Amb quatre mots: brillant, un bon descobriment (malgrat que se m’ha fet un pèl llarga)
Recomanada per: proposta de gener del Club de Lectura de TERRA DE LLIBRES.

Aquesta és la meva primera participació en un Club de lectura i la veritat és que he començat molt bé. Sempre és una mica arriscat haver de llegir llibres que no has triat. Jo no vaig voler escollir-ne cap, vaig pensar que si m’apuntava ho faria per descobrir nous escriptor i nous llibres, alguns dels quals, segurament, jo no hagués arribat a triar. De moment, aquest primer llibre ha esta tot un descobriment.
Des del Club de Lectura ens avisen a tots els participants que mirem de fer ressenyes que no desvetllin massa contingut del desenllaç, miraré de fer-ho.
Primer començo per les sensacions. Podré acabar a temps la lectura d’un llibre de 545 pàgines amb el compromís adquirit de llegir-lo i després fer una ressenya, sense saber del cert si m’agradarà o no? L’he acabat, però reconec que m’ha costat una mica. La primera sensació ha estat de joia, brillant, molt ben escrit i detallista en tot: personatges, ambient, escena, com a mi m’agrada. Al principi té aquell punt de misteri i d’intriga que et deixa en suspens al final de cada capítol. Però no tot el llibre l’he trobat igual, aquesta intensitat decau, hi ha cops que se m’ha fet pesat de seguir.Argument. Una història d’amor entre personatges de classes socials molt diferents en l’Anglaterra victoriana, on la cobdícia, l’amistat i la generositat es barregen amb el misteri i el suspens en una trama plena de girs ben traçats
El llibre m’ha sorprès per la seva estructura i sobretot per la manera que tenen alguns dels seus personatges d’adreçar-se als lectors; ens parlen, ens diuen que cal esperar que algú altre continuï la narració, pensen en nosaltres. Ho he trobat genial i diria, que és un tret prou modern si pensem en l’època en que fou escrita. La novel•la te una estructura epistolar però no homogènia. M’explico, tant podem trobar-nos amb diaris que escriu un personatge, cartes adreçades entre personatges, cartes que escriuen els personatges per continuar la història on s’ha quedat l’anterior, confessions que fan els personatges davant del jutge… per acabar amb la carta final, que constitueix tot una síntesi de la novel•la, escrita en to de confessió pel comte Fosco. A part d’aquesta estructura epistolar, les cartes viatgen contínuament durant tota la novel•la, portadores de missatges prou importants com per a poder fer canviar el curs dels esdeveniments, o simplement com a notificadores de sentiments.
Els personatges estan molt ben definits i cadascun d’ells es mou o actua quan els esdeveniments així ho requereixen. Cal esmentar que això ja ens ho explica un dels seus protagonistes mentre redacta una de les cartes. Ningú apareix perquè si, tothom te un paper que ajuda, en major o menor mesura, a aportar pistes i detalls dels esdeveniments i del misteri. “Es necessària en la història que m’ocupa que les persones implicades només apareguin quan els reclami el curs dels esdeveniments.”
Masclisme. N’he trobat al llarg de tota la novel•la i per part de tots els protagonistes masculins, no cal dir que qui se’n duu la medalla és sir Percival, però també el comte Fosco, d’una manera més subtil o el mateix Hartright. Molts són els detalls on se’ns intenta mostrar la inferioritat de les dones, esser incapaços de prendre decisions, de ser valentes i d’enfrontar-se al que creuen injust. Aquest aspecte, crec que te una importància relativa, forma par dels estereotips de l’època, ara, ja seria una altra cosa, per sort, llegint la biografia de l’autor es pot deduir que no seguia els principis masclistes de la novel•la.
El món femení. Les dones que hi apareixen també estan molt definides. La Laura, fràgil, delicada i femenina, una dona sense caràcter (només un cop treu el geni), és submisa, malgrat que sap que no serà feliç es resigna i claudica per respecte al seu pare i a les normes de les dones de la seva posició. La Marian Halcombe, que en un principi se’ns presenta com una dona forta i intel•ligent, claudica en algunes de les seves decisions, precisament per no ser un home i no poder-s’hi afrontar com a tal. La veiem dubtar contínuament i encara que és una dona amb força, en els moments decisius en certa manera claudica. La comtessa Fosco, tieta de la Laura, canvia de cop al casar-se, ara es mostra respectuosa fidel i servent del marit, com diu el mateix comte amb el respecte que ha de tenir una dona anglesa davant del seu espòs.
La dama de blanc, l’Anne Catherick, és realment el fil conductor de la novel•la i, malgrat no ser-hi present en bona part de la narració, és el motor de l’acció, encara que d’una manera indirecte, però al capdavall, si no existís, no hi hauria ni trama, ni misteri, ni girs ens els esdeveniments.En canvi, el pes de la novel•la es reparteix alternativament entre Mariane Halcome, el comte Fosco i en Hartright, en aquest ordre.
Ritme. Lent, produït per les descripcions i recreacions de les escenes i per l’aprofundiment que en fa dels personatges.
Suspens. Crec que el suspens en la novel•la va per fases. Al principi s’encadena d’una manera brillant, capítol a capítol, obrint fronts, perspectives i misteris. Després decau quan la importància de la narració es centra en el personatge del comte Fosco. I ja al final, en forma de llarg desenllaç, ens tornem a trobar amb girs en la trama, pistes i fronts oberts que condueixen al lector a un final esperat però no pel camí que es pensava. (no puc, ni vull dir res).
Topics anglesos. Com no podia ser de cap altre manera tots els tòpics d’honor, cavallerositat, servitud, coratge, seriositat i les excentricitats angleses hi són representats gairebé a la perfecció. Fins i tot els dos personatges estrangers que hi surten – l’amic Pesca i el comte Fosco- , s’hi emmirallen en les seves virtuts.
Paisatge i descripcions Crec que és un altre protagonista, això fa que la narració s’alenteixi, però al mateix temps li dona força i excel•lència al conjunt. Reconec que en aquest aspecte no sóc gaire objectiva, ja que una bona descripció t’apropa d’una forma subtil a l’escenari.
“Feia un matí ventós i emboirat, i les ràpides alternances del sol i ombra sobre l’erm del llac donaven a la vista un aire agrest, enigmàtic, tenebrós.”
“Feia un vespre dens i neulós. L’aire desbordava rellentor, les flors es pansien al jardí, i el terra era sec i eixarreït. “
Pàg. 61 “Les paraules són gegants quan ens provoquen una injuria, nans, quan ens presenten un servei.”
>Tastets
>>Aparició del Capità Hadoock
Pàg. 137 “-Sí… i mal de llamps se l’emporti!”
Pàg. 201 “Mal llamp se les emporti, les lletres.”
>>Fora corda Anar (o estar) fora corda: estar molt excitat passionalment (d’ira, alegria, entusiasme, etc.).
Pàg. 125 “-En aquest cas –vaig explicar- perdoneu-me si us dic, fent servir una expressió nostra de caire legal, que aneu fora de corda.”
També n’han parlar (enllaç del Club de Lectura)
Wilkie Collins (Londres, 1824 – 1886)
Escriptor britànic de l’època victoriana, contemporani i amic de Charles Dickens.
Les seues obres van ser qualificades a l’època com «relats de sensació», un gènere precursor de la novel•la detectivesca i de misteri En els seus relats, s’adverteix també una crítica perspicaç de la situació social i conjugal de les dones de l’època. Com molts altres escriptors del seu temps, va publicar la major part de les seues obres sota la forma de fulletons en revistes. (Viquipèdia)
El llibre
Títol original: The woman in white, 1860
Títol Traducció: La dama de blanc Columna edicions, SA Col•lecció Clàssica cinquena edició 1997 Traducció Lluís Comes i Arderiu Pàg. 545
http://quaderndemots.blogspot.com/feeds/posts/default
Deixa un comentari