L’Ariadna i els seus companys del barri de la Verneda reben l’encàrrec de cometre un robatori a la Vila Olímpica. Paral•lelament, el comissari Jaume Fuster està investigant un doble assassinat que ha tingut com a objectiu l’equip de meteoròlegs de TV3. I, alhora, un grup de neonazis mira de robar… la Moreneta! Tot plegat, un retrat sòrdid i esbojarrat de la societat en la que vivim.
On mai no creix l’herba és una novel•la negra ràpida, coral i en certa manera desenfrenada on s’hi entrecreuen tres trames argumentals que d’alguna manera ratllen -voluntàriament- l’absurditat. I servint-se d’aquestes trames, que d’entrada ens poden fer riure -sobretot en dos dels casos- en Sebastià Bennasar ens dibuixarà uns personatges atrapats i frustrats que veuen en la violència, la venjança o l’agressivitat, l’únic recurs que els queda per sortir o apaivagar la grisors i la sensació de fracàs al que s’hi han vist abocats. I la crisi, aquesta punyent xacra que ho transforma tot i a tots sembla marcar el destí dels personatges i de retruc tots els qui els envolten.
El barri barceloní de la Verneda és on neixen les trames, perquè com diu un dels protagonistes:
… volia que tinguessin un bany de realitat sociològica, que ens visitessin i que entenguessin que aquí, de motius per matar algú altre, tothom en té. (pàg.110)
Només he llegit Les mans del drac de l’autor, per tant, la comparació entre les dues novel•les, que guarden un esquema força similar, resulta fins a cert punt inevitable. Ambdues parteixen de dues dates important pel país, la Diada de Sant Jordi i ara l’Onze de setembre, una picada d’ullet a la nostra actualitat més immediata que es palpa en tot el relat i que són el factor transformador de la majoria dels seus protagonistes.
En Sebastià Bennasar crea uns perfils molt ben escollits, recollint un ventall específic d’una part de la societat actual, gent que per diferents circumstàncies es troben en situacions límit i que responen de diferents maneres, moltes vegades expeditives, quan s’han vist atacats. Individus que han perdut les perspectives de futur per culpa d’un sistema caduc o simplement per no poder sortir del cercle on es troben; l’empresari que ho ha perdut tot, l’estudiant brillant que no aconsegueix feina, la jove prostituta o la mateixa lluita per la supervivència al barri. I la violència, presentada de forma esfereïdora bestial i puntual, sacseja al lector en cada ocasió que hi apareix. Aquesta posada en escena és el pretext per mostrar-nos no tant el qui sinó el per què, l’important és saber com l’individu ha arribat a aquest punt. Com ja havia passat en el drac, la reivindicació del país, la cultura, la llengua i la identitat hi són presents, amb certa ironia i de manera subtil però sense amagar la crítica d’una política econòmica, social i cultural mal encaminada.
La novel•la està estructurada en capítols molt curts i escrits en diferents veus narratives, anirem saltant de trama a trama i resolent els casos policials, deixant oberts tots els casos socials que, malauradament, tenen una peça al teler més complicada de resoldre.
El llibre l’he guanyat en un sorteig fet al Què llegeixes? Gràcies.
[box style=”0″ close_btn=”true”]
El llibre: On mai no creix l’herba, 2015 pàg. 177
Autor: Sebastià Bennasar
Editorial: Editorial Alrevés, S.L. Crims.cat
[/box]
Deixa un comentari