La maleta

Amb quatre mots: àcida, tragicòmica, crítica, punyent  (“fins a quin punt la tragicomèdia i l’absurditat poden explicar les misèries i les grandeses de les nostres vides” –extret de la contraportada-).

Recomanada per:  després de llegir-ne ressenyes de diferents blogs.

Hi ha cops que els llibres em descol•loquen i aquest, n’és un d’ells. El vaig triar quan en poc temps unes ressenyes i uns apunts, m’esperonaven a fer-ho amb molt d’entusiasme. He de dir que quan portava dos capítols vaig haver de buscar informació, no l’entenia, després m’ha estat més fàcil de comprendre, que no vol dir d’endinsar-me en una lectura plaent.
La maleta és un llibre de culte si he de fer cas a la quantitat de ressenyes que en parlen i d’una manera molt positiva. A mi m’ha deixat freda, suposo,  que en part, perquè el llibre també ho és, i segurament pel fet de perdre’m determinats aspectes de la vida social i intel•lectual de la Rússia de Dovlatov. Aquesta manca de referents per part meva i la indiferència i absurditat de les situacions que es desprenen del llibre, no m’han convençut.
Per aquest motiu, aquesta ressenya té un aire diferent, no he volgut afegir res de les altres ressenyes, les quals respecto moltíssim, però està clar que aquest no és un llibre per a mi.
La maleta està dividida en capítols, en conctret vuit, que són els vuit objectes que conté la maleta quan Sergei Dovlatov se’n va als Estats Units. Es poden llegir aïllats ja que la connexió que hi ha entre ells és pràcticament nul•la, com si es tractessin de contes agrupats sota un mateix llibre. Aquest vuit capítols són freds, incisius, gairebé esperpèntics  i ens expliquen de quina manera han anat a parar els objectes a la vida i a la maleta de l’autor. Dels vuit capítols em quedo amb Una camisa de popelín.
Humor àcid i desolador que li serveix per a dibuixar escenaris de misèria, brutícia, alcohol, fracàs, fredor i per damunt de tot, en destaca un, la indiferència. Una indiferència que segurament és la que uneix a tots els personatges que ens trobem en la novel•la. Es troben, comparteixen algun que altre aspecte o historia dins la narració i els perdem de la mateixa manera que ens els hem trobat. I la vida de Sergei Dovlatov se’ns presenta carregada de moments absurds, sense caliu, indiferents i si en algun moment et desperten un somriure, en el fons, aquest, amaga amargor, soledat i tristor davant l’absurditat de les relacions humanes que planteja.
El llibre el vaig començar el desembre passat i no l’he acabat fins ara. M’ha costat, però també he de dir que no m’ha desagradat llegir-lo. Sóc de les que quan un llibre no m’atrapa, sigui pel motiu que sigui, prefereixo deixar-lo, i en aquest cas no l’he volgut deixat.
He llegit en una ressenya que Dovlatov deia que “tota obra presenta tres aspectes: el que l’autor va voler expressar, el que va saber expressar i el que va expressar sense desitjar-ho”.
Em quedo amb trossets, els que no m’han deixat indiferent i, són precisament aquests trossets de llibre, aquests fragments, els que no m’han deixat abandonar la lectura. Per tant,  em quedo no amb tota la maleta, sinó amb part del seu contingut.

Pàg. 19 “- Abans que nasquem hi ha un abisme. Després de morts, hi ha un abisme. La nostra vida és només un gra de sorra a l’oceà indiferent de la infinitud. Intentem almenys que aquest instant no s’enfosqueixi de tristor i d’avorriment. Intentem deixar una esgarrapada a l’escorça terrestre.”

Pàg. 25 “Perquè l’home que pregunta sense parar, tard o d’hora a d’aprendre a respondre…”

Pàg. 62 “Ja sé que la llibertat és un concepte filosòfic. Això no m’interessa. Perquè els esclaus no s’interessen per la filosofia. Anar on vols, vet a qui la felicitat.”

Pàg. 78 “No em queixo de la pobresa que vaig passar. Si hem de fer cas a Hemingway, la pobresa és una escola insubstituïble per a un escriptor. La pobresa fa que l’home hi vegi clar. Etcètera. És curiós que Hemingway no se n’adonés fins que es va fer ric…”

Pàg. 83 “Què et sembla, és pecat estimar més el marit que el fill?
-No ho sé. Em sembla que l’amor no té mesures. O existeix o no.
-T’has tornat molt intel•ligent –va fer ella.”

Pàg. 95 “Els nostres amics van tornar a néixer i a morir buscant la felicitat.
I nosaltres? A totes les temptacions i els horrors de la vida hi contraposàvem el nostre únic do: la indiferència. Pregunto que hi ha més que un castell construït damunt la sorra? Què hi ha que sigui més sòlid i més segur en la vida familiar que la manca recíproca de caràcter? Què hi pot haver de més pròsper que dos estats enemics que són incapaços de defensar-se?

Pàg.136 “-No és perquè sí que qualsevol llibre, fins i tot un de poc seriós, té forma de maleta.”

Us deixo només un enllaç el de l’editorial laBreu on s’inclouen ressenyes interessants, doneu-vos una volta pels blogs en podreu llegir moltes opinions, totes positives.

Tastets
>> espinyar

Espinyar | 4. fig. Esclafar o trencar amb un cop violent
Pàg. 26 “En Fred, després d’estar dos anys tancat, es va espinyar amb una CZ.”

Que vindria a ser tenir un accident, una castanya o una pinya, en aquest cas amb el cotxe.

>> colofònia

Colofònia f. Resina dura, comunament de color d’ambre, residu de la destil•lació de la trementina

Pàg. 59 “Alguna cosa crepitava al banc de treball i deixava anar olor de colofònia.”

Sergei Dovlatov (1941 Urfa, Rússia -1991 Brooklyn) 

Va ser expulsat de la universitat, va treballar en un camp de treballs, va estar a la presó, va fer de periodista, de traficant de mercat negre i de guia del parc Puixkin, vivències que traslladà als llibres Els nostres, El compromís i La maleta. Va ser en el seu exili americà quan va rebre el reconeixement que es mereixia, amb la publicació dels seus relats a The New Yorker. (extret del llibre)

El llibre

Títol original: Chemodan, 1986
Títol Traducció: La maleta, Editorial LaBreu 2010. Traducció Miquel Cabal Guarro Pàg. 136

http://quaderndemots.blogspot.com/feeds/posts/default

23 thoughts on “La maleta

  1. CarmeNo Gravatar

    Tot i que nom t’hagi convençut has fet una bona ressenya.

    Jo m’abstindré de llegir-lo… de moment. Ja que un llibre fred no em crida gens. I l’humor àcid i desolador encara menys.

    Gràcies!

    Respon
  2. mientrasleoNo Gravatar

    A mi me pasó un poco lo mismo. Llegué con mucho entusiasmo y descubrí que era un libro que contenía… letras. Poco más me dijo.
    Al final he llegado a la conclusión que cada libro varía en función del lector que lo abre.
    Has hecho algo difícil y es hablar de un libro que no te gusta. Es mucho más fácil aplaudir que razonar el motivo por el cual no se aplaude.
    Un beso

    Respon
  3. Quadern de motsNo Gravatar

    Mientrasleo, pensava que seria la única que li costaria el llibre. És cert que cada lector en fa la seva lectura i no crec que cap lectura sigui, ni la bona ni la dolenta quan hi intervenen els gustos. Gràcies.

    Respon
  4. Núria Pujolàs i PuigdomènechNo Gravatar

    Com sempre, una excel·lent ressenya. A mi darrerament m’interessa l’absurd tot i que la indiferència segueix produint-me ràbia…

    M’ha encantat la frase de Dovlatov “tota obra presenta tres aspectes: el que l’autor va voler expressar, el que va saber expressar i el que va expressar sense desitjar-ho”. Genial!…Un petó!

    Respon
  5. FerranNo Gravatar

    Doncs no sé, llegint la teva ressenya m’he empapat de les teves sensacions, esclar. Sense dubte, també m’han enganxat els bocins del llibre que n’has destacat. El primer, el de la pàgina 19, m’ha agradat especialment…

    Respon
  6. Quadern de motsNo Gravatar

    Núria, dons la indiferència és una de les claus de la novel•la, malgrat això, crec que pot agradar.

    Ferran, aquest abisme que sentim i que malgrat tot hem vingut a esgarrapar l’escorça terrestre. Sí, jo em quedo amb trossets de maleta i aquest és un d’ells. Gràcies.

    Respon
  7. AssumptaNo Gravatar

    M’ha agradat molt la teva ressenya! Jo no l’he llegit, però em sona haver vist alguna de les ressenyes que dius. Pel que expliques, crec que la meva opinió s’assemblaria a la teva… no crec que m’acabés de fer el pes :-))

    Respon
  8. Quadern de motsNo Gravatar

    Glòria, millor que no l’apuntis i triïs els llibres que t’atrauen.

    Assumpta, crec que no t’agradaria. Sort que tothom tenim una llista on triar. 😀

    Respon
  9. ElfreelangNo Gravatar

    Ui si espinyem la fredor que dius que hi surt i l’humor àcid…potser és com la colofònia ….molt bona ressenya la maleta no m’atrau de moment massa fred arreu!

    Respon
  10. Quadern de motsNo Gravatar

    Uau, el títol del post m’ha sorprès moltíssim, m’ha fet mal a les orelles. Lata és un mot que em sona molt malament i avui he descobert que també és català. 😀

    Tinc unes quantes de Stefan Zweig pendents de llegir i tu sempre d’una manera o altre en recomanes, triaré.

    Respon
  11. ToniNo Gravatar

    M’ha fet gràcia la ressenya per la coincidència, perquè, com et vaig dir fa unes setmanes, jo també vaig llegir-ne els dos primers relats i el vaig deixar reposar perquè no m’enganxava gens. Tens raó: conta coses tan alienes i tan fredament, que és difícil connectar-hi.

    De tota manera, sóc obstinat i el reprendré prompte.

    Això a banda, la ressenya val la pena, com sempre.

    Respon
  12. Quadern de motsNo Gravatar

    Hola Toni sóc del parer que quan un llibre no t’agrada perquè no hi entres l’has de deixar, malgrat que, en aquest cas, no sé el per què no m’ho vaig plantejar.

    El curiós del cas és que és un llibre de culte per a molts lectors, millor, penso jo. Però a mi les coses bones que li he trobat no m’han satisfet plenament la lectura del conjunt.

    Respon
  13. PilarNo Gravatar

    M’has obert el camí a llegir-lo, fins i tot abans que altres que tenia previstos. Els llibres que més m’agraden són precissament els que no em deixen indiferent.

    Respon
  14. PerkinsNo Gravatar

    M’ha agradat la teva ressenya però no m’atrau el llibre. Entenc això que dius que no vas poder deixar el llibre. A vegades encara que no ens agradi, una petita frase fa que continuem llegint i així fins el final. Una abraçada!

    Respon
  15. Quadern de motsNo Gravatar

    Pilar, la indiferència del llibre ve donada per la indiferència que mantenen tots els personatges entre ells, creant un ambient fred que ratlla l’absurd.
    Espero que t’agradi.

    Perkins, el llibre no em va convèncer, malgrat això, no el vaig ni voler ni poder deixar, segurament és el que tu dius, l’espurna aquella que no s’acaba d’apagar.
    Jo sóc partidària de deixar els llibres que no et em fan el pes, que no m’agraden, al cap i a la fi, llegeixo per gaudir.

    Respon
  16. L'artista abans conegut com Subal QuininaNo Gravatar

    Benvolgut Quadern de mots, aquí un dels editors de LaBreu, editors de La maleta i dos llibres més de Serguei Dovlàtov.

    Moltes gràcies per la teva lectura atenta i pel teu post, i també gràcies als altres lectors o no-lectors de Dovlàtov.

    Malgrat que no comparteixo el teu judici, el respecto d’alló més: no tots els llibres agraden a tothom, i si ho fessin, malament aniríem!

    Però en fi, una ressenya com aquesta, tan afinada i respectuosa, bé mereix ser comentada, i si m’ho permets, i fico cullerada, amb la intenció d’enriquir el debat, no pas de convèncer a ningú.

    Quan vaig descobrir Dovlàtov, hi va haver moltíssimes coses que em van despertar interés i que em van decidir a publicar tots els llibres que pugui d’aquest autor. Un d’ells va ser la d’endinsar-me en una societat, la soviètica, de la qual només coneixia aspectes polítics i econòmics, però no socials. Per bé que hi ha molts autors —i molt bons— que en parlen, la veritat és que no coneixia massa res de l’època després de la Segona Guerra Mundial, i més concretament, de la societat dels anys 60-70-80, que és l’època que li va tocar viure a Dovlàtov.

    M’interessava descobrir com viu una època tan grisa i depriment un autor dissident en una societat on la dissidència era emmudida i en la qual la rebel·lió era severament castigada. Em va impressionar la manera d’encarar les coses de Dovlàtov, aquesta indiferència, aquest humor amarg i amargat. Tal vegada, si hi pensem, sigui la única sortida que li quedava al vell Dov, i la única sortida que li queda a qualsevol que viu sota una dictadura que angloba tots els àmbits de la vida. L’humor àcid i l’alcohol, esclar.

    Però també veia, i veig, en Dovlàtov un mestratge vital que s’escapa de la seva realitat i que ens pot il·lumimar fins i tot a nosaltres, en una societat tan allunyada a la soviètica com la nostra. És cert que hi ha indiferència en els textos de Dovlàtov, però també és cert que la indiferència de Dovlàtov, quan ja no et queda res, està carregada de resistència, d’obstinació a seguir pensant lliurement i a no sotmetre’s. La indiferència de Dovlàtov és la indiferència de tota una societat davant de coses que difícilment es poden canviar, una societat rendida. I no només estem parlant d’aspectes polítics, sinó d’aspectes del comportament humà.

    Una altra cosa que volia comentar és l’humor que gasta Dovlàtov, el qual a mi m’arriba fins al moll de l’ós. Trobo admirable que en unes situacions com les que va viure Dovlàtov, l’home tingués esma per riure’s de tot i de tothom, començant per ell mateix. És un humor desesperançat, però que a mi, i a tants d’altres, ens ha escalfat el cor, ens ha ajudat a soportar la vida.

    En fi, que amb Dovlàtov he après moltíssimes coses del règim soviètic, però també he après aspectes de la nostra vida, he après que la indiferència pot ser una actitud rebel, potser la més rebel de totes quan ni tu ni ningú pot fer res de res. I també, en l’aspecte literari, he descobert en Dovlàtov un ús magistral de l’economia de les paraules, una intel·ligència literària basada en la frase curta i contundent, lapidària, que esmola la rialla i arriba al fons de l’ànima i emociona quan vol arribar al fons de l’ànima i emocionar.

    Una salutació ben cordial a tothom. Endavant!

    Miquel

    Respon
  17. Quadern de motsNo Gravatar

    Hola Miquel, agraeixo moltíssim el comentari i llegint-lo he de dir que hi estic pràcticament d’acord en els aspectes que ens mostra la novel•la; el descobriment d’una època i d’una societat, grisa i depriment i els mecanisme que utilitza en Dovlatov per encarar-s’hi; un humor estripat i àcid per crear-ne una cuirassa.

    Les casualitats m’han portat a llegir dos llibres russos en poc temps i en tots dos queda reflectit aquest sentiment d’indiferència i fredor que, segurament, és el que tu apuntes, un mecanisme de defensa i rebel•lia, fruit de l’època i de les vides que han portat els autors.

    Intento ser molt respectuosa, curosa i objectiva, en la mesura del possible, en les ressenyes que faig i, més encara, quan el llibre que acabo de llegir no m’arriba’t a convèncer. Però crec, que una cosa és la vàlua del llibre, que ni en dubto ni sóc ningú per contradir-la, i l’altre són les sensacions que m’ha deixat com a lectora.
    Ja ho he dit en la ressenya, em quedo no amb tota la maleta, sinó amb part del seu contingut.
    I precisament aquest és el motiu, que m’ha dificultat fer una cosa tan subjectiva com una puntuació, perquè crec, sincerament, que aquest és un d’aquells llibres que no deixa indiferent a ningú, malgrat la indiferència que s’hi desprèn.

    Com no podia ser de cap altra manera, has fet un molt bon anàlisi de la novel•la i t’agraeixo que l’hagis volgut compartir en aquest modest Quadern de mots.

    Carme

    Respon

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Top