La nau

Pau Planas (Girona, 1974)                          
“Un exterior fosc, estàtic i  glaçat com l’entrada d’una caverna endimoniada” I els 200 viatges són dins la nau. El seu destí és un lloc desconegut anomenat Xeix que, es troba en un punt indeterminat de l’univers. Dos anys per arribar-hi dins una nau completament equipada. Els tripulants tenen assumits uns rols que no es qüestionen ni alteren, on tot està controlat, fins i tot les emocions, ja que podrien perjudicar la convivència del grup. Tot funciona sol, tot rutlla, tot va bé i per això ningú es qüestiona res (ni la feina, ni els horaris, ni el menjar, ni els objectius… res).
Arribat a aquest punt pensava “això és tot?”, “on vol arribar?”, “realment som tan babaus que no ens qüestionem les coses?”, però aleshores apareix un punt d’inflexió. I la novel·la es capgira com si la nau hagués canviat sobtadament el rumb. El capità anuncia una “notícia infausta”, s’ha trencat la connexió amb la Terra. I tot canvia. No hi ha rumb, no hi han especialistes,  ningú és el que aparenta, s’acaben els dos anys, els aliments i segurament l’objectiu. I la nau deixa de ser la nau acollidora del principi per convertir-se en una angoixant presó. Apareix la tensió entre els tripulants, les baixes laborals, l’estrès, la claustrofòbia, la por, els nervis… el patiment, el desordre i el caos. La tensió dels tripulants es trasllada al lector i ens adonem que aquest microcosmos perfecte no existeix i que, trontolla, quan hi ha quelcom que surt de l’ordre establert, quan ens toca decidir què hem de fer o cap on hem d’anar.
Quin és el referent de la novel·la?, jo no el sé, només reprodueixo el que diuen les ressenyes, aquesta és la ressenya de Sílvia Romero “…Pau Planas, al llarg de la seva novel·la, només esmenta un títol: La muntanya màgica de Thomas Mann. I en alguna entrevista ha matisat que la idea de La nau va sorgir després de la lectura d’aquesta novel·la magistral. I certament, amb La nau emula l’ambient d’aquell peculiar indret que ens reflectia T. Mann en la seva obra, però Pau Planas ho fa contemporanitzant personatges i situacions per presentar-nos la seva visió crítica de la societat actual, on tothom segueix les regles mentre les coses van bé i no saben com reaccionar quan aquestes deixen de funcionar.” I el nostre protagonista davant la nova situació de la nau i, veient que no sap si se’n pot sortir, optarà per tancar-se de mica en mica en ell mateix, d’aïllar-se per a no exigir-se res.
La novel·la està escrita en forma de diari. Capítols molt curts que ens informen del dia a dia dins la nau a través d’un dels seus tripulants. I en aquest diari quedarà reflectit l’evolució del personatge (què és la de tots els tripulants). Des de les hores passades com a feliç tripulant amb un objectiu -més bo o més dolent-, a l’evidència d’una claudicació quan el què t’envolta et pot i et tanques físicament i mental, i és quan el personatge tria l’opció d’esperar i no lluitar, per resignar-se i no trobar cap solució. Pàg. 95 “De l’habitació on sóc ara  a l’abisme hi ha minúcies de pensaments, uns quants glops, moviments pastosos.  La renúncia i l’esperança s’estan ajuntant com dues nuvolades.”
Amb un llenguatge gairebé sense floritures, desfet de tot allò innecessari, a voltes fred i gèlid com tot el què envolta la nau. “L’habitació és acollidora i confortable. Hi podria fer vida durant dies seguits. Hi ha roba suficient i un petit lavabo petit amb els productes higiènics bàsics… I a la nevera hi ha lots de salsitxes i porcions triangulars de formatge. Aquests aliments serveixen per a casos d’urgència.”
on és Xeix?, existeix Xeix? …

Ciència ficció. Aquesta novel·la està catalogada com a ciència ficció, però ja se sap que en això de dels classificacions, ordenacions i etiquetacions cadascú hi diu la seva. La novel·la no ens parla d¡un temps concret, només d’una nau amb una tecnologia el suficientment avançada com per permetre viatjar per l’espai d’una manera autònoma durant dos anys. Ens parla d’un lloc, Xeix, que és el destí de la tripulació i qui sap si de la humanitat.  Suposo que per això se li diu ciència ficció. Aquesta és la base, el contingut seran les reaccions i les accions de la gent quan s’altera per algun motiu l’ordre establert.

Al final de la novel·la els tripulants es qüestionaran les finalitats del viatge, es sentiran utilitzats, petits, i desprotegits de tot allò que havien estat sense realment ser-ho. Experiment, una prova pilot.. qui sap, tot és obert i per descobrir.
És una novel·la curta. Va rebre el Premi Just M. Casero l’any 2007. Al meu parer té les dimensions correctes, ja que si l’autor l’hagués allargat -cosa que hauria estat innecessari- s’hauria espatllat. És d’aquelles novel·les que comencen planes, neutres amb el sentit que no passa res excepcional (tret de viatjar en una nau durant dos anys, escalar!) i tan sols una espurna en forma de comunicat, ho capgirar tot; ritme, situació, personatges… tot. Com a la vida real, tot va bé, si el ritme, el camí que fas és el de sempre. No vas, et deixes portar mecànicament, però, ai! si algú o alguna cosa l’interromp, o no saps reaccionar i et quedes aturat o reacciones de qualsevol manera (en la majoria de casos).
Entre altres també n’han parlat,  Diari deGirona, Enric Quílez des de Yarhel, des del Vila web, Sílvia Romero des del Vilaweb,  SCCFF (blog de la Societat Catalana de Ciència-Ficció i Fantasia).
Tastets
>> Xeix (nom del destí de la nau)
Xeix | 1. f. Nom de la lletra X;
a)     L’any xeix: un any indeterminat i molt llunyà, sia en el passat, sia en el present
“Què és Xeix? Què els espera en aquest destí enigmàtic? Un viatge a un univers desconegut que atrapa com una droga i que finalment no et deixa indiferent.”
La novel·la no està emmarcada en un temps concret, és indeterminat. Com indeterminat és el seu destí. Només sabem que es diu Xeix, que com diu la definició és molt llunya, sia en el passat o en el present.
Un escriptor no deixa res a l’atzar i menys encara aquest tipus de coses. El mot Xeix (suposo que per la sonoritat de les ics) és dels què m’atrauen. Em va agradar quan vaig triar la novel·la, com a nom d’un destí (desconeixent el significat), ara, després de llegir- la i havent consultat el DCVB, el trobo encertadíssim i com dirien els entesos, poètic.
>> Soldar (el cel amb núvols)
Soldadura || 1. Acció i efecte de soldar.
Soldar | 2. per ext., Adherir sòlidament qualsevol cosa.
Pàg. 30 “Vaig anar-hi un dimarts hivernal, sota una soldadura de cel que assotava ratxes de vent humit contra les parets…”
Com no podia ser d’una altra manera aquesta imatge potent de cel encapotat, tapat, ennuvolat, boirós, grisos i fantàstic l’havia de recollir.
 >> rossolar
Rossolar  v. intr. Davallar lliscant per un rost
                 Rost || 3. m. Terreny que té un pendent considerable,
Pàg. 49 “L’obligació d’anar a treballar al matí m’ha ajudat a remuntar una superfície que rossolava vers un neguit fangós…”
És una novel·la que es llegeix força bé, no per les dimensions, sinó per la manera d’estar escrita. Aquest estil sobri, de frases curtes, de manca de descripcions o de retòrica, m’ha atrapat. La ciència ficció (en general) no és un gènere que hi tingui molta tirada, però com ja apunten en alguna ressenya, la novel·la es troba entre la ciència ficció i la realitat (o la crua realitat de les reaccions humanes davant d’uns fets determinats). A mi m’ha agradat i segurament repetiré amb la seva segona novel·la “La ciutat de les finestres”.
Escrivint la conclusió m’ha vingut al cap la novel·la Capsa sorpresa del Sergi Sanjoan, no ens trobem en cap nau, aquí som dins un vagó de tren i un fet puntual capgira la rutina d’un passatger. I si en La nau, el protagonista es reclou, en Capsa sorpresa s’allibera del pes d’una altra manera. Tots dos llibres, d’una forma i un estil prou diferent tracten les reaccions de la conducta humana davant de situacions –límits- que es i ens descontrolen. (atenció, són novel·les molt diferents i segurament l’única relació o similitud l’he trobat jo dins el meu cap)
El mot:            Soldadura
 || 1. Acció i efecte de soldar.
La fitxa:          La nau 2008, Ara Llibres, S.L.95 pàg.
Premis:           XXVIIè Premi de Novel·la Curta  Just M. Casero.
L’enllaç:          http://pauplanas.blogspot.com/
Valoració:       QQQQQ
http://quaderndemots.blogspot.com/feeds/posts/default

10 thoughts on “La nau

  1. CarmeNo Gravatar

    Jo també me l’apunto.

    M’agrada el que en dius i m’agrada el títol. A mi també m’atreu la paraula xeix. I no la utilitzem mai sempre li diem ics, no?

    I rossolar també m’agrada, em recorda quan era petita.

    Respon
  2. Jordi DorcaNo Gravatar

    El vaig llegir no fa gaires anys, però ja no en recordava gaires coses.
    Recordava, això sí, aquell moment d’impàs en què, com tu dius, no se sap on va la nau. I això és potser el que realment passa: no sabem on anem, metàfora nostra.
    En recordava, també, l’estil extremament despullat, amb poquíssimes espurnes, i tan poc líric. D’una èpica trista, potser.
    Reconec que em va costar acabar-lo. Potser per la tensió que el narrador trasllada tan bé al lector.
    L’hauré de rellegir, a veure què més hi trobem.
    Una abraçada, Carme.

    Respon
  3. carinaNo Gravatar

    Bona resssenya, com sempre,
    en aquesta ocasió, però, no sé si et faré cas, la ciencia-ficció és un gènere que em tira enrere. No sé, no sé… potser m’hi hauria de reconciliar. Gràcies de totes maneres per fer aquestes ressenyes tan completes.

    Respon
  4. Quadern de motsNo Gravatar

    Àngel, el temps l’esgarrapo de tot arreu. Les ressenyes, les vaig cuinant a poc a poc, no totes són fàcils de fer. Ara tinc la sort de treballar en un projecte davant l’ordinador i compagino (esgarrapo temps) al projecte. Tot s’acabarà.

    Respon
  5. Quadern de motsNo Gravatar

    Carme, ara tinc la mania de fer servir constantment el DCVB i ostres, em meravello del munt de mots que desconec i d’altres que, crec que no volen dir res i patam! existeixen.

    Respon
  6. Quadern de motsNo Gravatar

    Jordi, a mi m’agrada buscar llibres, sobretot d’autors d’aquí, que no són mediàtics (almenys per a mi), que no han tingut la volada dels grans autors de sempre. Descobrir-los en el meu cas és tot un plaer i la majoria tenen una manera d’escriure –no diria poc convencional- però sí , diferent del què estic acostumada a llegir. Uns m’agraden més que els altres, però per a mi són petis descobriments que valoro molt.
    “La nau” m’ha agradat en molts aspectes, m’ha sorprès en altres i m’ha deixat una bona impressió de l’autor.

    Cada vegada odio més això de les valoracions o puntuacions dels llibres, hi ha cops que se’m fa difícil i complicat de puntuar. I crec que sóc una mica injusta en alguns casos o si més no, no justa.

    Respon
  7. Quadern de motsNo Gravatar

    Carina, la novel•la està catalogada com a ciència-ficció, però com sempre passa cadascú hi diu la seva. Jo tampoc sóc amant d’aquest gènere, però “La nau” es deixa llegir bé, segurament de ciència-ficció només en té el títol.

    Respon
  8. ElfreelangNo Gravatar

    Me l’apunto doncs…tens raó amb això del gènere a mi les etiquetes de ciència ficció no em fan el pes però un Mon feliç de Huxley per posar un exemple o la gran 1984 de George Orwell poden etiquetar-se de ciència ficció però són molt més que això… la nau si està inspirada, ni que sigui de lluny, per la Muntanya màgica ( a la seva manera una nau immòbil on veien un fresc d’ideologies i retrats d’una època) penso que pel que narres deu valer la pena… gràcies!

    Respon
  9. Quadern de motsNo Gravatar

    Elfreelang, la Nau com un espai tancat on tot està estudiat i funciona al mil•límetre i a la perfecció, on no hi ha res a qüestionar perquè res no necessita ser qüestionat, tot funciona com està establert. Un espai que roda sol fins que…
    Fa temps que vaig llegir “La muntanya màgica” però es refereix, suposo, a tractar un espai limitat com a microcosmos, amb un tarannà i unes normes úniques. A mi “La nau” em va agradar, perquè em va sorprendre.

    Respon

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Top