Moon River

Amb quatre mots: intimista, personal, bona lectura (“una emotiva història sobre l’entrega i l’amor per conjurar la mort” i de com les circumstàncies poden treure tot el què duem a dins, les nostres pors i les nostres veritats. Un cant a la vida)
Recomanada per:  agafada de la biblioteca de Sant Quirze del Vallès.
El llibre : Moon River, 2011. Comuna Edicions, S.A. Col·lecció clàssica, pàg. 177
moon-river“Aquest llibre és una ficció, una falsedat construïda per articular preguntes que sí són autobiogràfiques” diu l’autor. I això, no ho he sabut fins que m’he posat a preparar la ressenya. L’autor escriu el llibre mentre la seva dona era a l’hospital, ella el va llegir i tan sols li demanà que el publiqués quan estes curada, cosa que no va passar. Saber això després de llegir-lo m’ha impactat, saber-ho abans m’hagués condicionat la lectura i crec que en positiu, però no ho sabré mai.
La Maria i en Pere coincideixen en un banc dels passadissos d’oncologia de l’Hospital Clínic. Dues persones molt diferents, amb vides que no tenen res a veure, però que el lloc i les circumstàncies les han apropat. Ella amb bata blanca, cara de cansada i porta un llibre a la mà – La germana de Sándor Márai- . Ell va vestit de carrer, amb cara de cansat. També duu un llibre a la mà. Ella té una família, un marit i dos fills, amb un passat immediat molt ric de vivències, acaba de tornar de l`Àfrica. Ell, un escriptor solitari i de poques paraules, ha perdut la mare i l’ha deixat la dona amb qui vivia. Tot això ho anirem sabent de mica en mica al llarg d’un llarguíssim dia d’hospital. Els mecanismes que fan que dues persones estranyes i desconegudes intimidin és estrany, però fruit sempre d’una necessitat personal i, aquí, en Pere i la Maria, amb una complicitat per l’espai i el temps en el què es troben, sentiran una atracció emocional que té tots els matisos d’un enamorament.
Qui, malauradament ha estat en un hospital ja sigui com a malalt ja sigui com acompanyant, sap, que hi ha una cadència de moviments, de sensacions i de sentiments que surten quan estàs a l’espera d’uns resultats o d’una evolució, apareixen temes com la felicitat, l’amor o la mort, d’una manera gairebé inevitable. En Pere i la Maria, de mica en mica, el que dóna un dia d’hospital, s’aniran coneixent, a base de converses , silencis i de passejades pels passadissos.
Qui té més dret a viure i a qui no li toca morir? La Maria s’aferra a la vida desesperadament, per això, malgrat la solitud que l’ha acompanyat sempre tot i no estar sola, fa plans pel demà. Ell, en Pere, solitari i apagat no li espera res ni ningú i té un demà tan buit com incert. De mica en mica les converses es tornen més íntimes i en Pere decideix que, malgrat no ser ningú, pactaria amb qui fos per canviar els papers, la seva vida per la d’ella. I se n’adona que canviaria la seva vida per amor, per un amor que creu que hi és però que no li pertany. Amb qui s’ha de pactar per fer el canvi? Què s’ha de fer per què l’altre visqui quan per edat no li ha tocat l’hora?
Qui porta el pes del relat és ell, en Pere i ho fa amb una cadència suau, intimista perquè tan important és el diàleg, les pors i els dubtes que s’expliquen com els seus silencis, mai buit, sempre plens  de reflexió, de tendresa i d’acompanyament. Villatoro sap trobar la química necessària no només entre els personatges sinó entre el lector i el llibre, per això, arriba un punt que el lector no pensa amb el final, sinó que gaudeix de cada moment de la novel·la. Ens diu el blog Lo que sé de mis libros me gusta poner el caso de García Márquez y su “Crónica de una muerte anunciada”. Qué le importa al lector si Santiago Nasar se muere al final o no, lo que realmente cuenta, y lo que realmente desea el lector, es que Gabo siga explicándonos cosas con su estilo inconfundible, i això i és el que realment importa en la novel·la i en definitiva el que fa gaudir al lector. De fet, hi ha molt bones novel·les i pel·lícules que comencen desvetllant-nos el final, sense que aquestes perdin gens de qualitat. Malgrat el què pugeu pensar, no desvetllo el final, o sí, tan és, ho haureu de comprovar llegint la novel·la.
No és un llibre sensibler ni lacrimogen, és una bona novel·la plena de sentiments i dubtes: la mort, l’amor, la felicitat, la necessitat de companyia, el passat, el present i sobretot el futur. Ve etiquetada com “una novel·la sobre l’amor i la por de perdre’l”, però no és només això, és una necessitat de tenir futur, de necessitar més temps, de no voler acabar, un cant  a la vida i a la necessitat de viure. Una prosa excel·lent que et fa llegir el llibre pràcticament d’una tirada, gaudint dels intensos instants que viuen els seus protagonistes, uns magnífics diàlegs i una reflexió personal que aconsegueixen captivar.

 

“La malaltia no anestèsia els sentiments, sinó que els excita i els fa sensibles, de vegades tendres i ploraners, de vegades més àcids, com el nervi d’un queixal o un fil elèctric pelat, sempre a punt de fer contacte.” Pàg. 35
“El món és un intercanvi comercial de moltes coses, també de confidències.” Pàg.52
“-I si tot plegat no fos una pel·lícula, sinó un àlbum de fotos? Vull dir, sense cap mena de guió, sense que les coses s’encadenin les unes amb les altres. Tens un àlbum com en els de les vacances i hi vas enganxant els moments bons, i al final és més o menys ple. Potser no hi ha pel·lícules amb final feliç, sinó àlbums de fotos d’instants que val la pena recordar.” pàg. 49
Tastets
 >Verboten
(No l’he trobat ni al DCVB ni al Fabra, encara que es pot deduir com a sinònim de les altres dues).
“D’això no se’n podia parlar, aquí. Verboten. Tabú. Prohibit” pàg. 60
>Entotsolar v. refl. Posar-se tot sol; apartar-se del tracte de la gent (Mall.)

“ …i el pres es va entotsolar amb els seus càlculs del calendari de la llibertat.” Pàg 60

Vicenç Villatoro (Terrassa, 1957)

Vicenc-Villatoro-gana-el-premi_54093606713_600_396Escriptor i periodista.

 

http://quaderndemots.blogspot.com/feeds/posts/default

44 thoughts on “Moon River

  1. CarmeNo Gravatar

    Aquest sí que me l’aniré a buscar de seguida que pugui. M’agrada com escriu Villatoro i amb els teus primers 4 mots ja m’havies convençut. Llegida tota la ressenya, acurada com sempre, doncs la qüestió està clara. Aquest llibre m’ha trobat a mi i no jo a ell.

    Gràcies, guapíssima!

    Respon
    • Quadern de motsNo Gravatar

      Crec que els quatre mots la defineixen molt bé. Et pot agradar, fa reflexionar sobre coses que a vegades aparquem (conscientment, o no) i que afloren inevitablement en determinades circumstàncies.

      Espero que t’agradi.

      Respon
  2. ElfreelangNo Gravatar

    Una ressenya esplèndida, en la teva línia, m’anoto el llibre m’ha encantat que aparegui un llibre del Marai! el “verboten” és directament un mot alemany que significa prohibit …ja el podies cercar que no el podies trobar…ah entotsolar un verb que m’agrada molt ….que passis una bona setmana de lectures!

    Respon
    • Quadern de motsNo Gravatar

      Moltes gràcies, ho he tornat a buscar i, sí, és una paraula alemanya que significa prohibició.

      Tots tenim, ni que sigui una mica, la necessitat d’entotsolar-nos. Gràcies.

      Respon
  3. Olga XirinacsNo Gravatar

    Amb els escriptors, i més si expliquen vivències pròpies, no els podem jutjar. Ells són ells i les seves circumstàncies, i ens les fan saber en forma de dietaris, memòries, poemes o novel·les. Solament podem opinar si és o no ben escrita l’obra, llavors és quan tenim l’ocasió de recomanar o rebutjar.

    Moltes gràcies per la teva adhesió al meu blog amb ulls de bon observador.

    Respon
    • Quadern de motsNo Gravatar

      Benvinguda, Olga

      No jutjo a ningú, cadascú fa i desfà com creu pertinent, tots som nosaltres i les nostres circumstàncies. A mi em costa força parlar de temes molt personals, però cadascú té els seus mecanismes de sortida. I, encara que en ocasions no s’entenguin, tots són respectables.

      És un bon llibre, a mi m’ho ha semblat i, en definitiva, és el què compte per mi, però això, també és molt personal, segur que hi ha lectors que no els hi farà el pes. A mi m’ha agradat, els diàleg, l’ambient i sobretot el ritme entre els silencis i les paraules, entre dos personatges tan diferents i iguals alhora.

      Una abraçada.

      Respon
  4. onatgeNo Gravatar

    Vaig llegir aquest llibre, em va acompanyar el seu contingut durant i després de la seva lectura. Tampoc no sabia el desenllaç de la seva esposa… Recomanable.

    Des del far una abraçada amb bon onatge.
    onatge

    Respon
  5. Sandra ValentínNo Gravatar

    Té molt bona pinta, tot i que el tema és força dur … L’apunto per més endavant!
    Enhorabona per la ressenya, sempre ens fas venir unes ganes boges de llegir els llibres que ens proposes.

    Seguim!

    Petonets

    Respon
    • Quadern de motsNo Gravatar

      No és dur de llegir, al contrari, és molt agradable i entranyable.

      Un dia d’aquests em declararé en vaga lectora de blogs, així no afegiré llibres a la llista de pendents. 🙂

      Respon
  6. ritsNo Gravatar

    M’agrada la ressenya! l’he vist un parell de vegades, xò sempre pensava que més endavant ja m’interessaria. Ara ja està apuntat.

    Respon
  7. llunaNo Gravatar

    Amb aquesta magnífica ressenya m’has fet venir moltes ganes de llegir-lo. Pel que expliques estic segura que m’agradarà. Me l’apunto a la llarga llista de pendents. Gràcies!

    Respon
  8. BotikaNo Gravatar

    No he llegit res d’en Villatoro, però aquesta ressenya em fa venir ganes de llegir-lo. Ho deixaré per més endavant, circumstancialment fa poc que he tingut una vivència hospitalària.
    Com sempre, magnífica ressenya.

    Respon
  9. AinetaNo Gravatar

    Verboten significa prohibit en alemany. M’han agradat molt les cites que has triat del llibre. Una ressenya 10, com sempre.

    Respon
    • Quadern de motsNo Gravatar

      Gràcies, al final ja he trobat el significat de verboten!

      La cita que no té pèrdua, al meu parer, és la darrera la de l’àlbum de fotos. I és que la vida està feta de trossets -d’instants- i aquests tresors, són els que realment importen.

      Respon
  10. mientrasleoNo Gravatar

    Pues yo juraría que lo tengo por casa sin leer…. en todo caso con tus palabras me pondré a buscarlo mañana mismo.
    Magníficos los fragmentos
    Besos

    Respon
    • Quadern de motsNo Gravatar

      Cada día me sorprendes MÁS… búscalo, creo que te gustará.

      Respecto a los fragmentos, el libro tiene unos cuantos, reflexiones que hacen sus protagonistas, que no son más que reflexiones que todos nos hemos hecho en determinadas circunstancias. Espero que te guste.

      Respon
  11. MontseNo Gravatar

    Jo també me l’apunto en la llista de pendents, però no haurà d’esperar per culpa de la pila que encara tinc per llegir (que és una bona pila), sinó perquè no hi ha cap exemplar disponible en tota la xarxa de biblioteques de la Diputació. Ho acabo de mirar i tots estan en préstec i la majoria amb reserves a la cua. Realment és un llibre d’èxit (això no es veu gaire sovint) 😉

    Respon
  12. Jordi DorcaNo Gravatar

    El llibre com a falsedat, com a gran mentida. Com diu la Carme, és molt suggerent una entrada com aquesta. Hi ha veritats que són mentida, se m’acut, i mentides que serveixen per bastir una gran veritat, coherent, que parli de tot sense parlar de ben bé res que hagi passat de debò. Aquesta, suposaria jo, vindria a ser una bona definició. Villatoro escriu bé, sense estridències. És reflexiu, i sempre fa de bon llegir i de bon escoltar, encara que s’equivoqui.

    Respon
    • Quadern de motsNo Gravatar

      Perdona però no entenc el que em vols dir.

      En Villatoro escriu el llibre mentre la seva dona era al Clinic. És una ficció perquè els personatges que surten són ficticis no es tracte d’ell ni la dona. En canvi, els pensaments, els dubtes i preguntes si que són reals. Són els dubtes i preguntes que apareixen, malauradament, a la majoria de gent que es troba –o ens hem trobat- en aquesta situació hospitalària.
      Una cosa si és certa, el llibre és reflexiu en molts aspectes i en això és molt bo. Una prosa senzilla però molt ben construïda que ens porta on vol anar l’autor, la reflexió sobre l’amor, la mort o la soledat.
      No sé si en Villatoro s’equivoca o què vols dir quan s’equivoca, en tot cas és la seva reflexió.

      Respon
  13. ToniNo Gravatar

    És un llibre que m’abellia llegir feia temps, però tenia por que fóra massa ensucrat, una història fàcil. No en tenia referències i, quan vaig veure que l’estaves llegint, em vaig alegrar per la possibilitat de tenir-ne una visió fiable. Ara que he llegit la ressenya, ja ho tinc claríssim. No esperaré molt per a llegir-lo.

    Respon
    • Quadern de motsNo Gravatar

      Gràcies per la confiança Toni, però pensa que les lectures sempre són subjectives i el que a mi m’agradi no vol dir que als altres els pugi agradar. Intento, però, ser objectiva quan en parlo.

      No és un llibre ni sensibler ni lacrimògen, més aviat reflexiu, però tot sabem que tocar el tema de la mort d’una manera tan directa, encongeix el cor. A mi m’ha agradat, uns diàleg i uns silencis bons acompanyats d’una prosa senzilla i efectiva. Et fa pensar en moltes coses. Espero que t’agradi.

      Respon

Respon a Quadern de mots Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Top