Los enamoramientos

Amb quatre mots: reflexiva, prosa treballada i captivadora (reflexió sobre l’enamorament, analitzant en forma d’extensos monòlegs interiors sobre si tot si val per amor o fins on podem arribar per amor)
Recomanada per:  encuriosida després de llegir-ne alguna ressenya i trobada, sense buscar, a la biblioteca.
El llibre:Los enamoramientos, 2011, Santillana ediciones, Alfaguara, pàg. 401
los-enamoramientosÉs la primera novel·la que llegeixo de l’autor, per tant, no puc comparar. Dir, simplement que m’ha sorprès moltíssim, no m’esperava una prosa com aquesta, elaborada, treballada “profunda i captivadora” amb una singular estructura, on els pensaments són els qui ens narren la història en extensos soliloquis de la Maria, la narradora o els llargs monòlegs d’un altre dels seus protagonistes, en Díaz-Varela. Una reflexió constant sobre què és i què vol dir sentir-se enamorat. Un munt de preguntes que cada lector s’ha de contestar: Si val tot per amor?, realment estem bé amb qui estem?, fins on arriba el nostre enamorament, s’ha perdut, què pensen els altres?… però també com es diu en la contracoberta “un llibre sobre la impunitat i sobre l’horrible força dels fets, sobre la inconveniència de que els mort pugui tornar… i la impossibilitat de saber mai la veritat, fins i tot la dels nostres pensaments, oscil·lants i variables, sempre.”
Diu en Javier Marías en una entrevista que sembla com si fes por parlar de la mort i ell en parla en totes les seves obres ”… incluso prefieren olvidarse de ese tema y esto me parece atroz porque la muerte es parte de la vida. Por eso, en mis novelas, es constante la presencia de personas desaparecidas” absents o mortes. Aquí, la mort –l’assassinat d’en Deverne- serà un punt d’inflexió on ens deixarà veure com es comporta l’enamorament abans i després de la mort. Com es pot passar de l’alegria d’uns per la mort, al dol i patiment dels altres per la pèrdua i com el dolor pot anar minvat per arribar altre cop a l’estadi d’enamorament. L’únic que cal plantejar-se és si tot es lícit. És lícit enamorar-se però no ser correspost, és lícit enamorar-se més d’un cop… el que cal veure és si tot si val quan s’està enamorat; l’engany, el silenci, la resignació, la impunitat… fins i tot l’assassinat. I aquests són els dubtes i les preguntes que planteja la novel·la. Diu el mateix Marías “La historia es sencilla, la novela, no. A pesar del título, la novela no trata ni del enamoramiento ni del amor. Uno de sus temas principales es la impunidad.” La impunitat de qui obra fora de la llei. L’autor es refereix a una impunitat en termes més generals -fins i tot polítics- , però en la novel·la serà la impunitat de les accions fetes per amor.  

La trama és el de menys en aquesta novel·la, és un aspecte secundari que gira al voltant de l’assassinat, absurd i sense aparent justificació, d’en Deverne. Convertint-se en el pretext per aprofundir en uns dels pilars de la conducta humana: l’amor i la mort. I l’enamorament com una paleta de colors amb multitud de gradacions, segons la barreja que li apliquem i, que, com els sentiments, canvien d’intensitat segons els moments. L’assassinat, en realitat, queda en un segon pla a favor de les pinzellades filosòfiques i psicològiques que permeten a l’autor treure a la llum les virtuts i misèries de la conducta humana que li permeten parlar-nos sobre la mort i l’amor de tots aquells que encara viuen al voltant del mort. Una reflexió que s’estendrà durant tota la novel·la en un final obert que seguirà generant dubtes tant per part de la narradora com del lectors. 

La novel·la està dividida en quatre parts, on cadascuna suposa un pas més per intentar resoldre o entendre els motius del cruent assassinat. I com tota novel·la policíaca les pistes es van obrint, duent-nos cap a l’assassí, però aquí, les noves pistes ens conduiran als tortuosos camins de conducta humana. I tot, gràcies a la veu de la narradora que obra vies i especula constantment, reflexionant no només en el que ella veu, creu veure o pensar, sinó també amb el que creu que pensen tots els personatges que l’envolten. La Maria ens anirà esmicolant el significat del terme amor i com aquest sentiment, no sempre positiu i plàcid, pot crear pensaments dolents i maquiavèl·lics per aconseguir a qui tant es desitja. Una reflexió que s’estén més enllà de la novel·la i fa que el lector es pregunti que seria capaç de fer per amor, o simplement què seriem capaços de fer quan aquest ja s’ha marcit. És converteix en un joc de pensaments, on aquests es desgranen lliurement amb tot el que això pot comportar; pensaments odiosos, reflexions crues, sentiments no sempre agradables per aconseguir el que volem. I aquí és on ens cal preguntar fins on seriem capaços d’arribar i, passar dels pensaments als fets.
En la novel·la hi trobem referents literaris que ajudaran a seguir els raonaments de la narradora, El Coronel Chabert de Balzac i Els tres mosqueters d’Alejandro Dumas. Dues novel·les que l’autor enllaça per posar com a exemple dues conductes diferents sobre l’enamorament i l’amor. Qui sap si per demostrar-nos que els escenaris poden canviar però el comportament humà segueix sempre les mateixes pautes de conducta. 
No crec que sigui una novel·la fàcil de llegir ja que el lector necessita està atent per no perdre cap de les reflexions que ens planteja, algunes de brillants, de les que et fan pensar i reflexionar no només sobre la conducta humana sinó a nivell personal. Un domini del llenguatge i de la tècnica narrativa que sens dubte fan brillar el contingut. La prosa és molt rica en descripcions llargues que segueixen un pensament darrera l’altre encadenats d’una forma magnífica i on la veu narrativa sembla donar voltes i voltes, divagant per justificar-nos on vol arribar. Això, en alguns moments de la novel·la resulta un pèl repetitiu i en els lectors no acostumats a llegir aquest tipus de novel·les els pot –ens pot- resultar pesat. En el meu cas diré que el vaig començar sense saber massa bé quin tipus de llibre era i em va seduir de seguida, després, a la part final el meu entusiasme va decaure i, sense fer-se pesat, tenia ganes d’acabar. S’ha de llegir sense preses i saben quin tipus de llibre tenim a les mans. Per això, és d’aquells llibres que et sedueix i agrada o simplement et veus incapaç de seguir, no crec que sigui un llibre per a tot tipus de lectors. Ha resultat un bon descobriment i segur que repetiré amb l’autor.
 
Javier Marías Franco  (Madrid, 1951)
ACO03_SPAIN-_0406_11Escriptor, traductor i editor. Membre de la real Academia de la Lengua des de 2006, ocupant el seient R.
Web de l’autor on parla de la novel·la aquí
http://quaderndemots.blogspot.com/feeds/posts/default

37 thoughts on “Los enamoramientos

  1. CarmeNo Gravatar

    Sí senyora!

    Totalment d’acord i que ben explicat que ho expliques!

    La vaig llegir l’any passat. Em va encantar.

    JO HAVIA LLEGIT “Corazón tan blanco” abans que aquesta, però fa anys. Em va deixar força indiferent. Després de llegir aquesta altra novel·la, gairebé m’han agafat ganes de rellegir-lo a veure què em vaig perdre…

    Respon
    • Quadern de motsNo Gravatar

      Gràcies Carme, a mi em va agradar, sobretot al principi on, sense esperar-m’ho em vaig endinsar en aquesta esplèndida prosa. Al final, però el llibre se’m va fer una mica llarg.

      Respon
  2. Xavier BeltránNo Gravatar

    Ui, em sembla que jo l’acabaria deixant. Les reflexions m’agraden, sí, però sense passar-nos, i menys encara si estan acompanyades d’una prosa tan elaborada que probablement m’allunyarà de la història. Si és més important el com que no pas el què, no acaba d’atrapar-me.

    Bon dilluns!

    Respon
    • Quadern de motsNo Gravatar

      Xavier, benvingut

      Aquí la reflexió és el més important, la història en si és molt senzilla i queda relegada a un segon pla, per això, no és una lectura fàcil. Igual et sorprèn.
      Bona setmana!

      Respon
  3. PilarNo Gravatar

    Javier de Maries, una de les millors proses de la literatura castellana. Aquest llibre e tinc en una estanteria amb accès fàcil, ja que em convida a rellegir els seus fragments.

    Respon
    • Quadern de motsNo Gravatar

      Vaig començar el llibre sense saber massa d’ell i per això la meva sorpresa va ser màxima. M’ha agradat força i alguns trossets els he trobat brillants. També t’he de dir que unes pàgines menys no l’hi haurien fet mal. Molt bona prosa, cuidada i treballada.

      Respon
  4. Pilar GonzálezNo Gravatar

    Hace mucho tiempo que no leo ningún libro de Javier Marías, pero los que leí me parecieron buenísimos. Es verdad que no es lectura fácil y que, como dices, hay que estar atento para que no se nos escapen reflexiones e ideas, pero es magnífico. No sé por qué tengo a este autor un poco olvidado, pero intentaré ponerle remedio. Me ha encantado tu reseña, como siempre. Un beso enorme

    Respon
    • Quadern de motsNo Gravatar

      Es el primero que leo del autor y he quedado cautivada por su prosa y sus reflexiones. No es una lectura fácil y he tenido surte en cogerlo en un buen momento lector.

      Respon
  5. racoperllegirNo Gravatar

    Coincideixo totalment amb tu; en aquest llibre, la trama és el de menys i tot el pes recau en la prosa, perquè l’essència de la novel·la és la forma de narrar els processos de dol i d’enamorament. Molt bona ressenya!

    Respon
    • Quadern de motsNo Gravatar

      A mi em va sorprendre molt gratament ja que no sabia massa bé quin tipus de llibre era. Vaig quedat captivada des del començament, magnífics monòlegs de la protagonista que et duen a reflexionar en la majoria de casos i a parar de llegir per assumir –ne trossets. M’han sobrat, però, unes quantes pàgines sobretot del final

      Respon
  6. BotikaNo Gravatar

    Tot i que he llegit molt bones ressenyes em resisteixo a llegir-lo després d’haver fracassat amb Tu rostro mañana, tan espès que em va resultar impossible arribar ni a la meitat del primer llibre. I les entrevistes que he vist per televisió al sr. Marias no m’animen gens.

    Respon
    • Quadern de motsNo Gravatar

      No encertar el primer llibre d’un autor és del pitjor que ens pot passar, després costa molt donar-li una segona oportunitat (a mi m’ha passar en alguna ocasió). És un llibre per llegir-lo amb tranquil•litat, no és fàcil però crec que et pot agradar.

      Respon
  7. Sandra ValentínNo Gravatar

    Hola!
    Aquesta és una de les meves pendents des de fa molt de temps, però no m’acabo de decidir. Una bona amiga meva -fan incondicional de l’autor- no para d’insistir-me per a que la comenci d’una vegada. Però, coincidint amb tu, també diu que no és una novel·la precisament lleugera. O t’agrada molt o l’has de deixar de seguida. Em sembla que la tindré al rebost una mica més, que ara no tinc ànims per lectures massa profundes. Potser més endavant!

    Molt bona ressenya, como totes les teves!

    Petonets

    Respon
    • Quadern de motsNo Gravatar

      És d’aquells llibres que s’ha de començar, o com jo sense saber-ne massa o decidida sabent-ne què et trobaràs. Si dubtes, millors que esperis un altre moment ja que no el podràs gaudir. Tot arribarà. 🙂

      Respon
  8. El Senyor DolentNo Gravatar

    En la meva opinió Javier Marías és ara mateix el millor escriptor en llengua castellana, i de llarg. Això sí té un estil perfectament identificable i molt presonal. Això és bo si ens agrada el seu estil, però si volem un ritme trepidant ens hem equivocat d’autor. No m’he llegit aquest llibre, però hauré d’intentar agafar-lo de la biblioteca, havent-me agradat els seus altres llibres (sobretot la trilogia Tu rostro mañana) no crec que m’equivoqui.

    Respon
  9. El Senyor DolentNo Gravatar

    Javier Marías és, de llarg, el millor escriptor en llengua castellana del moment. I té un estil propi, identificable però personal, ha d’agradar. A mi m’agrada però puc entendre que pot avorrir o cansar ni que sigui a estones. De totes maneres una prosa tan fantàstica fa que se li perdoni tot, fins i tot que l’argument quedi en un segon pla, és més important com ens explica el que ens explica i les reflexions que això li provoca que allò que ens està explicant.

    Respon
    • Quadern de motsNo Gravatar

      He anat a tafanejar les teves ressenyes i ,llegint la que tens, veig que en Marías té un estil propi. He tingut sort començant amb aquesta, m’ha agradat i segurament repetiré amb l’autor. Pel què dedueixo n’has llegit uns quants, no cal que et digui que aquest t’agradarà. Acostumo a variar de ritmes i de registres –sense empassar-m’ho tot- , els trepidants m’atrauen, però els pausats, reflexius i/o descriptius, també. Com tot, cal buscar el millor moment. A mi també m’ha semblat un molt bon escriptor, amb una tècnica narrativa captivadora.

      Respon
  10. mientrasleoNo Gravatar

    Este si lo he leído. Javier Marías.
    Me fascinó el comienzo del libro, la cotideaneidad llevada al grado máximo.
    También fue mi primer acercamientoq ue luego he completado con más.
    Besos

    Respon
    • Quadern de motsNo Gravatar

      El principio del libro, para mí, es de lo más bueno y ya no solo por la novedad de la prosa que encontré, me fascinó. No me quedaré aquí, ya veré por cual continúo.

      Respon
  11. EduardNo Gravatar

    Confesso d’entrada la meva addicció a la prosa de Javier Marías. En el meu cas, aquest últim llibre seu és la seqüència lògica d’haver llegit tot el que ha anat escrivint, no cronològicament,ja que el vaig descobrir amb una de els seves novel·les més populars,Mañana en la batalla piensa en mí. Crec que amb ell passa com amb autors de l’estil de Faulkner, James, Conrad o Thomas Bernhardt: tenen un estil molt propi basat en una prosa molt construïda, que allunya en efecte als lectors que només busquin la distracció o que prefereixen que la novel·la deixi caure el pes en un argument central. En el cas de Marías, la reflexió de l’actuació sempre és molt més extensa que la descripció de l’acte en si. L’apoteosi la trobaríem a “Tu rostro mañana”, on centenars de pàgines s’ocupen d’unes poques hores. Per a mi és la seva obra mestra, però potser convé endinsar-s’hi passant prèviament per una obra que en bona part fonamenta aquest cicle majestuós, Todas las almas.

    Respon
    • Quadern de motsNo Gravatar

      No em considero una lectora intel•lectual, d’aquelles que llegeix els grans o les obres complicades de seguir, no he llegit cap dels autors que apuntes, en això els meus referents són molt minses. M’agrada tastar-ho tot i sense obligar-me, em deixo seduir per lectures molt diferents, rebutjant només allò que no m’atrapa a les primeres pàgines, sigui de l’autor que sigui. En Maríes m’ha atrapat des del principi –sobretot al principi- i m’ha fet reflexionar en alguns aspectes que a vegades no volem pensar. Ha estat un bon descobriment, he gaudit llegir i en definitiva això és del què es tracte.

      Tu i el Senyor Dolent coincidiu amb “Tu rostro mañana”, queda apuntat.

      Respon
    • Quadern de motsNo Gravatar

      No t’obliguis que aleshores no t’agradarà.

      Com diria el meu pare “hi han més dies que llonganisses”, tria’n un altre. Gràcies Glòria.

      Respon
  12. Mónica-serendipiaNo Gravatar

    He llegit de tant en tant a Javier Marias, tot i que la seva prosa de vegades em resulta massa “repelent”. Vull dir que es un bon escriptor però que no sempre cal construir frases tan elaborades i artificials, m’agrada més quan opta per la senzillesa. De totes maneres, m’apunto el llibre perquè sé que és bona literatura. Petons!

    Respon
    • Quadern de motsNo Gravatar

      Només he llegit aquest llibre però crec entendre el què vols dir. Massa reflexió i cargolament de pensaments pot arribar a cansar. Suposo que si no ets un incondicional de l’autor és d’aquells escriptors que cal dosificar entre llibre i llibre.

      Respon
  13. carinaNo Gravatar

    Vaig passar l’època de Javier Marías a la universitat, aleshores m’apassionava… ara, però ja no m’interessa gens… no el llegiré segur, tinc poc temps, la vida és curta i hi ha tantes lectures pendents… Em té impressionada la teva manera de ressenyar, sempre t’ho dic, però és que al·lucino! vull ser com tu! Com t’ho fas?

    Respon
    • Quadern de motsNo Gravatar

      Jo fa mooolt que he passat la meva època d’estudiant i és ara que m’estreno amb autors i lectures noves per mi. Aquest és el meu primer Maríes i no crec que sigui l’últim. 🙂

      Gràcies per elogiar d’aquesta manera les meves ressenyes. Em costen molt de fer , un cop acabo el llibre busco informació de ressenyes i/o articles, me’ls llegeixo i comparo opinions, a vedades coincideixo i altres no. Amb aquest mix, intento fer la ressenya, sempre objectiva del llibre i, sempre molt particular. Però tot és opinable, la ressenya i el mateix llibre, no tots hem de coincidir, per sort.

      Respon
  14. mafaldasNo Gravatar

    No he leído ningún libro suyo pero sí sus columnas y aunque su estilo es impecable y tiene un elevadísimo dominio del lenguaje, me resulta demasiado intenso. Así que, por ahora, creo voy a seguir con las columnas porque un libro entero se me haría un tanto pesado.
    Musus.

    Respon
    • Quadern de motsNo Gravatar

      Pues me parece muy bien, siempre hay que leer lo que a uno le apetezca. No he leído ninguna de sus columnas, pero después del libro ya me las puedo imaginar. Un estilo muy particular que a mi me ha gustado e impactado, un poco por la novedad, es denso y nada fàcil de leer. Veré como me va cuando lea otro libro suyo.

      Petonets.

      Respon
  15. PabloNo Gravatar

    Tengo ciertos reparos ante esa obra, me da la impresión de que será densa y compleja. Aunque siempre he tenido gran curiosidad por este gran autor.
    Un abrazo.

    Respon
    • Quadern de motsNo Gravatar

      La densidad de la novela recae en el estilo de su prosa, muy trabajada y según algunos artificiosa. A mí me ha gustado, sobre todo la primera parte. Monólogos constantes y reflexiones que, aunque parecen un tanto rebuscadas si se analizan bien, son reales.

      Es el primer libro que leo de Marías y me ha gustado, ahora, no sé si es el mejor para empezar con el autor.

      Respon
  16. Jordi DorcaNo Gravatar

    Aquest “repetir” és, al capdavall, un dels millors arguments que ens pot donar com a recomanació de llibre. I, sobretot, el tema central de la impunitat, que tant de joc ha donat en la història de la literatura. Un tema religiós, de fet. Més que l’amor i tot.

    Respon
    • Quadern de motsNo Gravatar

      Jordi, em perdo una mica amb els teus comentaris, últimament estic mlt espesa.

      La impunitat sembla marcar el dia a dia, fa ràbia perquè no és just.

      Respon
  17. ToniNo Gravatar

    M’ha semblat molt interessant el que deies del llibre. No he llegit res de Marías. Sé que té fama entre la crítica estrangera, però em passa un poc com a Carina: em falten per llegir tantes coses d’autors d’ací que els autors forasters els trie amb lupa. De tota manera, m’ha fet bona impressió la temàtica i la manera de narrar densa que comentaves. El tinc en compte a llarg termini per si tinc un buit.

    Respon
    • Quadern de motsNo Gravatar

      El llibre, començat per aquest estil tan particular i dens m’ha sorprès agradablement. Molt Maríes, però, em cansaria.

      Jo tinc un enorme buit lector i passejar-me pels blogs brrr… no es pot arribar a tot, s’ha de seleccionar.

      Respon

Respon a racoperllegir Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Top