Amb quatre mots: bons personatges, entretinguda (una bona novel·la de personatges on hi ha assassinats i un joc de rol que ho lliga tot)
Recomanada per: seduïda per la presentació del llibre el vaig posar a la meva llista de pendents. Gràcies a l’editorial l’he pogut llegir ara.
El llibre
Títol original:El juego de Ripper, 2014
Títol Traducció:El joc de Ripper, 2014 Penguin Random House Grupo Editorial, S.A. Rosa dels Vents. Traduït per Ricard Gil. pàg. 489
Feia molt que no llegia un llibre de l’Allende, de fet, només n’he llegit un, Hija de la fortuna, i em va agradar moltíssim, el ritme lent, els personatges acurats i un ambient d’aquells que conviden a una bona lectura. Quan vaig veure la novetat editorial em va engrescar de seguida el trosset seductor que l’acompanya: una novel·la negra que se’ns presenta trepidant i seductora. La meva gran sort va ser quan l’editorial em va dir si el volia llegir, oh i tant que sí. Ha estat una bona lectura que, lluny d’apassionar-me com a novel·la negre, l’he gaudit simplement com una bona novel·la, que no és poc.El llibre està dividit en quatre parts, quatre mesos dividits en els diferents dies en que se’ns explica el relat, en una presentació que recorda un dietari, sense arribar a ser-ho. Aquesta estructura et fa mirar sempre endavant, esperant el moment en que el relat s’endinsi en el que se’ns prometia en la contracoberta, aquesta lluita contra el temps per trobar viva la mare de l’Amanda. Però l’Allende necessita el seu temps, li cal, primer, explicar-nos moltes coses i posar-nos en antecedents als protagonistes. Per això, l’acció no arribarà fins que no n’hem llegit unes dues terceres parts, moltes pàgines per a qui busca en el llibre l’acció, la intriga i el suspens d’una novel·la policíaca o negre. Això sí, quan hi arribes es fa trepidant en un final que et manté atrapat.
Els personatges, al meu parer, són els grans protagonistes de la novel·la, diria que fins i tot més que la trama en sí. Personatges que mai van sols encara que tinguin personalitat pròpia, recolzant-se uns amb els altres per créixer; Amanda, Blake, Indiana, Ryan, Alan Keler, Bob Martín, fins i tot els secundaris com la Petra Horr o en Pedro Alarcón. L’autora ens els presenta en parelles, la relació de les quals formen una col·lecció de personalitats, vulnerables però fortes que s’ajuden i es complementen, seduint al lector i fent que els arriba a estimar. L’Amanda i en Blake -en el seu excel·lent paper d’avi en la vida privada i d’esbirro quan juguen-, formen una de les parelles més entranyables del joc. Es necessiten i es complementen alhora, mentre li fan la vida fàcil a la Indiana, la mare. Una altre de les parelles especial, o que més m’han agradat ha estat l’amistat i lleialtat que s’estableix entre en Ryan Miller y l’Atila, el seu gos, dos essers marcats per la tragèdia de la guerra que miren de tancar ferides i seguir endavant.
I el joc de Ripper? El joc del Ripper és un joc de rol que consisteix en trobar i seguir les pistes que t’han de dur a acabar amb el misteriós Jack l’Esbudellador. En el llibre, els jugadors de Ripper, són un grup de nois repartits per tot el món; frikis, intel·ligents i poc sociables que adopten personatges amb certes habilitats per fer més atractiu el joc i les seves vides. El joc es juga per Internet i la seva mestra, és a dir qui controla la partida, és la Amanda. Les partides es converteixen en la plataforma per investigar assassinats reals del departament d’Homicidis, però no serà fins el final, quan cal trobar a la Indiana, que el joc adquireix el protagonisme que es mereix. És una llàstima, ja que si s’hagués basat més en el joc se’n podria haver tret més suc i segurament el llibre hagués funcionat millor com a novel·la negre.
“Decidí escribir una novela de las mías y meterle crímenes, así, como quien echa sal, para ver qué salía”, sembla que això és el que deia l’Allende quan se li preguntava per la novel·la. Res a dir, ella és l’autora. M’ha semblat una novel·la ben escrita i força entretinguda però la presentació que se’n fa de l’argument crea unes expectatives a un determinat grup de lectors que es fan difícils de complir. I com diuen els incondicionals de l’autora és un llibre al més pur estil Allende però amb la investigació d’uns assassinats de fons. A mi m’ha semblat una lectura prou atractiva i entretinguda que he devorat agradablement.
Isabel Allende (Perú, 1942)
Inicia la seva carrera literària com a periodista. L’any 1982 La casa de los espíritus es va convertir en un del títol mítics de la literatura llatinoamericana.
http://quaderndemots.blogspot.com/feeds/posts/default
Deixa un comentari