Des que la Carme de Col·lecció de moments va penjar el cartell que m’hi vaig apuntar. 
Vaig anar a la biblioteca a buscar material, i en vaig sortir amb aquest Digues que m’estimes encara que sigui mentida.
És un magnífic recull d’articles “Aquests papers són el resultat dels apunts, potser contradictoris, potser ambigus, que he anat fent en llibretes disperses al llarg dels anys que porto publicant novel·les i narracions. I, també del fracàs que he sentit alguna vegada quan m’han entrevistat: em preguntaven de tot menys sobre el meu ofici.” Excel·lent, us aconsello llegir-lo, a mi m’han sorprès i agradat moltíssim.
Abans de posar-me a preparar la ressenya , vaig tafanejar per la xarxa, com acostumo a fer cada cop que preparo una ressenya . Vaig trobar-me amb Plaers solitaris, vicis compartits (títol que fa referència al propi llibre) semblava un treball i, més tard, mitjançant un correu em confirmava l’Estel (era per l’assignatura Assaig Català, de Filologia Catalana de la Universitat de València ). Seguint el seu esquema he fet la meva ressenya.
La llengua, de manera natural
Pàg. 28 “No sóc lingüista, la meva feina és narrar… La llengua escrita em va venir, natural i tranquil·la, durant els anys de la primera joventut. Si em pregunten per què escric en català, se m’acuden tres raons; primer, perquè és la meva llengua; segon, perquè és una llengua literària; i, tercer, escric en català perquè em dona la gana.
Salvador Espriu
Pàg. 29 “Qui primer em va parlar de les regles va ser Salvador Espriu. (…)
-I vostè, senyoreta, també vol fer teatre?
-No ho sé… M’agradaria escriure… potser.
Em va mirar amb gravetat d’hipocondríac i, després d’un silenci, va fer:
-Dons, miri, senyoreta, si vol escriure ha de tenir en compte dues coses. La primera, procuri ser sincera davant el full en blanc. La segona, no m’usi, si us plau, els <llurs>, <àdhuc>, <d’antuvi>, <quelcom> i procuri estalviar-me els adverbis acabats amb <ment>!,
Pàg. 45 “Quantes vegades no t’enamores d’un mot caçat al diccionari!”
Plaer i privilegi.
Pag. 58 “Escriure és, doncs, plaer i privilegi. I, si voleu revenja. O miracle. Tant se val. Perquè sempre hi haurà un altre ésser, escindit i perplex, que ens llegirà i, en llegir-nos, farà una obra més gran, quasi perfecta, una obra diferent. I aleshores comença el plaer del lector i s’acaba la nostra feina.”
Pag. 58 “Escriure és, doncs, plaer i privilegi. I, si voleu revenja. O miracle. Tant se val. Perquè sempre hi haurà un altre ésser, escindit i perplex, que ens llegirà i, en llegir-nos, farà una obra més gran, quasi perfecta, una obra diferent. I aleshores comença el plaer del lector i s’acaba la nostra feina.”
Plaça Montserrat Roig
a Santa Coloma de Gramenet
a Santa Coloma de Gramenet
Ofici d’escriure
Pàg. 159 “L’ofici d’escriure ni s’inicia en un moment de bon humor, ni tampoc perquè ens sentim tocats per un raig miraculós. Neix d’una necessitat, primer difosa i més tard insistent. Com una malaltia. Però aquell qui està malalt de l’ofici d’escriure també ha necessitat aprendre a saber estar-ne, de malalt. Perquè és una infecció que no vols curar quan has estat contaminat. (…) Perquè quan triem l’ofici d’escriure triem la soledat. I aquesta és difícil de sentir en un espai urbà.
Aprendre a desdoblar-se.
Pàg. 162 “Al primer conte, només inconscientment era aquella qui mirava i aquella qui vivia. I ara sé que sóc aquella que escriu i aquella que viu. Quan escrivim, som l’altra.”
Voraviu i el laberint
Pàg.167 “Aquesta paraula, voraviu, em va venir un dia com de vegades m’arriba la remor perduda dels tramvies. Per escriure, hem d’estar enamorats de la nostra llengua, només d’aquesta manera avancem pel laberint de les nostres geografies literàries. Les paraules són les nostres Ariadnes i no les podem abandonar com va fer Teseu amb el personatge mitològic.”
Aquests només són quatre apunts de la meva llibreta, en el llibre, la Montserrat Roig ens parla del plaer d’escriure, de l’orgull de ser i sentir-se dona i de la satisfacció d’haver viscut en una ciutat com Barcelona. Retallar trosset és una mica perillós ja que, a vegades, pots fer perdre al lector el sentit del conjunt, per això m’he quedat aquí. Qui vulgui endinsar-se en el món de la Montserrat Roig crec que la lectura d’aquest recull li pot ser molt útil, com sens dubte m’ha passat a mi.
El mot:
La fitxa: Digues que m’estimes encara que sigui mentida 1ra ed. 1996. El Balancí, 169 pàg.
L’enllaç:
Valoració: QQQQQ
http://quaderndemots.blogspot.com/feeds/posts/default
Deixa un comentari