L’Enigma de la llibreria

Eduard Castellarnau (Barcelona, 1957)       
Tot sovint em decanto per escriptors que em són desconeguts.  Això, que més enllà de la meva ràbia per no haver-m’hi acostat abans, no em suposa cap problema. Ho equiparo als blogs, cada dia en descobreixo de nous, en uns m’hi aturo, en els altres m’hi quedo i fins i tot en aquells que només hi deixo caure una llambregada hi trobo alguna cosa interessant. Tots tenen coses a dir, llibres i blogs i, només cal trobar-hi el millor moment per apropar-s’hi.
Al revers de la portada se’ns diu que l’autor és un metge de capçalera i, jo, que només he llegit un llibre i desconec el tarannà de l’autor, afegiria: és un metge de capçalera amb sentit de l’humor. Ho diu a la contraportada “novel·la àgil i directa, no desproveïda d’un agut sentit de l’humor” , m’aventuro a dir que no es tracta  només d’un encertat recurs literari, la novel·la té sentit de l’humor.
En Josep és un marxant – de faixes i sostenidors – avorrit, previsible i gran menjadors d’entrepans, aquesta és la seva perdició. Entra a la granja equivocada en el moment equivocat, surt sense menjar-se l’entrepà i sense saber-ho, amb la vida embolicada. Un paper aparegut per error a la seva cartera serà la primera pista, a partir d’aquí ens trobarem amb un altre Josep, desafiant els malfactors xinesos que el persegueixen intentarà trobar i desxifrar un antic dietari que segons ha deduït el pot portar a un valuós tresor.
En realitat el tresor és l’espoli que feren alguns missioners per ordres de les altes esferes  per engrandir les arques papals. L’encarregat de traslladar-lo, Matteo Ricci,  de la Xina a Roma és assaltat per uns pirates portuguesos, aquests el van enterrar el tresor a la Garrotxa. El diari – amagat en una cambra oculta de la llibreria – conté algunes pistes que va escriure el missioner per recuperar el tresors i tornar-lo als seus propietaris.
Una novel·la d’aventures, on una pista et porta a una altra, un error et porta a cometre’n un altre, on hi ha una noia – guapa i llesta – de qui enamorar-se, on hi ha uns dolents que volen el tresor, cambres secretes, llibres ocults, dietaris amagats, tresors desapareguts, presses, … tot això existeix en el llibre, i a un bon ritme. Però, quan un lector al mig de la narració es pregunta, i els dolents, on són?  I aquests, apareixen al final, quan el tresor ja ha estat trobat i desenterrat, penses que alguna cosa no ha funcionat del tot bé,  o no ha anat com un esperava.
El llibre està farcit de paraules de les que a mi m’agrada tant recollir, mots d’aquells de sonoritat agraïda i que ara van cars de sentir; ataüllava, grofolluts, atabuixat, fotisquejaven, batiport, esbardellant, llampada…
Pàg. 75 “En algun lloc havia sentit que només els peixos morts anaven a favor del corrent del riu. I ell, ara per ara, estava viu. Aniria contra corrent fins que les forces li responguessin.”
Pàg. 77 “La idea li va venir tot d’una, com una perdigonada”.
Pàg. 102 “… l’home no estava per gaires acudits.”
Tastets
>> roure pènol
Una part important de la novel·la transcorre per Olot i els seus voltants, 
 pàg. 172 “Els record d’infantesa estaven plens d’aventures al voltant de fagedes, avellaners, volcans, alzines, grèvols, rouredes – d’una manera especial el roure pènol, que, durant la tardor, desprenia un aroma dolç´-, boixos, aurons, tells arços, freixes…I tots ells amb l’aroma inconfusible de la llibertat.”
 
>> aiguabarreig
Aquest és un d’aquells mot que sempre duré lligats a la lectura d’un llibre, El cafè de la granota, de Jesús Moncada, al seu riu, al seu poble a la seva gent.
El fet d’aiguabarrejar-se; indret en què dos o més corrents d’aigua s’ajunten formant un sol corrent.                                                                                                                                     (Fabra)
Confluència. Es produí un aiguabarreig de pintura i de poesia que fou excel·lent.                                                                                                                                      (DCVB)
Pàg. 123 “-Que et trobes millor?- li va preguntar la dona amb veu tremolosa.
            -Sí, sí –va respondre ell enmig d’un núvol aiguabarreig de dolor i felicitat -.”
“No em caldrien les paraules
Si no fos per dir-te que t’estimo
Ni tindria sentit l’amor
Si no fos per compartir-lo”
                                               A la Rosa, la meva companya
Aquesta és la dedicatòria del llibre i jo, que ja m’havia mirat el llibre un parell de vegades sense decidir-me a agafar-lo, en llegir-la, me’l vaig emportar, ara si, sense dubtar-ne.
És un llibre agradable de llegir. És alguna cosa més que un llibre ple d’aventures, és adonar-se que les històries d’amor, o l’enamorament en sí, poden aparèixer quan un menys s’ho espera. Tots hi podem caure, fins i tot personatges monòtons, mig calb i amb panxa, poden arribar a enamorar a les noies intel·ligents i guapes. És descobrir que la vida en un poble pot arribar a ser tan apassionant i moguda com ho podria ser en una ciutat. És un llibre ple de somriures, als gestos, a les absurditats, a les reaccions, a les emocions, als personatges…
Altres llibres de l’autor
Enceto aquesta nova secció i, marco amb una Q, els llibres que poso en el meu punt de mira.
       Els contes de la nit, 1993
       Tarda d’hivern, 1994
       Laberint perdut, 1996
      La ruta del silenci, 2002 -amb la qual va guanyar el Premi Leandre Colomer de novel·la històrica i el premi al millor llibre de ficció que atorga el Col·legi d’Investigadors Privats de Catalunya Q
       A l’altra banda de la solitud, 2006.
El  mot:           Esbardellaven
                        Esbardellar
                                1. Esberlar; trencar per contusió o xoc una cosa sòlida
 2. Badar, esbadellar, obrir en general
Pàg. 23 “El soroll de les passes que esbardellaven el silenci de l’establiment va aturar el pensament d’en Josep.”
La fitxa:           Eduard Castellarnau, L’enigma de la llibreria 1999. 1ra ed. 1999 Barcelona Columna Edicions, S.A.  237 pàg.
L’enllaç:          
Valoració:        QQQQQ
http://quaderndemots.blogspot.com/feeds/posts/default

3 thoughts on “L’Enigma de la llibreria

  1. CarmeNo Gravatar

    Llegeixo sovint els teus comentaris de llibres i sovint em deixes sense paraules, tan complets! Però avui no vull deixar de dir-te que fas el més important de tot … fer venir ganes de llegir-lo.

    Respon
  2. AssumptaNo Gravatar

    L’he llegit!!! L’he llegit!! L’he llegit!! :-DD

    Ostres, quina gràcia em fa haver-lo llegit… un llibre així, com tu dius, d’un autor “desconegut” 😉

    Tinc una germana que és Bibliotecària de cor (en realitat té dues carreres Història i Graduat Social i cap de les dues és la seva vocació… la vida a vegades és així de rara) Li encanta anar de biblioteques i trobar perles amagades i, quan llegeix algun dels seus descobriments que li agrada, me’l passa 🙂

    Aquest el vaig llegir deu fer tres o quatre anys i estic totalment d’acord amb el que dius.

    Encara recordo aquell entrepà de formatge (oi que era de formatge?) mig ranci que ni tan sols es pot menjar… i les seves aventures, el lloro que li maten els xinesos, o quan, per passar desapercebut canvia la roba amb un indigent… i noooo, no diré res més :-)) Però és cert que el protagonista es fa proper i simpàtic, li agafes afecte 😉

    Ara bé, m’encanta que l’hagis llegit perquè volia comentar-te una cosa. Arribat a un punt, ja cap el final, de cop i volta em va donar la sensació que hi havia un detall que no lligava i no sé el què era… Com si alguna cosa que hagués passat de nit de cop diuen que ha passat de dia, o com si algú que diu que marxa cap a casa després resulta que ha dit que marxa a un altre lloc… no sé què és. Recordo que vaig tenir la sensació d’una cosa que no em quadrava… fins i tot vaig tornar enrere a veure què era el què passava i no ho vaig trobar, així que no li vaig donar importància i vaig acabar el llibre.

    Després, comentant-lo amb ma germana li vaig dir que m’havia agradat molt però que, al final, havia tingut la sensació que hi havia una cosa que era contradictòria, que no m’encaixava… i, sorpresa… ella em va dir “ostres, m’ha passat el mateix”… però tampoc recordava què era.

    Vas tenir tu també aquesta sensació? Alguna cosa que no podia ser… una persona que era a un lloc on no li tocava ser segons la narració, o una cosa que no quadrava, unes dates? uns papers?… És que no puc ser més precisa perquè aquí està el problema, que no vaig saber precisar què era…

    En tot cas, el llibre està molt bé, jo el recomano també :-))

    Respon
  3. Quadern de motsNo Gravatar

    Carme, gràcies. Les ressenyes són la meva excusa per explicar les sensacions que m’han despertat les lectures i, si algú les llegeix i li agraden, aleshores, la satisfacció és doble.

    Respon

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Top