La tarda a Venècia

Tres són els amors de Rosalba Carriera: un home, Felice; una dona, Valeria; i l’art de la pintura. ¿ En quin ordre? Escoltem-la, perquè ella mateixa ens ho explica des de Venècia en un dietari que va d’octubre a novembre de 1753. Som a la Venècia encara orgullosa del XVIII, però ja amenaçada de ruïna.
Els amors de Rosalba són apassionats i difícils; són contraris i necessaris. Ella els va viure en secret mentre s’acomplia el seu somni: retratar la noblesa d’Europa. A la tarda de la seva vida, Rosalba Carriera, amb la corona de llorers que moltes vegades es posava, ens escriu la seva glòria amb una desesperada resistència a la mort.

M’espanta aquest poder de la memòria i l’exactitud amb què em torna la llum passada… (pag. 20)

Olga Xirinacs escriu, en forma de dietari, els pensaments i records de Rosalba Carriera, una famosa pintora veneciana que va viure al segle XVIII. Ara, quan es troba en el darrer tram de la seva vida i amb la crueltat d’una ceguesa que li impedeix seguir pintant, mira de dibuixar, tot escrivint en el paper d’una llibreta, el retrat de la seva vida. I ho fa deixant-se anar, sense el pes d’un present ara llunyà i amb la llibertat que li proporciona l’edat i les satisfaccions viscudes que li permeten despullar, amb certa ironia, una existència que, encara que feliç no fou del tot plenament viscuda com volia.

La tarda a Venècia és intimista, pausada, plena de sentiments, d’algun que escriu des del record, sense rancor, però amb un punt de nostàlgia, pel viscut, però també, per no haver aconseguit, potser, tot el que esperava de la vida. Una dona que va viure amb passió els amors i l’art i que ara, amb una certa rebel·lia, es nega a envellir, sobretot, perquè la manca de visió l’impedeix seguir gaudint, seguir pintant.

Vaig partir d’un autoretrat (real) que es va fer ella ja de gran, i vaig començar el dietari (figurat però fidedigne) com una rebel·lió contra l’edat, que la privava de veure-hi clar. En aquell temps, s. XVIII, es va fer operar tres vegades de cataractes, ¿t’imagines? i és clar, ella necessitava veure-hi bé.

Rosalba Carriera era una pintora que va treballar molt en corts diverses, a París i tot, i té un museu a Dresden. De caràcter voluntariós, va formar un grup de dones que eren declaradament feministes, molt afeccionades totes a l’art, i la seva vida és de riquíssims detalls.

La tarda a Venècia és un llibre delicat i exquisit, escrit amb ofici. Una prosa treballada amb gust i senzillesa, de genuïnes descripcions d’enorme plasticitat visual i sensorial que evidencien el gran mestratge de l’autora. Un ritme lent, posat com sempre, al servei dels detalls on tan importants són les sensacions que provenen dels colors, les olors, o els gustos com els pensaments de la protagonista. L’Olga Xirinacs ens va dibuixat, a través dels ulls de la pintora, una època, una ciutat i una manera d’entendre la vida, i ho fa amb realisme, des de l’exigència i l’enorme documentació però també des del gust de qui viu les arts interioritzades, des de dins, amb una riquesa plàstica expressada amb la mateixa passió que sent la protagonista pel seu ofici.

En tinc una gran documentació, perquè vaig comprar  les seves cartes, manuscrits i  documents (en italià) editats per l’Institut d’Estudis de Florència “La Colombaria”. I vaig anar a Barcelona diverses vegades a l’Istituto Italiano di Cultura (Passatge Permanyer) a estudiar més llibres, i també a Venècia, a la biblioteca i museus. Hi ha molta feina, darrere d’aquest llibre.

L’Olga Xirinacs escriu un llibre bell que s’ha de llegir sense tenir presa. Un llibre que ens parla de la pintora però que no amaga, al meu entendre, un cert paral·lelisme amb l’autora. Passió, glòria, amors, maduresa i decadència, d’una vida posada al servei de l’art i de l’estètica.

Precisament aquest és un llibre que m’estimo molt, per la personalitat de la pintora veneciana Rosalba Carriera.

La mort a Venècia ha estat una relectura que vaig fer a principis d’any i que tenia pendent de ressenyar. Vaig gosar escriure a l’Olga per dir-li el què m’havia semblat, i ella, sempre de caràcter voluntariós i afable, em va respondre amb la passió de qui va gaudir escrivint. Per això, i en l’aniversari dels seus 80 anys he volgut preparar aquesta ressenya posant, i esperant que no li sàpiga greu, trossets del que em va contestar. I demanar-li perdó, pel meu silenci i per la meva desconsideració.

 

Una abraçada nocturna,

Olga

Moltes felicitats Olga. Una abraçada molt forta.

Carme