En caure la tarda – Jordi Coca

Amb quatre mots: Bon monòleg d’un personatge mediocre (“Com un Robinson urbà, atrapat en un mar de pluja i per la memòria, Miquel Gironès és el testimoni desencisat d’un món bastit amb mentides i sense perspectives de futur.”)
Recomanada per: llibre que volia llegir després de llegir-ne la ressenya a Sota la llum d’una espelma… la Montse me l’ha deixat.
Premi:Premi de la Crítica Catalana 2013.
El llibre: En caure la tarda, 2012. Edicions 62,222 pàgines.
En-caure-la-tarda-quadern-de-mots“Plou, plou de manera constant. Miquel Gironès té seixanta-quatre anys i fa molt temps que viu sol. És gras, i els divendres al vespre sempre torna cansat a casa. D’ençà que se li va morir la dona, el carrer on viu ha canviat profundament i ell ja no entén el món que l’envolta.”

Una novel·la d’atmosfera angoixant, condicionada, en un primer moment, per la sensació de patiment per la poca mobilitat física del personatge: és gras, s’ofega, té una mobilitat reduïda, feixuga i viu sol. Una lenta agonia física que viu en paral·lel a la seva agonia existencial. En Miquel Gironès viu i reviu del passat, marcat per l’accident i mort de la seva dona, ja fa trenta anys, i que és, segurament, el punt que marca la seva vida. Però la fatalitat de l’accident, lluny de ser el detonant de la seva decadència, serà, al meu parer, el punt que marcarà la realitat de la seva existència. Una vida basada en la mentida, el sentit de culpabilitat i la poca força per reeixir com a persona per la manca de voluntat personal on, deixar-se portar, dubtar i no prendre decisions serà el motor, per dir-ho d’alguna manera, de la seva existència.
Una angoixa que va creixent a mesura que avança la novel·la, (en escassament set hores), fruit d’aquest moviment lent del personatge però també per l’evocació constant del seu passat. Un recordar per adonar-se de com podien haver canviat les coses, un recordar per constatat que al final la realitat només és una, la solitud. I un passat que pesa i que va més enllà del sentiment de culpabilitat, perquè la seva evocació portarà a Miquel Gironès a adonar-se que ara, als seu 64 anys i en la solitud d’un divendres plujós dins el seu pis, no li queda res. Res. Simplement perquè quan tocava li ha fet mandra, por o desídia passar dels pensaments a l’acció. Una acció que el podia haver portat a viure com realment desitjava però la poca força de voluntat, l’ha dut a sucumbir a la comoditat que li ha suposat deixar-se portar al llarg de la seva tediosa vida. Fins el punt que les ganes de plegar, de deixar-se morir, que li son necessàries per estalviar-se soledat i patiment, li fugen del cap per no haver de prendre cap decisió.
I la pluja cau, a ritmes diferents, pausada o amb força, i ell, es sent aïllat, com apunta el mateix autor, com un Robinson urbà, dins la seva petita illa que són les quatre parets de casa. I mentre plou van caient els pensaments – en forma repetitiva -,  els records del què ha fet, del què no ha fet i sobretot del què hauria volgut fer per sortir-ne victoriós i reconfortat. Però la falsa seguretat que dóna la monotonia o la seguretat que suposa no posar-se en problemes, no haver de decidir, el porten del viure al sobreviure. L’anar fent.
“En Coca barreja l’estil directe i l’indirecte, la tercera persona en pretèrit amb la primera persona, recurs inevitable en el corrent de consciència.”diu en Jordi Llovet. Uns monòlegs que moltes vegades poden ser durs, indecents i poc ètics i que contrasten amb el tarannà tou i fluix del personatge. Són, en ocasions, políticament incorrectes, reflecteixen allò que segur que en alguna ocasió ens ha passat de no gosar dir el que realment pensem o volem fer. “Una novel·la que sorprèn pel seu realisme i per dir coses que en boca del protagonista prenen un caire que no prenen en boca d’una tercera persona.” diu en Toni Molero a la seva ressenya. Un personatge, en definitiva que no es fa estimar (tampoc es pretén fer-ho) però que és d’aquells que queden, gràcies al saber fer de l’autor, a l’imaginari del lector.
En Jordi Coca ens porta la història d’un personatge penós, tou i covard: un antiheroi que omple la novel·la d’una realitat palpable i que reflecteix, ens agradi o no, una part de la nostra societat. La monotonia i el poc atractiu del personatge seran, en aquesta ocasió, el que ens portarà a furgar en la interioritat de la condició humana i en definitiva en el subconscient de cada lector. Una novel·la que pot arribar a ser dura, però que l’he trobat magnètica i excel·lent, on en Jordi Coca ha sabut, novament, captivar-me.  

 “No tenia ganes de morir, però tampoc estava en disposició d’iniciar una reforma general del negoci de la vida. Més aviat es veia lliscant suaument cap a una situació previsible.” Pàg. 100

“I també hi ha els morts, els absents, els que no hi són, les ombres, els records. Esborrats per sempre. Impossible que tornin. Queda un forat, mil forats. La nostra vida s’omple de forats més o menys profunds i alguns són realment dolorosos. Una cara, un gest.” Pàg. 107
Tastets
Tràmpol m. Ratxada forta; vent tempestuós (Cerdanya, Garrotxa, Empordà, Lluçanès, Plana de Vic);
“…li va explicar que de matinada el tràmpol de vent i l’aiguat sorollós batien a ratxes els carrers.” Pàg. 62
Estintolant-me. Estintolar 2  Posar, una persona, una part del cos reposant en quelcom per aguantar-se i no caure; recolzar-se, sostenir-se, repenjar-se.
“I finalment, estintolant-me amb una mà a la paret, pixo abundantment, amb un doll gruixut, com hauria de ser sempre, sense patiments… “ pàg. 139
Bonior f. || 1. Soroll confús, monòton i continuat, com d’un eixam d’abelles, d’una multitud, etc.
“Encara no havia encès el llum exterior, només percebia la bonior de la pluja i aquell oneig rellent que li posava la pell de gallina.” Pàg. 167
Si teniu temps i ganes i encara no les heu llegit dues ressenyes del llibre, Xavier Serrahima. El racó de la paraula i l’apunt del VilaWeb.
També podeu llegir la ressenya que vaig fer de Sota la pols.
Jordi Coca (Barcelona, 1947)

És doctor en Arts Escèniques, escriptor i dramaturg català. És considerat un dels membres destacats de l’anomenada generació literària dels 70. Gran part de la seva carrera professional ha estat vinculada a l’Institut del Teatre.

http://quaderndemots.blogspot.com/feeds/posts/default

27 thoughts on “En caure la tarda – Jordi Coca

  1. TizireNo Gravatar

    Uffff, no sé si me gustaría este libro, si te soy sincera. Lo que cuentas de este personaje se me hace muy odioso y con esta premisa en mente su historia seguramente no me llegaría… Quizás en invierno tenga más cuerpo para una historia tan introspectiva. 1beso!

    Respon
    • Quadern de motsNo Gravatar

      Es una buena historia y sobre todo muy bien contada pero como siempre pasa con los libros se ha de llegar con cierta predisposición lectora y encontrar el mejor momento para disfrutarla.

      Respon
  2. TrotalibrosNo Gravatar

    Doncs la teva ressenya m’ha cautivat a mi. Ja havia vist aquest llibre un parell de vegades però no coneixia el autor i tampoc m’havia cridat especialment l’atenció. No obstant, llegir sobre el personatge depriment que ens has presentat avui pot ser molt interessant i si, amés, està ben escrita ja t’asseguro que es lectura assegurada.
    Gràcies per l’entrada
    Una abraçada

    Respon
  3. Mónica-serendipiaNo Gravatar

    Aish! Quina angoixa, noia!! Doncs d’aquest prenc bona nota per l’autor perquè el conec d’alguna adaptació teatral que ha fet, però no em ve de gust ara a l’estiu. Més endavant. Petons!!

    Respon
    • Quadern de motsNo Gravatar

      Mentre llegia el llibre pensava que a vegades hi ha llibres durs, dolorosos i forts que ens fan gaudir d’una manera estranya. Tot rau en la qualitat de l’escriptura, en la manera d’explicar les coses, perquè el tema pot ser profund o banal, tan és, si el llibre està ben escrit passa a ser una bona novel•la. I aquesta, és una bona novel•la.

      Respon
  4. Glo.Bos.blogNo Gravatar

    Potser serà una novel·la excel·lent, però, sincerament, no crec que sigui el llibre que em convingui llegir ara mateix.
    Gracies per la informació, Quadern, sempre tan acurada.

    Respon
  5. Yossi BarzilaiNo Gravatar

    Este es de los míos, si no se pasa, claro porque a veces buscando personajes de este perfil me paso y no puedo con él, de entrada me gusta lo que me cuentas. una abraçada

    Respon
    • Quadern de motsNo Gravatar

      Sí, este es de los tuyos. No se pasa. Es una lectura magnética y absorbente, con una prosa sencilla, algo repetitiva pero muy efectiva. Un placer de lectura.

      Respon
  6. ElfreelangNo Gravatar

    estic massa sensible en aquests moments per poder gaudir amb aquest llibre….una ressenya molt completa ….em quedo amb els tastets !

    Respon
  7. BotikaNo Gravatar

    He llegit Lena de Jordi Coca i m’ha agradat bastant, però aquesta la deixaré per més endavant, em passa com a Glo.Bos.blog, ara no és el moment.

    Respon
    • Quadern de motsNo Gravatar

      S’ha de trobar el moment per gaudir de les lectures. Aquesta és una bona novel·la.

      Miraré la novel·la que em comentes, de moment, però, vull continuar amb la segona part de “Sota la pols”, “La dona del ball”.

      Respon
  8. mientrasleoNo Gravatar

    Me atraen con facilidad las novelas de personajes que no buscan mi simpatía, ni siquiera mi comprensión. Los Ignatius literarios, los protagonistas de solar y, por lo que parece, el de tu recomendación de hoy,
    Me apunto el título
    Besos

    Respon
  9. PerdidaNo Gravatar

    No he llegit res d’aquest autor i em crida l’atenció.
    Gràcies per la ressenya!

    Et seguisc, ens llegim.

    Un abraçada :3

    Respon
    • Quadern de motsNo Gravatar

      Benvinguda, Perdida.

      Tinc dos llibres llegits i ressenyats d’en Jordi Coca, tots dos m’han agradat molt. Espero que t’animis a descobrir-lo i que t’agradi.

      Una abraçada.

      Respon
  10. Pingback: Club de lectura de la Biblioteca del Districte 5: En caure la tarda, Jordi Coca – Xavier Serrahima: escriptor

Respon a M. Roser Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Top