Olga Xirinacs Díaz

Autora: Olga Xirinacs Díaz, neix a Tarragona l’11 de maig de 1936. Al llarg de la seva fecunda producció ha escrit poesia, novel·la, conte, novel·la curta per a joves, assaig, prosa poètica, viatges… aquí.  És l’única dona Mestra en Gai Saber pels Jocs de Barcelona després de Mercè Rodoreda. El 1990, la Generalitat de Catalunya li va concedir la Creu de Sant Jordi.  Recentment, al febrer de 2012,  ha rebut la menció del Gremi de Llibreters per la seva obra i el seu suport a la llengua catalana.

El llibre : Setmana de difunts, 2003 Editorial Planeta,  pàg. 215

Feia molt que no llegia res de l’Olga Xirinacs, fa relativament poc que segueixo el seu blog, ple de collage i d’escrits un pèl punyents (aquí). Arran d’un comentari, varem enviar-nos alguns emails i en un d’ells em va dir una cosa que sempre m’ha semblat important. I, aprofitant que és una persona molt propera, m’ha facilitat l’oportunitat de continuar parlant. Aquí ho fa del llibre La inundació, però crec que el concepte és extensible a qualsevol altre llibre.  Hi ha tantes coses que m’agrada explicar, d’aquest llibre… Coses que només es poden dir quan l’autora és viva i les explica de primera mà. No sé si la gent especialitzada aprofita prou aquestes avinenteses o esperen que ens morim.” És cert que no tots els autors poden establir una connexió tan directe, fluida i seguida amb els que ens dediquem a fer ressenyes del llibres en els blogs personals, però quan se’ns presenta l’oportunitat, s’ha d’aprofitar.


Aquí us deixo un seguit de preguntes basades en el seu llibre Setmana de difunts, les respostes són en la majoria de casos obertes a qualsevol llibre, a la literatura en general. Per no fer-ho molt llarg he decidir penjar la ressenya del llibre després, separant les dues coses, encara que hi estiguin relacionades.

No he desvetllar el desenllaç de la novel·la, això és, no descobrir res sobre els assassinats. Ho he fet, malgrat haver deixar alguna pregunta al tinter, per no xafar la guitarra a qui se’l vulgui llegir.
1. Sóc de les que veig quan un llibre m’atraparà o no a partir de les primeres pàgines i, aquest, té un començament impactant que, m’ha atrapat.
“El cos d’Aurora Orgambide jeia sobre el piano amb els braços estesos i el cap repenjat a les partitures desordenades. La sang saltava de les tecles als genolls i degotava a terra, fent un regueró que arribava a la catifa persa. (…) Aurora tenia catorze anys, i havia mort d’un tret al pit.” 
Si un comença amb aquest impacte una novel·la creus que és per avisar als lectors que el què hi poden trobar podria superar aquests fets? Ho dic perquè més que la mort en sí és el fet de trobar-nos amb una mort suposadament violenta d’una adolescent de catorze anys.
Resposta 1 – Els començaments són importants en qualsevol matèria literària, fins i tot en un article al diari.
            Ara bé, em baso molt en fets reals extrets de notícies breus dels diaris que, després, ningú acaba d’explicar, però que sobten. Quan vaig a fer xerrades en mostro alguns que tinc col·leccionats i que, encara que siguin macabres, que ho són, fan riure molt el personal, dits així, seguits i amb cara de sorpresa.
            Aquest començament de novel·la parteix d’un fet concret i de l’impacte que em va produir a mi. Naturalment que és modificat, però sense intenció d’advertir els lectors. L’escriptor pot treballar de dues maneres: llegir el breu i fer-se un mateix la història a partir dels titulars, o començar una investigació sobre aquell cas, cosa que no pensava fer en aquesta ocasió, però que he fet en altres (“La tarda a Venècia”, “Al meu cap una llosa”, per exemple). Investigacions que han durat anys. Els breus, en canvi, et donen un punt de sortida i la resta la fan l’ofici d’escriure, l’experiència, la imaginació.
2. La teva novel·la, a la biblioteca on la vaig agafar, està catalogada com a novel·la policíaca i els policies que hi surten són només testimonials i gens concloents. En canvi, ens trobem amb una novel·la on hi ha una sèrie d’assassinats relacionats i moltes coses més a investigar. Em deies per correu que les teves novel·les “busquen la inquietud que pugui ser possible”. Ara que tot està ben catalogat i classificat on posaries “Setmana de difunts”?
Resposta 2 – Al nostre país no hi ha CAP tradició de novel·les de misteri. I, naturalment, les col·leccions no estan ben catalogades. T’ho dic perquè tota la vida que en llegeixo i en tinc una bona biblioteca.
            Els nostres escriptorets, sobretot valencians, van començar per imitar les novel·les de gàngsters i detectius nord-americanes, seguint les bones col·leccions que traduïa al català “La cua de palla”.  Ed McBain, D. Hammet, Ballinger i “tutti quanti”. Van tenir un cert èxit per la novetat i propaganda. Constaven de detectiu sempre enfrontat amb la policia, etc. Patró molt imitat, poc original, de serial corrent, vaja.
            Ara bé, el que m’interessa és la literatura de misteri ben escrita. Però misteri creïble, res de galàxies, poltergeists i aliens. En aquest sentit, excel·leixen la literatura britànica, de llarga tradició, i l’argentina, que integra també Borges. Dels britànics poso per exemple Daphne du Maurier, l’autora de clàssics com “Rebeca”, “Els ocells”, “Misteri a l’ombra”, portades al cine per Alfred Hitchcock entre altres. Ruth Rendell i altres autores més modernes serien també bons models a tenir en compte, però Maurier és mestra indiscutible. En tinc un bell volum molt ben il·lustrat, per cert. Tresors de la biblioteca.
            Hi ha una bona “Antología de la literatura fantástica”, a cura de J. L Borges, A. Bioy Casares i Silvina Ocampo.
            Actualment hi ha autores nord-americanes apreciables. Amb les nòrdiques cal anar amb compte, perquè les editorials donen gat per llebre, per tal de poder vendre i mantenir el “boom”. Noietes de primera novel·leta d’acadèmia ja surten promogudes com mestres. Hennning Mankell és un bon autor, dels primers que es van conèixer aquí.
            Cal que el bon lector sàpiga totes aquestes coses, per anar guiat.
            Capítol a banda és el gran Simenon. L’he llegit a fons. En tinc uns 70 volums, biografies a banda, altres novel·les i dietaris. La creació de climes i la percepció psicològica el fan un mestre a seguir.
            A Catalunya, de literatura de misteri n’hi ha poca. Jo n’he escrit uns quants llibres: “No jugueu al cementiri”, Premi Sèrie Negra de Planeta; “Els viatges d’Horaci Andersen” (Arola). I “Relats de mort i altres matèries” (Destino), “La mostela africana” (Destino), “Sucant el melindro” (Edi-liber), que recullen contes majorment de misteri, macabres, publicats al dominical del diari Avui Però per falta de rodatge a les editorials, fallen les classificacions. El dibuix d’una pistoleta al llom no vol dir res.
3. Saber qui ha mort l’adolescent pianista és una cosa que necessita el lector, però aquí no crec que sigui el més important. La novel·la ens mostra una sèrie de xacres socials molt dures i actuals; violència de gènere, prostitució infantil, venda de nadons o una lucrativa compravenda d’òrgans. Aquests temes, tractats en diverses ocasions per la literatura, tu també ens els mostres però vas una mica més enllà, ensenyant-nos com la societat els cobreixes amb un tel, només se’n parla en privat i en veu baixa. Tothom ho sap, tothom ho sospita però ningú hi fa res. Suposo que aquesta és una doble crítica.
            Resposta 3 –   Aquí sí que em vaig documentar molt sobre aquest comerç d’òrgans que existeix i esfereeix. I que no sempre és clandestí. La llei no dóna abast a legislar sobre noves matèries que es van expandint. A Nord-Amèrica, quan vaig escriure la novel·la, existien i existeixen enormes supermercats de fragments humans congelats, envasats degudament, i que serveixen per estudiar a les universitats, etc. i també per a pròtesis. Una de les indústries més conegudes és “CrioLife”. Et poden subministrar determinada quantitat d’ossos de genoll, per exemple. A Internet hi ha els preus i tot.
            Altra cosa ben sinistra és l’extracció clandestina d’òrgans. Com en el món de la droga, les màfies dominen els governs i per això no surten gaires coses a la llum. Corrupció pura.
                              
4. Els detalls. M’agraden molt els detalls en la narració, ja sigui en la descripció de petites coses que permeten aturar el relat, ja sigui en copsar un estat d’ànim, en mostrar-nos uns sentiments o simplement en dibuixar-nos un espai i un temps. En tota la novel·la acompanyes l’acció i els esdeveniments de petits apunts sobre el temps que fa, l’estat de la mar i el constant pas del tren. I també inclous els ocells dins la narració: les gavines o els petits pardals que esperen impacients les molles de pa i els grans d’arròs. Tots aquest elements apareixen en la novel·la d’una manera quasi regular i ens fan adonar del pas del dies. I ha cap aspecte d’aquests que sigui una constant o es repeteixi en les teves novel·les?
Resposta 4 – Els detalls fan que un relat, el que sigui, no es mostri tan abstracte, toqui de peus a terra. Precisament cal que els fets siguin presentats en un dia a dia habitual.
            Un escriptor ha d’estar molt atent a la natura, saber noms d’ocells, arbres, plantes, etc. i mostrar-ho però dosificat.
            En aquest sentit, RECOMANO, cosa fàcil, llegir NOMÉS LA PRIMERA PÀGINA de la novel·la “Resurrecció”, de Lev Tolstoi. En una sola pàgina, un dels més grans de la literatura mostra el temps que fa, els arbres pel nom, els ocells, la ciutat, la indústria contaminant, la primavera, les maquinacions dels homes. ¿Sembla impossible? És una fantàstica lliçó de literatura, pels que comencen i pels que continuen.
            L’escriptor ha de ser observador, sortir amb el quadern i prendre nota. I, per descomptat, llegir llibres de primera línia. De qualitat. Els grans escriptors treballen senzill, no són envitricollats *. Saben explicar, són rics en matisos. Sovint la ‘nostra’ literatura es presenta grisa, plana i avorrida.
5. La música. Hi és present, no cal dir-ho. El fet que l’adolescent mori asseguda al piano no és una casualitat. Com tampoc ho és la importància del professor de música, en Saturn Castelló. Ara bé, en Gregori Rico que és el policia que fa la investigació, curiosament també li agrada la música i per uns moments em vaig pensar que es podrien lligar els assassinats en aquesta línia, la música. Una línia massa romàntica que no t’hagués permès parlar d’altres coses, o no?
Resposta 5 – No hi ha cap intenció romàntica que impedeixi continuar;  un escriptor es pot permetre parlar del que vulgui, que per això és creador i pot donar la vida i la mort i baixar al centre de la terra si ho vol, com Verne.
            Tothom hauria de ser educat en les arts. És una vella aspiració humanista. Qui no n’ha estat educat, ho pot començar a provar, que sempre s’hi és a temps. Les arts donen a la literatura l’harmonia musical, el cromatisme necessari, l’arquitectura i volum perquè l’edifici no s’ensorri. Això sí, sense pedanteria; sense demostrar que se’n sap molt. Simplement, col·locant el detall quan cal, i així s’enriqueix la novel·la. Qui no sàpiga el nom d’un  músic o d’un escriptor o pintor, que el busqui a Internet, que això és ben fàcil. Tinc la sort que la família em va fer aprendre totes aquestes matèries, a banda de la biblioteca de més de 10.000 llibres que tenim, d’herència i adquirits al llarg dels anys.

6 – Sempre m’he preguntat –sincerament- què en pensen els autors de les ressenyes que, gent com jo o fins i tot els experts fan de les seves novel·les. D’una manera sincera, no d’una manera diguem-ne, políticament correcte. L’escriptor escriu el què escriu i ho fa lliurement com vol, els lectors en fem la nostra versió –més encertada o no- . Et fa ràbia que els lectors no entenguem el que has escrit, o que ens permetem parlar del què has volgut dir en algun moment determinat a risc d’equivocar-nos?
Resposta 6 – Respecto el parer de cada lector, perquè hi ha punts de vista diferents que enriqueixen, quan te’ls volen dir, cosa que no passa sempre.
            Ara bé si una crítica s’escriu per ferir… Si resulta ofensiva… Si no sap de què va el llibre perquè només repeteix el que en diu la portada… Si es nota l’amiguisme i l’exageració en els recomanats (això ho veiem ara amb escreix)…  Llavors sí que sap greu, perquè es despatxa a la lleugera o de manera despectiva una obra que aporta valors literaris. No cal que una obra sigui del gust del lector. Si no agrada, es deixa estar i en paus, només faltaria. No em voldria imposar a ningú, i la literatura és variada i n’hi ha per a tots els gustos.
            Però parlem de crítics i comentaristes, i des que va morir Joan Triadú, no tenim bons crítics històrics. Ell havia seguit tota la meva carrera, i sabia de la meva evolució. Perdem els bons i no sé si han nascut els nous. Potser sí. Però he pogut constatar amb la meva ja llarga vida, que sovint s’exalça un llibre per motius de mercat, per raons extraliteràries. Qualsevol lector culte i atent se n’adona, d’aquestes coses, i avui ho veiem més que mai. “Estrangers vingueren… que de casa ens tragueren.” Qui ho vulgui entendre, que ho entengui.
            Ara no parlo de català/castellà, perquè considero que seria un tema més llarg i el podríem reservar per a un altre dia. Som un poble desgraciat.
                                
7. ¿Són avorrides les tardes de diumenge? Ho pregunto perquè ho repeteixes més d’un cop en la novel·la. I, tot comença una tarda de diumenge i acaba en la següent tarda de diumenge.
Resposta 6 – Hi ha un convenciment general, reconegut pels psicòlegs, que sí, que les tardes de diumenge són avorrides. Això porta a una sèrie de reflexions que ara seria llarg d’explicar. Però jo les trobo, en general, buides. També depèn de les circumstàncies de cadascú: viatges, jocs, visites, tele… però tot és per omplir aquest buit existencial, provocat per un canvi en el ritme dels dies.
8. De totes les paraules que he buscat al diccionari ( tres n’eren de flors o plantes) i només en un cas no l’he trobat, “jaia” (p.75) i “jaies” (p.174). Ja saps que m’agrada recollir mots d’una manera molt particular. Mentre llegia em vaig trobar en forces ocasions el verb xopar.  Tot era xop, des de les flors més delicades fins el xopat de sang de les tecles del piano. És un verb que m’agrada molt, és un verb molt ple i visual.
Resposta 7 – L’escriptor i el bon lector han de tenir un vocabulari extens, ben ric i documentat. T’estranya ‘jaia’?… És que els divins de Garraf en amunt no tenen mai en compte la Catalunya Sud. No som res, som gent de secà, com diu Xavier Amorós quan des del nord li foten patacada. Aquí som jaios i xiquets i moltes altres coses. Però és que jai, jaia, és usat en tota Catalunya. Llegiu Prudenci Bertrana, un dels millors prosistes. Llegiu l’Espriu prosista, molt millor que l’Espriu poeta. Falta molta base, molt d’estudi, molta paciència, per ser un bon recaptador de mots. Llegiu el gran Coromines, fascinant amb les seves recerques etimològiques. Tot això, falta al país.
            Marià Manent, també mestre de vocabulari a més de moltes altres coses, recomanava l’eufonia dels mots (“Poesia, llenguatge, forma”): un mot ha de ‘sonar’ el que explica: Llana=suau (eufonia). Tro, terratrèmol=duresa, terrabastall. S’ha de correspondre el mot amb l’entorn. Difícil, però fascinant. Costa, ser un bon escriptor, però engresca.
Gràcies Olga, ara ja he trobat jaia, no vaig saber buscar jai, lapsus imperdonable, altre cop. Sí, estic d’acord amb tu em falta molta base per això m’agrada recollir i aprendre, sobretot aprendre i descobrir, perquè malgrat no saber-ne estimo la meva llengua i el meu país.

9. Inevitablement, et faré la pregunta més típica i tòpica de totes les què es fan en una entrevista. ¿Què t’hagués agradat que t’hagués preguntat i no ho he fet?
Resposta 8 – Doncs no ho sé, francament. Em penso que ha quedat prou complet. Però és que de literatura en podríem parlar fins a la fi dels dies.
            Només afegiria uns grans noms de la literatura que cal conèixer: Thomas Mann (La mort a Venècia); Giorgio Bassani (Les novel·les de Ferrara); Isak Dinesen (El festí de Babette, Una història immortal…); “La trilogia d’Auschwitz”, de Primo Levi. “L’arxipèlag Gulag”, de Solshenitzin, alguns Saramago, el Vasili Grossman de “Vida y Destino” (compte, no David Grossman), el Joyce de “Dublinesos”. I, sobretot, no oblidem el nostre més gran escriptor: Joan Francesc Mira, valencià, autor de llibres memorables, cultes i amens.
            Els russos, en música i en literatura són dels millors, sumant-hi alguns alemanys. Això no vol dir que recomani tota l’obra d’un autor, sencera, perquè sempre trobarem que té coses més bones que altres. Però si volem escriure bé, hem d’acudir a les primeres files.
Ha estat una experiència molt positiva i, encara que varem parlar una mica més, crec que amb això ja us podeu fer el càrrec de la importància que té l’Olga Xirinacs per la literatura.

Gràcies Olga

* envitricollat  adj. Complicat; barrejat confusament; difícil de resoldre o de sortir-ne

http://quaderndemots.blogspot.com/feeds/posts/default

Comentaris

40 respostes a «Olga Xirinacs Díaz»

  1. L’Olga és fantàstica! Jo també la vaig conèixer a través del seu blog, ja deu fer més d’un any (punt negatiu per la publicitat de les editorials del país fora dels escriptors més sagradament reconeguts) i així em vaig animar a llegir el seu darrer llibre “La inundació”. Em va agradar, tot i tenir una tristesa permanent i ser un llibre, segons la meva opinió, excessivament fosc. Així i tot és ple de detalls genials, delicats, fantàstics.

    El millor de tot és, com dius, que ella és molt propera i els seus escrits al blog tot sovint són meravellosos, punyents. Però encara em meravellen més els comentaris que tot sovint deixa en el meu blog i en alguns d’altres.

    1. Ja havia llegit alguna novel•la de l’Olga fa força temps, i mai m’hagués pogut imaginar que podria comunicar-me amb ella d’una manera tan fluida i sincera. Realment ha estat tot un plaer.

      Tinc pendent “La inundació”.

  2. Quina autora més interesant, he de llegir-la però ja. No havia caigut, però és cert que a casa no tenim tradició de novel.la de misteri, la reflexió de l’Olga Xirinacs és molt encertada en aquest sentit. Crec que començaré per “setmana de difunts” (què apropiat en aquestes dates castanyeres, oi?). Petons.

    1. El llibre està molt ben escrit i té tot de detalls que fan que sigui un plaer llegir-lo. Això de difunts no te res a veure amb tots sants, es refereix al fet d’haver-hi més d’un difunt en la novel•la. ¿Quants?… Espero que el trobis i que t’agradi.

      Respecte a les reflexions que fa sobre les classificacions de les novel•les o sobre la literatura en general són força interessants. N’he aprés molt.

  3. Aquí hauria de dedicar a Quadern de Mots i al Porquet, almenys el començament d’aquell sonet de Shakespeare que fa” ¿Amb un dia d’estiu podria comparar-te? / més temperada ets tu, i de més bellesa…” (Sonet XVII, trad. M. Manent)

    Moltíssimes gràcies, amics, que amb tan bones paraules em voleu fer companyia.

    1. Gràcies a tu per deixar-me entrar una mica en el teu món.

      Ha estat tot un plaer!

  4. ¡Muy buena entrevista! Un placer leerlos a las dos. Puedo decirte que yo también valoro sumamente el arranque de una novela; creo que dice mucho del autor de una novela. Por lo demás, respecto a la clasificación de los libros, te cuento a título de curiosidad que es un campo sin reglas fijas, en mi opinión. Hace unos meses, tuve la oportunidad de preguntarle a uno de los editores de Plaza&Janés por qué se había posicionado “El asesino hipocondríaco” entre libros de intriga y misterio; y, su respuesta fue: porque ahí llamaría más la atención de los lectores y reportaría más ventas. Bueno..estrategias de marketing..un beso.

    1. Me lo he pasado muy bien, ha sido una experiencia realmente positiva.

      Esta estrategia la puedo llegar a entender, no afecta a la calidad del libro ni a los lectores. Lo que no puedo comprender es que a veces se tenga la necesidad de hacer triunfar un libro mediocre por encima de otro que sea mucho mejor. Pero como dices el marketing es mucho marketing.

    2. Sí, supongo que es comprensible. Sin embargo, a mí me desconcertó cuando me adentré en sus páginas y creo que ha contribuido a que no formulara una tan buena opinión sobre el libro. `¡Buen fin de semana!

    3. Bon cap de setmana!!

  5. Perdó, és el sonet 18. M’havia deixat un pal.

  6. Es un placer leer entrevistas cuando el autor entrevistado es tan generoso en las respuestas. Es muy curioso que nos habla de su proceso creativo, en qué se inspira, su visión sobre literatura de otros lugares, sus gustos literarios, salgo con la impresión de conocer a la autora aún sin haberla leído y muy intrigado por su obra. Un gran trabajo. Esta entrada ha sido un poquito más difícil de entender pero persisto jajja. una abraçada.

    1. Es una mujer muy cercana y con muchas, muchas, cosas para explicar. Con una trayectoria literaria muy variada y extensa y con una base intelectual muy sólida. Un auténtico placer conversar por email con ella.

      Como decimos por aquí, de mica en mica s’omple la pica ,-)

  7. Entrevista, aunque me gusta más llamarlo conversación escrita, muy interesante. Un comienzo que atrape me parece fundamental y, desde luego, el de Semana de difuntos lo es y mucho.
    Gracias por darme a conocer a una autora que me era totalmente desconocida.
    Musus.

    1. Tienes razón, ha sido una conversación muy interesante. Gràcias.

  8. Precisament fa ben poc vaig llegir una novel·la seva, però no em va acabar de convèncer. Tot i això, l’entrevista m’ha agradat i no descarto recuperar alguna obra seva més endavant.

    1. Si, ja et vaig comentar al blog, ara veig que tornem a coincidir en la lectura d’en Camilleri 🙂

      Jo feia molt que no la llegia i el llibre l’he trobat molt ben escrit i cuidat. M’ha sorprès algun aspecte de la trama però és d’aquells llibres que atrapa i es llegeix amb gust.

  9. M’agrada com a poeta. Però no he llegit cap novel·la seva. Començaré per aquesta.
    Gràcies!

    1. No he llegit la seva poesia, ho hauré de solucionar. Crec que el llibre et pot agradar.

  10. Molt interessant l’entrevista! No coneixia aquesta autora fins ara, però me l’apunto per més endavant.

    Bon cap de setmana!

    1. Segur que t’agradarà. Bon cap de setmana!

  11. Bona entrevista! M’he quedat amb ganes de llegir Setmana de difunts! No coneixia l’autora. Vaig a investigar!:)

    1. Gràcies, m’ho he passat molt bé. Investiga… segur que trobes alguna novel·la intyeressant que per llegir.

  12. Impressionant i completíssima la teva ressenya que és més que una ressenya! malauradament tinc massa llibres encara per llegir ….però me l’anoto! he llegit poquet de la Xirinacs però el que he llegit m’ha agradat!

    1. Gràcies, tu sempre tan efusiva 🙂

  13. Me ha gustado mucho la entrevista, sobre todo porque conocía a esta autora y ahora siento curiosidad por leer algo suyo, así que miraré si Semana de difuntos o algún otro libro suyo está traducido al castellano. Un beso

    1. Tiene varios traducidos al castellano, no sé si este también. Espero que encuentres alguno y que te guste.

  14. M’agrada molt que hagis comentat l’obra de l’Olga Xirinacs, com molt bé dius és una persona molt propera i directa( afegeixo)…Una entrevista molt guapa, trobo a faltar el temps que jo en feia.
    Ara estic llegint, a intervals, La Inundació, i l’única pega que hi trobo, i que és un problema d’algunes editorials, és la lletra tan petita…Haurien de pensar en els que no veiem un burro a set passes!!!
    Petonets.

    1. Tot un inconvenient la lletra petita a mi també m’empipa una mica. A una de les biblioteques que vaig hi ha una secció de llibres que tenen la lletra més grossa, però no pots triar massa. Tinc en espera “La inundació”.

      Tens tota la raó l’Olga és també molt directe, no només en el seu blog sinó també en alguns dels seus comentaris, que poden descol•locar en alguna ocasió, però crec que és la seva manera de parlar, sense entrebancs i amb sinceritat.

      Tu feies entrevistes?, podries penjar-ne alguna d’interessant al teu blog. Aquesta és la meva primera conversa amb algú de primera fila i estic molt contenta, m’ho he passat molt bé i he aprés un munt de coses.

    2. Si Carme, jo vaig treballar cinc anys a la radio del poble on feia un programa literari setmanal,( fa una vintena d’anys) on si encabia, sobretot la poesia, però també la prosa, la música…Bé, era un programa de sensibilitats. Cada setmana feia una entrevista(menys a l’estiu) o sigui que multiplica per cinc anys…
      Et podria dir un munt de noms, perquè hi havia gent coneguda i gent anònima…Des d’en Raimon, la M. del Mar Bonet, en Pep Guardiola (parlant de poesia), el Miquel Martí i Pol, la Montserrat Abelló, el Rafel Argullol, la M. Matilde Almendros(tot un repte)…Fins i tot un polític el José M. Mendiluce (cooperant de l’AGNUR), el Guillem Viladot i un llarg reguitzell…Alguns que tenia previstos, no els vaig haver de deixar penjats pel fet de plegar…T’asseguro que va ser una experiència molt gratificant.
      Molts petonets.

    3. Ostres!!!

      Quina faceta tan interessant i enriquidora. Jo no crec que pugues, els nervis amb aquest tipus de coses em trairien. Felicitats, locutora cultural.

      Una abraçada.

  15. Es una entrevista fantástica. Me apunto a la autora porque acabo de dar una vuelta por internet y he visto que hay traducciones.
    Besos

    1. Bueno no me digas eso que tu casi cada semana nos traes alguna entrevista y todas muy interesantes. Me tendrás que decir como lo haces para codearte con todos esos escritores, yo soy muy tímida y pocas oportunidades más voy a tener.

      Si, tiene unos cuantos libros traducidos a varios idiomas. Yo todo lo que he leído de la autora me ha gustado mucho. Ya me contarás.

  16. L’amic Àngel

    Gràcies per aquesta esplèndida conversa. Ets un (una?) crac!!

    1. M’ho he passat molt bé però tot el mèrit és de l’Olga que m’ha posat les coses molt fàcils i ha estat molt accessible i propera.

  17. Gràcies per aquesta recomanació, per aquesta entrevista interessant, i sobretot gràcies a l’Olga.
    Te’n dono tota la raó: ella és, a més d’una bona escriptora i poeta, una persona accessible i propera a qui també tinc molt que agraïr-li.

    1. Com ja he dit el mèrit és tot de l’Olga i com ja han dit per aquí les respostes han estat fantàstiques i generoses. Crec que tot hem après una miqueta més.

  18. Una entrevista molt interessant. M’ha agradat conèixer quins són els autors i les lectures imprescindibles per a ella, sembla una persona molt culta. Llig poca novel·la de misteri, però les seues paraules m’han despertat la curiositat. No he llegit cap obra d’ella, no sé si per començar em recomanes la que comentes.

    1. Com ja has pogut deduir de les seves excel•lents respostes l’Olga és una persona que té una bona i sòlida base cultural, per això ha estat un plaer parlar amb ella. Les meves preguntes han estat tan sols una excusa per parlar de temes interessants i per descobrir-se i ensenyar-nos una miqueta sobre literatura.

      He llegit poques novel•les de l’Olga -té una extensa producció literària i ha escrit tot tipus de llibres- Aquesta “Setmana de difunts”, si llegeixes poc de misteri, pot ser una bona opció, està molt ben escrita. No esperis però una lectura trepidant amb acció, és una lectura pausada plena de detalls i amb elements per la reflexió.

Deixa un comentari

L’adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *