Els castellans

Jordi Puntí (Manlleu, 1967)                      
“La infantesa és una ficció.  Aquest llibre en vol ser una prova concloent.”
“Les històries d’aquest llibre han fet un viatge en tres etapes. Van sorgir de la pedrera dels records i eren material en brut, van continuar com a articles de premsa –exercicis més aviat fragmentaris publicats a l’Avenç- i acaben en la llibertat infinita de la ficció.”
Començo repassant l’epíleg del llibre. Em quedo amb moltes coses, però entre totes en destaco una “la principal conclusió que en vaig  extreure és que no es pot generalitzar.”  ens diu en Jordi Puntí. Aquest aspecte –que ja queda clar amb els exemples de gent coneguda que hi diu la seva- és potser amb un del què em vaig quedar. Repassant la meva infància, cosa que t’acompanya a fer la lectura del llibre, me n’adono de les coincidències d’una època, però també de les diferències en els matisos, en els espais i en les vivències personals. Jo vaig anar a cavall entre una ciutat com l’Hospitalet de Llobregat i un poble com Ribes de Freser i aquest ser i no ser al 100% d’un lloc, em va fer perdre vivències que, els meus companys de colla –del poble- varen compartir i, jo no. I alhora, vaig  viure aspectes des de la ciutat que s’allunyaven molt de la vida de la colla del poble. Els castellans hi eren presents, al poble no eren ni rivals ni companys de colla i a ciutat, alguns varen esdevenir companys de classe. 
Malgrat aquests diferències, l’essència, l’experiència i les vivències del llibre, crec que són les  de tota una època i en concret les de tot un jovent que varem pujar envoltats de dues maneres de fer diferents, en definitiva de dues cultures, que estaven inevitablement obligades a entendre’s i a conviure.
El títol de llibre és provocador –ja ho diu l’autor-, perquè pot semblar despectiu, però no ho és en absolut, reflecteix la realitat d’una època. Independentment de les circumstàncies de les immigracions, totes, han esdevingut una realitat pels catalans i la mesura de la seva integració i, de la nostra envers dels nous vinguts, una realitat que, ha configurat i configura els colors del nostre país, ens agradi, o no. Tot depèn de les convivències i vivències personals.  
El Ter creuant Manlleu
El llibre però, ens relata aquest punt de la història d’una manera prou divertida. Ens acompanya a viure les experiències i jocs d’uns nens, d’una colla, al Manlleu dels anys 70, el mateix Manlleu que va viure en Jordi Puntí. I ja se sap que els records que tots tenim de la nostra infància poden ser tant reals, exagerats o esbiaixats com l’espurna que hem fet servir per tornar-los a evocar.  
En Jordi Puntí ja ens explica que ha fet una mica de trampa, no tot és real, la ficció o la part novel·lada de la història serveix per lligar els articles publicats a l’Avenç i convertir-los en aquests records d’infància novel·lats. Com és normal, cada lector a través de l’experiència d’aquest nen de Manlleu hi trobarà els seus moments. Cosa que m’ha convidat a fer gustosament: les tardes de cinema al poble o les lectures de les “Joyas Literarias” per posar només dos exemple.
Ara, el llibre ens parla de la immigració, tema ja de per si polèmic i crec sincerament que en Jordi Puntí ho fa molt bé, en el fons, no diu res que ningú no hagi pogut viure i deixa el tema prou obert com perquè tothom s’hi senti identificat. Els catalans d’avui i d’ahir, els castellans d’ahir i d’avui i els nous castellans que serien els marroquins, paquistanesos, xinesos, colombians… d’avui. 
Ja sabeu que després de llegir i, per preparar les ressenyes, em capbusso per la xarxa per resseguir què han dit del llibre que acabo de llegir, sempre hi trobo coses prou suggerents com per recollir-les. M’ha sorprès gratament trobar-hi el blog de “Els castellans” on en Jordi Puntí hi recull les opinions i entrevistes que s’han publicat del llibre.
Ja he dit que “Els castellans” tracta un tema delicat, o si més no, un tema que molta gent tracta amb pinces per a no “ferir sensibilitats” i això queda reflectit en alguns dels comentaris que es fan en determinats articles dedicats al llibre. 
Des del El Singular digital li fan una interessant entrevista, jo només uns en reprodueixo una pregunta, la resta la podeu llegir a l’enllaç. 
Per què un títol tant provocador com “Els castellans”?
Buscava un títol incorrecte i era la reacció a “Els altres catalans” de Francesc Candel, 40 anys després. Volia que la gent es quedés parada i s’hagués d’enfrontar al seu prejudici. Quan dic que he fet un llibre que es diu “Els castellans”, hi ha qui pensa: “Ui! serà un llibre contra els castellans”. I també veig qui pensa: “ui, què bé, serà un llibre sobre els xarnegos”…
 
El llibre està dividit en capítols i encapçalats per una foto que també forma part dels documents d’una època, un  element més per a afegir al records de cadascú. Podeu veure totes les fotos en el blog Els castellans.
He hagut de refer la ressenya un munt de vegades, de fet, n’he eliminats una bona part, per centrar-me exclusivament en el llibre. La lectura, en el meu cas, m’ha portat a reflexionar sobre un munt de qüestions prou candents, com ara la integració, aspecte que no es planteja en el llibre, però que a mi, m’hi ha fet reflexionar.
“Gosa poder donar feina a xarnegos.
Amb el teu sou, compraran vi prou agre
perquè en tres anys els podreixi les dents.”
Gabriel Ferrater, “Cançó del gosar poder”
(ens recorda en Puntí abans de començar el llibre)
Us deixo les dues ressenyes que vaig llegir abans de la lectura de la novel·la, de Joan Garí a Ofici de lector i de Llorenç Capdevila a Lletra de batalla. També podeu consultar el blog del llibre Els castellans.
Tastets
>> envescàvem
Envescar | 1. Untar de visc. Sinònims enviscar, enllefiscar, engreixar, enfigassar…
            Visc o Vesc | 2. Matèria apegalosa que s’extreu de la dita planta i que s’usa per a untar vimens, joncs.
Pàg. 34 “Com ens hi envescàvem, en aquelles pel·lícules soporíferes!”
Aquí envescàvem amb el sentit de deixar-se atrapar, enganxar-se.
>> terrandossos
Terrandòs (tarrandòs) m. || 2. Beneitot, curt d’enteniment.
Pàg. 48 “Eren alts, grossos i terrandossos.”
>> tarquim
Tarquim m. Llot, solatge d’un dipòsit d’aigua o d’un lloc on ha passat una riuada.
Pàg. 107 “ O que no havien buidat mai la bassa i sabien que al fons, sota el fang i el tarquim, en un podrimener de cinc pams de gruix, s’hi ocultaven tresors de la guerra dels carlins.”
>> aixoll
Aixoll (assoll) m. Soll; cort dels porcs
Pàg. 114 “També n’hi havia que es llogaven de pagès, per fangar, netejar aixolls de porcs o el que calgués.”
>> anar a estudi
Aquesta és una de les expressions que recordo de quan era petita. Jo no vaig anar a estudi,  jo, que vivia a la ciutat, anava a l’escola i més tard al col·le. Els meus companys de colla – del poble-  anaven a estudi i per a ser més concrets als nacionals.
És un llibre d’aquells que crec que cal llegir des de la més absoluta subjectivitat, en el sentit que cadascú hi pot trobar amb més o menys mesura trossets del seu passat però també, elements del seu present, ja que no s’ha d’oblidar que les experiències sobre el complex tema de la immigració formen part de l’actualitat. Això si, qui com jo hagi nascut a la dècada dels seixanta, hi trobarà més d’una vivència que s’acostarà a la seva. realitat més personal. És una novel·la perquè té part novel·lada, però també és un document generacional. De fet, a la biblioteca on l’he agafat, no està classificada a la part de novel·les.

 

L’he puntuat amb quatre Q perquè m’ho he passat molt bé llegint-la i recordant. Encara que no sigueu de la generació de la novel·la us la recomano. Fa de molt bon llegir.

El mot:
La fitxa:           Els castellans 1ra ed. 2001 L’Avenç132 pàg.
L’enllaç:               http://elscastellans.blogspot.com/
Valoració:        QQQQQ

 

http://quaderndemots.blogspot.com/feeds/posts/default

22 thoughts on “Els castellans

  1. XeXuNo Gravatar

    Com que m’interessa l’autor, que he descobert recentment, he fet un cop d’ull a la teva ressenya. M’interessa la teva opinió, però no he llegit tot el que expliques d’ella perquè estic interessat en llegir-lo, i no m’agrada que me’ls desgranin tant, gaudeixo de la sorpresa que em produeix un bon llibre. Veig que el deixes bé i el tema, tot i no ser dels meus predilectes, pot ser interessant. el tindré en compte, en tenia pensat un altre de l’autor, després del de ‘Maletes perdudes’, però ara ja tinc més on triar.

    Respon
  2. YáizaNo Gravatar

    Mira, vinc pel mateix que en XeXu. Recentment he llegit maletes perdudes, i fa 3 o 4 anys vaig llegir Animals Ferits (o eren Tristos? sempre m’embolico amb la pel·lícula). Tots dos m’han agradat força, el de les maletes molt més. I penso anar llegint els altres títols d’aquest bon home. Si llegeixo aquest properament, ja vindré a llegir-me la ressenya!!

    Respon
  3. EL BLOC DE SAM ENFOTNo Gravatar

    Hola Carme. Ja em tenies amoinat amb aquest teu “llarg” silenci!
    No he llegit el llibre però m’interessa molt el tema i me l’apunto, esclar. Jo també he viscut aquesta qüestió (sóc fill d’un barri de Barcelona) amb absoluta normalitat doncs els meus amics i companys eren, i són encara, tan castellans com catalans.
    Quan el llegeixi, que serà aviat, ja et diré el que en penso.
    Una encaixada, i no triguis tant a tornar…

    Respon
  4. JpmerchNo Gravatar

    Tarquim, era una paraula que de xiquet sentia molt, perquè jugàvem per l’horta i n’hi havia molt per les sèquies, ara com que no tenim ni horta, la paraula es perdrà.

    La primera vegada que vaig llegir “anar a estudi” fou a la novel·la “Pa negre”. Ací també diem anar a l’escola.

    Veig que no sóc l’únic que te trobava a faltar.

    Respon
  5. Glo.bos.blogNo Gravatar

    Després del teu post m’han vingut ganes de llegir el llibre. El poso a la llista, que ja és força llarga.
    Dels mots que comentes només conec la dita “Anar a estudi”, els altres no els havia sentit mai i és una pena que es vagin perdent.
    Gracies.

    Respon
  6. Quadern de motsNo Gravatar

    Xexu, hem anat al reves, jo tinc pendent les “Maletes perdudes”, ja vaig llegir la teva ressenya.
    Aquesta ressenya no és molt desgranada, de fet només parlo del contingut de passada, de tota manera ja entenc el què vols dir. Personalment a mi no m’empipa les ressenyes que analitzen les novel•les en general, l’únic que no m’agrada és quan hi ha una intriga i aquesta queda desvetllada – cosa que procuro no fer- per la resta ja m’està bé. Ens llegim.

    Respon
  7. Quadern de motsNo Gravatar

    Yaiza, et dic el mateix que en Xexu, us entenc perfectament.
    El llibre és “Animals ferits” no l’he llegit, tampoc he vist la pel•lícula, el llibre me l’apunto la pel•li, no. Gràcies per passar.

    Respon
  8. Quadern de motsNo Gravatar

    Hola Samuel o Àngel :D, al final, de casualitat, ho he descobert ;D (i mira que era fàcil de veure)

    Jo vaig néixer i viure a la ciutat però sempre em vaig considera del poble del meu pare (caps de setmana i toootes les vacances). Ara visc en un altre poble però no hi estic aferrada. La vida dóna moltes voltes…
    M’havia sortit una ressenya molt personal hi la vaig aparcar, el llibre m’ha despertat molts sentiments, complexos d’explicar en quatre línies i he preferit no dir-los. M’he trobat i em trobo amb “castellans” i “catalans” de molts tipus i generalitzar és molt perillós i poc real. Tinc pocs amics, però crec que ni la nacionalitat ni la llengua en són un obstacle. L’educació i la integració és la base de tot respecte, malauradament, no tothom ho veu igual.
    Gràcies per trobar-me a faltar, tenia molta feina i havia de desconnectar-me del blog per no distreure’m. Ni he publicat ni m’he passejat pels blogs, m’ha sabut molt greu. Espero retornar, encara que no podré al mateix ritme. Ens llegim, que ja en tenia ganes. Gràcies.

    Respon
  9. Quadern de motsNo Gravatar

    Jpmerch, hi ha tantes coses que s’han perdut… és realment una llàstima veure com determinats mots s’escapen per acabar perdent-se definitivament o només quedar inclosos en els llibres. Això em fa molta ràbia ja que en certa manera tots en som responsables, jo la primera.
    Anar a estudi, era d’aquelles expressions que deien al poble, sempre m’ha agradat, amb uns quants anys es perdrà, si no ho ha fet ja.

    Gràcies per passar i sobretot per trobar-me a faltar, jo també he trobat a faltar la convivència blogaire, de debò.

    Respon
  10. Quadern de motsNo Gravatar

    Glòria, crec que el llibre t’agradarà, no és únicament una novel•la, és més que això, a mi m’ha portat molt bons records.
    A vegades crec que és més importat el cóm es perdre’n el mots que el propi fet de perdre’ls.

    Respon
  11. montselladoNo Gravatar

    Me l’apunto, és un tema que m’interessa força.

    Per cert, m’han encantat els tastets d’avui. El vesc també es fa servir per caçar petits ocells (és una tècnica molt arrelada a casa nostra) untant-ne la superfície de petites branquetes i quan l’ocell s’hi posa hi queda enganxat. És molt gràfic això d’envescar-se; m’agrada.
    L’altra, això d’anar a estudi, m’ha fet venir un flaix de la meva iaia quan jo era menuda i m’ho deia. Feia molt de temps que no ho sentia i m’ha agradat recordar-ho.

    Respon
  12. Quadern de motsNo Gravatar

    Montse, crec que t’agradarà, ja em diràs.

    Gràcies per això dels tastets, però tots són collita dels llibres, jo només en recullo els que m’han sorprès per diferents motius, tots personals. El meu cosí també era caçador d’ocells, caderneres, canaris i algun pinçà. També utilitzava vesc, encara que no sempre. A mi em feia gràcia quan anava amb l’ocell de reclam.

    Respon
  13. ElfreelangNo Gravatar

    Esplèndid post tal com ens tens acostumats i acostumades ….impagable posar el fragment del gosar poder del gran Gabriel Ferrater , un poeta que considero molt meu, no he llegit Puntí però aquest llibre m’atreu molt a veure si el 2012 puc tornar a llegir per plaer , aquest any no he tingut temps cosa que em fastigueja molt…mirarem de tarquinar i envescar a prous terrandossos per bescanviar-los per gent amb enteniment….

    Respon
  14. Jordi DorcaNo Gravatar

    Ja et trobàvem a faltar, Carme. Torno de seguida, però consti que m’apunto al tarquim, mot (com tants n’hi ha) d’ascendència aràbiga, segons tinc entès.
    El llibre no l’he llegit, encara.

    Respon
  15. Quadern de motsNo Gravatar

    Efreelang, m’he descuidat de posar que aquest poema l’inclou en Puntí al començament del llibre, no és collita meva, ara ho rectificaré.

    Magnífica composició final.

    Respon
  16. Quadern de motsNo Gravatar

    Jordi, gràcies.

    Ho he consultat i sí, tarquim ve de l’àrab, però el que també he descobert és que existeixen uns premis a La Ribera que es diuen “Tarquim Pudent” que s’atorguen per votació popular (al 2007 li varen donar a un empresari del món immobiliari) ara ja relaciono el nom amb el premi. 😀

    Respon
  17. CarmeNo Gravatar

    M’hi hauré de posar amb aquest autor! Al final ho aconseguireu… mira que pels títols no em crida gaire… 🙂

    Respon
  18. ToniNo Gravatar

    Quan vaig llegir-ne la contraportada, no em va interessar especialment. Però la teua ressenya m’ha fet canviar d’opinió. Gràcies. També el factor “Joyas Literarias Juveniles” hi ha ajudat. Jo n’era un col·leccionista apassionat: encara en tinc més de 200. Eren uns tebeos fantàstics.

    Respon
  19. Quadern de motsNo Gravatar

    Apa, Toni si feies col•lecció de las “Joyas literarias”… pot voler dir moltes coses, entre elles que podem ser contemporanis 😀
    Sandokan, La isla del teosro, Miguel Strogof… quins temps.

    És un llibre diferent, no és una novel•la, és més aviat un document generacional però s’ha d’agafar amb pinces ja que cadascú va viure la seva joventut a la seva manera i no temin perquè compartir-ho tot. És interessant.

    Respon

Respon a Carme Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Top