Els morts no parlen

 En Quimet és un prejubilat de Banyoles que passa el dia a l’hort, esperant que la dona arribi a casa després de la feina, i al bar perdent el temps amb el cosí, un pocavergonya carregat de deutes amb tot el poble. Quan un matí troba un cadàver a l’hort, el cosí l’enreda per amagar el cos i simular un segrest per treure-li uns milions a la família del mort, uns cacics de la zona amb fama de tenir negocis il•legals.

quadern-de-mots-els-morts-no-parlenEls morts no parlen és una novel•la negra força singular, àgil i esbojarrada gràcies a l’empremta d’un personatges grollers i caricaturitzats gairebé fins al límit, en un escenari rural esquitxat per la crisi on hi podem reconèixer, amb certa facilitat, els tòpics més significatius de la comarca. Una trama divertidament embolicada, plena de sang i fetge que si no fos per la presentació grotesca i exagerada a la que sotmet Miquel Aguirre absolutament tot el relat, ens faria feredat i basarda. Amb una negror que queda en certa manera eclipsada per aquest to desenfadat i còmic del que s’impregna i que ens ve a demostrar, novament, la versatilitat del gènere.

Un humor negre que arranca a les primeres pàgines amb la reacció d’en Quimet quan es troba un mort en un racó de l’hort. El cosí, que voldrà treure partit de la troballa, serà qui, sense treva i sobre la marxa, desencadenarà tot el seguit de successos delirants i salvatges que seguirem amb estupor –enmig de rialles- per la fredor i normalitat amb la que es produeixen. Una trama que es va fent més negre a mesura que avança. Un reguitzell de morts en les circumstàncies més variades, truculentes desaparicions de cadàvers i, entre mort i mort, encara hi haurà temps per seure a taula i endrapar, amb la mateixa fal•lera desenfrenada. Mentre, la pluja i el fred de novembre cau als voltants de Banyoles, regalant-nos trossets de paisatge.

En certa manera, Els morts no parlen, és una novel•la d’excessos, d’estirar fins el límit morts, àpats, personatges o diàlegs, allargat-los fins la caricatura més absurda, cruel, miserable o simpàtica. Partint d’un indret, un temps, una tipologia de personatges concrets i propers i, amb una habilitat narrativa i descriptiva, Miquel Aguirre, aconsegueix que, malgrat tanta barbàrie, en puguem fer una lectura atractiva, simpàtica i entusiasta. Així, la genialitat de la novel•la, malgrat aquest excés –o simplement gràcies a ell-, és el que ens diverteix i ens fa riure. I, quan ens pensem que ja no es pot embolicar més, apareix un pensament ocurrent per desencallar la situació, i, aquesta, es torna a activar en un nou i delirant gir, d’excessos i rialles. És un no parar. Tarantino al Pla de l’Estany , titula en Josep Pastells la seva ressenya a l’Ara, que us convido a llegir. Doncs sí, no es pot definir d’una manera més gràfica i encertada.

A aquest humor de la trama li hem d’afegir la utilització d’un llenguatge oral de paraulota fàcil, de sortides de to divertides, de diàlegs ocurrents i absurds que es complementen amb un lèxic propi de la comarca, un poti-poti divertit que en Miquel Aguirre domina a la perfecció. Una lectura divertida que ens permet descobrir, de manera prou original, una de les múltiple cares del gènere.

“Sí, es clar, els morts no parlen, però de vegades parlen els vius, i llavors…”

Josep Pla – La manera de treballar del Rellotger

(citació del començament del llibre)

i llavors… passa el que passa.

El llibre: Els morts no parlen, 2015 pàg. 347
Autor: Miquel Aguirre
Editorial: Llibres Del Delicte

×

4 thoughts on “Els morts no parlen

  1. Olga Xirinacs DíazNo Gravatar

    Una salutació entre els morts que no parlen i els vius que escriuen. Salut sempre, i de la bona.

    Respon

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Top