La migdiada assassinada

Philippe Delerm (França,1950)                    
Diu la contraportada ”un dels títols més esperats d’aquest any, és el primer llibre que publica després de l’èxit d’El primer glop de cervesa”.  Fou publicada l’any 2001. De fet, jo no volia agafar aquest llibre, el primer que vaig triar va ser Diumenge va ploure, potser,  perquè El primer glop de cervesa no el tenien. Segueixo llegint “Delerm és un mestre en la transfiguració: a partir de fets quotidians, i fins i tot banals, treu punta d’un detall revelador per servir-nos amb traç finíssim una fugaç instantània del món.”  Quan un futur lector s’enfronta amb la necessitat de triar i, quan et toca triar entre dos llibres d’un autor desconegut fins aquell moment, tens la percepció que la tria es converteix en una loteria, el resultat de la qual no es desvetlla fins que no has llegit també el llibre que has deixat.
És un llibre de relats curts, curtíssims, de dues pàgines i a molt estirar tres, amb lletra grossa. Donen una sensació de rapidesa i fugacitat i, tan bon punt comences a llegir buf! , ja s’ha acabat el relat i de seguida en comença un altre.  Això per a mi ha estat un problema, encadenar un relat darrera un altre m’ha fet perdre la força del detall i, aquest és el gran valor del llibre.
El que fa Delerm és copsar amb paraules, escenes de la quotidianitat, amb gran plasticitat,  d’una manera natural, gens carregosa ni artificiosa. Diu en el relat Aquest vespre trec les escombraries, referint-se al fet de mirar les escombraries quan les vas a lligar:
Pàg. 15 “No el trobem tan repugnant. És el solatge del cafè que li dóna consistència, s’enfila pels intersticis. Empolsina sense vergonya els sobres estripats, sense empastifar la tinta blava de la lletra familiar, s’entreté en l’interior mullat de peles de patata. Un cor de poma apergaminat s’ha entaforat dins un pot lletós d’un iogurt bio…”
Però després, com qui no vol la cosa ens diu:
Pàg. 16 “No ens pertanyen, aquestes tallades de meló no escurades mai del tot. Ens pensem que llancem el revés de nosaltres mateixos, la brutícia i la inutilitat. (…) Uns segons en captar tot això, que se’ns assembla i ens fuig. Després tanquem la bossa amb un nus ben fort…”
És evident que cada lector farà la seva lectura i li agradarà, o no.
Arribar al cor d’una carxofa, és d’un dels relats que més m’ha agradat, potser perquè m’agraden les carxofes i tot l’encant que suposen menjar-les fulla a fulla, fins arribar al premi final: el cor. Pàg. 55 “¿Menjar? ¿És menjar, aquesta manera de fer lliscar les dents pel mig de la part dura, encartonada, tot traçant solcs, per arribar al final a aquesta vora feblement farcida? (…) Per assaborir el cor d’una carxofa, cal tenir ben bé al costat una muntanya de fulles, un casquet destapat.”
Fins a un total de trenta-sis relats. L’últim, és el que dóna títol al llibre. I és què, quan un decideix estirar-se al llit o al sofà, a mandrejar o dormitar, en una calorosa tarda d’estiu, fent una “migdiada desperta” , “Separats del món, estem millor que bé: no som quasi absolutament res.”, tenint tots els sorolls apamats i no ens destorben, podem mandrejar llegint un còmic o no fent res, nosaltres triem. Però si els soroll canvia i es trenca el ritual  “el silenci malèvol del motor, el petó pneumàtic de les rodes alentides i les portelles bategant de premeditació afectuosa, tot plegat té la melosa brutalitat el crim amb arma blanca, de la trampa perfecta.” I és que les visites a deshores acostumen a ser matadores.
Tastets
>> els blogs
Buscant informació m’he trobat que dels pocs blogs que en parlaven tots ho feien d’El primer glop de cervesa i en tots ells hi destacaven aquest encant i encert que té l’autor d’explicar els petits però intensos moments que ens dóna la vida.
He trobat que, el blogaire d’un blog que segueixo, l’any passat el tenia sobre la tauleta de nit i en versió original   Mireu aquí
>> Aquest aire una mica inclinat
 
Jo em quedo amb aquest relat, potser perquè sóc de les que utilitzo molt poc el mòbil i, no acabo d’entendre la necessitat obligada amb el que es fa servir normalment.
“La galta dreta tot just es vincle cap a l’espatlla. És curiós. És un gest que abans vèiem fer en parella, quan semblava com si un dels dos reclamés alguna cosa sense paraules , una carícia, un petó, un braç a l’espatlla.(…) I ara resulta que fem aquest gest sols… És només per parlar amb el mòbil, evidentment, i el missatge és sovint força banal…”  
No puc dir que m’ha decebut perquè vaig triar-lo sense ser conscient de quin tipus de llibre havia decidit llegir. Per no saber, no m’havia ni adonat que eren relats curts. D’entrada no crec que això que he fet avui amb el llibre sigui gaire aconsellable. No és el tipus de lectura que m’agradi, però, reconec que hi ha relats bons, que són tots aquells que quan els has acabat de llegir no t’han deixat indiferent. Un consell, si voleu llegir-lo no ho feu d’una sola tirada.
El  mot:          
La fitxa:           Philippe Delerm, La migdiada assassinada 2001. 1ra ed. 2001 Barcelona Editorial Empúries, S.L. Traducció del francès Marta Marfany 90 pàg.
L’enllaç:          

Valoració:        QQQQQ

http://quaderndemots.blogspot.com/feeds/posts/default

2 thoughts on “La migdiada assassinada

  1. Jordi DorcaNo Gravatar

    Me l’apunto, aquest llibre.
    De fet, el primer glop de cervesa em va agradar molt, i em va agradar tant que fins i tot el vaig fer servir per fer un dictat a classe, ja molt anys.

    Respon

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Top