La pedra de paciència

Amb quatre mots: esplèndida i commovedora, dura i colpidora (“és el retrat realista, duríssim, d’una vida infeliç, feta malbé”)
Recomanada per:  l’entrada que en va fer la Núria Pujolàs a Miramelsmots
El llibre

Títol original: Sangué sabur,  2008
Títol Traducció: La pedra de paciència, 2009 Editorial Empúries. Traducció Imma Estany Morro,  pàg. 141
Premi: Premi Goncourt 2008

 

“Aquest relat, escrit en memòria de N.A. –poetessa afgana assassinada brutalment pel seu marit -, està dedicat a MD.”
Pocs llibres  m’han impactat com aquest. L’he llegit en dos dies en dues intenses sessions de lectura. Impactant. Pertorbador. Amb un nus a la gola. I no només per la història, sinó pel ritme creixent d’aquesta. Frases curtes, descripcions despullades, elements repetitius que marquen un ritme desesperat i desesperant. Tot, en un monòleg dur i commovedor d’una dona anònima que ens està explicant la seva vida en unes circumstàncies i en un escenari angoixant. 

“En algun indret de l’Afganistan o d’un altre país” 
(se’ns diu al principi de la novel·la).

Una història dura, de qui ha patit maltractaments dins la família i dins el matrimoni. I que ara, quan el marit està paralitzat –després de rebre una bala al clatell i, considerat un heroi de guerra- resta sense parla, connectat al sèrum que és l’únic que sembla donar-li vida. La dona, intenta trobar-se, com a dona viva què és, mitjançant l’exteriorització dels sentiments i repassant els patiments viscuts amb paraules que “vomita” al marit mentre el vetlla. I li explica, tot el què sent i tot el què ha sentit com a dona i com a muller, ara que ell, vegetal vivent, està obligat a escoltar. Desgranant de mica en mica els seus secrets, per poder-se així, alliberar. És el poder de les paraules. Al ritme d’oracions i lamentacions, entre xiuxiuejos i crits, entre anades i vingudes, entre bombes i tres. Tot, entre quatre angoixants pares d’una buida habitació de la casa familiar. Ell, sense capacitat de moure’s ni de parlar, només sembla escoltar. Ella, que després de tot el que ha viscut podria fàcilment abandonar el marit i, marxar amb les filles fugint de les bombes i del passat, decideix complir amb el seu deure de dona abnegada, quedant-se a cuidar-lo.
Escrita gairebé com un monòleg intens i pertorbador, captivant des del primer moment. I, a través de les seves paraules, anirem coneixent tots els passatges íntims de la seva vida anterior, que ens duran a comprendre – si és pot – com ha arribat a sentir-se tan lligada al marit, l’home que ara vetlla. I amb la seva veu, sentirem  la veu de totes les dones que han de viure lligades i resignades a unes lleis masclistes que les esclavitzen, reduint-les fins a límits inhumans. Lleis que les joves pateixen moltes vegades per les pròpies dones que, ara ja grans, les han patit abans. En un bucle de sofriment social que es transmet generació rere generació, de mares i sogres a filles i joves. Totes, sota la lleis dels costums i la religió que dirigeixen els homes. Aquí ens parla de les dones en el món àrab, però en el fons i amb matisos, es traslladable a qualsevol  altre lloc del món.
La novel·la té una estructura narrativa molt senzilla però eficaç, on, la repetició de determinats elements i moviments – la respiració pausada del marit, les voltes del rosari, les pregàries del mul·là, el moviment de les cortines, les gotes del col·liri administrades al marit “una, dues. Una dues”…, donen una sensació d’angoixa i plasticitat visual impactant. Aquest únic escenari que són les quatre parets de l’habitació, es converteixen en el confessionari de la dona que, lluny d’alliberar-la com creia, acabarà convertint-se amb la seva condemna. En un final que, sens dubte, és un xoc per al lector.
Aquest és el segon llibre que llegeixo de l’autor, el vaig descobrir amb Terra i cendra que vaig llegir dues vegades seguides. La primera captivada per la força de la narració i sense capacitat per apuntar res a la llibreta, la segona, ja prenent notes. La pedra de paciència produeix gairebé el mateix efecte. El dolor, l’angoixa i l’asfixia t’enganxen a la seva lectura que, malgrat la duresa del relat i, tot el que aquest significa, es converteix en una novel·la brillant i colpidora alhora.
¿Què és la pedra de paciència o Sangué sabur? En la mitologia persa es tracte d’una pedra màgica on s’expliquen les desgràcies, misèries i patiments que no ens atrevim a dir o simplement no podem explicar a ningú. La pedra escolta, absorbint tot el patiment fins que un dia esclata, alliberant a la persona. Aquí, el marit fa de pedra de paciència i absorbeix tot el que ella li explica, patiments i secrets, amor i dolor…
No és una novel·la fàcil de pair. Fou escrita com a emotiu record a la poetessa i periodista afganesa de 25 anys, Nadia Anjuman, brutalment assassinada pel seu marit. La seva lectura, és el testimoni que la violència de gènere s’amaga sota les formes dels costums, religió o simplement el caràcter violent de qui es creu amb autoritat de passar per sobre dels altres. Malgrat parlar-nos d’un país com Afganistan i, salvant moltes diferències, malauradament pot arribar a ser propera.
També us pot interessar Terra i cendra.
“Oscil·lant al ritme de la seva respiració, una mà, la de la dona, s’ha posat sobre el seu pit, al damunt del cor. La dona està asseguda. Amb les cames doblegades i encastades contra el pit (…) A l’altra mà, la de l’esquerra, té un rosari negre i llarg. El passa. Silenciosament. Lentament. A la mateixa cadència de les espatlles. O a la mateixa respiració de l’home” pàg. 11
 
Atiq Rahimi (Kabul, 1968)
atiq-rahimi_78325d1Va rebre una educació francesa. Fill de simpatitzants de la monarquia de Zahir Shah, va haver de fugir a França del Pakistan als 22 anys. Aconsegueix una beca a la Sorbona i s’instal·la a viu a Paris.
http://quaderndemots.blogspot.com/feeds/posts/default

39 thoughts on “La pedra de paciència

  1. EL BLOC DE SAM ENFOTNo Gravatar

    Commovedora i esplèndida la ressenya que has fet d’aquest llibre que m’apunto i miraré de trobar-lo immediatament!
    No coneixia l’autor ni l’altra obra “Terra i cendra” però no em passaran desapercebuts.
    Gràcies un cop més, Carme.

    Respon
  2. CarmeNo Gravatar

    Buf! sembla ben interessant i realment impactant… però jo també sóc una mena de pedra paciència, qua absorbeixo moltes coses, i ara m’ha fet una mica d’angúnia això de pensar que un dia explota. Jo no vull explotar 🙂 per tant miraré de no afegir més penes i patiments a través de llibres. Amb els reals, que m’arriben i m’expliquen, ara, ja en tinc ben bé prou.

    Respon
    • Quadern de motsNo Gravatar

      Sí, és un llibre interessant, en un altre moment igual t’agrada.
      Jo també sóc una mica pedra de paciència i quan em sento molt saturada, exploto. Però tranquil•la, surto amb paciència renovada. 🙂

      Respon
  3. Mónica-serendipiaNo Gravatar

    He llegit alguna entrevista a Rahimi i un parell d’articles seus apareguts a la premsa. Sé que escriu molt bé, però deixo aquest títol per quan em trobi preparada perquè, com molt bé avances, és força dur i trist. Petons.

    Respon
    • Quadern de motsNo Gravatar

      Jo vaig descobrir l’autor amb “Terra i cendra” i ja em va sorprendre gratament, no he llegit cap entrevista de l’autor però segur que han de ser interessants. Aquest també és dur i impacte de la mateixa manera que ho va fer “El violoncel•lista de Sarajevo” , temes colpidors que es llegeixen gràcies al ritme encertat de la narració.

      Respon
  4. Pilar GonzálezNo Gravatar

    No he leído nada de este autor pero me ha encantado tu reseña y he visto que hay libros de este autor en la biblioteca de mi barrio así que voy a sacar uno de los dos. Desde que leí las novelas de Khaled Hosseini, me interesa el tema de la mujer en Afganistan. Gracias por la recomendación. Besos

    Ah, siento lo del doble comentario del otro día, es que con el traductor Internet va un poco lento y a veces no sé si se ha publicado el comentario o no.

    Respon
    • Quadern de motsNo Gravatar

      Si te interesa el tema de la mujer afgana –pero trasladable a cualquier país- y ver como se plasma la violencia doméstica a causa de la cultura, tradición y religión, has de leerte esta piedra de paciencia. Tierra y ceniza es el duro trauma de la guerra a través de un abuelo y su nieto. Las dos impactan por la plasticidad tan dura del relato pero se leer bien gracias a la magnífica prosa. Las dos me han gustado mucho.

      No he leído nada de Khaled Hosseini, ya lo he apuntado, gracias.

      No te preocupes por la duplicidad del comentario, mantuve los dos porque dijiste lo mismo pero con palabras distintas y los dos me gustaron.

      Respon
  5. Yossi BarzilaiNo Gravatar

    Muy interesante el libro, narrado con ese desespero, seguro que nos hace dejar de mirar hacia otro lado un rato y tomar conciencia de lo que ocurre en otros lugares. Muy interesante también la definición de la piedra de la paciencia, no la conocía. Un saludo 🙂

    Respon
    • Quadern de motsNo Gravatar

      Es verdad es duro pero al mismo tiempo su narración atrapa y no por morbosidad más bien para tratar de comprender la conducta de la protagonista por esa lucha que mantiene entre lo que ha vivido y lo que piensa.

      Respon
  6. ElfreelangNo Gravatar

    Un llibre dur tal com expliques…m’ha agradat això de la pedra de la paciència….brillant la ressenya …me’l llegiré més endavant , ara mateix per mi seria massa dur

    Respon
  7. mientrasleoNo Gravatar

    Menuda maravilla de libro. La piedra capaz de escuchar y guardar todos los secretos, el día que revienta por sus angustias el ser humano queda liberado.
    Recuerdo que investigué loq ue pude sobre esta novela una vez leída.
    Grandísima recomendación!
    Besos

    Respon
    • Quadern de motsNo Gravatar

      Me ha impactado, como ya lo hizo el anterior que leí del autor. Una narración cruda pero que atrapa desde el principio.

      Una bonita tradición, aquí, llevada al extremo.

      Respon
  8. Glo.bos.blogNo Gravatar

    Ui no, ara no tinc el cos per tragèdies, tot i que sembla un gran llibre pel que dius. Pot ser més endavant…
    Gràcies, per la ressenya, Quadern.

    Respon
  9. SUNo Gravatar

    Gran ressenya i gran llibre, Quadern!

    El vaig llegir perquè me’l va recomanar l’Eduard Márquez i em va agradar molt. L’he fet servir en alguna sessió del taller d’escriptura, ja que la veu narrativa és molt potent.

    No conec “Terra i cendra”. L’anoto.

    Gràcies i felicitats per l’apunt!

    SU

    Respon
    • Quadern de motsNo Gravatar

      Terra i cendra és molt diferent però diria que amb una estructura narrativa igual de potent i eficaç. Si el llegeixes espero que t’agradi. gràcies

      Respon
  10. Jordi DorcaNo Gravatar

    És digne d’esment si l’has llegida d’aquesta manera.
    I l’anterior també, oi?
    Això no sol passar, amb la majoria de llibres. Amb alguns sí, però. Farem bé d’escoltar-los. Alguna cosa deuen tenir que ens arribin tan al fons de l’ànima.

    Respon
    • Quadern de motsNo Gravatar

      El comportament humà pot arribar a ser molt cruel, sobretot quan es vesteix sota la capa de la religió, la cultura o la tradició. Aquí ens mostra fins on pot arribar el maltractament a les dones i crec que encara que el llibre no ho digui, moltes vegades són les mateixes dones les que maltracten psicològicament a les joves, amb actes que elles ja han patit abans. Unes justificacions culturals que esgarrifen.

      Aquest canvi de mentalitats, de punts de vista, en definitiva, de cultures, m’atrau moltíssim i, intento sempre endinsar-me en la narració com si formes part de la cultura que s’hi descriu, per entendre i comprendre. No sempre és fàcil i no sempre ho aconsegueixo. És un llibre colpidor que explica moltes coses, algunes sense dir-les.

      Terra i cendra, em va deixar també, una empremta prou important com per llegir-lo dues vegades seguides.

      Respon
  11. carinaNo Gravatar

    Nena, només llegint la teva ressenya ja se m’han posat els pèls de punta, no em vull ni imaginar com deu ser llegir-lo. No tinc el cor preparat per aquests testimonis, però ho he de fer, sóc més frívola i prefereixo llegir ficcions sobre personatges que es destrueixen a si mateixos per voluntat pròpia i no pas d’altri. Ara mateix buscaré informació de Nadia Anjuman, la periodista i poetessa a la qual va dedicat el llibre. Faré l’esforç i el llegiré. Gràcies per apropar-nos-lo.

    Respon
    • Quadern de motsNo Gravatar

      La novel•la és ficció: dura, possible, cruel, però ficció. L’assassinat de la Nadia Anjuman a mans del marit si que és real.

      Crec que malgrat tot et pot agradar, la veu de la dona, els seus pensaments, dubtes, pors, plors i petites victòries és molt potent, no tant pel què diu que, al capdavall tots ens ho podem imaginar, sinó el com ho diu. L’escenografia i el ritme són una de les forces de la novel•la. Impacte.

      Respon
    • carinaNo Gravatar

      No m’he expressat bé, ja sé que és ficció però vull dir que segurament aquesta novel·la dona veu a la realitat de moltes dones de l’Afganistan que voldrien dir i no poden. Per cert, ja he llegit la traducció d’alguns dels poemes de la Nadia Anjuman i déu n’hi do, que trist!

      Respon
    • Quadern de motsNo Gravatar

      Res, el primer paràgraf era més a títol introductori meu.

      El llibre, dóna veu tant a les dones d’Afganistan que viuen sota els efectes d’una guerra com a la resta de les dones del món àrab. En aspectes més puntuals i, no per això menys importants i dolorosos, dóna veu a qualsevol dona maltractada d’arreu.

      Vaig llegir molt poca cosa de la Nadia Anjuman mentre preparava la ressenya i, sí, déu n’hi do. Sobte, que gent com la poetessa, que se suposa que era una dona preparada i fins a cert punt alliberada, acabes casada amb algú que fos capaç de matar-la. Aquest aspecte de l’amor/ odi, por / necessitat entre les parelles és molt real i trist que, malauradament comparteixen totes les societats. De fet, en el llibre, aquest doble aspecte el viu la protagonista al llarg de la seva vida de casada.

      Les paraules tenen un pes molt important, ja que ella només aconsegueix “alliberar-se” quan parla amb qui s’ha convertit en la seva pedra de paciència. La paraula com alliberament i condemna alhora.

      Crec, que tot i ser molt dur es llegeix molt bé i em sembla que et pot agradar

      Respon
  12. ToniNo Gravatar

    Sembla colpidora, m’interessen molt aquest tipus de novel·les socials. Té raó Pilar en un apunt de més amunt: Mil sols esplèndids, de Khaled Hosseini toca el mateix tema, i encara que és molt dura, crec que no arriba al nivell d’aquesta. La veritat és que està molt ben contada (la de Hosseini), amb capítols molt curts que sempre queden en suspens. Val la pena llegir-la. Potser més avant. Tracta l’època soviètica i la posterior, de domini dels talibans. La vaig comentar en el bloc farà vora 3 anys.

    Es nota que t’ha impactat. Ho transmets en les teues paraules i per això la resenya és tan convincent. Justament la tenim a la biblioteca. L’agafaré per a aquest estiu.

    Respon
    • Quadern de motsNo Gravatar

      Ja he llegit la teva ressenya de “Mil sols esplèndids” i l’he apuntat per més endavant. Gràcies.

      Espero que “La pedra de paciència” t’agradi. A mi m’ha colpit el ritme creixent i, sobretot, aquest vòmit en forma de paraules tan necessari per alliberar-se. Aquesta necessitat que té en alguns moments de justificar-se i de sentir-se víctima i mala esposa alhora. Espero que t’agradi.

      Respon
  13. M. RoserNo Gravatar

    Caram quin llibre més colpidor…
    El que més m’ha impactat és que la seva pedra de paciència, fos el propi marit que l’havia maltractada i que ara l’ha d’escoltar per força…Diuen que molta gent que està en coma sent el que se li diu. Aquest tema el trobo especialment dur, només de pensar el tracte que encara reben les dones en alguns països, m’esborrona…
    Petons.

    Respon
    • Quadern de motsNo Gravatar

      Crec que tots necessitem una pedra de paciència per a poder-nos alliberar dels nostres pensaments o de la nostra vida. A vegades, però , l’alliberament produeix més opressió. El maltractament de les dones o de qualsevol persona és un fet horrible i, malauradament no és exclusiu dels països àrabs. Una xacra que cal eliminat.

      Ha de set molt fotut estar en coma i sentir sense poder respondre, no m’ho vull ni imaginar.

      Respon
  14. Núria Pujolàs i PuigdomènechNo Gravatar

    Fa calor però llegint la teva ressenya tinc tots els pèls de punta. M’has tornat a dur fins el llibre que em va captivar. Admiro com n’ets, de brillant, a l’hora d’explicar-nos les teves lectures. Ara si fos al teatre m’aixecaria de la cadira i aplaudiria amb un somriure d’orella a orella. Gràcies, bonica!

    Respon
    • Quadern de motsNo Gravatar

      M’ha fet posar vermella, gràcies.

      Només he seguit una de les moltes recomanacions que ens fas. Un llibre dur i captivador i, encara que pugui resultar difícil d’entendre em va agradar molt. Com ja he dit abans, una escenografia i un ritme que són una de les forces de la novel•la. Impacte.

      Respon
    • Quadern de motsNo Gravatar

      Gràcies per tornar a dir-m’ho. Me n’alegro molt que t’hagi agradat, malgrat ser un llibre dur es una bona lectura. Si tens ganes de llegir més de l’autor mira’t “Terra i cendra” (tinc ressenya) és molt diferent, a mi em va impactar força.

      Una abraçada

      Respon

Respon a Pilar González Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Top