Patrimonio

Amb quatre mots: lluïdesa i tendresa d’uns records emotius (“… sobre la mort i el temor que inspira, i sobre l’absoluta vulnerabilitat a la què l’amor ens condemna a tots” de la contracoberta)
Recomanada per:  vaig sentir per primera vegada parlar de l’autor a el guant de l’Allie, amb la bona ressenya que la Carina va fer de Pastoral americana. I em vaig guardar el nom de l’autor.
El llibre
Títol original: Patrimony, a true story,  1991
Títol Traducció: Patrimonio, una hiostoria verdadera, 2003 Editorial Seix Barral, S.A. Traducció, Ramón Buenaventura, pàg. 237
No vaig fer cas a la Carina que m’aconsellava començar per Pastoral americana i, no sé si començar amb aquest llibre ha estat una bona idea, però a la biblioteca tancaven tot el mes d’agost per vacances i era l’única que tenien de l’autor. En tot cas, és un llibre del tot recomanable, de lectura planera i de gran emotivitat. L’he llegit en dues parts, la primera molt ràpida i agradable, m’he endinsat de seguida en el relat. La segona combinant-la amb altres lectures i aquest fet, en aquest cas, ha espatllat una mica la seva lectura.
Segons sembla, la novel·la és una biografia novel·lada de l’últim tram de la vida del pare de Philip Roth, Herman Roth, i que l’autor va escriure a partir dels apunts recollits durant els últims anys d’aquest. Tot i que el llibre porta el subtítol de “Una historia verdadera” sembla, pel que he llegit, que hi ha part de veritat i part novel·lada per l’autor. El llibre, parteix d’aquest fets propers, la detecció d’una malaltia irreversible de Herman Roth i la relació intensa, dura i sincera que mantingueren pare i fill. Aquest fet i part de la història deixen de ser particulars quan traspassen els límits familiars i s’endinsen en temes universals com ara la vellesa, la maduresa, el dret a decidir una mort digne o les relacions pares i fills (quan ambos ja són grans).
És el magnífic relat on l’autor ens explica gairebé el dia a dia d’aquest trajecte, de com varen afrontar, pare i fill, la recte final després de ser-li detecta el tumor cerebral a l’avançada edat de vuitanta-sis anys. S’obre així un ventall de dubtes que alhora generen més dubtes, assistint a una doble lluita, la del fill per intentar fer el millor possible pel pare i la del pare per voler arribar dignament a la recta final del seus dies.
D’una manera brillant i amb gran lluïdesa per part del pare i amb serenor, més o menys controlada, per part del fill, en Philip Roth serà l’encarregat de mostrar-nos quins camins hi ha, quins són els més adequats, o quins cal agafar, per finalment arribar a la conclusió que, a qui li pertoca decidir què cal fer amb la seva vida, l’únic que té dret a decidir és al seu propi pare. I partint d’aquesta vivència personal, l’autor mostra als lectors un dels grans temes de debat; el dret a tenir una mort digne. I ho fa de la millor manera possible, amb arguments sòlids, amb amor i intel·ligència, en un relat sensible –ni llagrimer ni carrincló -, senzill i ple de força. I el relat, la vida del pare, li serveix a l’autor per parlar-nos de més temes, com ara la família, l’amor, la sinceritat, el pas del temps, el fet de ser escriptor, o el fet diferencial de ser i sentir-se jueu, que segons sembla, són recurrents en l’obra de l’autor.
En Philip Roth és qui ens explica la història però la força del relat recau gairebé d’una manera exclusiva en el personatge del pare, a qui l’autor ret un sentit i emotiu homenatge. Un Herman Roth amb personalitat, caràcter i aplom, un vell rondinaire i meticulós, amb un sentit de l’humor entre cínic i resignat. En definitiva, un “avi” (pare) que es fa estimar. Però tot i que la novel·la podria entendre’s com un drama -ja que tot lector pot deduir el final-  el relat sap trobar el to i l’equilibri per no fer-se dramàtic, encara que alguns dels passatges toquin totes les fibres sensibles.
“Uno limpia la mierda de su padre porque no hay más remedio que limpiarla, pero después de haberla limpiado, todo lo que hay que sentir se siente como jamás antes se había sentido (…) De modo que eso era el patrimonio. Y no porque limpiarlo simbolizara alguna otra cosa, sino precisamente porque no, porque no era sino la realidad vivida que era.” pàg. 174
“Entonces le dije una frase que nunca en mi vida le había dicho: “Haz lo que te estoy diciendo: ponte un jersey y los zapatos de andar”. Y la frase funcionó. Yo tengo cincuenta y cinco años y él casi ochenta y siete, y estamos en 1988. “Haz lo que te estoy diciendo”, le digo, y lo hace. Es el fin de una era, y el comienzo de otra.”
Aquests fragments que, fora de context, poden resultar una mica durs o no entendre’s, dins el llibre resulten prou aclaridors i et fa adonar fins a quin punt l’autor estimava el seu pare i tot el que ell representava. Vaig llegir-los un parell de cops per copsar-hi la tendresa i l’amor que realment desprenen. En definitiva, el patrimoni és alguna cosa més que heretar uns béns, és saber estar quan toca, és saber evocar el passat per comprendre el futur, és formar part d’un engranatge que gira en una rotació constant, és comprendre que ahir eres al darrera i ara ets al davant, és estimar i sentir-te estimat, és tenir records…  
 “No hay que olvidar nada. Ése es el lema de su escudo de armas. Estar vivo, para él, es estar hecho de recuerdos. Para él, quien no esté hecho de recuerdos no está hecho de nada.” Pàg. 124

Philip Milton Roth (Nova Jersey, 1933)
Philip-Roth-2Va estudiar a la universitat de Bucknell i Chicago, on va ser professor de literatura anglesa. Des de l’any 1992 es dedica només a l’escriptura. Ha obtingut el quatre premis més importants als EEUU, el National Book Critics Circle Award per Patrimonio (1991), el PEN/Faulkener Award al 1993, National Book Award el 1995 i  el Pulitzer l’any 1997 per “Pastoral americana”.
 
És l’etern candidat al Nobel de Literatura.
 
 
 
 
 
 
 
http://quaderndemots.blogspot.com/feeds/posts/default

33 thoughts on “Patrimonio

  1. AinetaNo Gravatar

    No he llegit res d’aquest autor, encara que és un dels que apareixen recurrentment a les llistes dels que hauria de llegir. Potser aquest és un llibre un poc dur per començar.

    Respon
    • Quadern de motsNo Gravatar

      Té aspectes durs perquè parla d’un tema dur com és la mort i el dret a decidir, però no és dur de llegir. Igual t’agrada. segurament començar per la “Pastoral americana” és una bona opció. Serà la meva propera lectura de l’autor.

      Respon
  2. Pilar GonzálezNo Gravatar

    Yo tampoco he leído nada del autor, la verdad es que no me he atrevido nunca con él, aunque tengo en casa “El lamento de Portnoy”, que creo que también es en parte autobiográfica. Mi hermano me decía hace poco que es un autor de lectura obligada. Tendré que pensar en animarme. Un beso

    Respon
    • Quadern de motsNo Gravatar

      Pues eso, a animarse!
      La verdad es que a mi me ha costado decidirme con el autor, lo desconocía y creía que escribia de otra manera. Me ha sorprendido gratamente.

      Respon
  3. ElfreelangNo Gravatar

    Philiph Roth tal com esmentes es mereix, de llarg obtenir un Nobel, és una grandissim escriptor que mai deixa indiferent, m’he llegit El Pit dues vegades, un quan era estudiant universitària i per segona vegada fa uns poc anys, i l’altre és Animal moribund convertida en film; m’anoto aquest , gràcies per la impressionant ressenya i el tast de fragments! bona setmana!

    Respon
    • Quadern de motsNo Gravatar

      Això del Nobel ho he posat més pensant amb la Carina que amb mi, ja que jo fins ara no l’he descobert. Segurament quan llegeixi més llibres també ho diré convençuda.

      Això de rellegir segons quines novel•les en èpoques tan diferents va molt bé, és l’única manera de contrastar i treure-li tot el suc 8encara que confesso que ho faig molt poc). Fa poc vaig llegir una ressenya de “Animal moribund” i ja la tinc apuntada.

      Bona setmana!

      Respon
  4. OffuscatioNo Gravatar

    Hoy traes a uno de los autores que se ha sumado a mis favoritos tras descubrirlo con “El animal moribundo”. Su prosa es tan limpia, cristalina, directa. Un gran narrador, en mi modesta opinión. Pero, reconozco que esta obra no la conocía y podría ser una buena opción para conocer otra de sus vertientes temáticas. ¡Muchas gracias por la descubierta!

    Respon
    • Quadern de motsNo Gravatar

      Pues yo ya me apunte la que reseñaste pero primero quiero continuar con “Pastoral americana”. Si, tiene una prosa limpia y muy efectiva, ya que sabe como acercarse al lector.

      Respon
  5. mientrasleoNo Gravatar

    Me gusta mucho Roth, su obra cargada siempre con una parte personal del autor revuelve al lector a través de su visión. Una narración con un padre que no deja indiferente a nadie a través de la prosa densa que recuerda la vida de un anciano que ya no parece esperar otra cosa que la muerte.
    Un libro, sin duda, muy recomendable.
    Besos

    Respon
    • Quadern de motsNo Gravatar

      A mí me ha gustado bastante y aunque pueda parecer duro creo que no lo es ya que trata el tema de la muerte con inteligencia. Sin duda, libro recomendable.

      Respon
    • mientrasleoNo Gravatar

      Casi todos los libros de este autor me han parecido de lectura fácil pese a tener puntos complejos. Si bien es cierto que los tiene divertidísimos de formas insospechadas

      Respon
  6. Yossi BarzilaiNo Gravatar

    Pues yo últimamente no acierto contigo pero tú conmigo das en el clavo :). Es de las que me quedan por leer de Roth, que es uno de mis autores favoritos. Además no sabía mucho sobre esta novela. Es interesante por muchas cosas, leo en tu reseña que la novela lleva por todas partes el subtítulo de historia verdadera y que es una biografía del padre de Roth, creo que aparece aquí en una vertiente algo diferente. Yo sí empecé con Pastoral Americana. Moltes gràcies per la ressenya, feliç setmana i una abraçada de dilluns.

    Respon
    • Quadern de motsNo Gravatar

      Ja ja , me encanta esto de los aciertos. La verdad es que a mí no me importa demasiado, me gustan tus reseña y sobre todo leer sobre libros y autores que desconozco y aunque no sean de mi agrado siempre viene bien saber de ellos. Que literatura tan pobre y aburrida sería la que creara solo libros que gustasen a todos los lectores.
      Bueno, esto de “una historia verdadera” realmente es así, el libro original lleva este mismo subtítulo. Respecto a lo de si es ciertamente todo biográfico, he leído que no todo, aunque sí la mayor parte, pero no lo tengo contrastado.

      Gràcies, que passis una bona setmana tu també 🙂

      Respon
    • Quadern de motsNo Gravatar

      No és una història trista. Repassant les lectures d’aquest any, buff no he llegit res divertit, sí algun llibre que et pot interessat. Quin?, no sé, descobreix-los. És que no sé els teus gustos, tret d’un que tenim en comú.

      Respon
  7. Glo.Bos.blogNo Gravatar

    Tinc forces llibres per llegir. D’aquest passo, tot i que deu ser bo, pel que dius. Però encara no em venen de gust les històries tristes.
    No sé com ho feu això de llegir varis llibres alhora, jo en sóc incapaç!
    Gràcies, Quadren. Ho expliques tot molt bé

    Respon
    • Quadern de motsNo Gravatar

      Doncs mira, crec que aquest llibre t’agradaria.

      Això de llegir més d’un llibre alhora no ho faig sempre, a vegades no puc. Em passa que faig de taxista a la meva filla i esperar a l’estació s’ha convertit en una parada per la lectura de llibres que puc llegir d’una manera més anàrquica. No sempre és fàcil, però.

      Respon
  8. CarolNo Gravatar

    Tiene pinta de ser bastante triste y más aún sabiendo que se refiere a una experiencia personal y real. De todos modos, tengo una asignatura pendiente con Roth del que tan solo he leído “La conjura contra América” en inglés y no me gustó mucho, pero me temo que fue por culpa del idioma, era una novela demasiado compleja para leerla en inglés, así que voy apuntando títulos a ver si me animo a leerle y me reconcilio con él, todo el mundo habla tan bien de sus libros… Un abrazo

    Respon
    • Quadern de motsNo Gravatar

      Yo acabo de estrenarme ahora y la verdad es que me ha gustado, sin duda repetiré.
      No creas que es triste, el tema de la muerte y el derecho a una muerte digna los trata con mucha inteligencia y sin dramatismos. Creo que te puede gustar.

      Respon
  9. La Biblioteca de la MorgueNo Gravatar

    Hola!!, te escribo desde el blog literario

    La Biblioteca de la Morgue,

    un blog en el que podrás encontrar reseñas literarias, críticas de películas, concursos y muchas secciones más, ¿Te unes?. Yo te sigo desde ya. Espero que te guste mi espacio ^^

    ¡Nos leemos!

    Bisous

    La Biblioteca de la Morgue

    Respon
  10. Jordi DorcaNo Gravatar

    Entenc la dificultat de fer un llibre així. Homenatjar algú a través de la literatura no és fàcil. I més encara si es tracta del pare. Fer-ho, és clar, sense que res no grinyola en el text. Amb la lucidesa suficient. M’apunto el llibre per al moment en què pugui llegir-lo.
    Gràcies, Carme. T’enviem una abraçada.

    Respon
  11. BotikaNo Gravatar

    Ja havia sentit a parlar molt bé de Philip Roth, però si haig de llegir algun llibre d’ell no crec que sigui aquest, aquests tipus de novel·les em deprimeixen, buscaré algun altre.

    Respon
  12. JosepNo Gravatar

    La darrera frase, la referència als eterns aspirants al Nobel, crec que l’he llegit unes mil vegades referida a mil autors no premiats. Molts d’ells ja morts.

    Respon
    • Quadern de motsNo Gravatar

      Segur!

      Ho he copiat de la Carina que em va donar a conèixer l’autor. Jo, amb una sola novel•la llegida no ho puc jutjar. Tampoc dubto que sigui veritat això de l’etern candidat, aquest any ha tornat a sortir en les apostes junt al Murakami y el Cormac.

      Respon
  13. PabloNo Gravatar

    De Roth he leído Elegía (o Everyman) e Indignación. Ambos me encantaron. Se nota que es un grane escritor, y dentro de la narración que propone siempre introduce reflexiones muy interesantes. Quiero seguir descubriendo la literatura de este autor.

    Respon
  14. Olga XirinacsNo Gravatar

    Històries de la vida real, en tota la seva cruesa i crueltat. És el que sempre dic: la vida és una venjança refinada amb resultat de mort.
    Celebro que el llibre t’hagi agradat. Hi ha llibres que fan bona companyia. No l’he llegit.

    Respon
    • Quadern de motsNo Gravatar

      Com li deia al Jordi més amunt és un llibre que sap reflexionar des de la intel•ligència i això s’agraeix, perquè les històries de la vida real, i més si són tan properes, fan mal. Per això la manera d’acostar-s’hi i de parlar-ne, ajuden. I el llibre et convida a reflexionar, cosa que sempre és important.
      Tens raó, la vida és una venjança refinada amb resultat de mort. Una abraçada.

      Respon

Respon a Quadern de mots Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Top