(Reus, 1922 – Sant Cugat del Vallès, 1972).
Participar en una iniciativa com aquesta, la celebració de 90 anys sense Gabriel Ferrater, és una mica –força- agosarat per part meva. Fa gairebé un any que tinc “Les dones i els dies” en una versió de 1968 d’Edicions 62 i, tot just aquest divendres, l’he obert. Mai és tard per descobrir en Ferrater i, crec, que iniciatives com aquestes, a vegades, són la clau per descobrir tresors que teníem amagats o simplement l’excusa perfecte per apropar-nos a un escriptor. A mi m’agrada veure-ho així, per això he escrit aquest post. Tot i que ja havia anat llegint els seus poemes des de fa anys, sempre ho he fet d’una forma desordenada i minsa. Espero poder aprendre’n una miqueta més a partir d’ara.
Ja he dit en més d’una ocasió que la poesia no és el gènere que llegeixo normalment i per això a vegades se’m fa una mica feixuga de seguir. Fullejant el llibre m’he sorprès gratament de la força d’alguns poemes, de la plasticitat dels altres i de la complicitat de tots els que he llegit. El meu criteri és tan personal com ràpid, m’he guiat per un aspecte tan subjectiu com el títol dels poemes: Dits, Boira, Si puc, A través dels temperaments, Posseït, Mudances, Neu.. M’he quedat amb aquest.
Si puc
Alguna cosa ha entrat
dins algun vers que sé
que podré escriure, i no
sé quan, ni com, ni què
s’avindrà a dir. Si puc
te’l duré cap a tu.
Que digui els teus cabells
o l’escata de sol
que et tremola a aquesta ungla.
Però potser no sempre
tindré del tot present
el que ara veig en tu.
He sentit el so fosc
d’una cosa que em cau
dins algun pou. Quan suri,
he de saber conèixer
que ve d’aquest moment?
El poema pertany a Menja’t una cama de 1962
Simplement m’ha agradat perquè hi veig la necessitat que tenim de guardar els instants que més ens agraden, allò que fa que un gest o un acte sigui sublim, diferent, perdurable i, sigui, només nostre. La necessitat de recordar, de no oblidar i portar de tornada els bons moments. I per si de cas els perdéssim ens cal allò que ens els pugui apropar – aquell clic màgic que ens el recorda- i així, reconèixer en un gest, en un simple objecte, un mot o un poema, l’instant que ens ha fet feliç. Tan se val que el record no ens arribi perfecte, aquest és el principi del cabdell, desembolicar-lo i estirar-lo ja és més fàcil, a vegades. I llegint en Ferrater i preparant aquest escrit he recordant un d’aquest moments del meu passat, a qui em va parlar per primera vegada d’en Ferrater, ara ja fa, un munt d’anys…
Si voleu conèixer en Ferrater a fons uns deixo l’enllaç del blog Un fres de móres negres: Apunts sobre Gabriel Ferrater, on podreu gaudir de la bona feina que fa l’Enric Blanes. Jo fa tot just un parell de dies que l’he descobert..O podeu visitar la revista digital Veus baixes, desconeguda també fins fa dos dies.
http://quaderndemots.blogspot.com/feeds/posts/default
Deixa un comentari