Toni Sala (Sant Feliu de Guíxols, 1969)                                      
“Ja que sempre vols que et conti coses de marina…”  Així comença El rem del trenta-quatre d’en Joaquim Ruyra i, continua “La meva especialitat era la marina. M’embadalia contemplant la riquíssima coloració del mar, (…) m’enfilava a les roques assorollades pel terrabastall tronador de l’onatge.” He fullejat el llibre, me l’havia auto regalat, – un any , fa molts anys -,  per Sant Jordi (l’he de tornar a llegir).
Marina, és un homenatge a Marines i boscatges de Ruyra, és un mirar-se el mar, – la Costa Brava – com ahir, però amb ulls d’avui.  Pàg. 92 “La cala era un forat amb parets de granit, una piscina d’aigua viva i un safareig de mercuri. Era la pila baptismal que Ruyra va descriure i que jo feia llegir als alumnes. El paisatge era aquell”. Però els anys ho canvien tot, i els paisatges bucòlics i salvatges que tan bé havia descrit Ruyra, una modernitat especulativa els està canviant.
I ara, és quan l’escriptor es pregunta El narrador de El rem de trenta-quatre, fet el mateix viatge actualment i amb els mateixos ulls de pintor, trobaria manera d’escapar-se del plany pel que s’ha fet amb la costa?”  Recollit de l’excel·lent article d’en Toni Sala El paisatge literari català, on fa una reflexió que va molt més enllà del paisatge.
Pàg. 95 “En una raconada submarina s’hi havia anat fent una oficina d’objectes perduts. La mar hi havia anat portant llaunes i plàstics, una sabata de ventafocs…” segurament l’admira’t Ruyra li costaria trobar les paraules.
Molts som els que tenim un poble com a referent, ja sigui per haver-hi nascut, ja sigui per ser el lloc dels entranyables estiuejos. La vida dóna moltes voltes i per motius diferents ens allunyem del poble, del seu caliu, del seu ambient, de la seva gent. Tornar-hi és tornar enrere, és buscar el que no sabem que busquem, és reviure un moment precís, un instant i fer-lo créixer, nou, diferent. És preguntar-nos, i sí hagués fet?, i sí hagués dit?, i sí hagués … En Toni, un professor d’institut ( no sabem si el mateix de l’excel·lent Petita crònica d’un professor de secundària) ha tocat fons. Vol sortir-se’n i què millor que tornar al passat per enfrontar-se, renovat, al futur. Pàg.12 “Si amb tanta obsessió pel suïcidi encara era viu havia de ser que l’evitava.(…) Fins que un dia vaig despenjar telèfon, vaig trucar al meu germà i vaig fer la maleta.” , així tornarà al poble, Sant Feliu de Guíxols, tres dies abans de la revetlla de Sant Joan. Però intentar reviure el paisatge humà i físic d’abans, de quan era adolescent, és impossible. Tot canvia, res no és igual, ni els que s’han quedat ni els que han marxat, fins i tot l’escenari, que ha incorporat elements nous, pot arribar ha ser irreconeixible.
El llibre està dividit en dues parts, Imma Carenar i Molins del cel.
En la primera part hi trobem els dos referents; l’Imma Cadenar, la jove de la qual havia estat enamorat en l’adolescència – sense haver estat capaç d’acostar-s’hi – i, la Gabri, una jove berlinesa, amb qui mantindrà una relació, potser, buscant la que no havia tingut en el seu dia amb la Imma Cadenar. Quan veu a la Gabri per primer cop diu “També ho feia per la Carenar. Per retornar-la a la vida m’acostava a l’encarnació del seu fantasma. Però això era un engany, l’erotisme va primer.” I ell, que lluny de trobar la pau i la tranquil·litat que la seva ment torturada necessitava, es torbarà perseguint els seus dimonis, uns encarnats en l’Oriol Torres, l’exmarit de la Cadenar i, uns altres molt més interiors. Tot això en un marc feréstec, escarpat, lluminós, “de brancatge horitzontal” , on “el pendent es tornava vertical”, “Pins pentinats per la tramuntana”, “arrels revinclaven avall com si busquessin abreuar-se a mar”, “Els precipicis més refinats del planeta” , una Costa Brava que també ha notat el pas del temps.
Un ritme ràpid, de frases curtes acceleren la narració, en un parlar gairebé vomitiu; quan ens parla dels suïcidis, els esdeveniments a la barca, quan la Carenar explica els seus últims vint anys… Un reeixit recurs de prosa mínima però incisiva. Aquest escriure, d’anar per feina, ràpid, el farà servir tot sovint, com quan es retroba amb l’Oriol Torres, l’exmarit de la Imma Carenar, per exemple, l’autor se servirà d’un “Val” repetitiu, per emfatitzar la ràbia del discurs.
Aquesta sensació de rapidesa, ara ja convertida quasi bé en vertigen, esclatarà al final, quan en Toni, arrossegant a una espantada Gabri, perseguirà la barca de l’Oriol pels escarpats penya-segats de la costa. Angoixant. Pàg. 105 “Vorejàvem el buit, sentíem al clatell la possibilitat de relliscar i estimbar-nos, rodolar fins a baix i matar-nos…(…) L’adrenalina i el vertigen expandeixen el perill.”
I al final d’una gran tempesta sempre ve la calma, la serenor. En Toni, decidirà tornar a casa, a la seva quotidianitat, segurament havent compres que el passat no el podem canviar,  hem de saber conviure-hi i acceptar-lo, però sobretot pair-lo.  Pàg. 79 “Només aquell molí, que girava pinyó fix, semblava que busqués confessar-se.” , ell, a la seva manera, ja s’havia confessat, durant els tres dies i, ara absolt, ja podia tornar a casa.

 

Els blogs llunÀticEspai de llibres (de la la Biblioteca Ca n’Altimira),  han fet una bona ressenya del llibre que cal de tenir en compte..

____________________________________________________________________________
El dia 9/05 Espai de llibres va publicar una interessant entrevista d’en Toni Sala
____________________________________________________________________________
Pàg. 19 “Anava d’un cap a l’altre de la fira buscant la Carenar. M’ho empassava tot amb els ulls i després garbellava.”
Pàg. 26 “La pedra va foradar l’aigua negra. S’hi va clavar i va rebotar immediatament amb un espurneig blanc. (…) Cosíem. Fèiem dos sargits de fil de plata, una pedra darrera l’altre, directes per la seda negra cap al botó de la lluna.”
Pàg. 37 “Vaig beure un altre glop. Ja tenia el que havia entrat a buscar, un bon gat per anar-me’n al llit i dormir moltes hores.”
Pàg. 42 “Travessàvem a poc a poc la badia. La mar era llisa i planxàvem sobre planxat.(…) Mar i cel van començar a separar-se i va venir la matinada”
Pàg. 59 “Vam seguir un camí ple de garriga i papers de plàstic i vam entrar al bosc. Sentia els passos d’ella darrera meu.
       On anem?
       Hi ha una font.
Aquí un roure també garfia les roques, amb el tronc i les branques estesos per sobre el pedrís. La clariana xuclava l’última llum del dia.”
Pàg. 81 “A les set del matí el vidre és nou de fàbrica. Els primers banyistes encara han d’arribar a la badia de Sant Pol. Els noctàmbuls fa hores que dormen.”
Pàg. 104 “Ni els turistes, ni la voracitat constructiva dels últims deu anys havien aconseguit aquell tros de costa.”
Pàg. 105 “Vaig créixer en un món de penya-segats.
Tastets
>> La cala Ametller
 
Pàg. 92 “La cala de l’Ametller no té ametller. Es tota de pins i d’un magma de roca i aigua. Acostant-nos-hi l’aigua es va anar tornant d’un verd mineral. Feia randes d’escuma a la vora fosca dels granit ensucrat de mica i amb betes de color de fetge. El granit semblava un reflex quiet i apagat de les onades. La sal de l’aigua guspirejava entre xarxes de llum. Amb aquelles xarxes les onades capturaven i removien la imatge dels penya-segats. “
>> torterol
1.     Espiral de fum o d’un altre fluid; cast. espiral. Tot llençant al sostre un llarg tortarol de fum, Ruyra E-Ch 59. El nard alçava un torterol de dol, Carner Monj.75.
Pàg. 104 “De vegades una urbanització que feia basarda imaginar d’hivern deserta, de nit potser amb la llumeneta de la casa del vigilant, si n’hi havia, o el torterol inquietant d’una xemeneia…”
El llibre m’ha reafirmat aquesta doble vessant que estic descobrint en els escrits d’en Toni Sala. Una sublim i forta creació descriptiva i, un relat ric en paraules al servei de situacions o personatges que a vegades ratllen l’absurditat esperpèntica. Personatges abocats a un abisme vital, a un tot o res. I és aquesta manera d’encarar el futur, de trobar-se o reafirmar-se que tenen els personatges el què, a mi em costa d’entendre. Per sobre de tot això, però,  hi ha un molt bon narrador, que fa de l’economia lingüística, la seva força.
I jo, que tinc aquesta fal·lera, d’anar recollint mots de dins dels llibres, mots d’aquells d’abans, on trobàvem  una llengua lligada molt curt la terra” com diu en Toni Sala.
Altres llibres de l’autor
(Q, els llibres que poso en el meu punt de mira)
       Entomologia, 1997 va guanyar el premi documenta
       Pere Marín, 1998
       Bones maneres, 2001
       Petita crònica d’un professor a secundària, 2001
        Goril·la blanc, 2002
       Un relat de la nova immigració africana, 2003
       Rodalies, 2004 va guanyar el premi Sant Joan i li va valer el Premi Nacional de Literatura.
       Quatre dies a l’Àfrica, 2005
       Comalade, Casasses, Perejaume, 2006
       Autostop, 2007 Q

El  mot:    Cosíem

 Cosir    Unir una cosa amb una altra, o parts d’una mateixa cosa, travessant-les repetidament amb fil o cordill mitjançant una agulla o altre instrument de punxa.    
       Pàg. 26 “La pedra va foradar l’aigua negra. S’hi va clavar i va rebotar immediatament amb un espurneig blanc. (…) Cosíem. Fèiem dos sargits de fil de plata, una pedra darrera l’altre, directes per la seda negra cap al botó de la lluna.”
La fitxa:           Toni sala, Marina 2010. 1ra ed. 2010 Edicions 62,S.A. El balancí, 631 141 pàg.
L’enllaç:           http://www.tonisala.net/
Valoració:        QQQQQ
http://quaderndemots.blogspot.com/feeds/posts/default

Comentaris

5 respostes a «Marina»

  1. M’agrada la paraula torterol, no la coneixia.

  2. Admir aquestes ressenyes que fas…
    Que tenguis bona setmana!!

  3. Jpmech, jo també la desconeixia i l’he trobat bonica.GRàcies.

    Ventafocs, gràcies i bona setmana

  4. M’agraden molt les ressenyes que fas: fan venir tot d’una moltes ganes de llegir els llibres que comentes.

  5. Gràcies Mauleta.Benvinguda

    Fins aviat.

Deixa un comentari

L’adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *