La dona de gris

Tot va començar com un joc per conjurar la rutina. No se li va acudir que, de vegades, els jocs se’ns escapen de les mans, impossibles de controlar. Una dona com qualsevol altra i un home que l’assetja. Un viatge a l’interior d’uns personatges aparentment anodins superats cruelment per la realitat que els envolta.

quadern-de-mots-la-dona-de-grisDe la mateixa manera que el protagonista de la història comença com un joc la seva singular aventura -aquest assetjament obsessiu a una dona de gris- podríem dir que la seva autora juga amb el lector a un joc divertit, reinventant o creant una novel•la negra partint d’una trama que es va fent a poc a poc, donant la falsa impressió que s’escriu sobre la marxa, en una història que, deixant de banda els esquemes més clàssics del gènere negre, els conté pràcticament tots.

En un relat que creix sense pausa com una bola de neu que llisca pendent avall sense que hi hagi res que l’aturi, i que tan sols canvia el traçat quan topa amb un entrebanc, que el protagonista s’encarregarà de salvar. Un joc que li permet a l’Anna Maria Villalonga, parlar-nos dels elements del gènere negre i policíac que tan bé coneix, d’una manera força actractiva i orignal, en una lectura entretinguda i ben lligada, on hi trobem dosis d’intriga, un bon ritme i elements que, malgrat la grisor general, la fan també divertida.

El seu protagonista és un individu insignificant, solitari i gris. Carregat de pors i dubtes que porta una existència insípida i monòtona, un ésser que passa desapercebut allà on va i que fins i tot l’autora ha deixat en l’anonimat. Un personatge tèrbol i acomplexat –que fuig del que el mirall li reflecteix- mentre ell, és plenament conscient que el seu món gira al voltant d’una absorbent obsessió que no pot o no vol controlar. Un cinèfil voraç, que coneix gràcies a empassar-se un munt de pel•lícules antigues i sèries del gènere, els tripijocs dels perdiguers i sequaços i que, en un insòlit i arriscat atac de valentia i empenta es veu capaç i legitimat a imitar. Així, quan surt al carrer es transforma, “interpretant la vida mitjançant històries de ficció perquè no en té de reals” com diu la mateixa autora a Núvol. Encara que, com a persona malsortada que és, res li surt com preveu.

“Sóc un voyeur i prou. I, no ens enganyem, el rol de voyeur és un rol inútil, per definició. Mirar s’oposa a actuar. “ (pàg. 128).
“Està construint una ficció. La seva ficció. I, des de tots els punts de vista, és inofensiva. Hi ha moments en què es converteix en el James Stewart de Vertigo i persegueix amatent l’enigmàtica Kim Novak pels carrers de Sant Francisco. El paral•lelisme de la trama amb la pel•lícula que li agrada tant el fa sentir legitimat.” (pàg. 35)

La dona de gris és una novel•la de personatges grisos, solitaris i marginals que canalitzen la seva soledat de la millor manera que saben, abocant-hi les obsessions, amb petits plaers per estimular la rutina o fins i tot agafant un camí definitiu. En una novel•la introspectiva, psicològica, tal com la defineix l’autora, que utilitza els elements del gènere per enfilar un relat que comença gris però que de seguida es fa més fosc, intrigant i àgil que ni el mateix protagoniste s’aventura a saber cap on anirà. Un llibre curt, dividit en divuit capítols i un epíleg on l’autora ha inclòs dos capítols escrits en forma de dietari, en una llibreta negra, que ens serveixen per acostar-nos, encara més, a l’ànima del seu protagonista.

Si fins ara l’Anna Maria Villalonga ens parlava de la versatilitat del gènere negrecriminal, amb aquest llibre ens ho ha demostrat sobradament. Amb uns personatges reals i nodrint-se d’uns rols sorgits de les ficcions de les sessions de cinema i literatura negra, ha sabut crear una història versemblant d’un trosset amagat i gris d’una part de la realitat de la nostra societat. Una realitat que no es deixa veure però que sens dubte ens és propera. Llegint-la, m’ha quedat la sensació que si el protagonista no fos un ric cinèfil no podria haver viscut aquesta doble vida i ens hauríem perdut aquesta magnífica “aventura” com tampoc haguéssim pogut veure la petita evolució “a bé” de la seva maltractada autoestima. Realitat i ficció i ficció i realitat, d’unes històries que ens mostren el patiment interior d’uns personatges i d’una societat cada vegada més aïllada.

Qui, com jo, coneix a l’autora només a través dels seus blogs o del faceboock en reconeixerà gran part dels tics, dèries i passions que hi ha abocat en el llibre i, utilitzant alguns dels adjectius que fa servir quan ens parla del què l’apassiona diria que ha xalat i s’ho ha passat pipa escrivint-lo.

Vocabulari

Mitjacerilla
m. Home prim, denerit, insignificant (Olot).
“És un vertader protagonista, no un mitjacerilla que queda fora de combat per un refredat i dues píndoles” (pàg. 57)

Salmodiats
Salmejar
| 3. tr. Dir amb monotonia o insistència;
“Passen uns minuts eterns, salmodiats pel clac clac de les tirores” (pàg. 60)

 

 

El llibre: La dona de gris, 2014 pàg. 167
Autor: Anna Maria Villalonga
Editorial: Llibres del Delicte

×

 

2 thoughts on “La dona de gris

  1. EllfreelangNo Gravatar

    Com sempre ho expliques de manera engrescadora, ara com ara tinc el temps comprimit però me’l anoto per quan pugui, moltes gràcies per la ressenya!

    Respon

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Top