La veu

Amb quatre mots: investigació i trama correcte, però… (la primera part no m’ha acabat de convèncer, al final recupera el to que m’havia agradat de La dona de verd)
Recomanada per:  dels prestatges de la Biblioteca de Sant Quirze
Tenir moltes expectatives en un llibre (com en qualsevol altra cosa) acostuma a ser dolent, ja que et pot condicionar la lectura perquè cerques el que t’havia impulsat a llegir-lo i, segurament, no ho trobes, ja que la lectura no es fa del tot lliurement. Això m’ha passat amb aquest llibre, buscava una repetició de  La dona de verd que no he sabut trobar fins al final de la novel·la. Per això, en certa manera , el llibre m’ha decebut. Però està clar que aquest apreciació és molt subjectiva, si us doneu una volta per les ressenyes de la xarxa, us adonareu que totes són molt elogioses. A mi m’ha agradat sense massa entusiasme.
Ens trobem amb el mateix inspector Erlendur on ara ha de trobar l’assassí del porter d’un luxós hotel de Reykjavik. És un assassinat molt peculiar, ens trobem als volts de Nadal i l’home en qüestió – en Gulli- va vestit de Pare Noel i es troba mort a la seva habitació, una cambra al soterrani de l’hotel, en una situació un tan compromesa. L’inspector s’instal·larà a l’hotel, en una cambra on la calefacció no funciona i on les comoditats no tenen res a veure amb el luxe de l’establiment, semblen més pròpies de la personalitat del mateix inspector.
El llibre està dividit en capítols, que corresponen als dies de la investigació, i que són els  dies que l’inspector estarà allotjat a l’hotel. Les pistes portaran al lector a veure més d’un assassí i a no descobrir-ne el verdader fins el final. Aquesta és la gràcia d’aquest tipus de llibres i l’Indridason ho sap fer força bé. En aquest cas no hi ha exteriors ja que pràcticament tota la novel·la passa dins l’hotel, només ens ensenyarà el paisatge, fred i fosc a través de la finestra de l’habitació de l’inspector.
Com ja va fer amb La dona de verd l’assassinat és –o crec que és- el pretext que fa servir l’autor per parlar-nos de temes que la societat encara no està disposada a resoldre del tot, xacres, què lluny de impedir-les s’emmascaren subtilment. L’autor les centre en el seu país, Islàndia, però malauradament les misèries humanes no coneixen fronteres. Si en La dona de verd ens va parlar de la violència domèstica i la brutalitat del masclisme, ara li tocarà parlar-nos de temes no menys punyents i actuals de la nostre societat; el maltractament psicològic i físic als nens, l’homofòbia o la prostitució infantil. Sense deixar de banda els temes més personals de l’inspector; la soledat, el sentit de culpabilitat, la incomunicació o la drogadicció de la seva filla.  
El clixé és el mateix però el fet de conèixer els personatges d’entrada– l’inspector, la filla i els ajudants- fa que aquest cop l’autor no hi entri amb tanta profunditat i, això, segurament, és el que m’ha decebut. Els interrogatoris, en la primera part del llibre, els he trobat molt incisiu, tallants i en alguns casos poc reflexius, com si l’inspector tingués presa, en alguns casos desprenen certa agressivitat. M’han sorprès, però segurament, són el preludi per fer-nos veure que dins l’Erlendur s’hi està obrint una escletxa. Aquest inspector que viu o malviu torturat per un passat que l’ha marcat profundament, sembla buscar una sortida, ho farà però a la seva manera, un pel freda i distant, però avançant, que ja és molt.
Mentre que en La dona de verd l’atmosfera d’angoixa i tensió es trobava en totes les parts de la narració; la investigació, la vida personal de l’inspector i la família de turo, en aquesta ocasió l’angoixa i tensió es centren principalment en dos episodis; la investigació paral·lela que fa la inspectora Sigurdur Óli, d’un cas de maltractament físic i psíquic d’un nen, on l’ Erlendur es queda al marge. I  segurament en el tros on se’ns relata l’adolescència traumàtica que va patir en Gulli –el mort-, com a nen prodigi a qui el seu pare li va robar la infància. 
Entremig, un seguit d’anades i vingudes a l’hotel i per dins de l’hotel. I, al mig de la investigació, l’entrada en moments molt puntuals de la filla de l’inspector  a qui l’autor segueix posant a la corda fluixa, però ara, més unida al seu pare (ningú ho diria amb els diàlegs que mantenen) després que aquest li confesses el seu trauma d’infància. 

Llegia en una ressenya que aquest caràcter fred i distant de la gent del nord d’Europa contrasta molt amb el caràcter més emocional dels qui vivim al sud, segurament aquest tret diferencial és un dels aspectes que ens atrau de la seva literatura. Llegint els llibres i veient com actuen els personatges en determinades ocasions, dóna ganes d’intervenir-hi  i dir, prou, Reacciona!!. Per què una cosa es la fredor del paisatge, la fredor en que s’ha d’encarar una investigació i l’altre molt diferent és la fredor en les relacions personals. Penso que aquesta és una de les claus de l’èxit d’aquests llibres, de la mateixa manera que ho és la trama en la investigació i la denúncia social que s’hi desprèn.
Em queda per llegir Las Marismas, la primera entrega de l’inspector Erlendur i, malgrat el què he dit al principi espero llegir-la.

El llibre

Títol original: Röddin, 2002
Títol Traducció: La veu, 2010 RBA Libros S.A. Traducció Maria Llopis, pàg. 334
Premi: Martin Beck a la millor novel·la negre traduïda al suec.


Arnaldur Indridason  (Reykjavik, 1961)
És historiador, periodista, crític literari i de cinema. 
Afirma que “una bona novel·la policíaca explica un país… i a ell no li agrada embellir res”, “mai ens lliurem del passat” i “el sentiment de culpa és una força molt poderosa, erosiona com cap altra en la vida” 
Crec que aquestes frases ja apunten cap on van les seves novel·les.
http://quaderndemots.blogspot.com/feeds/posts/default

24 thoughts on “La veu

  1. XeXuNo Gravatar

    A mi em va passar això que dius directament amb ‘La dona de verd’, però sense referència prèvia. Tinc una fixació amb Islàndia, i vaig agafar-lo amb moltíssimes ganes, i no em va agradar prou, el vaig trobar lent i no prou de ‘novel·la negra’. La decepció va fer que no m’hagi mogut massa més per seguir llegint aquest autor, i pensa que l’altre tenia moltes ganes de llegir-lo, que el vaig acabar comprant en l’edició cara perquè em vaig cansar d’esperar una de butxaca. Així que no sé, potser si aquest és diferent, i agafat amb altres perspectives, encara faríem alguna cosa. No és que el descarti definitivament, però no tindré pressa.

    Respon
    • Quadern de motsNo Gravatar

      Crec que l’autor és bo i com ja et vaig dir en la ressenya de “La dona de verd” no és exclusivament una novel•la negra. La psicologia dels personatges i les trames de la conducta humana, al meu entendre, són la base de la novel•la, per això aquesta sensació –real- de lentitud. “La veu”, m’ha semblat més fluixa en aquest sentit, encara que la trama de la investigació estigui molt ben portada i això precisament és el que m’ha decebut o no convençut.
      Els nostres punts de vista en les lectures són diferents, això no vol dir que siguin dolents, ni nosaltres com a lectors ni els llibres com a narracions, crec.

      Respon
    • Quadern de motsNo Gravatar

      Sort en tenim que hi ha molt on escollir, si vols llegir alguna cosa de l’autor jo començaria per la segona part de la triologia “La dona de verd”.

      Respon
  2. CarmeNo Gravatar

    Jo que comparteixo la passió per Islàndia del XeXu, en canvi no la de les novel·les negres. Jo no n’he llegit cap d’aquest autor… me les apunto, a veure siu m’hi animo.

    Respon
    • Quadern de motsNo Gravatar

      Sóc una enamorada virtual dels països del nord d’Europa, que desconec completament físicament. Si vols llegir l’autor t’aconsello, com ja li he dit a la Núria, que comencis per “La dona de verd” (és en alguns aspectes una mica dura, però psicologicament molt ben portada))

      Respon
  3. Jordi DorcaNo Gravatar

    El primer que s’ha de llegir de Indridason és “La dona de verd”. Però pot passar que, després, les altres novel·les decebin el lector. Una miqueta, si més no. Però diuen molt de com és aquell món. I l’autor és molt sincer: sap el que diu. Hi ha molta crítica, molta autocrítica social.
    Continuo dient que, en aquest cas, moltes de les baixades d’interès en la lectura són directament atribuïbles a la poca qualitat de les traduccions, amb errors i construccions no genuïnes que desorienten més del compte, i amb frases que no s’entenen.

    Respon
    • Quadern de motsNo Gravatar

      A mi m’ha passat, “La dona de verd” em va agradar moltíssim i mira que en alguns aspectes és dura i em feia mal llegir-la, però en vaig gaudir força. Aquesta, que és la tercera part, a mi m’ha decebut, tot i estar molt bé.
      El tema de la traducció, crec, que és un pèl complicat, jo no hi entenc massa i em poden col•lar una cosa per una altre, però ja en el primer llibre hi vaig trobar paraules poc escaients (algunes les vaig recollir) i alguna que altre ensopegada. En aquest, no sé si és perquè el vaig llegir amb menys interès, no n’hi he trobat tantes, que també. És una llàstima, una bona traducció és mig llibre guanyat, o gairebé.

      Respon
  4. ElfreelangNo Gravatar

    Jo no se perquè li tinc una mica de aprensió o prevenció a la novel.la negra ….n’he llegit ben poca i si ho he fet ha estat no per la pertinença al gènere sinó perquè per algun motiu m’atreia el llibre o l’autor ….tanmateix gaudeixo amb les teves ressenyes siguin del llibres que siguin…gràcies! el millor seria gaudir de la lectura sempre en la llengua original , mentrestant ens hem de refiar de les traduccions, n’hi ha de bones i molt bones i per desgracia també de regulars tirant a dolentes…però és clar s’hauria de ser poliglota!

    Respon
  5. Glo.bos.blogNo Gravatar

    En tinc molts pendents de llegir. Aquest no l’apunto, em sembla que no m’agradaria. “La dona de verd” si que el llegiré.
    Gracies per la teva excel.lent resenya!

    Respon
  6. Pilar GonzálezNo Gravatar

    Me gusta mucho este autor. He leído Las Marismas, La mujer de verde y La voz, y espero leer las que me quedan pronto. he visto incluso una película islandesa llamada Las Marismas, basada en la novela, que también me gustó mucho por las imágenes del país tan helado y solitario, tan distinto al nuestro, pero tan atractivo. Un beso

    Respon
    • Quadern de motsNo Gravatar

      A mí el autor también me gusta, pero las expectativas que me generó con “La mujer de verde” no lo he encontrado ahora. Buscaré la película, pero no la miraré hasta que no me haya leído el libro. Gracias.

      Respon
  7. El Senyor DolentNo Gravatar

    D’aquest autor em vaig llegir fa temps Las marismas, i després La veu. M’agrada, tot i que no sóc molt objectiu, m’agrada força la novel·la negra, sobretot perquè és el gènere que millor permet la crítica social i/o el retrat social. Hauré de posar La dona de verd a la llista. I parlant de traduccions tinc entés que Indridasson escriu en anglès, si fos així no hi hauria excusa per no oferir una traducció decent, si escriu en islandès la dificultat de trobar traductors serviria d’excusa.

    Respon
    • Quadern de motsNo Gravatar

      Ostres, no t’has de perdre “La dona de verd”, encara que és una novel•la negra molt especial, hi ha molta angoixa i tensió psicològica i també un assassinat i la seva investigació. Crec que l’ordre és aquest, ja que l’assassinat queda, al meu parer, en segon pla. Però si ja has llegir les altres, ja saps de què parlo. Espero que t’agradi.

      Respon
  8. EL BLOC DE SAM ENFOTNo Gravatar

    No coneixo res d’aquest autor, de tota manera la novel·la negra no és el meu fort. Amb tot, per ser que no t’ha agradat, la ressenya és molt completa. Com sempre, vaja.
    Amb el teu permís, no me l’apunto 😉

    Respon
  9. mientrasleoNo Gravatar

    Voy a decir una tontería. Me gusta más como escribe el autor, la forma de enfocar sus libros, que lo que escribe.
    Y lo digo después de haber leído este entre otros títulos. Me gustó más, al igual que a tí, La mujer de verde, pero hablando con más gente tengo la sensación de que el que más gusta es el primero, independientemente del título.
    Besos

    Respon
    • Quadern de motsNo Gravatar

      Tontería ninguna, todo es opinable. Yo creo que la base de sus libros es la denuncia social que hace al hablarnos de temas muy delicados. Temas que parecía que en una sociedad como la irlandesa o en general la nórdica, no existían: malos tratos, homofóbia, drogadicción, asesinatos… y para ello utiliza el género negro, que supongo que le da más libertad para tratarlos. Desmitificar al país, aunque no creo que lo consiga del todo.

      Al final me leeré Las Marismas antes de lo que pensaba 😀

      Respon
  10. ToniNo Gravatar

    Tens raó: tenir altes expectatives d’un llibre fa que sovint et deceba; m’ha passat moltes vegades. No solc llegir novel·la negra, però si té un transfons social tan important com La dona de verd, m’interessa.

    És curiós, però encara que deies que no estaves molt satisfeta amb la novel·la, a la fi la ressenya fa venir ganes de llegir-la. En qualsevol cas, si puc, començaré amb La dona de verd per fer-me’n una idea.

    Respon
    • Quadern de motsNo Gravatar

      Sí, crec que és millor començar per “La dona de verd”, encara que, “Las Marismas” que, és la primera de la sèrie, es veu que està força bé. Ja em diràs si t’agrada, o no.

      Intento ser objectiva quan ressenyo un llibre i si no em convenç, procuro ser més curosa. No tothom te el mateix criteri lector, de tota manera aquest llibre està bé, el problema l’he generat jo al comparar-lo amb “La dona de verd”.

      Respon

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Top