Sándor Márai , ( Kassa Hongria ara Eslovàquia 1900 – USA 1989 )
Descobrir en Sándor Márai ha estat tot un plaer. Continuaré amb La dona justa.
La novel·la és gairebé un monòleg –fins hi tot m’atreviria a dir-ne soliloqui- només trencat per l’escàs diàleg que el general manté amb la Nini ( la dida ) i després amb el seu amic Konrád, un diàleg minse, que serveix al general per pensar, recorda i ordenar acuradament les seves paraules. Aquesta és potser la força de la novel·la, els record d’un passat llunyà reviscuts lentament, com qui ha tingut temps per dibuixar-los una vegada i una altra, amb un llenguatge senzill, net i clar, amb descripcions riques, tant per la naturalitat del detall, com per la contundència de les seves sentències. Un bosc espès i salvatge, separa les personalitats dels amics, i en ell, es desencadena el secret que mai s’han dit.
Una carta anuncia l’arribada de l’amic després de quaranta-un anys fora, i ara, quan estan a la recta final de les seves vides, el general està preparat per escoltar en boca de l’amic la resposta a la pregunta que l’ha mantingut viu fins aleshores “La tinc preparada des de fa temps, dècades: des que espero la teva tornada.” . Quaranta-un anys per pensar i reflexionar sobre el valor i la força de l’amistat, una amistat, que ha sabut perdurar, encara que els hi ha arruïnat les seves vides. Una veritat que necessita saber per morir en pau, és l’únic que li fa falta perquè ha tingut quaranta-un anys per aprendre que ens hem de suportar tal com som, i “resignar-nos ha ser allò que som davant dels nostres ulls i davant dels ulls del món”.
Pàg.24 “Els poms de les portes conservaven el tremolor d’una mà, l’emoció de l’instant en què aquesta havia dubtat a completar el gest.”
Pàg.32 “La seva amistat era seriosa i silenciosa com tots els grans sentiments destinats a durar tota una vida.”
Pàg.81 “Els fets important no s’obliden mai. D’això no me’n vaig adonar fins més tard, quan vaig començar a envellir. Però els fets marginals no existeixen, els eliminem, com malsons. (…) La memòria ho filtra tot d’una manera increïble.”
Pàg.93 “Els llibres i els records s’acumulaven, eren cada vegada més densos. I cada llibre contenia un pessic de veritat, i cada record m’ensenyava que és absurd que intentem descobrir la natura autèntica de les relacions humanes, perquè el coneixement no ens ajudarà a fer-nos més savis.”
Pàg.98 “De vegades crec que les paraules, les que un pronuncia, les que calla o les que escriu en el moment precís, tenen una importància enorme, potser fins i tot decisiva…”.
Pàg.110 “La nit s’entreté encara al fons del bosc: la nit i tot allò que aquesta paraula significa, (…) Aquest és l’instant en què l’espessor del bosc, i també en la foscor dels cors humans, passa alguna cosa. Perquè també el cor humà té la seva nit, plena d’emocions tan salvatges com l’instint de caça que atenalla el cor del cérvol mascle o del llop.”
Pàg.113 “En la solitud s’aprèn a comprendre les coses, i es perd la por a tot.”
Pàg.139 “Quan el destí, sota qualsevol forma, es dirigeix directament a la nostra individualitat, quan ens crida gairebé pel nostre nom, sota l’angoixa i la por hi ha sempre una mena d’atracció, perquè l’home no vol viure i prou, sinó que també vol conèixer i acceptar el seu destí, encara que s’hagi d’exposar al perill i a la destrucció.”
Pàg.142 ”No es cert que el destí s’introdueixi a cegues en la nostra vida: entra per la porta que nosaltres mateixos li hem obert…”.
Pàg.152 “Aquesta és la força de la naturalesa humana, que sempre ha de trobar una resposta a la pregunta que considera més important.”
Pàg.158 “Hi ha una cosa pitjor que la mort i que qualsevol sofriment: la pèrdua de l’amor propi. (…) Quan una persona, a més d’una, fereix el nostre amor propi, allò que constitueix la nostra dignitat humana, la ferida és tan profunda que ni tan sols la mort pot posar fi a aquest turment.”
Els mots: rierol, pessic
Rierol petit corrent natural d’aigua
Pàg.18 “…i l’aire tenia un gust semblant als rierols de muntanya a la primavera…”
Pessic petita porció d’alguna cosa que es pren amb els dits
Pàg.93 “I cada llibre contenia un pessic de veritat…”
La fitxa: Márai, Sándor ( 1999 ). L’última trobada 6ena ed. 2001 Barcelona.
Editorial Empúries / Emecé Editores España S.A. .Traducció Antoni Garcia Santiago. 175 pàg.
L’enllaç:
Valoració: QQQQQ
http://quaderndemots.blogspot.com/feeds/posts/default
Deixa un comentari