El pes de la papallona

Erri De Luca (Nàpols. 1950) 
“Dos éssers únics, extraordinaris, solitaris en la seva supremacia, han posposat durant anys un duel en el qual no hi ha en joc el seu destí, sinó la veritat de dues vides oposades. Una papallona que durant generacions s’ha posat a la banya del rei esbategant al vent serà l’únic testimoni de la sort final d’ambdós oponents.” 
 
Sempre hi ha lleis i codis que ho regeixen absolutament tot. A l’alta muntanya, els codis solen ser durs, t’hi jugues la vida. Aquests codis no són exclusius dels humans, els animals també en tenen, i en ells es basa la seva supervivència. Ara bé, un pot estar fora de la llei i fer la seva o simplement tenir el seu propi codi. En el primer cas és el caos, en el segon aquest nou codi pot significar una manera més generosa i valenta d’enfrontar-se a la vida i al què t’envolta. 
 
El caçador havia abatut la seva mare. Als narius del cadell se li va quedar clavada l’olor de l’home i de la pólvora dels trets.” Així comença la novel·la.
L’Enric Balaguer en el seu blog del VilaWeb ens diu d’una manera molt precisa i encertada el significat de la novel·la “…ens presenta el combat, sense treva, entre dos líders: un Isard i un caçador. La nouvelle és, sobretot, una mirada sobre la natura i les seues lleis dures i desafiants.“  I si en un primer moment pot semblar que el combat es desigual, a mesura que avances en la novel·la t’adones que les forces, encara que diferents, en certa manera estan igualades. 
 
És una curta però una gran novel·la. Amb poques pàgines, l’autor n’ha tingut prou per descriure’ns un paisatge d’alta muntanya que coneix molt bé -ell és alpinista- Una alta muntanya feréstega, esquerpa i salvatge, com ho són els seus protagonistes; el caçador i l’isard. Una alta muntanya on l’hivern és implacable, els llamps “claven les dents a les roques” i, el vent esdevé preludi, força i llibertat.
El caçador, que és l’únic predador del combat, ha deixat de tenir la partida guanyada en el moment que ha sentit admiració per la presa. (el mateix que li va passar anys enrere amb l’ós). Encara que disposi de l’avantatge de l’escopeta, els sentiments el poden trair. Guanya, perquè en el fons li és fàcil, però el preu que paga, sentir-se més derrotat que mai, li suposa més una càrrega que un alliberament: es sent vençut. L’isard ha tingut l’oportunitat de guanyar i no ho ha fet. L’home no ha dubtat a guanyar i, després, com sempre, se’n penedirà i voldrà posar remei a una acció que ja no té solució. Pàg. 51 “La victòria més esperada era ben igual que una derrota com no n’havia conegut mai cap. Va menysprear l’instint que li havia dirigit la punteria. Li va venir una escopinada a la gola i aigua al nas, mentre se li entelaven els ulls.”
La papallona és la peça fràgil de la partida. Una bandera blanca, el punt de mira d’una escopeta… o simplement la peça que falta per equilibrar el combat. La papallona acompanya a l’isard durant anys, juguetejant i onejant “com banderoles” sobre la seva banya esquerra, si posa amb suavitat i amb suavitat l’isard mou el cap fer-la saltar i, la papallona alça el seu singular vol una vegada i una altra. En l’home la papallona té un altre significat “Allà on la papallona es posa és la diana.”, el seu vol sincopat i amb angles és tot el contrari de la línea recta que descriu la trajectòria d’una bala. Al final, tot sembla guanyat o perdut, l’home ara ja no ho sap– Pàg. 54 “Una papallona blanca se li va acostar i li va voleiar al voltant. Va ballar davant dels ulls de l’home i les parpelles se li van fer pesants. (…) Va ser la ploma afegida a la càrrega dels anys, la que el va esgavellar…” I com no podia ser de cap altra manera “Es va desplomar amb l’isard a l’esquena, de bocaterrosa.” Aquest final, aquest “junts per sempre” humanitza a l’home, el lector pot deixar de veure el caçador com “la bèstia assassina” tal com l’havia arribat a veure l’isard. Magnífic final.
És una novel·la que m’ha atrapat d’una manera molt personal i emotiva. El meu pare era caçador, pescador, boletaire i llenyataire, els dies de festa. Ho vivia tot amb passió, estimava la natura i, crec que amb més intensitat que qualsevol dels ecologistes d’avui. La respectava i l’admirava. Però era caçador, matava animals. Aquest aspecte costa d’entendre des de la distància, sembla que no lliga una cosa amb l’altre; admirar i matar. Però en ell, sí. Jo m’ho creia i encara ara m’ho crec. També sé que no tots els caçadors són dignes de ser-ho.
 
Encara que la novel·la no pretén ser un acarnissament del caçador, salvatge i cruel, davant de les seves víctimes, és fàcil identificar-lo d’aquesta manera. La novel·la, planteja a través de la lluita del caçador i l’isard conceptes com triomf i fracàs, fortalesa i feblesa, noblesa i banalitat i tant el caçador com el caçat es poden trobar als mateixos extrems de la corda.
Des del blog del VilaWeb  l’Enric Balaguer i des de Time Out Barcelona Marià Veloy,   també n’han parlat.
 
Pàg. 16 “A les aventures, la grandesa rau a tenir una cosa ben diferent al cap.”
Pàg. 24 “A cada espècie els solitaris són els que proven experiències noves.”
Pàg.29 “És novembre. L’home sent caure la persiana de l’hivern. A les nits que el vent arrenca d’arrel els arbres més exposats, la pedra i la fusta de la cabana es freguen i canten. Una sonsònia. El foc fa espetegar petons de consol.”
Pàg. 35 “S’aprenen lliçons de les bèsties. No serveixen per arreglar res, només per parar. (…) Els deutes es paguen al final, tots de cop.”
Pàg. 47 “El rei dels isards va saber de cop que era el dia. Els animals viuen en el present com el vi a l’ampolla, a punt de sortir. Els animals saben el temps a temps, quan saber-lo serveix d’alguna cosa. Pensa-hi abans és un mal d’homes i no prepara per estar a punt.”
 
Tastets
>> Isard 
Isard petit antílop semblant a una cabra, que viu als Pirineus, als Alps, etc.
Isard Escabrós, salvatge. / Esquerp.
Qui ha tingut la sort de veure els isards en el seu hàbitat, saltant – o volant- en una paret escarpada, sap que és un espectacle magnífic i encisador.
Pàg 11 “Les peülles de l’isard són els quatre dits del violinista. Es mouen a ulls clucs i no s’equivoquen ni un mil·límetre. Volen sobre els estimballs, malabaristes a les pujades, acròbates a les baixades, són artistes de circ per l’escenari de les muntanyes. Les peülles de l’isard s’aferren a l’aire.”
>> mots
Ensulsiada Esfondrament de terres, roques, parets, edificis, etc.
Pàg. 27 “Encara hi era tot, però els sentits esmolats anunciaven l’ensulsiada.”
 
Encamellar Posar la cama entre les cames (d’un que corre o camina) a fi d’entrebancar-lo.
Pàg. 37 “Quan un home s’atura a mirar els núvols, veu córrer el temps que li passa de llarg, un vent que l’encamella.”
 
Arpegi Successió ràpida dels sons que constitueixen un acord.
Pàg. 48 “L’ungla partida entre el tercer i el quart dit s’obria i s’adaptava als pocs centímetres disponibles. No era una baixada sinó un arpegi.”
 
 
Ha estat una gran troballa aquesta entranyable novel·la. Us recomano la seva lectura, agradable i emotiva. Una petita gran novel·la que, malgrat algunes antipaties que pugui despertar pel fet d’enfrontar un caçador i un isard està plena de bellesa i sensibilitat. Dedico aquesta ressenya al meu pare, que segur que li hagués agradat llegir, perquè ell, tot i sent un caçador, sabia com i quan trobar l’equilibri perquè el pes de les papallones no fes trontollar la natura que tant estimava.

.

 
El mot:      sargit
Sargit L’adob que es fa a una roba sargint-la.
Sargir refer amb l’agulla el teixit (d’una roba foradada o esclarida)
Pàg. 19 “El seu salt era un sargit de banda a banda, un punt de sutura sobre el buit.”
La fitxa:    El pes de la papallona, Erri De Luca , 2010 1 era edició 2011 Edicions Bromera Col. L’Eclèctica. Traducció de l’italià Anna Casassas Figueras .63 pàg.
L’enllaç:
Valoració: QQQQQ
http://quaderndemots.blogspot.com/feeds/posts/default

11 thoughts on “El pes de la papallona

  1. montselladoNo Gravatar

    El meu marit també és caçador i comparteix aquesta forma de sentir la natura que expliques del teu pare. Quan ho explica, la gent no acaba d’entendre aquesta aparent contradicció. Val a dir que fins i tot a mi em va costar al principi. Serà un bon llibre per llegir plegats.

    Respon
  2. Quadern de motsNo Gravatar

    Jpmerch, “posar la cameta” innocentment? 😀 (el diminutiu dóna aquesta impressió) La veritat és que jo dic fer la traveta, encamellar no l’havia sentit.

    Carme, és el primer d’Erri De Luca i segur que no serà l’últim.

    Montse, quan era petita no pensava amb el caçador com a matador; conills, perdius, truites de riu i porcs senglar a taula, era fins i tot divertit. Els anys et fan veure les coses d’una altra manera, però.
    El respecte que sentia el meu pare per la natura era molt sentit. Crec, pel què dius, que al teu marit li agradarà. Una abraçada.

    Respon
  3. ElfreelangNo Gravatar

    No he llegit res d’aquest escriptor però potser comenci a llegir-lo i si faig serà per aquest….( com la lluita entre el vell i el mar? d’hemmingway?

    Respon
  4. JpmerchNo Gravatar

    En realitat déiem “le ha puesto la cameta”, al col·legi dels salesians —igual que a la resta en aquella època— es parlava castellà. Els de la meua generació parlàvem una barreja feta amb una gran part de castellà i una miqueta de valencià, però per a nosaltres era una única llengua l’espanyol.

    Quan déiem alguna paraula en valencià ens corregien i aleshores pensàvem que era perquè havíem dit una paraula inculta. Més tard ens adonàrem que precisament les paraules incorrectes i incultes eren les valencianes.

    No crec que relacionàrem cameta amb cames, per a nosaltres era sinònim de zancadilla.

    Respon
  5. Jordi DorcaNo Gravatar

    ISARD en el sentit de ‘esquerp’ és mot que em complau. Me l’emporto amb gratitud però amb l’esperança de no haver de rebre’l mai com a apel·latiu per a mi mateix ni per a ningú del meu entorn. Llevat, és clar, del cas en què aquest mot sigui emprat amb tonalitats humorístiques i ben cordials.

    Respon
  6. Quadern de motsNo Gravatar

    Jpmerch, aquí, ara i sempre, pots utilitzar la llengua que més et plagui, agrairia però, que no deixessis d’utilitzar aquest teu valencià tan i tan bonic. La veritat és que és tot un plaer llegir-te.

    Jordi, doncs mira a mi el mot esquerp m’agrada i molt, segurament perquè jo sóc en el fons una mica esquerpa (i cabra boja :D).

    Respon
  7. LleixesNo Gravatar

    És cert, és una petita gran obra. Sembla mentida com tant poques paraules poden invocar tantes imatges i tants sentiments.
    Jo l’acabo de llegir ara, i m’he trobat amb el teu esplèndid escrit. No he volgut marxar de la teva pàgina sense saludar-te.

    Respon
    • Quadern de motsNo Gravatar

      A mi em va agradar moltíssim, tant, que encara no m’he vist en cor de llegir cap altre novel•la de l’autor per por de no trobar-la a l’alçada d’aquesta. La novel•la va passar a tenir un lligam molt personal amb el record del meu pare. Sé que segurament és una tonteria, ja que he llegir ressenyes d’altres novel•les de l’autor i semblen molt bones, però de moment no ho he fet.

      Gràcies per passar i saludar. Ens llegim!!

      Respon

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Top