Els gossos i els llops

Irène Némirovsky (Kíev 1903-1942)                       
Moltes vegades tinc la sensació que els llibres apareixen a escena –a la meva pantalla- com els bolets. De tant en tant, aquest llibre-bolets es repeteixen, i els blogs en parlen en un curt espai de temps, novetats, rellançaments o simples casualitats. Sempre hi ha llibres que em sedueixen, ja sigui per la ressenya llegida, el títol suggerent o simplement perquè em fan l’ullet perquè els llegeixi. Tinc una altra llibreta –més petita però cada vegada més plena- on m’apunto els llibres que recomanen els blogs -els que m’atrauen-, hi apunto també el mes de la recomanació i el nom del blog.(espero fer tots aquets deures auto imposats).
No havia llegit res de l’Irène Némirovsky i he de dir que aquests gossos i llops no serà l’últim. M’ha sorprès moltíssim, segurament perquè m’esperava una cosa i n’he trobat i gaudit d’una altra. És una història d’amor, però no és una simple història d’amor.
La novel·la és la història de la seva protagonista, l’Ada, des de la seva infantesa a la freda i pobre Ucraïna, a la vida més o menys bohèmia que farà a Paris en l’època on els jueus començaven a ser mal vistos, abans de la segona Guerra Mundial. L’amor que lliga a l’Ada amb un seu cosí, també jueu però ric, serà el fil conductor de la novel·la. Un amor que comença en la infància com un flaix punyent i que de mica en mica s’anirà transformant en un amor platònic que, seguirà i donarà força a la penosa i trista vida de l’Ada. No és obsessiu, ja que li permet fer la seva vida, però si que és constant, malgrat les distàncies –no físiques, ja que acaben trobant-se a Paris- sinó de classes que, és el que realment els separa.
Ara bé, ja he dit que és més que una història d’amor, és la història de l’exili de tots aquests que varen haver de refer les seves vides lluny del seu país -en aquest cas els jueus d’Ucraïna-. Com tots els exilis, aquest és dolorós, perquè l’Ada deixa enrere el seu pare i tot el món que estimava, per anar a Paris a viure amb una tia que odia. Però l’Ada és una lluitadora, una nena que esdevindrà una dona forta i sensible que no necessita gaires coses per viure. Una dona que vol que la deixin fer, amb la seva pintura –sempre trista, evocant la gent i el país que ha deixat- però plena de força i realisme. Una dona que accepta casar-se amb el seu cosí Ben per no haver de lluitar més amb ell, a qui no estima, ja que, sempre du al cor i al cap en Harry, l’idealitzar cosí ric.
Sense preses, passen els anys fins que, l’Ada, aconsegueix l’amor d’aquell nen que l’havia enamorat de petita. Hi arribarà el dia que, l’Ada, acabarà la història per amor i no per culpa de l’amor. Aquest triar entre ser llop o gos –lliure o resignat-, que és el que han estat triant o els hi ha vingut donat als dos cosins, és el què marcarà i d’una manera molt diferent la vida de l’Ada.

 

La novel·la sembla tenir dues parts, la primera transcorre a Ucraïna, on l’autora ens descriu l’ambient familiar de la petita Ada, la família, els jocs, l’angoixa de l’arribada del progom, la solitud interior i la crua realitat que l’envolta. Aquesta, sembla desaparèixer o minvar amb l’enamorament sobtat pel seu cosí llunyà i ric. Ell viu a la part alta del poble, amb els rics, ella a la part baixa amb els pobres.
La segona part és la de l’exili a Paris. Aquí els colors han canviat, hi ha llum i sol però no semblen escalfar a la jove Ada. De casualitat, com solen passar moltes coses, descobreix que el seu cosí ric, de qui està enamorada, viu també a Paris, en un ambient de luxe i completament integrat a la vida parisina. L’Ada viurà la seva vida però tenint sempre present la presència d’aquest amor no aconseguit. I les coses boniques marxen o s’acaben, de la mateixa manera que han arribat, això si, deixant una bonica empremta.
El rerefons de la novel·la, és tot aquest batibull de la societat de l’època, aquest antisemitisme que tan de prop va viure l’autora i que, al final li va costar la vida, víctima del nazisme l’estiu del 1942 al camp de concentració d’Auschwitz.
Però també es aquest divisió classista de la societat, amb uns paràmetres molt vulnerables que fan que tan puguis trobar-te en un costat o en un altre. I aquests matisos de pertànyer o no dins un determinat estament social, en el fons, estan supeditats al poder del diner, més enllà de ser jueu o no, més enllà de ser estranger o no.
És una novel·la d’aquelles que t’atrapen des del principi, l’ambientació de la primera part; el poble, el fred, la gent, l’angoixa del pare, els secrets de l’avi i el joc. El joc que s’inventaven els dos cosins –l’Ada i en Ben-  a casa per fugir de tot i de tothom. Un joc que, d’una manera o altra – aquest fugir- els acompanya per sempre. La segona part, com apunten en alguna ressenya (de les poques que he trobat) és més dels sentiments personals de l’Ada, la reclusió interior i l’esclat de l’amor.
També n’han parlat a Apunts literaris de la llibreria Drac, Els orfes dels senyor Boix i a la Núria Pujolàs a Miramelsmots.

 

Pàg. 80 “-Ada –li va dir-, no has de desitjar tan fort.
-Madame, no puc fer altrament.
-S’ha de tenir més distanciament al cor. Amb la vida s’ha de ser com un creditor generós i no com un usurer àvid.
-No puc fer altrament- va repetir l’Ada.
Pàg. 181 “A la vida tot li havia caigut a sobre com un llamp del cel,no? Tot, felicitat i desgràcia. Perquè Déu als uns els dóna camins segurs i tranquils, i als altres els dóna precipicis que a cada pas s’obren davant seu, pensava l’Ada, des d’un passat remot, tornava a sentir les paraules del seu pare, amb aquell to trist i irònic.
Pàg. 196 “Així es mesura la profunditat d’un avenç pel soroll que fa una pedra que cau al buit.”
Tastets
>> mirant els mots
Cada blog fa les ressenyes al seu estil, totes interessants. Algunes m’aporten aquell rau rau que fan que un llibre tingui l’atractiu d’’atrapar-me. Des de Miramelsmots, la Núria Pujolàs, ens té acostumats (a mi des de fa relativament poc) a ressenyes de dos tipus, o de vocabulari, excel·lents, o a les d’una simple frase que t’ho diu tot i que, t’inviten, en alguns casos com aquest, a descobrir el llibre.
M’ha fet molta gràcia llegir una altra vegada la seva ressenya després de llegir el llibre, comparant reculls de mots he de dir que hem coincidit amb forces, per això us deixo la seva llista i jo redueixo la meva.
>> més mots
Enfrony 1 m. [LC] Lloc de mals endreços. 2 m. [LC] Cofurna . 3 m. [LC] Cavitat estreta
Pàg. 47 “Es trobaven en un enfony, sotateulada.”
Bada || 4. Escletxa, obertura estreta produïda per separació natural o violenta de les parts d’una cosa
Pàg. 115 “… als jardins de França, es poden veure roses que, quan els cau una pluja tempestuosa al damunt, no perden nin una fulla ni se’ls bada un pètal tot i estar plenes d’aigua.”

 

Gropada  1 f. Tempestat congriada sobtadament; cop de vent i d’aigua impetuósN-25C3-25BAvol-gropada
Pàg. 137 “-Et miro sempre. Et llegeixo la cara com un mariner que per la forma dels núvols sap preveure si farà bonança o gropada.”
“Formada a la cruïlla de les cultures jueva, francesa i eslava, Irène Némirovsky, una de les escriptores més extraordinàries del període d’entreguerres, tracta la història d’amor entre aquests dos joves amb elements de la seva pròpia experiència, com ara l’exili i la persecució…”
Sens dubte aquest aspecte m’ha colpit, sobretot al descobrir que va ser víctima de la barbàrie nazi, morint a Auschwitz l’any 1942. És un llibre agradable de llegir i molt ben escrit, carregat de la sensibilitat adequada per fer d’aquesta història d’amor una història que ens ensenya com de vulnerable pot ser la societat i l’individu quan està estigmatitzat. I com de fràgil pot arribar a ser la línia que separa els bons dels dolents, els rics dels pobres, els vencedors i els vençuts. Llibre recomanable.
El mot:
La fitxa:           Els gossos i els llops 1ra ed. 1940 La Magrana 2011, Traducció Anna Casassas, 219 pàg.
L’enllaç:
Valoració:        QQQQQ
http://quaderndemots.blogspot.com/feeds/posts/default

19 thoughts on “Els gossos i els llops

  1. CarmeNo Gravatar

    Hi hauré de tornar… jo vaig llegir la “Suite francesa” d’ella i no em va enganxar gens… potser has fet un pas per la nostra reconciliació. 😉

    Respon
  2. carinaNo Gravatar

    Fa uns quants anys vaig llegir la Suite Francesa i em va agradar molt, en aquell moment vaig pensar que era un dels llibres testimoni més interessants que havia llegit en anys. Després de la teva ressenya segur que provaré de nou amb ells, tot i que en aquests moments estic en un impàs de novel·lla segona guerra mundial i Guerra Civil, estic una mica embafada. Per la resta, el de sempre, ets una artista

    Respon
  3. ElfreelangNo Gravatar

    Jo encara no m’he llegit res d’aquesta autora….un llibre més que m’anoto per quan vinguin temps millors i pugui tornar a llegir per plaer…una ressenya magnifica com ja comença a ser habitud …bon divendres i dies posteriors( que no t’enxampi la pluja sense paraigües)

    Respon
  4. Jordi DorcaNo Gravatar

    És trist adonar-se del que es va perdre en aquells maleïts camps de concentració.
    En aquests casos ens queden, si més no, amb la compensació dels seus mots.
    Em quedo, doncs, amb l’enfrony i els seus mals endreços.

    Respon
  5. Quadern de motsNo Gravatar

    Carme, ostres jo que volia continuar amb aquesta suit  , m’agrada això de la reconciliació.

    Fana blau, espero que t’agradi.

    Carina, mira al revés de la Carme, ja ho dic que cada lector fa el seu llibre. Porto tres llibres seguits on els protagonistes són jueus, ara llibres molt diferents, però tens raó una queda una mica embafada, cap reposar.

    Glòria, aquestes llistes no s’acaben mai. Sort!!!

    Efreelang, jo acabo de descobrir l’autora, quan tinguis temps te l’aconsello. Porto un paraigua de pastor, per això no cal patri, gràcies!!!

    Jordi, bon mot, jo el desconeixia.

    Respon
  6. MàgiaNo Gravatar

    Tinc pendent aquesta autora, però mai trobo el moment per endinsar-me en les seves obres… Sembla, pel que dius, que val la pena descobrir-la. Ho tindré en compte!

    Respon
  7. Quadern de motsNo Gravatar

    Núria, les gràcies a tu per fer-me descobrir l’autora i el llibre.

    Biel, benvingut.

    Les passions sempre són de bon portar, però sí, és una bona feinada. Ens llegim.

    Màgia, crec que t’agradarà, o això espero.

    Respon
  8. AinetaNo Gravatar

    Vaig llegir Suite francesa fa un temps i em va agradar molt. Per la teva ressenya sembla que t’ha causat una impressió semblant a la meva. Hauré d’apuntar aquest títol per a properes lectures.

    Respon
  9. Anna GrieraNo Gravatar

    Hola! no coneixia el teu blog i he de dir que m’ha encantat! una ressenya genial, i m’has convençut, crec que em llegiré el llibre. Però jo ara mateix també me n’estic llegint una biografia sobre Robert Capa (també un jueu exiliat de la invasio nazi d’Hungria) i ara necessito un canvi, però aquest de gossos i llops me’l llegiré! :)

    Respon
  10. Quadern de motsNo Gravatar

    Anna, benvinguda.

    Sí penso com tu, no cal saturar-se amb els temes, la sort és que gaudim d’una oferta de llibres molt amplia. Gràcies per passar.

    Respon
  11. PerkinsNo Gravatar

    Pues com et deia el meu blog ja veig que no s’havia publicat el meu comentari. A mi aquesta autora m’agrada molt i trobo que va tenir una vida complicada. El primer que vai llegir i que et recomano va ser “El baile” on reflexa tot l’odi que sentia cap a la seva mare. Molt curt i bó. Una abraçada!

    Respon
  12. Quadern de motsNo Gravatar

    Hola Perkins, vaig agafar el llibre de la biblioteca i, de tots els que tenien de l’autora vaig triar aquest per les ressenyes llegides. Ara, si que vaig llegir els sentiments que sentia envers la seva mare i, em va sorprendre i fer una mica de mal. Tindré en compte aquest baile.

    Gràcies per passar-te.

    Espero la teva ressenya de la Suit francesa. 😀

    Respon

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Top