Pa, crosta i molla – Assumpta Montellà

Assumpta Montellà (Mataró, 1958)                           
Qui em va deixar aquest llibre em deia “mentre el llegia pensava amb tu, segur què t’agradarà” , no sé per què en vaig dubtar. Però sí, m’ha agradat força, al principi vaig arronsar una mica el nas, pensava que era un llibre d’història que ens parlava de la Guerra Civil. Anava errada.
És un llibre que ens parlar de les vivències d’un grup de dones, tretze padrines, que varen viure una infància marcada per l’esclat de la Guerra Civil. Totes elles són de les Garrigues i nascudes als voltants dels anys 20. Nenes a qui se’ls va robar la infància i l’adolescència per una maleïda guerra. 
El llibre està dividit en capítols que segueixen un ordre cronològic dels fets. Començant pels  últims anys de la República fins que el front feixista arriba a les Garrigues. Cada capítol conté una breu ressenya històrica que serveix per enllaçar d’una manera molt hàbil,senzilla i amable la historia personal d’aquestes tretze padrines.
Són històries que no es poden explicar, s’han de llegir per adonar-se de l’enorme valor que tenen. Formen part del nostre patrimoni i cal preservar-lo i conservar-lo per poder-lo valorar en totes les seves dimensions. “…hem de passar pàgina però no en blanc.” diu una de les padrines, i té tota la raó. Cal no oblidar el passat, no pel fet de dir que no es torni a repetir (que sincerament –espero- que no es repetirà mai més), sinó perquè el passat forma part del nostre present i ens fa ser com som. Com deia la cançó “qui perd els orígens per la identitat”., qui perd la memòria d’un poble deixarà de ser poble, més tard o més d’hora.
Pàg. 13 “… Si aquest mal tràngol que m’ha fet passat vostè, recordant tots aqueixos bombardejos, ha de servir perquè la meva néta aprengui, doncs engegui el botonet de la seua maquineta i escrigui…”
Sobta adonar-se que algunes padrines encara són reticents a parlar obertament del què va passar al poble, no per por, és un tabú parlar-ne. Destaquen que en els pobles es va viure una doble guerra, la de “tots” i la “nostre”, la de cada poble. Les enveges, les traïcions van dividir els pobles i famílies i en molts casos van provocar assassinats d’innocents.
Pàg. 19 “… Arbeca és un poble petit, i per això aquí es van viure dues guerres, la de tots i la nostra. M’entén el que li vull dir? Aquí tots ens coneixem i sabien de quin peu calçava cadascú…” ho explica una de les padrines d’Arbeca que no diu el nom, utilitza un pseudònim.
Pàg. 70 “ El fet és que al pare el van executar. Quan l’anaven a matar; ell va preguntar <aquesta és la llei de Franco?> I li van contestar; no, és la llei del teu poble, ells t’han condemnat”. La rancúnia entre veïns va provocar moltes morts d’innocents. És segurament de les escenes més tristes que varen viure totes elles, les conseqüències de les traïcions.
El llibre ens parla de la guerra civil vista per les dones de les Garrigues. Totes coincideixen a parlar de les seves mares, amb el record de la seva fortalesa i dolçor alhora. Dones que varen constituir el pal de paller de la família ja que el marit, els fills o els pares varen haver de marxar al front. Dones sense recursos que van saber tirar la casa endavant, van patir en silenci i van lluitar sense haver d’anar al front.
Explica una de les padrines referint-se a la seva mare: pàg. 82 “Quan li demanàvem amb cara de gana…”què hi ha per sopar mare? Ella treia el millor dels seus somriures i contestava: avui per sopar, tres coses! pa, crosta i molla!.”
Aquesta història es centre en les dones de les Garrigues, però les vivències de les dones en una guerra, de qualsevol poble del món, no crec que es diferenciïn en gaire. Només en alguns trets propis de la terra. “Si volem recuperar un passat de dones dins un conflicte bèl·lic, no ens valen els mecanismes de recerca tradicionals. Has de canviar de registre, has de fer preguntes diferents… què sent, què pensa, què fa… durant la guerra…”  ens diu l’autora. I ella ho va fer d’una manera senzilla i dolça.
Són tants els trossets que recolliria que al final em picarien el crostó per copiar el llibre. Cadascuna de les tretze padrines expliquen les coses a la seva manera i és l’habilitat de l’Assumpta Montellà qui les fa  encara més tendres i vives del que estic segura que són.
Però el llibre no es queda aquí, hi ha la incorporació d’una catorzena dona, una adolescent, l’Alexandra Olmo que, al meu entendre dóna encara més força i sentit a tot el relat. Perquè ella i tots els joves que ho vulguin, podran entendre què significa viure una guerra, perquè aquestes vivències no s’expliquen en els llibres d’història. La Alexandra Olmo acompanya a l’Assumpta Montellà a parlar amb les padrines (suposo que fent el treball de recerca), al final del llibre escriu un capítol A manera de cloendadatat del març del 2011. Diu l’Assumpta Montellà;
Pàg. 138 “Tenir l’Alexandra al meu costat era volgudament intencionat perquè volia que algú jove, nascut en democràcia, recollís el testimoni, no només escrit, sinó també vivencial.”
En el llibre hi trobem un pròleg de la Isabel-Clara Simó i un Epíleg de l’ historiador Josep Rubió Sobrepere. Reprodueixo un trosset de l’epíleg.
“Montellà ens ofereix un relat de tretze dones que van viure la guerra des de la perspectiva del món rural. Tretze històries que tenen punts en comú com la por, la tristesa, el patiment, l’enyorança, l’ansietat, la fragilitat, la soledat,  però també l’instint de supervivència, la lluita, la superació la solidaritat, la il·lusió, el coratge, la humanitat…”
Dedicatòria,  Per a Alexandra
Sí, l’Assumpta Montellà ha dedicat el llibre a l’Alexandra i aquest fet us puc assegurar que m’ha emocionat. Hagués estat més encertat, més correcte, més adient, més normal… dedicar-lo a les tretze padrines? Segurament hagués estat el més normal, però s’ha de reconèixer que l’Assumpta Montellà ha sabut al llarg de tot el llibre donar-li un caliu, una proximitat i una humanitat a la narració que la dedicatòria queda plenament entesa i no necessita cap tipus de justificació.
Pàg. 138 “Nois i noies com l’Alexandra han de saber que venim d’un silenci i d’un temps de foscor, i que la pau i la llibertat que avui tots gaudim no ens han estat regalades, sinó que hi ha molta gent que s’ha quedat a mig camí perquè nosaltres en puguem gaudir.”
L’Alexandra és el futur, i no hi ha futur sense el coneixement del passat.
Reprodueixo la bandera de les Garrigues i un llistat de tots els seus pobles per un detall que explica l’autora en el llibre “abans d’endinsar-me en les històries de la comarca, era conèixer a fons el seu paisatge, perquè ja fa temps que he après que la història va lligada al seu territori, a la seva terra.”
L’Albagés, L’Albi, Arbeca, Bellaguarda, Les Borges Blanques, Bovera, Castelldans, Cervià de les Garrigues, El Cogul, L’Espluga Calba, La Floresta, Fulleda, La Granadella, Granyena de les Garrigues, Juncosa, Juneda, Els Omellons, La Pobla de Cérvoles, Puiggròs, El Soleràs, Tarrés, Els Torms, El Vilosell, Vinaixa
És un llibre que s’ha de llegir, no es pot explicar ja que una explicació o una ressenya (per molta voluntat que li posi) es quedarà curta de dimensions. M’ha colpit, segurament perquè m’ha tocat per dos cantons. El meu pare va néixer l’any 23 i moltes de les coses que s’hi expliquen jo ja les havia sentit en boca seva, també era d’un poble, en aquest cas del Ripollès. I també sóc mare de dos fills adolescents i que, segurament, comparteixen edat i certes inquietuds amb l’Alexandra.
Però per damunt de tot és un llibre d’una generació que va ser estroncada (com ho són totes les que els hi toca patir una guerra), des d’un punt de vista de dona que, no vol dir al meu entendre femení.  “la història de cadascuna és menuda, anònima, senzilla… però si les sumem una a una, fan la d’una generació injustament oblidada.” ens diu a la contraportada.
M’he deixat moltes coses per explicar, molts detalls o aspectes que són importants, per què els bombardejos a les poblacions, què era La Pava, la importància de les cabanes, mots que reprodueixen moltes padrines en el castellà de qui tota la vida ha parlat en català…  Us recomano llegir-lo, és un testimoni enriquidor.
Montse, aquesta ressenya te la dedico per haver-me deixat, d’una manera tan entusiasta, aquest formidable llibre.
Agraeixo de tot cor el cometari que fa l’Assumpta Montellà a la meva ressenya

Hola,
m’he emocionat llegint la ressenya, i estic molt contenta que aquest petit llibre us arribi ben endins.
Persones com vosaltres doneu sentit a la meva feina, a la meva passsió: cercar històries menudes en veu femenina per sumar-les totes i configurar la Història de tota una generació (l’any 23 com diu algú).

Totes les 13 padrines expliquen més o menys el mateix. La diferència està en com ho expliquen perquè hi posen el sentiment, l’emoció de cada vida viscuda.

Tenir a la jove Alexandra en el projecte va ser una idea que feia temps duia al cap.
No serveix de res la memòria si no hi ha futur per aquesta memòria.

^Pa, crosta i molla són 13 històries de passat i 1 de futur.

Quan vam presentar el llibre a la Granadella davant de les padrines que van poder venir, l’Alexandra va quedar-se sense paraules…es va posar a plorar…
A cau d’orella vaig dir-li: és la millor presentació que podíes fer! la teva emoció diu molt de tu!

ella diu que el llibre li ha canviat la vida…i jo n’estic molt satisfeta que així sigui!

moltes, moltes gràcies!!

El mot:
La fitxa:           Pa, crosta i molla 2011 Pagès editors. 152 pàg.
L’enllaç:           http://sentimentsaflordepell.blogspot.com/
Valoració:        QQQQQ
http://quaderndemots.blogspot.com/feeds/posts/default

27 thoughts on “Pa, crosta i molla – Assumpta Montellà

  1. ElfreelangNo Gravatar

    Malgrat que dius que és un llibre que no es pot explicar trobo que gracies a tu em faig una molt bona idea sobre el seu contingut….m’interessa molt un llibre com aquest que recrea històries petites que formen part de la història gran….i a més Arbeca… sembla que vinguis d’Arbeca era una expressió que sovint sentia a dir per part dels meus avis que en feia gràcia

    Respon
  2. CarmeNo Gravatar

    Crec que les històries aquestes d’una doble guerra “la de tots i la nostra” es devien repetir a tots els pobles. La meva família de Roda de Ter, n’havien viscut i explicat de terribles. De la petita guerra, de les enveges i odis dels pobles. Tant terrible com la grossa.

    No sé si el llegiré. Jo les he sentides molt aquests històries i ja no em fa falta prendre’n consciència… i em fan molta pena… però si que fa falta al jovent.

    Com sempre, Carme, una ressenya fantàstica!

    Respon
  3. onatgeNo Gravatar

    Noia avui que he sopat poc m’has posat el Pa, crosta i molla a la boca… Després del teu màster no em queda res a dir, només..

    Una abraçada amb barretina.
    onatge

    Respon
  4. Quadern de motsNo Gravatar

    Elfreelang, pensa que m’he deixat un munt de coses, petits grans detalls, que per no fer-me densa ni pesada no he volgut escriure. T’agradarà.

    Arbeca, sí ,és un dels pobles d’on són algunes de les padrines.
    L’expressió venir d’Arbeca o venir de l’hort per indicar que algú en una conversa no sap de què s’està parlant i hi fa intervencions fora de lloc.

    Respon
  5. Quadern de motsNo Gravatar

    Carme, sí aquestes històries jo també les he sentit del meu pare i de les meves ties per part de pare i dels meus avis (de Barcelona, un altre context diferent) per part de mare. Llegides ara, en la distància, per gent anònima en el meu cas prenen un altre sentit.

    És el jovent d’ara que, segurament no les ha sentit, els que no ho han d’oblidar.

    Respon
  6. Josep LluísNo Gravatar

    Vaja, sona molt interessant, especialment pels testimonis de primera mà. Ma iaia nasqué en el 23 i sovint m’ha parlat de La Pava italiana i els bombardejos de València.

    Respon
  7. Assumpta Montellà i CarlosNo Gravatar

    Hola,
    m’he emocionat llegint la ressenya, i estic molt contenta que aquest petit llibre us arribi ben endins.
    Persones com vosaltres doneu sentit a la meva feina, a la meva passsió: cercar històries menudes en veu femenina per sumar-les totes i configurar la Història de tota una generació (l’any 23 com diu algú).

    Totes les 13 padrines expliquen més o menys el mateix. La diferència està en com ho expliquen perquè hi posen el sentiment, l’emoció de cada vida viscuda.

    Tenir a la jove Alexandra en el projecte va ser una idea que feia temps duia al cap.
    No serveix de res la memòria si no hi ha futur per aquesta memòria.

    ^Pa, crosta i molla són 13 històries de passat i 1 de futur.

    Quan vam presentar el llibre a la Granadella davant de les padrines que van poder venir, l’Alexandra va quedar-se sense paraules…es va posar a plorar…
    A cau d’orella vaig dir-li: és la millor presentació que podíes fer! la teva emoció diu molt de tu!

    ella diu que el llibre li ha canviat la vida…i jo n’estic molt satisfeta que així sigui!

    moltes, moltes gràcies!!

    Respon
  8. EstonetesNo Gravatar

    Una ressenya molt i molt completa interessant. Esta és la grandesa dels blocs , ens assabentem de llibres interessantíssims que d´altra manera seria molt complicat que arribarem a saber.
    Salut

    Respon
  9. Jordi DorcaNo Gravatar

    Entre moltes altres coses, m’ha cridat l’atenció el pudor que hi ha (o que hi pot haver) en el moment de “engegar la maquineta” que tot ho immortalitza i que pot enregistrar els sentiments i les emocions més amagats. I sobretot quan es tracta d’evocar episodis ben punyents, dolorosos.
    M’hi he sentit força identificat amb aquest comentari. I com que els camins de la conversa són poc previsibles, més d’una vegada m’he trobat en el cas d’haver d’aturar la gravació.
    Encara que en les meves entrevistes el propòsit és inqüestionablement lingüístic, sovint els episodis locals sobre la darrera guerra civil afloren en les persones de més edat amb qui converso. Són visions locals, de vegades molt focalitzades, retalls històrics (a voltes esfereïdors) que, encara que no vulguem, també són veritat.
    Moltes gràcies per haver-me fet rumiar. I perdona que m’hagi allargat més del compte.

    Respon
  10. Globos.blogNo Gravatar

    M’ho apunto per quan acabi la del “L’ultim Patriarca”.
    La de “La Maternitat d’Elna” em va agradar.
    La ressenya molt complerta. Gracies

    Respon
  11. Quadern de motsNo Gravatar

    Estonetes, doncs sí, posar-se al dia és una mica més senzill amb els blogs, jo tinc el blog des de gener i de mica en mica estic recuperant el temps “perdut”. De tota manera el gran inconvenient que li trobo és el temps, ja que la llista de llibres per llegir es fa llarguíssima, uf!

    Respon
  12. Quadern de motsNo Gravatar

    Àngel, a mi el llibre em va sorprendre i agradar alhora. No és una novel•la però es llegeix molt bé. Espero el teu comentari de Nius (i sobretot espero que t’agradi el llibre!).

    Respon
  13. Quadern de motsNo Gravatar

    Jordi, el full en blanc per escriure en aquest blog no s’acaba mai, i les lletres i comentaris són molt ben rebuts.

    Si, aquest “pudor” del què parles a mi em va sorprendre, em va xocar que algunes padrines es volguessin mantenir en l’anonimat, quan en un poble hi ha de tot menys anonimat. No sé si pensant amb el “què diran” o pensant en no marcar a la seva família, no ho sé. En tot cas, suposo que fer públics determinats episodis privats d’un poble i ventilar la roba bruta “sigui del bàndol que sigui” pot arribar a costar; per dolor, per voler tancar ferides, per no voler recordar…. Però això, més que un problema generacional, crec que es degut al caràcter de cada persona.

    Respon
  14. Quadern de motsNo Gravatar

    Globos, jo la “Maternitat d’Elna” no l’he llegit, només he sentit els referents que han sortit per la tele. Si el trobo el llegiré. Gràcies a tu per passar-te per aquí.

    Respon
  15. Quadern de motsNo Gravatar

    Carina, què t’he de dir… jo escric les ressenyes per mi, perquè m’agrada (i gaudeixo dels llibres com feia temps que no ho feia, perquè en parlo) , però reconec que després amb els vostres comentaris les feu grans perquè les alimenteu.

    Les gràcies us les he de donar a vosaltres per ser aquí i animar-me. De veritat, gràcies.

    Respon
  16. carinaNo Gravatar

    Avui he anat a comprar el llibre, l’he començat, tinc un interès especial a llegir-lo perquè sóc de les Garrigues i probablement, els meus pares i padrins i reconeixeran gent i fets. Gràcies un altre cop

    Respon

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Top