El gos que corria cap a un estel

Per què viu només amb el seu pare en un poble de mala mort al nord de Suècia? No podrien viure al costat del mar? Per què el seu pare, que havia estat mariner, se’n va al bosc a tallar arbres? Per què, fa anys, els va abandonar la seva mare? I si el pare també desaparegués, ara que s’ha enamorat de la Sara, la noia de la cerveseria? Per què les persones són com són? Trobarà algunes respostes quan s’enfili perillosament per l’estructura metàl•lica del pont penjat del poble.

Ja he dit en més d’una ocasió que la tria de les meves lectures és un tan especial. No he llegit res d’en Henning Mankell i, començar amb una novel•la juvenil, segurament no és el més recomanable, però, així ho he fet. Ha estat una entrada singular a la seva obra, un llibre que l’autor dedica als seus néts i que va merèixer el Premi Literatura Juvenil d’Alemanya i Premi Holgersson.

Suposo que posar-se en la pell d’un nen de prop de 12 anys ha d’esser un pèl complicat, sobretot quan el que es pretén no és simplement explicar una aventura o un esdeveniment concret, sinó explicar-nos com es sent i de quina forma raona un nen davant dels dubtes i entrebancs que li planteja la vida. Inseguretat, dilemes o recels que per un nen poden esdevenir murs altíssims, pous foscos o camins sense sortida. En Henning Mankell se’n surt prou bé, amb profunditat, delicadesa, tendresa, complicitat, amb un ritme força àgil, amb una prosa senzilla i en un escenari ben suec, un hivern fred on la nit guanya la partida.

En Joel, el petit protagonista té moltes preguntes, més que les respostes que rep. I això l’angoixa i l’allunya cada cop més del seu pare. Per què va marxar la mare o per què viuen on viuen, no obtenen resposta, per això haurà d’anar-les a buscar on calgui. I a vegades la fantasia, les il•lusions o les falses amistats omplen els buits d’allò que busquem, com a substitu quan els qui ens han de respondre, com en aquest cas el pare, no saben comunicar-se prou. Per això, el gos que ha vist corren cap a un estel en una nit freda per la finestra de casa sembla ser un bon objectiu a cercar. Farà tot el que calgui per trobar l’equilibri d’una relació familiar que grinyola, entre l’admiració que sent pel pare i el desencís que li produeixen alguns dels seus actes, que són, segons ell, les causes de part dels seus temors.

Quan es parla de literatura juvenil s’intenta acotar l’edat dels lectors a la que va dirigida, els temes, el llenguatge, l’estructura o la profunditat dels personatges poden ser més adequats a unes edats o unes altres. Tot això, suposo que s’ha de parametritzar d’alguna manera, a mi, a hores d’ara, se’m fa força difícil valorar a quin tipus de públic juvenil pot agradar més. Es tracte d’una bona lectura i això ja hauria de ser suficient, però no, els gustos del lectors, i un apropament correcte a la novel·la poden fer que agradi més o menys.

No és una novel•la engrescadora -d’aventura i acció-, encara que el Joel fundi un club, s’escapi per les nit i faci el trapella o es plantegi marxar de casa, hi ha una reflexió latent en tot moment. És una novel•la que podríem classificar-la en molts aspectes de realista, en parla de les relacions sempre complicades entre pares i fills o joves i adults, d’autoestima, por a fer-se gran, soledat, marginació social, discapacitat, les normes socials però també hi apareixen elements de ficció, més màgics, com el mateix gos que corre cap els estels o la fantàstica invocació del llac dels quatre vents.

En definitiva, en trobem davant d’una bona lectura, apte per a tots els públics, que ens parla de les relacions humanes, i de com de complicades poden ser aquestes quan no sabem exterioritzar els nostres sentiments.