Autora: Olga Xirinacs Díaz, neix a Tarragona l’11 de maig de 1936. Al llarg de la seva fecunda producció ha escrit poesia, novel·la, conte, novel·la curta per a joves, assaig, prosa poètica, viatges… aquí. És l’única dona Mestra en Gai Saber pels Jocs de Barcelona després de Mercè Rodoreda. El 1990, la Generalitat de Catalunya li va concedir la Creu de Sant Jordi. Recentment, al febrer de 2012, ha rebut la menció del Gremi de Llibreters per la seva obra i el seu suport a la llengua catalana.
El llibre : Setmana de difunts, 2003 Editorial Planeta, pàg. 215
Feia molt que no llegia res de l’Olga Xirinacs, fa relativament poc que segueixo el seu blog, ple de collage i d’escrits un pèl punyents (aquí). Arran d’un comentari, varem enviar-nos alguns emails i en un d’ells em va dir una cosa que sempre m’ha semblat important. I, aprofitant que és una persona molt propera, m’ha facilitat l’oportunitat de continuar parlant. Aquí ho fa del llibre La inundació, però crec que el concepte és extensible a qualsevol altre llibre. “Hi ha tantes coses que m’agrada explicar, d’aquest llibre… Coses que només es poden dir quan l’autora és viva i les explica de primera mà. No sé si la gent especialitzada aprofita prou aquestes avinenteses o esperen que ens morim.” És cert que no tots els autors poden establir una connexió tan directe, fluida i seguida amb els que ens dediquem a fer ressenyes del llibres en els blogs personals, però quan se’ns presenta l’oportunitat, s’ha d’aprofitar.
Aquí us deixo un seguit de preguntes basades en el seu llibre Setmana de difunts, les respostes són en la majoria de casos obertes a qualsevol llibre, a la literatura en general. Per no fer-ho molt llarg he decidir penjar la ressenya del llibre després, separant les dues coses, encara que hi estiguin relacionades.
No he desvetllar el desenllaç de la novel·la, això és, no descobrir res sobre els assassinats. Ho he fet, malgrat haver deixar alguna pregunta al tinter, per no xafar la guitarra a qui se’l vulgui llegir.
1. Sóc de les que veig quan un llibre m’atraparà o no a partir de les primeres pàgines i, aquest, té un començament impactant que, m’ha atrapat.
“El cos d’Aurora Orgambide jeia sobre el piano amb els braços estesos i el cap repenjat a les partitures desordenades. La sang saltava de les tecles als genolls i degotava a terra, fent un regueró que arribava a la catifa persa. (…) Aurora tenia catorze anys, i havia mort d’un tret al pit.”
Si un comença amb aquest impacte una novel·la creus que és per avisar als lectors que el què hi poden trobar podria superar aquests fets? Ho dic perquè més que la mort en sí és el fet de trobar-nos amb una mort suposadament violenta d’una adolescent de catorze anys.
Resposta 1 – Els començaments són importants en qualsevol matèria literària, fins i tot en un article al diari.
Ara bé, em baso molt en fets reals extrets de notícies breus dels diaris que, després, ningú acaba d’explicar, però que sobten. Quan vaig a fer xerrades en mostro alguns que tinc col·leccionats i que, encara que siguin macabres, que ho són, fan riure molt el personal, dits així, seguits i amb cara de sorpresa.
Aquest començament de novel·la parteix d’un fet concret i de l’impacte que em va produir a mi. Naturalment que és modificat, però sense intenció d’advertir els lectors. L’escriptor pot treballar de dues maneres: llegir el breu i fer-se un mateix la història a partir dels titulars, o començar una investigació sobre aquell cas, cosa que no pensava fer en aquesta ocasió, però que he fet en altres (“La tarda a Venècia”, “Al meu cap una llosa”, per exemple). Investigacions que han durat anys. Els breus, en canvi, et donen un punt de sortida i la resta la fan l’ofici d’escriure, l’experiència, la imaginació.
2. La teva novel·la, a la biblioteca on la vaig agafar, està catalogada com a novel·la policíaca i els policies que hi surten són només testimonials i gens concloents. En canvi, ens trobem amb una novel·la on hi ha una sèrie d’assassinats relacionats i moltes coses més a investigar. Em deies per correu que les teves novel·les “busquen la inquietud que pugui ser possible”. Ara que tot està ben catalogat i classificat on posaries “Setmana de difunts”?
Resposta 2 – Al nostre país no hi ha CAP tradició de novel·les de misteri. I, naturalment, les col·leccions no estan ben catalogades. T’ho dic perquè tota la vida que en llegeixo i en tinc una bona biblioteca.
Els nostres escriptorets, sobretot valencians, van començar per imitar les novel·les de gàngsters i detectius nord-americanes, seguint les bones col·leccions que traduïa al català “La cua de palla”. Ed McBain, D. Hammet, Ballinger i “tutti quanti”. Van tenir un cert èxit per la novetat i propaganda. Constaven de detectiu sempre enfrontat amb la policia, etc. Patró molt imitat, poc original, de serial corrent, vaja.
Ara bé, el que m’interessa és la literatura de misteri ben escrita. Però misteri creïble, res de galàxies, poltergeists i aliens. En aquest sentit, excel·leixen la literatura britànica, de llarga tradició, i l’argentina, que integra també Borges. Dels britànics poso per exemple Daphne du Maurier, l’autora de clàssics com “Rebeca”, “Els ocells”, “Misteri a l’ombra”, portades al cine per Alfred Hitchcock entre altres. Ruth Rendell i altres autores més modernes serien també bons models a tenir en compte, però Maurier és mestra indiscutible. En tinc un bell volum molt ben il·lustrat, per cert. Tresors de la biblioteca.
Hi ha una bona “Antología de la literatura fantástica”, a cura de J. L Borges, A. Bioy Casares i Silvina Ocampo.
Actualment hi ha autores nord-americanes apreciables. Amb les nòrdiques cal anar amb compte, perquè les editorials donen gat per llebre, per tal de poder vendre i mantenir el “boom”. Noietes de primera novel·leta d’acadèmia ja surten promogudes com mestres. Hennning Mankell és un bon autor, dels primers que es van conèixer aquí.
Cal que el bon lector sàpiga totes aquestes coses, per anar guiat.
Capítol a banda és el gran Simenon. L’he llegit a fons. En tinc uns 70 volums, biografies a banda, altres novel·les i dietaris. La creació de climes i la percepció psicològica el fan un mestre a seguir.
A Catalunya, de literatura de misteri n’hi ha poca. Jo n’he escrit uns quants llibres: “No jugueu al cementiri”, Premi Sèrie Negra de Planeta; “Els viatges d’Horaci Andersen” (Arola). I “Relats de mort i altres matèries” (Destino), “La mostela africana” (Destino), “Sucant el melindro” (Edi-liber), que recullen contes majorment de misteri, macabres, publicats al dominical del diari Avui Però per falta de rodatge a les editorials, fallen les classificacions. El dibuix d’una pistoleta al llom no vol dir res.
3. Saber qui ha mort l’adolescent pianista és una cosa que necessita el lector, però aquí no crec que sigui el més important. La novel·la ens mostra una sèrie de xacres socials molt dures i actuals; violència de gènere, prostitució infantil, venda de nadons o una lucrativa compravenda d’òrgans. Aquests temes, tractats en diverses ocasions per la literatura, tu també ens els mostres però vas una mica més enllà, ensenyant-nos com la societat els cobreixes amb un tel, només se’n parla en privat i en veu baixa. Tothom ho sap, tothom ho sospita però ningú hi fa res. Suposo que aquesta és una doble crítica.
Resposta 3 – Aquí sí que em vaig documentar molt sobre aquest comerç d’òrgans que existeix i esfereeix. I que no sempre és clandestí. La llei no dóna abast a legislar sobre noves matèries que es van expandint. A Nord-Amèrica, quan vaig escriure la novel·la, existien i existeixen enormes supermercats de fragments humans congelats, envasats degudament, i que serveixen per estudiar a les universitats, etc. i també per a pròtesis. Una de les indústries més conegudes és “CrioLife”. Et poden subministrar determinada quantitat d’ossos de genoll, per exemple. A Internet hi ha els preus i tot.
Altra cosa ben sinistra és l’extracció clandestina d’òrgans. Com en el món de la droga, les màfies dominen els governs i per això no surten gaires coses a la llum. Corrupció pura.
4. Els detalls. M’agraden molt els detalls en la narració, ja sigui en la descripció de petites coses que permeten aturar el relat, ja sigui en copsar un estat d’ànim, en mostrar-nos uns sentiments o simplement en dibuixar-nos un espai i un temps. En tota la novel·la acompanyes l’acció i els esdeveniments de petits apunts sobre el temps que fa, l’estat de la mar i el constant pas del tren. I també inclous els ocells dins la narració: les gavines o els petits pardals que esperen impacients les molles de pa i els grans d’arròs. Tots aquest elements apareixen en la novel·la d’una manera quasi regular i ens fan adonar del pas del dies. I ha cap aspecte d’aquests que sigui una constant o es repeteixi en les teves novel·les?
Resposta 4 – Els detalls fan que un relat, el que sigui, no es mostri tan abstracte, toqui de peus a terra. Precisament cal que els fets siguin presentats en un dia a dia habitual.
Un escriptor ha d’estar molt atent a la natura, saber noms d’ocells, arbres, plantes, etc. i mostrar-ho però dosificat.
En aquest sentit, RECOMANO, cosa fàcil, llegir NOMÉS LA PRIMERA PÀGINA de la novel·la “Resurrecció”, de Lev Tolstoi. En una sola pàgina, un dels més grans de la literatura mostra el temps que fa, els arbres pel nom, els ocells, la ciutat, la indústria contaminant, la primavera, les maquinacions dels homes. ¿Sembla impossible? És una fantàstica lliçó de literatura, pels que comencen i pels que continuen.
L’escriptor ha de ser observador, sortir amb el quadern i prendre nota. I, per descomptat, llegir llibres de primera línia. De qualitat. Els grans escriptors treballen senzill, no són envitricollats *. Saben explicar, són rics en matisos. Sovint la ‘nostra’ literatura es presenta grisa, plana i avorrida.
5. La música. Hi és present, no cal dir-ho. El fet que l’adolescent mori asseguda al piano no és una casualitat. Com tampoc ho és la importància del professor de música, en Saturn Castelló. Ara bé, en Gregori Rico que és el policia que fa la investigació, curiosament també li agrada la música i per uns moments em vaig pensar que es podrien lligar els assassinats en aquesta línia, la música. Una línia massa romàntica que no t’hagués permès parlar d’altres coses, o no?
Resposta 5 – No hi ha cap intenció romàntica que impedeixi continuar; un escriptor es pot permetre parlar del que vulgui, que per això és creador i pot donar la vida i la mort i baixar al centre de la terra si ho vol, com Verne.
Tothom hauria de ser educat en les arts. És una vella aspiració humanista. Qui no n’ha estat educat, ho pot començar a provar, que sempre s’hi és a temps. Les arts donen a la literatura l’harmonia musical, el cromatisme necessari, l’arquitectura i volum perquè l’edifici no s’ensorri. Això sí, sense pedanteria; sense demostrar que se’n sap molt. Simplement, col·locant el detall quan cal, i així s’enriqueix la novel·la. Qui no sàpiga el nom d’un músic o d’un escriptor o pintor, que el busqui a Internet, que això és ben fàcil. Tinc la sort que la família em va fer aprendre totes aquestes matèries, a banda de la biblioteca de més de 10.000 llibres que tenim, d’herència i adquirits al llarg dels anys.
6 – Sempre m’he preguntat –sincerament- què en pensen els autors de les ressenyes que, gent com jo o fins i tot els experts fan de les seves novel·les. D’una manera sincera, no d’una manera diguem-ne, políticament correcte. L’escriptor escriu el què escriu i ho fa lliurement com vol, els lectors en fem la nostra versió –més encertada o no- . Et fa ràbia que els lectors no entenguem el que has escrit, o que ens permetem parlar del què has volgut dir en algun moment determinat a risc d’equivocar-nos?
Resposta 6 – Respecto el parer de cada lector, perquè hi ha punts de vista diferents que enriqueixen, quan te’ls volen dir, cosa que no passa sempre.
Ara bé si una crítica s’escriu per ferir… Si resulta ofensiva… Si no sap de què va el llibre perquè només repeteix el que en diu la portada… Si es nota l’amiguisme i l’exageració en els recomanats (això ho veiem ara amb escreix)… Llavors sí que sap greu, perquè es despatxa a la lleugera o de manera despectiva una obra que aporta valors literaris. No cal que una obra sigui del gust del lector. Si no agrada, es deixa estar i en paus, només faltaria. No em voldria imposar a ningú, i la literatura és variada i n’hi ha per a tots els gustos.
Però parlem de crítics i comentaristes, i des que va morir Joan Triadú, no tenim bons crítics històrics. Ell havia seguit tota la meva carrera, i sabia de la meva evolució. Perdem els bons i no sé si han nascut els nous. Potser sí. Però he pogut constatar amb la meva ja llarga vida, que sovint s’exalça un llibre per motius de mercat, per raons extraliteràries. Qualsevol lector culte i atent se n’adona, d’aquestes coses, i avui ho veiem més que mai. “Estrangers vingueren… que de casa ens tragueren.” Qui ho vulgui entendre, que ho entengui.
Ara no parlo de català/castellà, perquè considero que seria un tema més llarg i el podríem reservar per a un altre dia. Som un poble desgraciat.
7. ¿Són avorrides les tardes de diumenge? Ho pregunto perquè ho repeteixes més d’un cop en la novel·la. I, tot comença una tarda de diumenge i acaba en la següent tarda de diumenge.
Resposta 6 – Hi ha un convenciment general, reconegut pels psicòlegs, que sí, que les tardes de diumenge són avorrides. Això porta a una sèrie de reflexions que ara seria llarg d’explicar. Però jo les trobo, en general, buides. També depèn de les circumstàncies de cadascú: viatges, jocs, visites, tele… però tot és per omplir aquest buit existencial, provocat per un canvi en el ritme dels dies.
8. De totes les paraules que he buscat al diccionari ( tres n’eren de flors o plantes) i només en un cas no l’he trobat, “jaia” (p.75) i “jaies” (p.174). Ja saps que m’agrada recollir mots d’una manera molt particular. Mentre llegia em vaig trobar en forces ocasions el verb xopar. Tot era xop, des de les flors més delicades fins el xopat de sang de les tecles del piano. És un verb que m’agrada molt, és un verb molt ple i visual.
Resposta 7 – L’escriptor i el bon lector han de tenir un vocabulari extens, ben ric i documentat. T’estranya ‘jaia’?… És que els divins de Garraf en amunt no tenen mai en compte la Catalunya Sud. No som res, som gent de secà, com diu Xavier Amorós quan des del nord li foten patacada. Aquí som jaios i xiquets i moltes altres coses. Però és que jai, jaia, és usat en tota Catalunya. Llegiu Prudenci Bertrana, un dels millors prosistes. Llegiu l’Espriu prosista, molt millor que l’Espriu poeta. Falta molta base, molt d’estudi, molta paciència, per ser un bon recaptador de mots. Llegiu el gran Coromines, fascinant amb les seves recerques etimològiques. Tot això, falta al país.
Marià Manent, també mestre de vocabulari a més de moltes altres coses, recomanava l’eufonia dels mots (“Poesia, llenguatge, forma”): un mot ha de ‘sonar’ el que explica: Llana=suau (eufonia). Tro, terratrèmol=duresa, terrabastall. S’ha de correspondre el mot amb l’entorn. Difícil, però fascinant. Costa, ser un bon escriptor, però engresca.
Gràcies Olga, ara ja he trobat jaia, no vaig saber buscar jai, lapsus imperdonable, altre cop. Sí, estic d’acord amb tu em falta molta base per això m’agrada recollir i aprendre, sobretot aprendre i descobrir, perquè malgrat no saber-ne estimo la meva llengua i el meu país.
9. Inevitablement, et faré la pregunta més típica i tòpica de totes les què es fan en una entrevista. ¿Què t’hagués agradat que t’hagués preguntat i no ho he fet?
Resposta 8 – Doncs no ho sé, francament. Em penso que ha quedat prou complet. Però és que de literatura en podríem parlar fins a la fi dels dies.
Només afegiria uns grans noms de la literatura que cal conèixer: Thomas Mann (La mort a Venècia); Giorgio Bassani (Les novel·les de Ferrara); Isak Dinesen (El festí de Babette, Una història immortal…); “La trilogia d’Auschwitz”, de Primo Levi. “L’arxipèlag Gulag”, de Solshenitzin, alguns Saramago, el Vasili Grossman de “Vida y Destino” (compte, no David Grossman), el Joyce de “Dublinesos”. I, sobretot, no oblidem el nostre més gran escriptor: Joan Francesc Mira, valencià, autor de llibres memorables, cultes i amens.
Els russos, en música i en literatura són dels millors, sumant-hi alguns alemanys. Això no vol dir que recomani tota l’obra d’un autor, sencera, perquè sempre trobarem que té coses més bones que altres. Però si volem escriure bé, hem d’acudir a les primeres files.
Ha estat una experiència molt positiva i, encara que varem parlar una mica més, crec que amb això ja us podeu fer el càrrec de la importància que té l’Olga Xirinacs per la literatura.
Gràcies Olga
* envitricollat adj. Complicat; barrejat confusament; difícil de resoldre o de sortir-ne
http://quaderndemots.blogspot.com/feeds/posts/default
Deixa un comentari