Foix com a,
“un investigador a la ratlla del son”
“El poeta, mag, especulador del mot…”
Preparar un post homenatge d’un poeta és sempre un doble repte per a mi. Primer per no ser consumidora de poesia, tret de la que llegeixo gustosament ara, en els blogs que segueixo. Després m’és molt difícil parlar de poesia, encara que n’hi ha que m’agradi, em costa apropar-m’hi i la meva interpretació sempre és molt lliure.
He plantejat el post diferent a com ho faig sempre, he buscat per casa que tenia del poeta. Senzill, només tinc Sol, i de dol. Però també he recuperat dos llibres que tenia quasi oblidats La poesia de J.V.Foix (1974) d’en Pere Gimferrer i Literatura catalana contemporània (1971) de Joan Fuster, dels quals he extret quatre apunts interessantíssims i que m’han servit per a posar-hi el títol al meu particular homenatge.
He triat un dels poemes de Sol, i de dol que, en l’època que el vaig llegir, fou dels que més m’agradà i, testimoni d’això són els nombrosos apunts que hi vaig fer (amb llapis eh!).
Jo tem la nit, però la nit m’emporta
Ert, pels verals, vora la mar sutjosa:
En llum morent la cobla es sent, confosa,
Em trob amb mi, tot sol, i això em conforta.
Negres carbons esbossen la mar morta,
L’escàs pujol i la rosta pinosa,
Però jo hi veig una selva frondosa,
I en erm desert imagín una porta
La fosca nit m’aparenta pissarra
I, com l’infant, hi dibuix rares testes,
Un món novell i el feu que el desig narra.
Me’n meravell, i tem –oh nit que afines
Astres i seny!-. La mar omples de vestes,
I una veu diu: <Plou sang a les codines.>
Codina f. || 1. Capa de terra dura i compacta, mala de treballar, que apareix dins les terres de conreu o davall aquestes
Morent adj. || 1. Moribund; que es mor;
Rosta 5. Terreny rost, que fa pendent
Vesta f. || 1. Vestit, roba que cobreix el cos, en general, però sobretot la que arriba des del coll fins als peus
Plorar llàgrimes de sang: plorar molt amargament, sense consol.
Sembla que a Foix no li agradava que l’etiquetessin com avantguardista, però com diu en Fuster li escau amb més dret que a cap altre, en el sentit més ampli de la paraula. En canvi, Joan Teixidor, també parla del “medievalisme i arcaisme” de la lírica de Foix. A qui fem cas, llegint el poema crec que tots dos tenen prou raó. Avantguarda en les imatges, irreals com en somnis -surrealisme- i, cert “medievalisme i arcaisme” en la utilització de mots com; tem, trob, meravell, imagín, feu, vesta. “es tracte no tant de monosÍl·labs com d’un to <abrupte i contundent> del llenguatge, el qual alhora sona <arcaic>”. Com diu en Fuster “Resulta paradoxal que un avantguardista provoqui observacions d’aquesta mena… Però ens trobem davant d’una especulació amb la paraula, i, a la caça de l’insòlit –bell, rar-” .
Què ens diu en Pere Gimferrer, dons que
Sol, i de dol “és el primer llibre en vers de Foix, i a més, un llibre absolutament clàssic – decasíl•labs catalans o italians-. … i un dels llibres de més fàcil lectura” (glups, penso jo) Però què en destaco de Gimferrer, doncs, quan ens parla del final inesperat del sonet <Plou sang a les codines>
“aquest final, aparentment hermètic o esotèric, és, de fet, si ens hem de guiar pel testimoniatge personal del poeta, un collage” una frase sentida i posada com fora de context,
“i la quotidianitat, en isolar-la, esdevé, insòlita.” Doncs, ostres m’ha fet un favor en Gimferrer perquè rellegint el poema pensava i a què venia aquest final.
Foix no va poder publicar
Sol, i de dol fins l’any 1947 per a culpa de la guerra, tot i que ja el tenia enllestit l’any 1936. Alguns dels seus poemes daten del 1913.
(Barcelona, 1893-1987)
http://quaderndemots.blogspot.com/feeds/posts/default
Deixa un comentari