada a Barcelona. Torna al poble amb por, de fet no hi vol tornar, però la seva mare la fa tornar de la única manera possible. La mare es suïcida, i el seu cos ha d’ésser jutjat (?).  Si, s’ha de jutjar i condemnar, i la pena serà dura, ningú la podrà nomenar  Pàg. 56 “Li esborrem la memòria, han anunciat els jutges, seguint la lletra i l’esperit de la llei”.


El passat i el present. I Bernadette sembla viure en aquests dos temps alhora, viu en el present quan és capaç de mirar-se el poble i la seva gent des de la distància i la perspectiva d’haver viscut vuit anys a fora, però aquesta distància cada vegada es fa més curta, l’engoleix i la xucla, pàg. 99”…la casa m’està digerint, aviat ja no quedarà res de mi…” per això la necessitat de marxar i no tornar mai més.


Un dels encerts de la novel·la, al meu entendre, és el fet de fer viure els personatges en dos temps alhora i, fer-los conviure amb elements tan dispars com un fax, un cotxe amb una llàntia d’oli o els carros com a mitja de transport, per posar només uns exemples. L’autor ho fa però d’una manera senzilla, sense anunciar-nos els canvis en la temporalitat. Dos personatges semblen viure, però, a cavall dels dos segles; la Bernadette, passat i futur i en Daniel passat i sense futur, ja que ell no pot marxar del poble. El Daniel ho sap, per això li diu, Pàg. 90 “Si no t’haguessin expulsat, fa vuit anys, avui seies com ells, veus, com jo també, i tot t’espantaria. Series tan covarda com jo i a qualsevol noia com tu li hauries volgut fer el que t’han fet…”


El bloc Distopies, fa una excel·lent ressenya de la novel·la. “La confusió temporal reforça la idea que potser no hem evolucionat tant com ens pensem i que és possible que alguns d’aquests actes primitius (o altres de semblants) es continuïn donant a la nostra Europa civilitzada.” De fet quants pobles, o fins i tot llars, viuen encara ancorats en aquestes maneres de fer del passat, resignats i convençuts?


Pàg. 33 “No poden ignorar que algú que torna de Barcelona parla la llengua d’abans…La mare li havia contat com en el temps d’abans hi havia hagut gent per cuidar la llengua. (…) , deia:<Cada llengua és una casa, un mas amb corral i camps…Però nosaltres vivim al forat pudent…” La llengua també separaran  la Bernadette del seu poble, ella, després de vuit anys a Barcelona no només parla en català sinó que també pensa en català – la llengua del sud, que diran a la novel·la – En canvi el poble van abandonà  “la llengua d’abans” i la culpa és dels francesos i de l’escola. Pàg. 33 “Si no fos per les lliçons de l’escola, on ensenyaven a descuidar-la, ja ningú no es recordaria que aquella llengua havia existit per allà.” . Així, de mica en mica el català s’anirà diluint, barrejant, fins arribar al punt de que no quedi “gent per cuidar la llengua”., que el poble perdi un altre dels seus símbols, de la seva identitat.
Tastets

>> mots.  Encop, gités, bibelots, xima, vilatge, pellucat, farda, manovella, picassa, trastoc, els caçaires, punyat d’avellanes, ventalles,…
El llibre és ple d’aquest tipus de mots que tant m’agrada recollir. Mots d’abans, que ara gairebé s’han perduts. Mot perduts, almenys aquí , ja que no estan recollits ni en el Fabra ni en el Diec2, però tant se val, són mots bonics, que cal recordar i intentar no deixar perdre del tot. Diuen que rectificar és de savis i , jo que no sóc gens sàvia, sé rectificar quan cal. Fent cas al comentari de la Montse Lladó, he consultat  els “mots perduts” en el DCVB, i he de dir que els he recuperat. Gràcies Montse
Pàg. 59 “… ell també s’ha decantat de la banda del trastoc, fugit d’idees, i que vol venjar la dona…”
>> La festa de l’ós
“És una festa per espantar-se amb els terrors esvaïts, per desterrar els óssos morts i alegrar-se que ja no hi siguin. (…) Són herois d’haver personificat la salvatgeria més temuda i, al final, d’haver-se deixat vèncer per la mà de l’ordre.”
“Hi havia un temps en què la ignorància enfortia la nostra innocència hi havia un temps en què tots pensàvem que no ens podíem equivocar.” 
LOU REED, Calm Before the Storm. 
 Ens recorda l’autor abans de començar el relat. 
Malgrat estar separats per una muntanya, sàpiguen els nostres germans del nord que nosaltres, els del sud, també hem patit un accés d’innocència, enfortida per la ignorància o la bona fe. I mai és tard per esmenar les coses, mai és tard per deixar tornar l’ós.
El mot:            devessall
                        Devessall desfet de pluja.
                                               Fig. Un devessall de llàgrimes. Un devessall de paraules.
                       
Pag. 95 “ Uns fragments de la seva pell volen fer-la-hi baixar i massa sovint gira els ulls cap allà, cap el vilatge que no veu però del qual sent el devessall d’energia que esquitxa la vall.”
La fitxa            Lluís, Joan-Lluís. 2004 El dia de l’ós. 1 era ed. 2004 Barcelona. RBA Libros La Magrana. 107 pàg.
L’enllaç:
Premis:            Premi Crexells 2004   
Valoració:        QQQQQ
http://quaderndemots.blogspot.com/feeds/posts/default

10 thoughts on “El dia de l’ós

  1. CarmeNo Gravatar

    Mira que me n’has fet venir ganes, m’agraden les llegendes, els contes… i aquesta novel·la curta té bona pinta

    Respon
  2. onatgeNo Gravatar

    Això no és un apunt ni un escrit ni una resenya, és una tesi doctoral! Demà vaig a comprar-me el llibre.
    Estic d’acord en tot, i sobretot en el punt que diu que no hem evolucionat tant… De fet encara som molt primitius, i més els homes que les dones. Alguns encara porten l’anella al nas. En tots els sentits…

    Des del far una abraçada poètica.
    onatge

    Respon
  3. montselladoNo Gravatar

    Visca!, per fi un llibre que jo també he llegit 😀

    La història em va agradar molt, però el que em va motivar la tria va ser que mai no havia llegit un autor de la Catalunya nord. Quan el vaig encetar em vaig posar davant de l’ordinador amb el diccionari obert (per si de cas), però els trets dialectals (deliciosos) no em van costar gaire.

    Per cert, això lliga amb el que et deia l’altre dia de quin és el diccionari que em té el cor robat: l’Alcover-Moll (busca DCVB). Cerca-hi les paraules que no has trobat en els altres diccionaris i entendràs el perquè del meu enamorament 😉

    Respon
  4. Quadern de motsNo Gravatar

    Montse, sense deixar el meu Fabra, et diré que queda oficialment confirmat el meu enamorament entranyable al DCVB, on hi he trobat mots que donava per perduts. Ara entenc el teu enamorament.
    He de dir-te que el primer llibre que volia llegir de Joan-Lluís Lluis era Xocolata desfeta, però crec que començar per El dia de l’ós m’ha donat una visió més detallada de l’autor. M’ha sorprès i agradat moltíssim. Sóc dona de detalls i el llibre n’és ple.
    Fins aviat

    Respon
  5. AssumptaNo Gravatar

    Noia, quin post més ben fet!!… Aquí hi ha molt bona feina 🙂

    Vaig llegir “Xocolata desfeta” i sabia d’aquest llibre que tu ressenyes, però ara, amb el que tu dius, el veig molt més interessant del que creia.

    Aquesta frase de Lou Reed… ostres, em va de perles… si em permets la copio pel meu blog petit 🙂

    Respon
  6. PepNo Gravatar

    Bon dia, corregiu : “vilaTge” i “no (tan) sols/solament” (“”no només”” és recent, cacofònic, recent, ve d’una hipercorrecció, una hipercatalanització).

    Respon

Respon a Carme Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Top