L’escala del dolor

Amb quatre mots: engrescadora, brillant, un bon descobriment (una trama molt ben lligada i àgil, amb una veu directe i fresca, amb tot l’encert d’apropar-nos a un país com Andorra, a la seva gent i als seus maldecaps.)
Recomanada per:  trobada a les lleixes de la biblioteca de Sant Quirze del Vallès.
 
El llibre: L’escala del dolor, 2012 Columna Edicions, pàg. 327
 
 
L-escala-del-dolor650A vegades em deixo portar per l’apunt d’una ressenya que, em fa desdir de llegir el llibre o simplement em crea l’expectativa immediata de llegir-lo. Quan vaig llegir que el llibre parlava d’un viatge, -una petita inclusió -, al petit país dels Pirineus de Sarkozy i senyora, vaig arronsar el nas. Però, al trobar-me el llibre a la biblioteca, sense buscar-lo, el vaig agafar per donar-me una oportunitat. Va ser començar a llegir i gairebé no parar fins el magnífic i extraordinari final. I en Sarkozy i senyora, una excusa per confeccionar una excel·lent novel·la. 
 
Una novel·la plena dels tòpics del gènere negre; assassinats, investigació, policies, pistes, intriga i un oficial de policia, l’Andreu Boix, amb un bagatge personal  trist, i que ara, després de tocar fons, intenta compaginar família, feina i vida personal, buscant l’equilibri necessari per continuar endavant. Però la vida, fins i tot en el petit país dels Pirineus, pot arribar ha ser complicada quan se’t gira feina i, més, quan aquesta, bé de tots cantons.
La ressenya que fa l’Anna Villalonga a A l’ombra del crim, reflecteix moltes de les sensacions que m’ha generat la lectura i, exposar-les ara seria repetir el que tan bé ha escrit ella, per això us recomano la seva lectura. Perquè la novel·la, per damunt de tot, esdevé una reflexió profunda al voltant de la naturalesa humana. L’amor, l`odi, l’engany, la solitud, la família, la malaltia, la mentida, el poder, els convencionalismes socials, la violència, la incomprensió, la culpa. Villaró ens aboca a contemplar el nostre interior i, sobretot, a plantejar-nos la mort. La mort com a acte violent, però també la mort com a colofó natural d’un procés vital.” Un bon resum que defineix L’escala del dolor com una novel·la on no només hi ha cabuda les traces del gènere negre. Seguirem, tres casos alhora, la investigació, la visita dels coprínceps i la vida complicada i plena d’alts i baixos d’aquest oficial de policia andorrà que ja havia aparegut per primera vegada en el llibre Blau de Prússia –pendent de llegir-.  
Villaró utilitza els elements de la novel·la negre, però el seu protagonisme el reparteix a parts iguals, o no, segons cada lector, entre la trama –preparatius de la visita i investigació de l’assassinat- amb el descobriment d’un país que és molt més que quatre botigues carregades de productes més o menys atractius. És el descobriment d’un país, “illa entre muntanyes” ple d’història, cultura i tradició que viu i conviu amb un fabulós paisatge, agresta, enigmàtic i seductor. Perquè l’autor, no ens fa una descripció detallada del país, ens el presenta pam a pam, amb els noms i cognoms de cada pic, carena o turó: ens l’apropa. I la seva gent viu de cara a les muntanyes, amb un caràcter que ha voltes els fa esquerps com els isards, però que tenen molt present que viuen en una comunitat on gairebé tothom es coneix. I això, ens molts aspecte és un avantatge, però també, un inconvenient. 
Des del blog Les bicicletes no es mengen l’Alexandra Grebennikova ens parla de la novel·la com a ciutadana andorrana i ens explica què ens aporta i fins on en apropa la novel·la al país i a la seva gent “…També és una veritable enciclopèdia de la vida andorrana. (…) Potser l’Andorra on vivim és lleugerament distinta del seu bessó literari, però a mesura que anem llegint se’ns fa més i més difícil distingir-les. Topogràficament, són idèntiques…”. Cal tenir en compte la intencionalitat de l’autor com diu al Vilaweb  “M’interessa molt explicar Andorra. És un subjecte literari molt poc explotat… Un univers on hi ha de tot, tret de marina mercant i exèrcit.” 
 

L’humor i la ironia hi són presents, gràcies sobretot, a la utilització de la primera persona que, sens dubte, facilita que la comunicació entre els personatges sigui -o sembli- més real i propera. I per això, ens trobem amb expressions que, sense ser grolleres, formen part del parlar habitual en determinades situacions. Un somriure constant amb sortides i punts de vista que, d’entrada, semblen només divertits però que en el fons ens diuen moltes coses del país i de la seva gent.

 

Seguirem a l’oficial Boix que, en primera persona, ens explica tota la història i, ho farà, d’una manera molt senzilla i propera. Un personatge que sembla explicar-li la història al lector amb un a prosa oral, carregada de sortides divertides, pensaments explicats però no dits en veu alta que li donen un aire divertit i la fan molt engrescadora de llegir. I en Boix, ens explicarà amb el mateix grau d’aproximació, tant la vida familiar, la investigació com la realitat del seu estimat país. Amb una mirada de qui vol mirar les coses a distància però que inevitablement acaba fent-ho des de dins. Tot un encert.
Punt i a part mereix l’esplèndid final, en forma de decàleg/descripció dels deu punts en que hom pot classificar el dolor. “Deu graus a l’escala del dolor. Ens agraden els decàlegs perquè pots portar el compte amb els dits de les mans”. Pàg.319. Un dolor que el protagonista, l’entranyable Boix, haurà recorregut al llarg de la seva accidentada vida. Un decàleg que mèdicament s’analitza del 0 al 10, on 0 indica la no existència de dolor i 10 és el màxim que algú pot suportar. L’autor, per donar més força a la narració enumera el seu decàleg del 10 a 0, d’una manera totalment intencionada i magnífica.  
Tastets
>Mots
N’he trobat molts, d’aquells que m’agrada recollir: uns que desconeixia i altres amb significats una mica diferents als que conec o faig servir. Un petit país que comparteix una mateixa llengua, plena de particularitats i girs que, sens dubte, ajuden a enriquir-la i fer-la més gran.
 
Cafarnaüm m. Confusió, barreja desordenada.
“… en funció de les contingències i dels desajustaments en el desplegament del programa, podria convertir-se en un cafarnaüm.” Pàg.53
 
Pamort fig. persona malfeinera o inútil per a tot (Conflent, Cerdanya)
“Sí que érem una pallussos. I uns pamorts. Jugàvem a la lliga de campions de la pallusitat o de la pamortor. Estàvem perduts, a mercè que l’assassí deixés de jugar amb nosaltres.” Pàg.128

Consulteu l’entrada que en Jordi Dorca en va fer al seu blog Advervia.

Gorgona Nom de tres divinitats infernals de la mitologia grega, que occien amb l’ullada
“Estava emprenyada, i en aquest estat era perillosa, una veritable gorgona. Pàg.134
Posella f. || 1. Lleixa, prestatge (Puigcerdà, Andorra, Organyà, Tarr.)
“Hi havia munteres de diaris i revistes per terra, i milers de llibres entaforats en poselles que omplien habitacions i passadissos…” pàg.140
Relleus || 2. Deixalles del menjar (Ross., Cerdanya, Ribes, Plana de Vic, Pla de Bages, Cardó, Ribera del Sió)
“Abans de sortir de casa vaig menjar alguna cosa, relleus que hi havia a la nevera, una mica de pa sec i formatge.” Pàg. 307
>Andreu Boix. Diccionari portàtil
Tafanejant per la xarxa m’he trobat amb aquest exclusiu diccionari que va publicar El Periòdic d’Andorra el 2 de febrer del 2012. Feu-li una ullada, és curiós i interessant. Jo, a la meva llibreta havia recollit una de les definicions que hi surten. Aquí
 
Veritat I (la)
“La veritat és com un llamp.
Sempre segueix la trajectòria per on la resistència és més baixa.” Pàg.282
Albert Villaró (Andorra, 1964)
Andorrà nascut a la Seu d’Urgell. A Blau de Prússia, 2006, premi Carlemany, apareix per primera vegada l’oficial de policia Andreu Boix.
http://quaderndemots.blogspot.com/feeds/posts/default

46 thoughts on “L’escala del dolor

  1. CarmeNo Gravatar

    Blau de Prússia em va agradar molt. Hauré de repetir Villaró.

    Com que he viscut a Andorra i la conec des de dins i sé quins són els seus personatges… doncs encara fa més gràcia.

    Respon
  2. Yossi BarzilaiNo Gravatar

    Pues sí que parece interesante la trama de esta novela del escritor andorrano. Acción, crímenes, ironía, humor y el descubrimiento gradual de un país como Andorra, dices que te ha encantado de principio a fin así que creo que sería una excelente opción.

    Respon
    • Quadern de motsNo Gravatar

      El genero negro me gusta, pero condimentado con algo más y este libro tiene todos los elementos que me atraen. Aquí no encontrarás grandes descripciones del país, el autor nos acerca y nos habla de Andorra y de su gente de forma natural, como parte de la trama. Un país lleno de singularidades.

      Respon
  3. laiaNo Gravatar

    Agrada la ressenya, aquest libre sera el proxim que llegire. Em va agradar molt blau de prussia i fare honor al meu petit país!

    Respon
    • Quadern de motsNo Gravatar

      Fa uns anys varem passar una setmana a Andorra, al setembre, fora dels carrers i de la gent. Esplèndid país.

      Espero que t’agradi i, si pots, llegeix-te l’enllaç al blog de Les bicicletes no es mengen, l’article sobre el llibre crec que t’agradarà.

      Preparat que crec que hi haurà una tercera part de l’oficial Boix.

      Respon
    • El que em passa pel capNo Gravatar

      L’he trobat i m’ha agradat!
      Però abans he llegit “Blau de Prússia”, me’l he empassat.
      Això de “relleus” ho deien sempre a casa, de fet em sorprèn que quan faig servir aquesta paraula ningú sap el que vull dir.
      Gràcies altre cop per les teves ressenyes.

      Respon
    • Glo.bos.blogNo Gravatar

      L’hi trobat i m’ha agradat.
      Abans, però, vaig llegir “Blau de Prússia”, me’l vaig empassar!
      Això de “relleus” ho dèiem a casa a les sobres del menjar.
      Gràcies per les teves ressenyes!

      Respon
    • Quadern de motsNo Gravatar

      Gràcies per tornar!!!

      M’ha fet molta il·lusió que m’ho diguessis i més encara que t’hagi agradat. Jo encara tinc pendent “Blau de Prússia”, vaig llegir que l’autor prepara una tercera entrega de l’oficial Boix.

      Respon
  4. BotikaNo Gravatar

    M’agrada molt la novel·la negra, i més si és tan propera a la nostra realitat com aquesta, me l’apunto ara mateix, i també Blau de Prússia.
    Gràcies i salutacions!

    Respon
    • Quadern de motsNo Gravatar

      Ep!, que també hi haurà una tercera, no sé quan, ho vaig llegir mentre preparava la ressenya. Jo de moment miraré de trobar Brau de Prússia.

      Espero que t’agradi.

      Respon
  5. EL BLOC DE SAM ENFOTNo Gravatar

    És cert que per a alguns (jo m’hi compto) Andorra només és un llarg carrer ple de botigues. Hauré de llegir L’escala del dolor per millorar-ne la meva opinió.
    Bona ressenya. Com sempre.

    Respon
    • Quadern de motsNo Gravatar

      A mi que m’agraden els llibres que porten mapes per anar seguint els personatges, aquí, l’he trobat a faltar. Hi ha molta topografia i seguir-la hagués estat interessant tot i que l’acció no passa exclusivament a muntanya.

      Una bona lectura.

      Respon
  6. ToniNo Gravatar

    M’ha interessat molt. Justament l’estiu passat vaig ser una setmana a Andorra i em va meravellar el paisatge i la gent. Em sonava Villaró per Obaga, però ni havia llegit aquesta ni la que tu comentes. La tindré molt en compte per saber més coses del país. Una ressenya molt interessant.

    Respon
    • Quadern de motsNo Gravatar

      Benvinguda, Alexandra.

      Primer perdona per haver escrit el cognom malament, lapsus injustificable. Ja l’he corregit.

      A vegades crec que la millor manera de fer una ressenya és aportant el que he llegit en altres blogs, frases o punt de vista nous que enriqueixen no només el meu contingut sinó que serveixen per explicar millor el que vull dir. No em fa res copiar trossets i, sempre que ho faig , en dic, naturalment la font. Em va agradar molt la teva ressenya i vas obrir un punt de vista molt proper entre el llibre, l’autor i la lectura. Gràcies.

      Respon
  7. CarmenNo Gravatar

    Pues he de reconocer que ni conocía al autor ni el libro pero me lo anoto. Ya te contaré…
    Besos y feliz viernes!!

    Respon
  8. Jordi DorcaNo Gravatar

    Tinc una companya de feina (que també s’hi entén molt) que fa dies que me’n recomana la lectura. Així doncs, la recomanació s’intensifica.
    M’apunto el PAMORT (que jo també vaig posar al meu blog), i la PAMORTOR.

    Respon
    • Quadern de motsNo Gravatar

      Recordava haver llegit pamort, creia que ja l’havia posat en un altre dels meus tastets i se’m va passar buscar-ho al lloc correcte. Ja he deixat l’enllaç.

      Una intensificada recomanació no es pot deixar passar per alt, crec que et pot agradar.

      Respon
  9. novesflorsNo Gravatar

    T’havia vist com a comentarista en alguns blogs però no coneixia el teu i, menys encara sabia que ets també del Vallés. 🙂
    M’alegre que el meu post m’haja portat fins a alguns de vosaltres que pràcticament no coneixia.

    Respon
    • Quadern de motsNo Gravatar

      Benvinguda, novesflors.

      Les casualitats m’han portat més d’un cop al teu blog, però hi ha cops que em costa comentar i fins avui no ho he fet. També compartim entrades a Nervi, sóc la Xot. Una abraçada.

      Respon
  10. M. RoserNo Gravatar

    Carme, moltes felicitats, espero que tinguis un dia ben bonic, ple de petites(o grans) alegries, de les que fan pessigolles al cor…
    Un petó ben gros.

    PD M’han desaparegut tots els blogs amics de la pantalla, sort que les fotos dels seguidors, fan bondat…Darrerament he tingut un munt de problemes, em sembla que les meves Petiteses necessiten vacances…

    Respon
  11. Pilar GonzálezNo Gravatar

    Una estupenda reseña, como siempre. Ya sabes que me encanta la novela negra, y sobe todo si tiene temas de reflexión. La ambientación en Andorra también me atrae. Gracias por descubrirme autores que no conozco. Besos

    Respon
    • Quadern de motsNo Gravatar

      Pues sí, novela negra y algo más. La vida del oficial de policia Boix marcada por más de una muerte, y no todas pertenecientes a sus casos. Creo que te gustará.

      Respon
  12. ElfreelangNo Gravatar

    Dispensa se’m va passar alt el dia del teus sant….vull dir que com que et nomeno pel quadern …bé amb reatrd et felicito doblement pel teu sant i per l’esplèndida ressenya!!!! en el Cafarnaüm en el que vivim és d’agrair llegir-te

    Respon
  13. Núria Pujolàs i PuigdomènechNo Gravatar

    Carme…vaig tard però hi sóc…M’ha agradat el mot pamort i engresca la teva ressenya. Ara encara tinc una bona pila pendent: Jo confesso i Purga, entre d’altres…però m’anoto la teva recomanació. Bon estiu, bonica!

    Respon
  14. jomateixaNo Gravatar

    No he llegit res d’aquest autor, però desprès de llegir el post i els vostres comentaris passa a la llista dels pendents.

    Respon

Respon a laia Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Top