Francesca Forrellad, (Sabadell, 1927 )
“Qui perd els orígens perd la identitat” cantava en Raimon, i som qui som gràcies a tota la gent que ha cregut en cada moment en els seu país, el nostre.
Pàg. 250 “Serem un poble diferent. Un poble intrínsec, constitutiu, que naixerà com un brot nou d’arrel antiga.”
Brillant, excel·lent, magistral, gran… però també important i encisadora.
Treballada al detall, i és en el detall on la novel·la brilla. Gran plasticitat en la descripció de la geografia, on cada paisatge se’ns presenta com un oli acabat de pintar, fresc, viu, intens… Pàg. 56 “El sol cremava fort les parets altes del congost, i el riu encaixonat a baix, obrint-se pas per entre l’estretor dels roquetars, es veia inabastable. Mirat des d’allà dalt semblava un ganivet d’acer que anés tallant la fondalada.” , donant, moltes vegades, la sensació de tenir tots els indrets a la vista, a tocar.
Pàg. 206 “Guifré va deturar el cavall. (…) Boscos ubèrrims de verdor, torrents precipitant-se verticals per l’entreforc dels espadats com cues blanques. I aquell bany de frescor. I el cant de l’ocellada. I el vent. El vent de bon matí ungint-li el front amb l’olor viva de la roca, de l’aigua, del fullatge. Oh Déu, quin territori el seu!”
o quan descriu Montserrat,
Pàg. 404 “Aquell orbe de roca de puntetes cara el cel era com un xerrac de Déu obrint la immensitat”.
I de la mà de l’autora descobrirem amb destresa els oficis de l’època,; els de muntanya, els de ciutat, tots igual, tots importants, per tirar endavant, “per forjar vida i riquesa”.
Pàg 152 “Fregadissos de fus i de filosa, de telers i d’agulles, de boixets i punxons. Repicar de martells. Carrisqueig de xerracs, de garlopes, i llimes. Burxinar de trepants i ribots. Soroll d’eines, olor d’adobats, escalfor de tenalles vermelles. Fum de teia d’espelma, d’ensunya. Fum de llum de tallers i d’obradors…” Quina musicalitat!, quin ritme! I tot això utilitzant un llenguatge ric, riquíssim, adaptat a l’època, per això, podem trobar-nos mots en desús –no només els què ara no utilitzem per pur desconeixement, sinó també perquè hi ha cops que allò que anomenen actualment no existeix, o simplement ha canviat -. Al meu entendre això fa de la novel·la una narració important, el descobriment d’un llenguatge nou i antic alhora, on cada objecte, cada detall, cada gest té el seu mot particular. Pàg 392 “Els comensals van fer servir per primer cop aquelles eines fines per menjar. –N’haurem d’aprendre –va dir el comte Guifré- … són les llossetes, les forquetes i els llengüets!”.
Guifré, durant tota la novel·la, – al llarg de tot el seu regnat -, donà una importància cabdal a la paraula escrita, i aquesta, en va formar part del seu immens llegat. Es feia acompanyà sempre d’un escrivà que anava narrant les cròniques dels esdeveniments; des de les cruentes batalles, al naixements dels pobles, a la creació del cens de la població o a la confecció de noves lleis,… tot havia de quedar registrat. ”-Perquè la lletra és la memòria de la vida.”
Pàg. 125 “Mil noms i més de mil cantats amb devoció com lletanies vives d’un rosari.
Mil noms dels homes d’un país que encara no tenia nom. D’un país virtual que solament era una Marca. Però que ja tenia cor. I que tenia sobretot des d’aquella hora una columna vertebral composta de persones.”
La novel·la està basada en uns fets històrics, la vida d’en Gruifré el Pelós, però no és un llibre d’història, per això, si hi ha fets que no encaixen en el temps, o en els relats de les cròniques de l’època – jo no ho he comprovat – més ben igual, al meu entendre ni desqualifiquen ni rebaixen la novel·la. D’aquests, el més conegut és el que fa referència a la llegenda de les quatre barres, aquí se’ns descriu el seu origen arran d’una batalla ,on Guifré en surt malferit, després de salvar la vida al rei Carles el Calb.
Pàg. 196 “Guifré volia incorporar-se, i una taca de sang se li va estendre sobre el pit.
Carles el Calb va quedar immòbil
-La vostra sang.
I es va inclinar sobre Guifré.
-La vostra sang serà la vostra ensenya.
I amb un impuls genial va mullar els dits a la ferida de Guifré. Es va aixecar, es va apropar a l’escut i va marcar-li de dalt baix quatre ditades vermelles.”
o el fragment on ens parla de l’origen del seu sobrenom,
Pàg. 264 “Ella, amb la vista baixa, li va agafar la mà.
-Però no heu de patir senyor. Pelut només ho és l’ós, l’home és pilós.
I doncs: Guifré el Pilós.”
En la novel·la veiem créixer, el que ara és el nostre país, poble a poble, d’una manera que a mi se m’ha fet entranyable. Entranyable per la manera que tenen els pobles d’aparèixer, complint tots amb una funció; estratègica, comercial, cultural, emocional,… o simplement perquè recullen tot allò que la terra els hi ha donat per créixer. Detall especial és quan ens parla de Barcelona, aquí veiem com neixen i apareixen els diferents barris de l’actual ciutat.
Pàg. 359 “El compte va muntar el cavall i va fer un gest signant aquella amplària grandiosa de territoris verges, de boscos, de prades i rieres que estaven adormits sota el gel.
-Aquí alçarem una ciutat, serena, rica, gran, amb camps immensos de conreu, amb pobles i masies al voltant. Es va girar mirant l’arxipreste. -I aquí, a la vostra ermita, hi aixecarem la catedral. (…) I sobre la Plana quedarien vencedores l’ermita i la bandera.”
Pàg. 401 “Guifré el va ajeure a la llitera suaument i va eixugar-li el front. El general Monistrol va fer un sospir, tenia els ulls envidrats. -On… som? -Al peu de Montserrat. -Dons ara sí… comte Guifré… moriré aquí. I es va quedar amb els ulls oberts, mirant la carenada. Guifré, frenètic, desolat, li va estrènyer les mans. –No, Monistrol, aquí viureu. El sol de bat a bat il·luminava aquells turons com puntes d’or massís.”
… i més trossets…
Pàg. 107 “ Aquella fila llarga de guerrers! Aquell soroll que retrunyia per les timbes i aquella boira de pols blanca fiblada pels llampecs de mil acers!”
Pàg. 173 “I el guia de camins Centelles va disparar-se amb el cavall zigzaguejant comuna llampegada per entre les roqueres. És per això que li deien Centelles.”
Pàg. 185 “Dintre l’Eternitat el temps no hi és. Sembla, però, que dintre el temps hi hagi moments eterns.”
Pàg. 321 “Guifré es va aixecar, estava tens.
-És greu la situació, Ermemir. Jo també en tinc, de por.
-No és por, comte Guifré; és que no puc edificar la pau i a la vegada fer la guerra! No puc!
-Ni jo tampoc! Però no digueu mai <no puc>. Saber per què? Perquè si no ho dieu, sempre podreu.”
Pàg. 392 “Els moments bons s’escapen de les mans igual que l’aigua”
…i mots…
Ansat, cadirat, calines, curenyes, espellidores, estiregassar, finestrada, llampadaris, llavassada, llec, llumeneres, mastega-rocs, rampellut, saltabarrancs, sondrollar, taleies, terrampers, tomballons, torcamans, trinxet, turbamulta, viadessa …i els què m’he deixat dins el llibre…
Vull donar les gràcies a la Francesca Forrellad, per haver escrit aquest llibre, per haver-me deixar dolçor després de la lectura, per fer-me mirar enrere, per integrar-me en el futur de la història, i per la valentia i la força d’escriure ara.
Els mots: urpades, fregadís
Urpada cop d’urpa
Urpa ungla aguda i encorbada com les de un gat o un ocell.
Pàg.50 “Agenollat, petit i sol, sense saber, sense comprendre, sense tenir res més que les urpades dels records.”
Fregadís fregament continu, reiterat, de dues coses, que es toquen, que l’una passa lliscant sobre l’altre.
Pàg.482 “Era de nit i els camps estaven en silenci. Només es percebia el fregadís nocturn de la naturalesa; l’aire, les fulles, els grills que no callaven…”
La fitxa: Forrellad, Francesca ( 2009 ). La vostra sang 1era ed. 2009 Barcelona. Angle Editorial 494 pàg.
L’enllaç:
Valoració: QQQQQ
http://quaderndemots.blogspot.com/feeds/posts/default
Deixa un comentari