Amb quatre mots: sentiments, dolor, amistat, guerra (com la dolçor i amargor de la xocolata reflecteixen la dolçor i amargor dels seus protagonistes en un escenari tocat per la guerra)
Recomanada per: llibre guanyat en un sorteig de l’autora. Gràcies Teresa.
El llibre: Pa amb xocolata, 2008 Ara llibres SCCL pàg. 310
“Agramunt, 1936. Un vespre d’estiu, en Llibert veu caure un estel fugaç als afores del poble. Vol demanar un desig: que torni a obrir la fàbrica de xocolata que tan enyora. I corre cap al bosc a buscar-lo. El que hi troba, però, no és ni un estel ni un àngel caigut, sinó un home…”
Sóc poc activa al facebook, prefereixo mirar, llegir i passar desapercebuda (aspecte que és anti-facebook). Ha estat, però, gràcies al Facebook que he guanyat aquest Pa amb xocolata participant en un sorteig que va fer l’autora ja fa dies. Encara no havia llegit res de la Teresa Roig i m’ha agradat començar amb aquest llibre.
Així, com el gust amarg i dolç de la xocolata pot convertir un berenar en un berenar exquisit, la barreja de sentiments amargs i dolços, sí dolços també, que ens pot arribar a deixa una guerra ens pot fer tirar endavant. Això és el que li va passar al petit Llibert, el protagonista i narrador d’aquesta novel·la. Un amant de la xocolata que descobreix que, malgrat tot el que li ha pres la guerra, aquesta li ha dut un dels presents més preuats: l’amistat.
Ens trobem al principi de la guerra civil, l’any 1936 a Agramunt, un poble que viu trasbalsat per tres fets: una guerra que no vol, el tancament de la fàbrica de xocolata i l’aparició d’un aviador que ha perdut la memòria. Dos són els elements que fan que aquesta novel·la no sigui una novel·la més ambientada a la guerra civil: la presència constant de la xocolata, com a aspecte que defineix el poble i el tarannà de la seva gent, i l’aparició d’aquest aviador italià que li donarà un punt de suspens al relat, i de retruc, a la vida de cadascun del seus habitats. M’atreviria a dir que, guardant totes les distàncies, en Tino, l’aviador caigut que ha perdut la memòria, és l’element “exòtic” que li permet a la Teresa Roig parlar-nos de l’absurditat de la guerra, sobretot quan l’aviador recupera la memòria i se n’adona del que és el que havia de fer com a militar. Quan veu que la gent a qui havia d’atacar són gent com ell, gent com la que ha deixat al seu país. En Tino es converteix al mateix temps en l’element que fa mirar al poble cap a l’exterior, el foraster que no coneix ni els costums ni la llengua, però que es capaç d’inspirar confiança i estimació.
Es tracte d’una novel·la on els sentiments estan a flor de pell, on les decisions sempre són difícils d’escollir, una batalla que va des del que un desitja al que realment creu que ha de fer. I com és sabut, això no és mai ni fàcil ni agraït. Amor, odi, passió, guerra, deures, fidelitat, família, amistat en un escenari que no deixa massa marge per viure. Una guerra que ha vingut imposada i que obliga als habitants d’Agramunt (i de la resta de poblacions) a lluitar, marxar o a canviar per poder sobreviure.
En la coberta de llibre ens diu “Una deliciosa novel·la sobre l’amistat i el coratge, per a tots aquells que s’hagin emocionat amb “Chocoat o Cinema Paradiso” us he de confessar que no he vist cap de les dues pel·lícules, però el llibre si que et deixa amb un sentiment d’esperança al mostrar-nos el valor que dóna a l’amistat i la sinceritat, tot barrejant-lo, amb l’amargor de descriure’ns tot el dolor i mal que pot causar, i causa, una guerra.
“El diàleg, en català i en italià, inclouen expressions pròpies dels dialectes corresponents de la zona i de l’època: el lleidatà i el piemontès. No obstant això, per no dificultar-ne la lectura s’han limitat a un mínim simbòlic que situí el lector en el context”. Ho he trobat del tot encertat, li donen credibilitat al relat i fan encara, més propera la història.
Una història que, malgrat tenir uns protagonistes clars s’envolta de personatges secundaris amb molt de pes. Gent que malgrat estar condicionats per la guerra viuen les seves pròpies guerres interiors i que intenten malgrat tot, tirar endavant en una època grisa i crua en la que els toca viure o sobreviure: la Remei, en Carles, l’Enric, en Francesc o la Cecília. Histories molt humanes i properes que fan que la seva lectura sigui molt amena, malgrat el realisme i la cruesa de l’escenari. Un relat que es fa sentir proper i que pot remoure els sentiments a tots aquells que d’una manera o d’una altra hem patit la guerra a través dels pares o tiets. Una novel·la del tot recomanable.
Buscant informació sobre el llibre m’he trobat aquest apunt, la visita que fa la Teresa Roig a l’escola de la seva neboda. Un relat dolç per acostar el llibre i la xocolata als petits. Aquí
Teresa Roig(Igualada, 1975)
Col·labora des de jove en publicacions i ha obtingut diversos premis literaris pels seus contes. Després de treballar en el sector audiovisual, actualment es dedica a escriure. És autora de les novel·les històriques L’herència de Horst Alisis, 2007, Premi Setè Cel a la millor obra narrativa de l’any) i Pa amb xocolata(Alisis, 2008), on demostrava la seva habilitat per entrellaçar suspens històric amb històries humanes i properes. Amb El primer dia de les nostres vides(Proa, 2010, Premi Roc Boronat) va aprofundir en el retrat de la fràgil condició humana i es va consagrar com una nova veu del panorama literari en català. El blog de Lola Pons va ser la seva primera incursió en el gènere de la comèdia. Amb L’arquitecte de somnis ens endinsa en l’apassionant història de la casa Milà.El seu blog aquí
Deixa un comentari