Carme Riera (Palma de Mallorca.1948)
Llegeixo el llibre amb moltes ganes. És un regal de la meva filla i això és una valor afegit. De tant en tant llegeixo novel·la negra, i m’agrada. Això de seguir pistes, d’embolicar-se la troca, de falsos sospitosos, mòbils poc clars… generalment són novel·les que atrapen als lectors. “Amb uns personatges propers i actuals, uns crims sofisticats i uns escenaris quotidians, que l’autora coneix de primera mà, Carme Riera sap com mantenir el suspens amb les dosis justes d’ironia i realitat. Crec que aquest ha estat el gran encert de la novel·la, la proximitat.
Fent un repàs als blogs que han parlat de la novel·la, tots destaquen l’esforç i els resultats que ha aconseguit Carme Riera endinsant-se en el món del gènere negre. Carme Riera es va deixar assessorar per gent experta com ara Andreu Martin. Aquest, va assenyala que Riera havia estat molt valenta i havia aconseguint uns bons resultats; moure’s dins uns paràmetres, respectant sempre les estrictes normes que imposa el gènere. Riera diu també que es va deixar portar per la inspiració d’autors com Manuel Vázquez Montalban, Fuster, Pedrolo, Donna, Nansa Laarson, Leon, Pedrolo i Andreu Martín, Mari Jungstedt.
Parlar de novel·la negra és parlar d’assassinats, d’investigacions, de policies, d’escenaris, de pistes, de mòbils, i d’un culpable, que acaba, en aquest cas, engarjolat. Tot això ho trobem a Natura quasi morta , però també hi trobem altres aspectes que no són exclusius o determinants en la novel·la negre. Parlo de frustracions, d’incomunicació; del professora/degana que veu com el sistema no funciona, de la mossa/sotsinspectora d’Esquadra que dubte o la que té por, de l’estudiant que necessita més però que veu com li fan perdre el temps, de la mare que no entén què ha fet malament amb la seva filla…
Pàg. 38 “…prenien cafè a l’Ateneu mentre cantaven les absoltes a la llengua morta: a qui podia interessar el llatí, que havia desaparegut del batxillerat (…) Dolors Adrover ho acceptava amb pena però encara creia que el motor del canvi del país, allò que ens faria més lliures, nets, desvetllats i feliços es fonamentava en l’educació.”
Però Riera ens ensenya una universitat que no té res a veure amb la font de saviesa i coneixements que tots hem idealitzat, ens mostra un entorn acadèmic decadent, on prima més la quota de poder dins la classe docent que l’ensenyament del coneixement. Els estudiants no els deixa tampoc massa bé, estudiants contraris al Pla Bolonya que es dediquen a ocupar espais i impedir que es facin classes, estudiants que no estudien o simplement que tenen interessos poc acadèmics.
Pàg. 220 “El secret de sumari, però, evità que transcendissin les noves conclusions. Els mitjans de comunicació n’haurien fet un llepadits i les universitats contrincants de d’Autònoma s’haurien mort de satisfacció. I qui sap si no haurien intentat encabir-ho en aquella mena de publicitat que ara s’estilava i en el qual es feia referència no als èxits obtinguts per si mateixos sinó als fracassos de la resta.” Aquesta és la crítica que fa Riera al sistema en general i en particular al mon acadèmic, aquesta apatia o desgana que fa dels fracassos dels altres els nostres esquifits i insubstancials èxit.
La sensació que he tingut al acabar la novel·la és bona, m’ha agradat per molts aspectes, però m’he quedat amb una sensació estranya que realment no sabia ni què era ni com definir-la. Sort n’he tingut dels experts, llegint la magnífica ressenya de A l’ombra d’un crim he descobert de què es tractava. El què l’Anna Maria Villalonga anomena encertadament “ganxo” Diu : “Riera no construeix la intriga amb el “ganxo” suficient, si em permeteu un mot poc literari però força entenedor. No genera suspens, no crea el clima adequat de neguit, nerviositat o inquietud que, per a mi, ha de ser consubstancial al gènere. El lector no se sent involucrat, no viu la història des de dins.” Doncs si, realment falta aquell suspens i angoixa que el lector ha de tenir quan veu com l’assassí s’avança, s’amaga i juga constantment amb el lector, i aquests es queda gairebé al marge tant del suspens com de la investigació. Us recomano llegir la ressenya per veure com explica aquest concepte.
Tenim una novel·la negre, amb tots els seus ingredients, però amb la força d’uns aspectes que no pertanyen al gènere. Com dir-ho, és com si la desaparició i els posteriors assassinats que passen dins la UAB fossin el pretext per exposar-nos els conflictes i desgavells que viu la comunitat universitària, i l’ensenyament en general. Perquè el protagonista no és ni l’assassí, ni la sotsinspectora Manuela Vázquez. Suposo que per això se l’ha definit com una “novel·la coral” – un munt de personatges amb vida pròpia units en un mateix espai que viuen de prop uns miseriosos assassinats-.
Carme Riera posa en boca del personatges la presa que hi ha per resoldre la desaparició i els assassinats; des de la UAB no es volen més escàndols que qüestionin ni posin en dubte la qualitat de la Universitat. Des del cos policial, Mossos i policia, és crea la necessitat de trobar un culpable per tancar el tema ja que els polítics estan disposats a fer rodar caps.
Ja he dit que jo no hi entenc amb paràmetres ni models del gènere negre –només sé reconèixer els bàsics- per això em feia respecte parlar-ne. Suposo que per això he basat la meva ressenya en altres aspectes del llibre, els que a mi m’han cridat l’atenció. Però aquesta és la gràcia de les novel·les que, cadascú pot dir-hi la seva, perquè en definitiva cadascú en fa la seva lectura. Altra cosa és si com a lectors entenem el què ens vol transmetre l’autora.
La Dolors Adrover, la Degana “Capficada i deprimida davant d’una situació que la sobrepassava –no dormia, no menjava i tampoc no es podia concentrar- , considerà la desaparició d’Iliescu com una anècdota sense importància.”
Pàg. 78 “<Qualsevol acció>, assegurava, <fins i tot el pitjor dels crims, té una justificació. Per molt equivocada, immoral o contra natura que sigui. Els actes gratuïts no existeixen>, defensava, <sempre hi ha una causa que ens permetrà entendre i rebutjar, naturalment, les raons de l’assassí>”
Pàg 79 “trucaven a la porta avalotant el veïnat i a crits i a cops se’ls emportaven, traient-los del llit, sense deixar que es vestissin. No m’agrada seguir les mateixes pautes. Així s’endugueren el meu tiet…”
La Direcció General de Cultura de les Illes Balears l’anomena escriptora de l’any 2010
Tastets
>> calaix de sastre (xinès)
b) Calaix de sastre: persona que sap moltes coses i diverses, o que té habilitat per a tot
Pàg. 30 “L’assignatura que Bellpuig impartia als erasmus era una mena de calaix de sastre xinès –perquè a Occident de sastres ja no en queden- . Sota el nom de <Cultura espanyola>, tant els podia parlar de Velàzquez com de la paella valenciana, d’Almodóvar o de Cervantes…”
Carme Riera es mou entre l’humor i la crítica al sistema educatiu durant tot el llibre.
>> Georg Flegel
Georg Flegel pintor alemany (1566-1638) conegut per ser el primer pintor alemany de natures mortes i un dels més importants del segle XVII. Mireu quadres
En alguns dels seus quadres apareixen, mosques, rates, cucs… d’aparença viva, segurament, esdevenint així “natures quasi mortes”. L’assassí, deixa a totes les seves víctimes un d’aquests animals, recordant, potser, una de les últimes classes del professor Bellpuig.
>> mots
Tot i estar escrita en català oriental, per coherència a l’escenari on es desenvolupa la novel·la, el campus de la UAB, Riera ens regala uns quants mots en mallorquí. N’he recollit alguns; Mirera, brutenc, descambuixada, llanterneria, xalet de cordeta, capoladora…
Mirera ganes de mirar
Pàg. 47 “La miraven perquè feia mirera, de pura admiració, a causa del seu atractiu, accentuat per un aire ambigu.”
Brutenc poc brut.
Pàg. 57 “… l’espai on només cabien dues taules metàl·liques d’un brutenc mal color, entre ala de mosca i sotana d’escolà…”
Descambuixar (Descambuixada) Treure el cambuix a una dona; despentinar, especialment barallant-se.
Pàg. 143 “Domenica jeia d costat, descambuixada, una part de la cabellera li queia sobre la cara, amb el cos tapat per una manta de la qual sobresortia l’espatlla dreta i un braç“
“A Lluna, la gossa de casa, in memoriam”
Ens diu l’autora abans de començar.
M’ha costat molt fer aquesta ressenya, tenia la sensació de no ser prou honesta, deixant a la llibreta aspectes que m’ha suggerit la novel·la i no m’he atrevit a dir. He trobat que Carme Riera ha estat molt valenta, i no ho dic pel fet tastar el gènere negre, no. La valentia és la de saber explicar en forma de novel·la el grau de descontentament que sembla regnar en el sistema educatiu en general i en el seu cas en el universitari. Qui ha llegir alguna ressenya meva en el blog ja sap que sóc força crítica amb el sistema educatiu on; mestres, polítics pares i alumnes hauríem de posar-nos a reflexionar sense partidismes. “allò que ens faria més lliures, nets, desvetllats i feliços es fonamentava en l’educació” que deia el poeta amb l’adaptació de la sensacional Carme Riera. És una bona novel·la.
El mot: capoladora
Capoladora 1. Ganivet de fulla ampla i robusta que serveix per capolar carn Capolar 1. Tallar a trossets petits 3. Fatigar fortament;
Pàg. 80 “El terra era moll com si l’acabessin de regar, a conseqüència d’aquella humitat capoladora d’ossos que, amb molta freqüència envaeix Barcelona.”
La fitxa: Natura quasi morta, Carme Riera, 20011. 1ra ed. 2001 Edicions 62, S.A.255 pàg.
Valoració: QQQQQ
http://quaderndemots.blogspot.com/feeds/posts/default
Deixa un comentari