La dama de blanc

Amb quatre mots: brillant, un bon descobriment  (malgrat que se m’ha fet un pèl llarga)

Recomanada per:  proposta de gener del Club de Lectura de TERRA DE LLIBRES.

 

Aquesta és la meva primera participació en un Club de lectura i la veritat és que he començat molt bé. Sempre és una mica arriscat haver de llegir llibres que no has triat. Jo no vaig voler escollir-ne cap, vaig pensar que si m’apuntava ho faria per descobrir nous escriptor i nous llibres, alguns dels quals, segurament, jo no hagués arribat a triar. De moment, aquest primer llibre ha esta tot un descobriment.
Des del Club de Lectura ens avisen a tots els participants que mirem de fer ressenyes que no desvetllin massa contingut del desenllaç, miraré de fer-ho.
Primer començo per les sensacions. Podré acabar a temps la lectura d’un llibre de 545 pàgines amb el compromís adquirit de llegir-lo i després fer una ressenya, sense saber del cert si m’agradarà o no? L’he acabat, però reconec que m’ha costat una mica. La primera sensació ha estat de joia, brillant, molt ben escrit i detallista en tot: personatges, ambient, escena, com a mi m’agrada. Al principi té aquell punt de misteri i d’intriga que et deixa en suspens al final de cada capítol. Però no tot el llibre l’he trobat igual, aquesta intensitat decau, hi ha cops que se m’ha fet pesat de seguir.Argument. Una història d’amor entre personatges de classes socials molt diferents en l’Anglaterra victoriana, on la cobdícia, l’amistat i la generositat es barregen amb el misteri i el suspens en una trama plena de girs ben traçats

El llibre m’ha sorprès per la seva estructura i sobretot per la manera que tenen alguns dels seus personatges d’adreçar-se als lectors; ens parlen, ens diuen que cal esperar que algú altre continuï la narració, pensen en nosaltres. Ho he trobat genial i diria, que és un tret prou modern si pensem en l’època en que fou escrita. La novel•la te una estructura epistolar però no homogènia. M’explico, tant podem trobar-nos amb diaris que escriu un personatge, cartes adreçades entre personatges, cartes que escriuen els personatges per continuar la història on s’ha quedat l’anterior, confessions que fan els personatges davant del jutge… per acabar amb la carta final, que constitueix tot una síntesi de la novel•la, escrita en to de confessió pel comte Fosco. A part d’aquesta estructura epistolar, les cartes viatgen contínuament durant tota la novel•la, portadores de missatges prou importants com per a poder fer canviar el curs dels esdeveniments, o simplement com a notificadores de sentiments.
Els personatges estan molt ben definits i cadascun d’ells es mou o actua quan els esdeveniments així ho requereixen. Cal esmentar que això ja ens ho explica un dels seus protagonistes mentre redacta una de les cartes. Ningú apareix perquè si, tothom te un paper que ajuda, en major o menor mesura, a aportar pistes i detalls dels esdeveniments i del misteri. “Es necessària en la història que m’ocupa que les persones implicades només apareguin quan els reclami el curs dels esdeveniments.”
Masclisme. N’he trobat al llarg de tota la novel•la i per part de tots els protagonistes masculins, no cal dir que qui se’n duu la medalla és sir Percival, però també el comte Fosco, d’una manera més subtil  o el mateix Hartright. Molts són els detalls on se’ns intenta mostrar la inferioritat de les dones, esser incapaços de prendre decisions, de ser valentes i d’enfrontar-se al que creuen injust. Aquest aspecte, crec que te una importància relativa, forma par dels estereotips de l’època, ara, ja seria una altra cosa, per sort, llegint la biografia de l’autor es pot deduir que no seguia els principis masclistes de la novel•la.
El món femení. Les dones que hi apareixen també estan molt definides. La Laura, fràgil, delicada i femenina, una dona sense caràcter (només un cop treu el geni), és submisa, malgrat que sap  que no serà feliç es resigna i claudica per respecte al seu pare i a les normes de les dones de la seva posició. La Marian Halcombe, que en un principi se’ns presenta com una dona forta i intel•ligent, claudica en algunes de les seves decisions, precisament per no ser un home i no poder-s’hi afrontar com a tal. La veiem dubtar contínuament i encara que és una dona amb força, en els moments decisius en certa manera claudica. La comtessa Fosco, tieta de la Laura, canvia de cop al casar-se, ara es mostra respectuosa fidel i servent del marit, com diu el mateix comte amb el respecte que ha de tenir una dona anglesa davant del seu espòs.
La dama de blanc, l’Anne Catherick, és realment el fil conductor de la novel•la i, malgrat no ser-hi present en bona part de la narració, és el motor de l’acció, encara que d’una manera indirecte, però al capdavall, si no existís, no hi hauria ni trama, ni misteri, ni girs ens els esdeveniments.En canvi, el pes de la novel•la es reparteix alternativament entre Mariane Halcome, el comte Fosco i en Hartright, en aquest ordre.
Ritme. Lent, produït per les descripcions i recreacions de les escenes i per l’aprofundiment que en fa dels personatges.
Suspens. Crec que el suspens en la novel•la va per fases. Al principi s’encadena d’una manera brillant, capítol a capítol, obrint fronts, perspectives i misteris. Després decau quan la importància de la narració es centra en el personatge del comte Fosco. I ja al final, en forma de llarg desenllaç, ens tornem a trobar amb girs en la trama, pistes i fronts oberts que condueixen al lector a un final esperat però no pel camí que es pensava.  (no puc, ni vull dir res).
Topics anglesos. Com no podia ser de cap altre manera tots els tòpics d’honor, cavallerositat,  servitud, coratge, seriositat i les excentricitats angleses hi són representats gairebé a la perfecció. Fins i tot els  dos personatges estrangers que hi surten – l’amic Pesca i el comte Fosco- , s’hi emmirallen en les seves virtuts.
Paisatge i descripcions Crec que és un altre protagonista, això fa que la narració s’alenteixi, però al mateix temps li dona força i excel•lència al conjunt. Reconec que en aquest aspecte no sóc gaire objectiva, ja que una bona descripció t’apropa d’una forma subtil a l’escenari.

“Feia un matí ventós i emboirat, i les ràpides alternances del sol i ombra sobre l’erm del llac donaven a la vista un aire agrest, enigmàtic, tenebrós.”

“Feia un vespre dens i neulós.  L’aire desbordava rellentor, les flors es pansien al jardí, i el terra era sec i eixarreït. “

Pàg. 61 “Les paraules són gegants quan ens provoquen una injuria, nans, quan ens presenten un servei.”
>Tastets

>>Aparició del Capità Hadoock

Pàg. 137 “-Sí… i mal de llamps se l’emporti!”
Pàg. 201 “Mal llamp se les emporti, les lletres.”

>>Fora corda Anar (o estar) fora corda: estar molt excitat passionalment (d’ira, alegria, entusiasme, etc.).
Pàg. 125 “-En aquest cas –vaig explicar- perdoneu-me si us dic, fent servir una expressió nostra de caire legal, que aneu fora de corda.”

També n’han parlar (enllaç del Club de Lectura)

 

Wilkie Collins (Londres, 1824 – 1886)

3134708Escriptor britànic de l’època victoriana, contemporani i amic de Charles Dickens.
Les seues obres van ser qualificades a l’època com «relats de sensació», un gènere precursor de la novel•la detectivesca i de misteri En els seus relats, s’adverteix també una crítica perspicaç de la situació social i conjugal de les dones de l’època. Com molts altres escriptors del seu temps, va publicar la major part de les seues obres sota la forma de fulletons en revistes. (Viquipèdia)

El llibre

Títol original: The woman in white, 1860

Títol Traducció: La dama de blanc Columna edicions, SA Col•lecció Clàssica cinquena edició 1997 Traducció Lluís Comes i Arderiu Pàg. 545

http://quaderndemots.blogspot.com/feeds/posts/default

24 thoughts on “La dama de blanc

  1. PilarNo Gravatar

    Bon dia, Quadern!
    Brillant ressenya! M’agrada molt coincidir en el club de lectura amb tu i poder compartir i adonar-me’n que trebalemm els llibres de manera semblant.
    Penso que l’autor era un expert en la tècnica de conduir personatges i lectors cap on volia. Dibuixava en un llenç en blanc i feia aparèixer poc a poc els paisatges i les figures i, en un tres i no res, les esborrava i ho canviava tot.
    Jo també vaig trobar la tercera part com un no volar acabar, però en la primera vaig aprendre a acceptar la voluntad de l’autor.
    Continuem parlant!

    Respon
  2. fanal blauNo Gravatar

    Sempre m’ha cridat l’atenció i mai m’ha arribat a les mans.
    Ara potser l’afegiré a la llista llaaaaaaaarga dels que tinc!
    Com sempre, genial i acurada ressenya!

    paraula de pas: surgen

    Respon
  3. AssumptaNo Gravatar

    Bona ressenya, QUADERN! 🙂

    Pel que expliques pot ser interessant i 545 pàgines tampoc és una exageració. Ara bé, això que dius que hi ha moments que se t’ha fet pesat em fa tirar una mica enrere…

    Tot i així, l’ambient i l’època m’agraden molt, que jo sóc “dickensiana total”… Ara bé, Dickens té obres on les dones tenen papers ben importants, on se les presenta valentes, lluitadores (ara em ve al cap la protagonista d’El Casalot –Bleak house-, Esther Summerson, un personatge molt interessant)

    Però bé, em sembla que en general li poses bona nota, així que no el descarto :-))

    Respon
  4. Glo.bos.blogNo Gravatar

    Aquesta novel.la la vaig escoltar per la radio, com un serial, quan jo era joveneta. I sempre vaig pensar que WilKie Collins era una dona, ja veus quina poca cultura!
    Pel que recordo era molt interessant, pot ser seria el moment de llegir-la
    Gracies per la complerta i encertada ressenya.

    Respon
  5. Quadern de motsNo Gravatar

    Pilar, ara mateix no sé com però suposo que en continuarem parlant.

    Fanal blau, hi ha llibres, i altres coses, que sempre ens criden però mai trobem el moment de fer-los cas, crec que et pot agradar.

    Àngel, si seguim llegint comentaris i ressenyes, temo que les llistes es facis inacabables. Millor!!!
    (no has vist el llibre que llegeixo????)

    Assumpta, la quantitat de pàgines no és el problema, és una certa lentitud que costa de fer passar, però al capdavall, no t’impedeix gaudir d’una bona lectura.

    Glòria, jo fins ara no sabia qui era en Wilkie Collins, ni conec la majoria dels poemes que ens presentes, però hi poso voluntat i crec que això és el més important. Crec que et pot agradar.

    Respon
  6. Pilu BlancoNo Gravatar

    L’he llegit un parell de vegades. Fa molts anys i després per a un club de lectura, fa poc. M’agrada molt, encara que els altres del mateix autor no arriben a aquest nivell, pel meu gust. Quina ressenya més complerta!

    Respon
  7. Quadern de motsNo Gravatar

    Hola Pilu, dues vegades l’has llegit!!, jo no crec que pogués.
    És una bona novel·la i descobrir-la ara ha estat tot un plaer. Gràcies per passar.

    Respon
  8. llunaNo Gravatar

    Molt bona ressenya Quadern de mots! Fa molt temps que el tinc a la llista de lectures pendents i n’he sentit parlar molt bé, però no trobo mai el moment de llegir-lo. Amb aquesta ressenya me n’has fet entrar més ganes. Gràcies!

    Respon
  9. mientrasleoNo Gravatar

    Conoci este autor por la piedra lunar y pronto llegó La dama de blanco que me encantó.
    Es uno de los mejores libros para iniciarse con él.
    Besos

    Respon
  10. AinetaNo Gravatar

    Només he llegit La pedra lunar i em va agradar bastant, tot i que reconec que era una mica lent. Es considera en W. Collins com l’iniciador de la novel·la negra.

    Respon
    • Quadern de motsNo Gravatar

      Ets la segona que em parla de La pedra lunar, la tindré en compte.

      Si, és considerat l’iniciador de la novel·la negre o policíaca,i és nota el pas del temps en aquest tema, ja que li falta la tensió i l’emoció de la literatura més moderna, però això no li treu el seu valor. Gràcies.

      Respon
  11. Jordi DorcaNo Gravatar

    Bon dia, Carme.
    Confesso que estic una mica en fora de joc (no pas fora corda!)però el que sí que et puc assegurar -ho veig molt clar- és que la ressenya la veig treballadíssima. Com sempre, vaja. I molt sincera.
    Vaig llegir la novel·la fa molts anys, i la vaig trobar excel·lent. Però també recordo que en algun moment em va decaure un poquet, no pas gaire, però.
    Quan pugui, la rellegiré. Podria ser que, al cap dels anys, em fes un efecte diferent. De vegades passa, això.
    Ja torno.

    Respon
  12. Quadern de motsNo Gravatar

    Hola Jordi, ben tornat, espero que la parada blogaire t’hagi servit per enllestir la teva feina.

    A mi el llibre em va sorprendre moltíssim, com gairebé tots els llibres que llegeixo sense tenir-ne referents. Un inici espectacular , descripcions, tensió, personatges, posada en escena . Tot una meravella. Però, que jo sempre hi trobo peròs en tot, decau una mica i em va resultar una mica pesada de seguir. Ara, malgrat aquest meu entrebanc, és una molt bona novel•la. Ens llegim!

    Respon
  13. bajoquetaNo Gravatar

    Plas plas plas, ho heu fet genial! Jo no he tingut temps de treballar molt el comentari, vaig tan liada amb lo del llibre dels contes… Però he superat el repte i m’he l’he acabat finalment.

    Pensava que era jo que tenia moltes coses al cap aquestes setmanes, però veig que no… A mi m’ha agradat però també l’he trobat avorrit en alguns moments, decau molt i no saps per on sortirà l’autor.

    A la tarda em llegeixo amb més calma el teu comentari. He posat una entrada per parlar de coses que no es poden desvetllar als que no l’han llegit per si us heu quedat amb ganes de parlar-ne 🙂

    365 contes
    Terra de llibres

    Respon
  14. EnricNo Gravatar

    La teva magnífica ressenya ha revifat una època vital i de lectures que ja comença a estar una mica lluny. No obstant aquesta distància, encara conservo la singular sensació d’estranyesa que em va insuflar la lectura de “Moonstone” (La pedra lunar), que immediatament va dur-me a aquesta meravellosa dama de blanc. Arran del teu comentari m’he posat a pensar si no seria un bon moment per plantejar-se una relectura, descobrir què en queda de totes aquelles sensacions i quines és capaç de produir-me en aquests moments. Moltes gràcies per aquesta ressenya. Recordar els clàssics sempre és un fantàstic homenatge al creixement interior com a persones.

    Respon
    • Quadern de motsNo Gravatar

      Enric, benvingut.

      “La pedra lunar” la tinc a la llista, ja sou uns quants que la recomaneu. Em vaig apuntar al club de lectura per llegir llibres que jo segurament no triaria i en algun cas, com aquest, desconeixia. Ha esta una bona lectura, encara que hi ha moments que se m’ha fet una mica feixuga.

      Recordar els clàssics és important, encara que a vegades les seves lectures no resultin fàcils. Del llibre en destaco la seva original estructura, segurament deguda al fet d’estar pensada per a ser publicada per entregues. I també, un aspecte que m’agrada molt, les seves excel•lents descripcions. Encara que el pas del temps es deixi notar en molts aspectes, n’he gaudir força. Gràcies per passar.

      Respon
  15. Yossi BarzilaiNo Gravatar

    Con este no pude, lo tuve que dejar a la mitad, no sé por qué, no me enganchaba. Más tarde he visto reseñas muy positivas y me gustaría darle una oportunidad pero se me hace un poco cuesta arriba 🙂

    Respon

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Top