L’amant de Picasso

«Ell m’ha pintat, m’ha esculpit, m’ha dibuixat desenes de vegades…», escriu Fernande Olivier a Gertrude Stein l’any 1908 sobre Pablo Picasso. Olivier va ser una de les primeres parelles sentimentals del pintor, amb qui va compartir un període clau per a la història de l’art. Al seu costat, Olivier va viure l’efervescència cultural i vital d’aquell París on es produïa l’esclat de l’avantguarda. Amb ell, va viatjar a Horta de Sant Joan, on Picasso va descobrir un paisatge essencial per a la seva obra. I sense ell, anys a venir, la bella Fernande continuaria recordant el temps compartit.

quadern-de-mots-amat-de-picassoL’amant de Picasso és la biografia novel•lada de Fernande Olivier (Amélie Lang), una de les primeres parelles sentimentals de Picasso, van estar junts entre 1904 i 1911, quan l’artista encara no era reconegut com a geni. Amb una estructura molt singular i amb una prosa brillant i efectiva, Isabel-Clara Simó, aconsegueix atraure’ns cap a aquest personatge desconegut per la majoria de lectors. Una dona especial, forta i intel•ligent que després de ser rebutjada per Picasso, viurà sola i pràcticament aïllada de la vida cultural, esperant notícies del pintor, a qui no va deixat mai d’estimar ni esperar.

Així, doncs, vaig planificar la història de la Fernande amb capítols curts, on cadascú fos una pinzellada de tot aquell univers tan complex i d’aquella dona que encara ara em resulta enigmàtica. Vaig pensar també a emprar tècniques narratives diferents en cadascun dels capítols. (pàg. 190)

Ens diu Isabel-Clara Simó en el breu però revelador epíleg. L’autora, explica al lector com va anar admirant a la protagonista a mesura que llegia i es documentava; molta documentació recollida, moltes dades llegides, seleccionades i degudament classificades per convertir, la singular vida de l’amant de Picasso, en una bona narració.

Cinc capítols amb cinc tècniques narratives diferents, narrades totes elles d’una manera brillant al servei de la Fernande i enfocades, sempre, cap a la figura del pintor, exceptuant-ne el segon capítol (Memòries). Començant en una espècie de flaix que ens traslladarà a Beteau-Lavoir quan vivien amb estretor i per on desfilaren els intel•lectuals de l’època. Un segon capítol en forma de memòries ens servirà descobrir el passat tortuós i trist de la Fernande. De forma epistolar ens mostrarà la relació que van mantenir la Fernande al llarg dels anys amb Gertrude Stein (una gran intel•lectual de l’època), en una correspondència que s’allargà en el temps més enllà de la relació de la Fernande amb Picasso. El quart capítol és el més confortable, descriptiu, segons diu la mateixa Simó, una narració que ens durà a gaudir del paisatge d’Horta de Sant Joan, on Picasso comença una nova etapa pictòrica i on decideix abandonar a Fernande un cop a França. Finalment, el darrer capítol opta per l’entrevista, on ens mostrarà el final de qui va ser la gran mussa de Picasso.

Llegir una novel•la com aquesta, on el relat es basa en la vida de personatges reals i coneguts, i on el lector no té perquè conèixer què hi ha de cert o de ficció, tendim –o tendeixo- a deixar-me portar, a gaudir dels aspectes narrats que fan curiosa i en certa mesura excepcional el personatge. Pel que explica l’autora en l’epíleg, la documentació avala, si més no, aquesta  relació plena de complicitats, tan emocionals com sobretot artístiques, entre ella i el pintor, i que inevitablement perfilen tot allò que defineix al geni com a geni i fan singular a qui l’acompanya, si més no, en l’imaginari del lector. Per això us deixo aquests trossets on es desprèn com Fernande va ser de les poques que va comprendre pictòricament Picasso.

Com a dada curiosa us apunto el fet que el nom de Picasso no surt mai en la novel•la, hi apareix com a P., qui sap si només és per no tapar el protagonisme que la Fernande es mereix.

La delicadesa és l’enemiga de l’art, diu P. Ho diu pels miniaturistes. Ella hi ha posat, per a ells, una pila de vegades, i P. els menysprea, amb els seus pinzells de dos pèls i la seva lupa i la seva paciència d’artesà. (pàg. 23)

Si saps dibuixar, pots trencar normes. Si no en saps, no tens altre remei que trencar normes per necessitat, i aleshores ets un farsant. (pàg. 48)

… va esborrar el cap i el va pintar de memòria. Que és com li agrada pintar: seguint les línies del seu pensament, que ell anomena la veritat objectiva, ja ho veu…I aleshores va quedar satisfet. (…) <Però si no s’assembla gens a la Gertrude¡> I P. va contestar <Doncs ja s’hi assemblarà> … aquesta frase conté una bona part de la la seva filosofia, del seu fet pictòric, sap què vull dir-li? L’obra, la creació és seva,; la resta s’hi ha d’adaptar. (pàg. 98)

Em va deixar perquè jo era la seva pobresa, el seu anonimat, el testimoni de les seves vacil•lacions. (…) Ara és un geni i necessita adoració, i això sap que la Fernande no li donarà mai. (pàg. 197)

Aleshores la Fernande mira allò que pinta. És una muntanyeta. (…) Aprendre a mirar, aquest és el secret. I ella en sap més que els crítics. (…) –Ho has vist, no? De vegades tu les veus, aquestes coses, tant que els costa a alguns. Oi que és Santa Bàrbara la que s’assembla a la meva reproducció? (pàg. 141)

Una novel•la que deu part del seu atractiu a aquesta manera tan singular d’estructurar-la i que reafirma, novament, el domini narratiu de la Isabel-Clara Simó i la seva capacitat per atraure i sorprendre al lector. Una bona lectura.

He tingut la sort de guanyar aquest llibre, signat per l’autora, en un sorteig fet per la revista cultural Catorze. Cultura viva. Gràcies !

 

El llibre: L’amant de Picasso, 2015 pàg. 195
Autor: Isabel-Clara Simó
Editorial: Edicions Bromera

×

3 thoughts on “L’amant de Picasso

  1. bruixetaNo Gravatar

    Tinc pendent, per vergonya meva, llegir algun llibre d’aquesta autora. No tinc remei.
    Aquest sembla força interessant, especialment per la manera com descrius que tracta el tema. També sóc de les persones que gaudeix coneixent més aspectes, siguin o no reals, d’un personatge real. L’apunto.

    Respon
  2. ElfreelangNo Gravatar

    fa temps que no llegeixo res de la Clara Simó , no per res, els que vaig llegir fa molt temps els recordo ben escrits i amb tremp , gràcies per la recomanació, seguim engruixint la llarga llista de llibres pendents

    Respon
  3. BotikaNo Gravatar

    No és el tipus de llibre que llegiria per gust, tot i que l’autora sigui una garantia, em sembla que passo.

    Respon

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Top