El que mou el món – Kirmen Uribe

“El maig del 1937, després del bombardeig de Gernika, milers de nens bascos han de sortir del port de Santurzi rumb a l’exili. Entre ells hi ha Karmentxu, una nena de vuit anys que és acollida a Gant, Bèlgica, per l’escriptor flamenc Robert Mussche. Amb l’arribada de la nena, la vida solitària de l’escriptor i de la seva família canvia i els esdeveniments se succeeixen.”
El llibre
Títol original:Mussche, 2013
Títol Traducció:El que mou el món, 2013 Edicions 62 –El balancí, pàg. 176. Traduïda per Pau Joan Hernàmdez.
Després del descobriment d’Uribe amb el seu aclamat Bilbao-New York-Bilbao i després de llegir-ne alguna ressenya, tornar a tastar aquest singular escriptor només ha estat cosa de temps. El temps de trobar-lo feliçment a la biblioteca. Una lectura que em sorprèn novament i que sense arribar a ser el collage de la primera, manté una estructura molt particular on s’hi barregen elements del record, del present i on l’autor hi apareix en ocasions per explicar-nos la seva vivència creadora.
Repassant ressenyes m’he fixat que molts dels lectors han arribat al llibre pensant-t’hi trobar la història dels nens bascos exiliats després del bombardeig de Gernika, en alguns casos han quedat un tant decebuts ja que aquest no n’és el seu contingut. El llibre, que comença amb el relat angoixant i trist de la sortida de la Karmenxu i altres nens bascos cap a l’exili, s’enfila immediatament en el relat de la vida de l’escriptor flamenc Robert Mussche, “un petit heroi que el que fan és ajudar a la gent”, un personatge real que veurà com l’arribada de la petita nena basca farà canviar la seva vida en aquest temps d’entreguerres, fins que l’esclat de la segona Guerra Mundial el portarà als camps de concentració i a la mort.
El llibre, com se’ns explica molt bé des de Llegir en cas d’incendi parteix de tres punts; intentar respondre la pregunta de què mou el món, la vida de l’escriptor flamenc Robert Mussche a través de la documentació que guarda la seva filla Carmen i l’impacte que li produir a l’escriptor el drama dels nens de l’exili de guerra civil espanyola després de conèixer, en un festival de poesia a Medellín, Bogotà, en Paulino Gómez, un d’aquest nens exiliat.
Uribe ens mostra, amb la seva recerca de la història, la necessitat que tenim de preservar i recuperar la memòria del nostre passat, tant l’individual com el col·lectiu ja que això és el que ens ajuda a ser com som, però també com a deute, per no oblidar, per poder, dignament, seguir. I aquí, gràcies a tots els papers i records que va guardar la Vat, la dona de Robert Mussche i que ara té la seva filla Carmen, Uribe recuperar la vida de l’escriptor, i és aquesta recuperació personal la que portarà a la recuperació de la memòria col·lectiva.

 

“La felicitat sempre és superior a la profunditat de la ferida.” (pàg. 103)
Valors com l’amistat, l’amor o el compromís que duran al protagonista i també a tots els qui l’acompanyen a aprendre a conviure amb la pèrdua, el dolor i la mort com a conseqüència de la devastadora i absurda guerra. I en aquest ambient, la gent anònima com l’escriptor Mussche esdevenen salvavides, petits herois que donen força als altres tot i que amb això s’hi juguin la vida. “…Herois d’aquesta mena, els podem tenir a la vora, abans i ara, aquí i arreu del món; petits herois que el que fan és ajudar a la gent”.  D’herois com aquest és el que li deia el seu amic Aitzol que escrivís, i així ho va fer.
Just al començament del llibre es transcriu un trosset de l’entrevista que Uribe va tenir amb un d’aquells nens bascos, en Paulino. Aquest començament em va impactar fortament, aquest “No tenien alternativa” és dur, molt dur perquè recorda tots els pares que han d’abandonar o veure morir els seus fills per culpa de la guerra, ahir, avui i, malauradament demà.
“…Però, de vegades, el pes del passat en les nostres vides és excessiu, i no som un llenç en blanc sobre el qual pintar, sinó que el llenç ja ens el trobem tenyit i és difícil aconseguir els colors encertats.
-Vostè era un nen petit quan va marxar de Bilbao, i no hi ha tornat mai més. Creu que els seus pares van prendre la decisió correcta?
-No tenien alternativa”
Bogotà 2011.
Què atrapa?
  • Aquesta manera fragmentada d’explicar-nos la història que ja m’havia sorprès i agradat en la seva primera novel·la i que ara, en una història que reconec que no és el que m’esperava, m’ha seduït molt gratament. 
  • Atrapa l’aparició de l’autor en la novel·la, aquest estirar el fil del record a través de la Carmen i del propi Uribe.
Què m’ha quedat?
  • El plaer de llegir un llibre diferent, una lectura que aclapara i emociona sobretot per la fluïdesa i senzillesa de la seva prosa, per la sensibilitat amb que tracte la història però també perquè sap com atrapar al lector dins un relat on el propi Uribe hi participa.
  • Un llibre que defuig els plantejaments clàssics de la novel·la o de la novel·la històrica i que ens mostra, novament, un autor amb una veu diferent, original i fresca. Un llibre que ens parla de sentiments, pèrdues, amistat, amor i guerra en un relat que sobrepassa fronteres perquè en definitiva va més enllà dels fets històrics. El que mou el món, en definitiva, és tot allò que ens defineix com a persones i que en ocasions ens fa superar les vileses de la mateixa condició humana.
Qui n’ha parlat?
 
Què més he llegit de l’autor?
http://quaderndemots.blogspot.com/feeds/posts/default

5 thoughts on “El que mou el món – Kirmen Uribe

  1. BlancaNo Gravatar

    Vaig llegir “Bilbao-New York-Bilbao”, agradant-me molt eixa part intimista i tan personal, així com l’estil i la forma. És dels llibres que m’agradaria rellegir.
    Així que m’abellix tornar a trobar-me amb l’escriptura d’este autor.
    Un abraç

    Respon

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Top