Laia Fàbregas (Barcelona, 1973)
“Jugo amb la idea d’escriure només mentides”. D’entrada, el verb jugar i el mot mentida l’associem a la infància, – la tendra edat de les nostres vides on juguem a inventar boles innocents, mentides, que pel sol fet de ser pensades ja ens fan créixer pessigolles a l’estomac – . Però sí qui juga a dir mentides és una persona adulta, segurament ens amaga alguna cosa, que no ha sabut o no ha pogut resoldre, de l’època tendre dels enganys sense importància.
La Laura té nou dit, sí, i què. Aquest fet no suposa cap tipus d’impediment per fer una vida normal. Però ella no duu una vida normal. Viu dins una gran mentida i, ella, que ho ignora, l’alimenta, i els seus records es construeixen a mesura que va perdent els dits de les mans. I amb contundència ens ho fa saber mentre llegim Pàg. 117 “Em dic Laura i tinc cinc dits. No pas cinc a casa mà, sinó cinc en total: tres a l’esquerra i dos a la dreta.”
La Laura viu en una família d’esquerres – progressista – que intenta educar els fills “amb paraules convincents i raons idealistes” , en la llibertat i la veritat, allunyada dels tabús i les fantasies. I un fet que per si sol pot ser lloable – avisar als companys de partit d’una batuda en plena reunió clandestina – es converteix en un malson. Aquest és el malson de la família, que tindrà la tràgica conseqüència de la pèrdua del dit petit de la Laura. I això no ho descobrirem fins el final, perquè fa massa vergonya parlar-ne.
Una nena acostumada a raonar les fantasies infantils, – la rateta de la sort, els reis de l’Orient – fins i tot a ser marcada amb el dit com la “Nena Sense Nom” per no estar batejada, pot viure tranquil·lament sense el dit petit de la mà dreta. El que no pot entendre és el perquè no hi ha fotos a la seva vida, per què no es poden fer fotografies? I aquesta intriga esdevindrà el lligam de la història.
Capítol a capítol, com a impactants pinzellades, anirem desgranant els records de la Laura, dit a dit, sense dolor, amb imatges detallades que cal guardar en la memòria perquè perdurin i, així, substitueixin la manca d’una fotografia que en testimonií l’acte.
I les germanes, ara adultes, es veuen obligades a recollir tots els trossets dels seu colage particular , l’estigma les rosega i saben que fins que no en reuneix les parts no podran alliberar-se del tot. Per això, ara la Laura s’acompanya d’un quadern, per fer-hi anotacions i retenir les imatges mentals que se li escapen. La Moira, carregarà sempre una càmera fotogràfica, per poder guardar els nous records.
I entre tantes mentides, una Catalunya que comença a somiar – la mort de Franco – , que comença a reivindicar – manifestació del 77 – , que intenta de mica en mica normalitzar-se – catalanització del noms en el registre – , o que es queda amb l’ai al cor – cop d’estat d’en Tejero.
Pàg. 9 “Em dic Laura. Tinc nou dits. Sempre he estat així. Al principi pensava que el dit petit de la meva mà dreta era al cel amb Déu; més endavant vaig entendre que Déu no existeix i el dit petit de la meva mà dreta, de fet, tampoc. Senzillament, sóc diferent.”
Pàg. 15 “el dia del meu quart aniversari (…) els meus pares van decidir que jo ja era prou gran per entendre aquella realitat (…) Em van dir que el nen mort ja no tornaria a caminar, que no correria ni riuria mai més, que el ficarien en un taüt i el deixarien sota terra. I prou. Ni cel, ni infern. Ni àngels.”
Pàg. 37 “S’estimaven més viure el moment, i guardar el records i les sensacions originals. (…) …ens deien.. Els records eren més vius i més bonics que cap fotografia.”
Pàg. 81 “D’alguna manera sabia que els pares havien anat a fer història.”
Pàg. 105 “-Us volíem donar opcions, creativitat i, sobretot, veritats.(…) Per això vam decidir no explicar-vos contes…La Laura ja ho sabia. Sempre havia sabut que la Moira i ella eren les úniques que sentien contes a l’escola per primer cop.”
Pàg. 122 “La Laura es va acostar la foto al nas, com si així pogués sentir l’olor de sopa. Però el paper no feia cap olor especial; feia olor de foto vella…”
Pàg. 164 ”-Els mentiders han de tenir molt bona memòria- va dir, perquè les coses que no han passat són més difícils de recordar que les de debò.
No vaig entendre per què ho deia, però sabia que era cert.”
Tastets
>> Xafarot tafaner.
Pàg. 63 “-M’ha donat permís per mirar a l’arxiu de la biblioteca i m’hi he estat dues hores fent el xafarot.”
Jo, que sempre sóc de les que tafanejo per la biblioteca, no sabia fins ara que, també estava fent el xafarot.
>> Fotos mentals. “Em va agafar la mà i em va ajudar a traçar un requadre, d’un arbre a un altre i d’una pedra a un núvol, perquè em servís de marc per a la fotografia.”
“Em va dir que abans de res, relaxés els sentits; aleshores s’iniciava el procés. Primer gravar: mirar els colors, les mides, la composició, la profunditat. Escoltar els sorolls, els sons, la remor de fons. Olorar l’entorn, les fulles, la terra… Grava-ho tot sentit a sentit, en silenci. Després també em va deixar moure’m, i vaig entrar dins la foto.”
Després de llegir aquest fragment a mi m’ha quedat la sensació que els records viscuts plenament són els que mai s’esborren. Són els que perduren en el temps, vius, i no hi ha cap fotografia que els pugui igualar.
On el classifico? Llibres CAT o Llibres de fora. De fet, el llibre que he llegit és una traducció del neerlandès, així dons, semblaria correcte classificar-lo en Llibres de fora. Però, jo, què sóc molt així, se’m fa difícil pensar que un escriptora jove i que escriu la seva primera novel·la, la pensi i creï en una llengua que d’entrada no és la seva i, tractant com tracte temes que són molt d’aquí i gens d’allà. Això m’ho pregunto perquè ha estat escrita en neerlandès, i sí fos traduïda del castellà? …sempre acabo amb el mateix tipus de problemes, no és normal…
Jo volia llegir La llista, però la meva filla va triar l’altre, és a dir, aquest. Després de llegir-lo em va dir, “Mare, té l’has de llegir, t’agradarà”. Sí, en general m’ha agradat, però també m’ha decebut una mica. Decebuda perquè tot el misteri que envolta les pèrdues dels dits i la manca de fotografies queda resolt en una hipocresia, i jo, davant la intriga despertada, em pensava que hi hauria alguna cosa més. He tingut la sensació que alguns capítols o trossos eren posat com d’afegitó, què sense ells no ens perdíem ni avençàvem més.
Quan un lector coincideix en el temps i l’espai de la narració, fa gràcia, i obrir la caixa dels records pot resultar, a vegades, agradable, com ho ha estat en el meu cas.
El mot: estrepitosament
Estrepitosament Amb estrèpit, d’una manera estrepitosa.
Estrèpit Soroll fort.
Pàg. 12 “Les pàgines estaven estrepitosament buides, mostrant un blanc radiant amb línies fines de color gris clar.”
La fitxa Fàbregas, Laia. 2007 La nena dels nou dit 1 era ed. 2008 Barcelona. Columna edicions, S.A. Col·lecció Clàssica. 186 pàg.
Valoració: QQQQQ
http://quaderndemots.blogspot.com/feeds/posts/default
Deixa un comentari