Rubèn Intente (Castellar del Vallès,1971)          
quadern-de-mots-mapa-mutQuan jo estudiava fèiem servir mapes muts per omplir-los de noms i colors. Hi dedicàvem força temps, i cadascú el feia a la seva manera, tots eren diferents. Els meus estaven escrits amb “plomilla” i acolorits amb “Goya” de tons suaus. Fer-los eren una delícia.
Els mapes muts són buits. Omplir-los depèn de cadascun de nosaltres i el com els omplim, també; sensacions, sentiments, experiències, remordiments, dolor, coneixements, amistats…
“Los Angeles no és un destí de vacances per a la Judit Bonjoch. Hi viatja empesa per l’esperança de retrobar-hi la Marta, la germana gran, desapareguda fa treze anys. Perquè… com es pot conviure amb el record fantasmal d’una germana ni morta ni viva, només absent ? Amb retalls de vida intensos, d’una rar lluminositat, Ruben Intente reconstrueix el món d’aquestes dues noies entre 1991 i 2005 en indrets com Vic, Estelí (Nicaragua), Barcelona, Los Angeles i el petit poble de Twentynine Palms a tocar del desert de Joshua Tree.” 
Allò que diem prou sovint què les aparences enganyen en Mapa mut ens adonem que no anem tan desencaminats quan ho afirmem. Som com realment ens veuen els altres? Fingim constantment, aparentant el què no som ? Som com aparentem, però són els altres que no ens veuen com som ? Qui som ? i els altres , són com els veiem ? ens ensenyen els altres només el què volen mostrar-nos ? Ens enganyem mútuament ? Buf, no pararia, de preguntes n’hi ha moltes. Pàg. 18 “-Ens pensem que coneixem a les persones i a vegades sembla que no en sabem res de res.”
 
 
 
Mapa mut ens parla de la identitat i la soledat. Una identitat formada a trossets, els trossets  que els altres han anat confeccionant de nosaltres, i nosaltres que difícilment podem viure fora d’aquest motllo, aparentment ens adaptem, aprenem a viure amb això. I la Judit què té  una imatge formada de la seva germana desapareguda, li costa adonar-se que la Marta no és la Marta idealitzada i segura. La Marta són moltes Martes, tantes com gent que l‘ha tractat, cadascú s’ha format una imatge i, en realitat totes juntes són una. 
 
 
I la Judit, què en un principi es vol definir com un contrari, tota ella és com una Marta al inrevés, de mica en mica s’anirà adonant que ella és ella, amb les seves pors, els seus dubtes, els seus neguits, les seves necessitat la seva fortalesa i les seves capacitats. En el fons, la Judit, què viu en el record permanent de la germana absent, també serà la Judit dels trossets de Judits què han anat confeccionant tots els què l’envolten.
 
 
La novel·la també ens parla de la soledat. La soledat de qui viu amb un llast feixuc penjat a l’esquena, un llast que només es pot dur sol. Un llast que pot ser moltes coses; un secret, un dolor, una pena, un remordiment… i a vegades quan creus que te’n pots alliberar n’apareix un altre, per això quan pots compartir-lo, la càrrega sense deixar de ser, s’alleugereix.  
 
 
 
 
 
La força del llibre són els salts en l’espai i en el temps. El passat i el present s’intercalen d’una manera brillant per ajudar-nos a resoldre el neguit i el turment que fa més de tretze anys que persegueix a la família Bonjoch. Els breus capítols ens ajuden a teixir el món de les dues germanes, el de la Marta desapareguda i el de la Judit, que de mica en mica haurà de seguir endavant, malgrat el dolor familiar. Els curts capítols són, com diu el mateix Rubèn Intente, “petits universos” , que ens parlen de coses concretes, de pensaments, d’estats d’ànim, de realitats….Aquest petits universos són contundents i en alguns casos poden arribar a ser demolidors, crus, d’una sinceritat quasi dolorosa. Però, per el meu gust, hi ha cops que arriben a ser brillants, lúcids – no oblidem que l’autor és llicenciat en filosofia – . L’espai també fa salts, igual que el temps, dos món tant distants com Vic i Barcelona de Nicaragua i Califòrnia, que s’uneixen per una absència.

 

 
 
És un llibre de lectura fàcil, d’aquells que mantenen al lector atent. El fil del suspens de què és el que li ha passat a la Marta es manté fins el final. Però és un llibre de capítols densos, plens de reflexions i detalls que et fan pensar. Es adonar-nos que davant d’un fets greus, importants, els mecanismes de defensa  que pot arribar a desplegar l’ésser humà són diversos, o si més no tants, com individus es vegin afectats. Ningú és igual.
 
 
 
Com diu el mateix Rubèn Intente en l’entrevista enregistrada que se li fa per presentar el llibre, a vegades quan un ja s’ha acostumat a una crua realitat “quan ja has agafat un ritme i has reestructurat en certa manera el cor”  canviar, ni que sigui per tancar definitivament amb el passat, pot ser molt més cruel que mantenir-se a l’espera.
http://www.youtube.com/watch?v=slCXKpNuYhw
Un dels aspectes que més m’ha atret del llibre és la relació que hi ha entre la Judit i en Mateu, amics de l’adolescència i dels moments durs. El Mateu, el racional, l’intel·lectual, el segur, el dels discurs àgil, ràpid i cínic, el de la façana freda, el que sap guardar els sentiments i el que té por de mostrar-los per no ser ferit. La Judit també té un discurs àgil però no tan segur ni reflexiu, és més espontània i dubitativa, és la que no se n’adona del què té fins que ho ha perdut.
 
 
Amb aquests diàlegs podreu adonar-vos com eren les seves tardes al Bar Snack de Vic.
 
 
Pàg. 43 “-Barrejar el que és racional amb el que és emocional és perillós-
 
-Què vols dir amb això?
 
 -Que tothom sap perfectament si li agraden o no li agraden els macarrons. (…) Personatges que improvisant una dissertació sobre el caràcter pervers del macarró comú poden fer que comencis a dubtar del teu propi paladar i acabis convençut que, efectivament els macarrons són abominables…(…) Qui és més savi en qüestió de gustos, el guru de la barba blanca o el teu paladar?”
 
 
Pàg. 51 “-No, Judit. No es pot ser tan simplista; no pots pensar que el que no coneixes no existeix. Tothom té moltes capes. Tu, de la Marta, com de tothom, només n’has flairat la superfície (…) Interpretem la gent coneixent esqueixos del que són i el joc d’equívocs va creixent fins a l’infinit.”
 
 
Pàg. 121 “Allò de <si vaig al Tibet i m’interesso pel budisme, sempre més viuré en harmonia i bon rotllo> és una idea força típica. Sembla fabulós, però a mi m’acolloneix. Jo dic. <a la puta merda el budisme i l’harmonia>. De què em serveix canviar coses que van malament si després ja no seré jo?”
 
 
Pàg. 246 “Tornen a deixar que el silenci encoixini la caiguda de les idees.
 
-Quan algú et necessita, el millor és la sinceritat, no creus? –diu la Judit encenent-se un cigarret.
 
-La sinceritat –repeteix lentament -. No ho sé… Ser sincer no és només cosa de no caure en hipocresies. Cal saber què es pensa d’una cosa per donar-ne una opinió. (…)
 
… El que et vull dir és que la immensa majoria de les coses que ens passen són poc clares, estan carregades de matisos.”
 
 
 
 
Què més m’ha sorprès ? Califòrnia. Les dues germanes viatgen a Califòrnia, la Marta hi troba el seu destí, la Judit les respostes. Aquí Rubèn Intente també ens ensenya una altra Califòrnia, no és la dels referents típics de les pel·lícules; sol, platja, colors, exuberància, glamur… La Judit es troba amb una Califòrnia tendra, sensible, comunicativa. El seu viatge serà seré, sense preses, com en càmera lenta, i gaudirà del tracte amb la gent, el Dan, la Cynthia, i sobretot amb la Patt. Descobrint que la Patt i ella tindran molt més en comú del que en un principi es pensaven.  
 
 
 
Pàg. 338 “La Patt s’aixeca i l’abraça impotent. Es fonen en l’abraçada, estrenyent d’un sol gest les distàncies d’edat, d’idioma, de país, de caràcter, de rols. La Judit se n’adona que la Patt també plora.”
 
 
Pàg. 345 “Les darreres paraules de la Patt li recorden una conversa que va tenir fa molts anys amb en Mateu. Cap ferida dolorosa no se supera, li havia dit ell, ens adaptem a les noves situacions per mera supervivència, però portem les nafres ben marcades al cor per sempre més.”
 
 
Pàg. 349 “-La Marta que jo coneixia –continua- no era la mena de persona que se’n va a l’aventura a cooperar en un país perillós. No era la mena de persona que es lliga un nord-americà prenent un cafè. (…) que s’arrisca a entrar en un suburbi on hi ha un esclat de violència. Hi ha mil aspectes que no casen amb el clixé. Res casa amb el clixé. Fins i tot el llibre que s’estava llegint (…) Tinc la sensació que la Marta que jo vaig conèixer no va morir mai, perquè mai no va existir.”
 
 
 
Més trosset…
 
 
Pàg. 85 “És tot un vici això d’alçar dos dits la tapa de l’olla d’una vida aliena, i viatjant sola s’agreuja.”
 
 
Pàg. 198 “Ara t’entenc. Ara entenc que expressessis amb tanta intensitat el desig de conèixer el color de les parets de casa meva (…) Ara començo a entendre que la vida són detalls.”
 
 
Pàg. 301 “Només cal anar a un funeral per veure com s’activa la gran maquinària de la mistificació. Tothom és bo, tothom és humà, humil, coratjós, bon pare, bon veí… Qui som doncs? L’anònim que duem dins nostre o el personatge èpic que glossaran els nostres néts?”
 
Des de Deixalles i el Blog de la llibreria l’illa de Mollet també n’han parlat.
Tastets
>> desert de Joshua Tree
Hi ha dos lloc que uneixen a les germanes; un és la seva estimada vila natal Vic, i l’altre segurament aquest enigmàtic i acollidor desert californià, Joshua Tree.
“Ressegueixen un camí invisible, els espais entre els grans blocs geològics que s’alcen aquí i allà van guiant la inèrcia d’una passejada sense punt de destí. (…) La Judit s’atura sovint, projecta mirades a dreta i esquerra captivada per la immensitats i el silenci i per la inventiva quasi pueril dels monòlits. (…) Li assenyala blocs de granit amb textures orgàniques, rostres de mirades ombrívoles o de rialles monstruoses traçats per les esquerdes i els forats atzarosos. (…) La fruïció evident de la Judit l’exhorta a compartir la mena de sentiments que habitualment manté desats i tancats en les capsetes de la intimitat.”
>> mot
Bagatel·la Cosa sense vàlua, insignificant
Pàg. 113 “Situats en una taula desacostumada, en una hora desacostumada, es perden en diàlegs sobre bagatel·les abans no s’adonen que se’ls està tirant a sobre l’hora de dinar.”
“No sabem res dels altres, ni ens importa; en canvi, voldríem que els altres ens coneguessin a fons. El nostre afany de ser compresos només pot comparar amb la nostra desgana per comprendre ningú.”
Incerta glòria
Ens recorda l’autor abans de començar la novel·la.
Al meu entendre aquest és un llibre obert a la reflexió, no és estrany, l’autor és llicenciat en Filosofia i lletres per la UAB, i això s’ha de notar. El llibre ens parla de la identitat, la dels altres, la de qui tenim al davant, la de la germana, l’amic, els pares. Però també de la nostra , ens hem acostumat a ser com som perquè sempre ens han vist així, però nosaltres no som sempre així. Canviar és difícil. Canvia la manera de com et perceben els altres es complicat, per això, el millor és afrontar-nos a nosaltres mateixos tal com som, i després, els altres que pensin o ens dibuixin com vulguin. Aquesta és la seva primera novel·la, i espero que no sigui la darrera. És un bon llibre.
El mot:            llançar
llança (llançar) Deixar anar amb fort impuls una cosa per inútil, per no poder-la retenir, per dur-la a perdre, etc.
pàg. 189 “En Mateu no respon. Tomba el cap i llança una mirada ben lluny, riu enllà, procurant evitar creuar-se amb els ulls de la Judit.”    
La fitxa:           Rubèn Intente, Mapa mut 2010. 1ra ed. 2010 Angle Editorial 365 pàg.
L’enllaç:
Valoració:        QQQQQ
http://quaderndemots.blogspot.com/feeds/posts/default

Comentaris

7 respostes a «Mapa mut»

  1. Jo crec que som mapes que ens anem dibuixant a mesura que vivim, amb moltes cruïlles, molts stops i carreteres amb molt carrils i moltes direccions.
    Crec que m’agradarà recórrer la geografia que ens presentes.
    Insuperable resenya…Com totes les que fas.

  2. Ara els mapes no paren de xarrar, “…a trescientos metros cruce la rotonda, tercera salida…”

  3. ja veig que aquest mapa mut parla i molt bé un llibre a tenir en compte doncs…gràcies per la ressenya!

  4. Pilar, Jpmerch gràcies.

    Elfreelang, té aquell punt que el fa atractiu.

  5. Quina casualitat. Ahir la meva filla gran estudiava geografia i li vaig imprimir uns quants mapes muts per ajudar-la…

  6. Sembla molt prometedor. M’ha agradat especialment la reflexió que fa de la sinceritat: “Ser sincer no és només cosa de no caure en hipocresies. Cal saber què es pensa d’una cosa per donar-ne una opinió”. M’hi he sentit identificada… sóc de digestió -mental- lenta 😀

  7. jomateixa gràcies

    Montse Lladó, la frase és bona, però el context s’ho val, com tants d’altres. Els diàlegs entre els dos amics no tenen pèrdua: lúcids, brillants, agres, vitals… ella tocada per l’absència de la germana, ell en una cadira de rodes per un accident, però la força sobrepassa aquests dos dolors (i en algun moment els tapa). Genial.
    Ets de digestió mental lenta, jajaja Jo sempre dic que sóc diesel. 😀
    Últimament tinc sort amb els llibres.

Deixa un comentari

L’adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *