Amb quatre mots: Ben escrita però coixa (particular dibuix de la vida d’una família intel•lectual a la Rússia de principis del segle XX). 2Q
Recomanada per: trobada a les lleixes de la biblioteca Vapor Badia de Sabadell.
M’ha sorprès perquè comença amb un personatge solitari, capbussat amb els llibres i la literatura i s’apaga o es transforma en un altre en el moment que busca en el matrimoni tot allò que havia trobat en els llibres. És feliç la Sònietxka deixant els llibres?, jo crec que sí. El matrimoni la fa viure d’una altra manera, fins que descobreix que, torna a quedar-se sola i és aleshores quan “va posar-se a pensar en aquesta vida que s’estripava per totes les costures, en la solitud que l’havia colpida tan en sec i després es va estirar al divan que hi havia a l’habitació de pas i , sense obrir-lo, va estirar un paquet encara relligat un Shiller… lliurant-se a la narcosi literària en què havia passat la seva joventut.” I segurament tornem a tenir a la mateixa Sòlnietxa que captiva al principi de la novel•la, ara que aquesta s’acaba.
La novel•la és molt curteta i es llegeix molt bé, però no m’ha acabat de convèncer del tot. Hi ha massa trossot en els que perds els pensaments de la seva protagonista i els personatges que estan al seu voltant, viuen les seves vides, un pèl rocambolesques, alienes a la Sònietxa, encara que ella sigui el punt d’encontre de tots ells. De la mateixa manera que m’ha fascinat la primera part, aquesta decau en l’interès quan ens trobem amb una Sònietka casolana. No tant pel canvi de la protagonista sinó més aviat per el rumb que prenen tots els personatges. En tot cas, la prosa està plena de moments brillants i tendres que segurament donen escalf a l’ambient, un pèl fred, que respiren els seus personatges.
I la referència constant a la literatura russa i a la bona literatura del la resta d’Europa, d’amagat, com un pecat, en el fred soterrani de la biblioteca podria haver donat molt més de si, per això m’ha semblat coixa.
Ens diuen a la contraportada «Des de la més tendra infantesa, quan no era gaire més que un nadó, la Sònietxka se submergí en la lectura.» Així comença la història d’aquesta dona, la Sònietxka, a la Rússia dels anys vint. Un personatge que, pàgina a pàgina, creix i es fa estimar. Una novel•la emotiva i captivadora, escrita amb una prosa que es guanya l’atenció del lector amb la dosi justa de tendresa, aspror i humor.” Sí, la Sòlientxa creix pàgina a pàgina, però també s’enfonsa pàgina a pàgina, quan se n’adona que res és per semper i que qualsevol cosa et pot fer canviar. La novel•la comença molt bé i amb unes perspectives, pel meu gust molt altes, però després l’iterés decau o es desdibuixa en una vida familiar molt atípica on tots els membres; el marit la filla i la noia que accepten com a tutelada, viuen vides molt distants a les de la protagonista, i la deixen sola, fins que torna a la seva vida d’abans, la de la lectura entusiasta dels llibres; realment la seva vida.
Tastets
>> Gaudí
Pàg 26 “Era cap a l’any vint-i-tres o vint-i-quatre i volia conèixer Gaudí (…) I Gaudí no li agradà gens ni mica… Ara, al cap d’un quart de segle veia davant seu amb tot detall aquells edificis tan estranys, totalment vegetals, del tot artificiosos, carregats i gens versemblants…”
Cadascú té els seus gustos i no li retrec al marit de la Sònietxka, en Robert Víctorovitx, que no li agrada en Gaudí. Només l’he posat com a tastets perquè m’ha agradat que hi aparegués a la novel•la, sobretot, en el moment en què ho fa, quan ens esta parlant de la casa de maternitat on duu a la Sònietkxa “L’edifici era de maons i palla. Miserable. Les finestres eren petites i els vidres tèrbols.”
>> trepollat
Trepollar (trepitjar, aixafar)
Pàg. 27 “era als afores d’un poble pla en un lloc pelat i trepollat.”>> hirsurt
hirsurt (híspit, eriçat, aspre, dur, consistent, dens)
Pàg. 38 “Els cabells arrissats i hirsuts li envoltaven la cara prima com el plomall d’una llaor de dent de lleó, impossible d’esclarir amb pinta impossible de recollir en trenetes.”>> mansarda
Mansarda f. Pis sota una coberta inclinada. (golfes)
pàg.43 “…a la mansarda del carrer Gay-Lussac amb vistes al jardí de Luxemburg.”>> cofurna
Cofurna f. Alberg petit i dolent
Pàg. 55 “En aquesta mateixa cofurna, damunt d’una màrfega del gimnàs que li servia de llit…”
El llibre
Títol original: Sonecka, 1992
Títol Traducció: Sònietxka, Edicions la Magrana, S.A.,1era edició any 2000. Traducció Dolors Chavarria. Pàg. 95.
Com sempre…bona ressenya! Mil gràcies!
Bona ressenya. Gràcies per anomenar-me. Una abraçada.
Les teves ressenyes són tan completes que a vegades no sé què dir… però sempre hi sóc, eh?
La literatura russa contemporània em fa molt respecte. L’aparco per quan acabi “vida y destino” ( que el tinc mig aparcat.)
Una ressenya esplèndida! I això que l’havies trobat una mica coixa…
Felicitats!
Los libros sobre libros o que reflejan pasiones literarias siempre me resultan atractivos. Este no es una excepción. Me llevo el título, pinta estupendamente.
Bona ressenya
Núria, gràcies.
Pilu, gràcies. M’agrada llegir ressenyes després de les lectures, així puc comparar opinions.
Carme, només has de dir quan en tinguis ganes, de totes maneres gràcies i, gràcies per ser-hi. 😀
Alyebard, és literatura russa però no es densa, es llegeix molt bé.
Àngel, segueix coixejant, malgrat tot 😀
Ho he dit perquè la història ha començat d’una manera i s’ha desenvolupat diferent al que m’esperava.
Mientrasleo, benvinguda.
No es tanto un libro sobre libros sino un libro que trata de un personaje que le apasionan los libros. Lástima que este aspecto en la narración no sea más profundo. Gracias.
Sempre em deixes sense paraules, tot i que la novel·la no t’hagi acabat de fer el pes, sempre dónes motius, als qui llegim atentament les teves ressenyes per llegir aquells llibres dels quals parles. Bon any i acompanya’ns amb les teves resseyes i comentaris, que ens fan més passador el temps.
He llegit la teva ressenya, bona, com sempre, però no se si apuntar-me el llibre a la ja llarga llista dels que tinc de llegir. Tot i que pinta bé tu no li dones més que dues Q i això em fa dubtar…
Ostres! Quina il·lusió m’ha fet veure la portada d’aquest llibre. M’ha transportat 10 anys enrere, quan el vaig llegir. Tot i que no recordava exactament la història, el teu comentari m’ha fet rememorar que jo també la vaig trobar una mica coixa. Tal vegada és que no estic acostumada a llegir literatura russa o potser que li falta alguna cosa.
Carina, intento ser tan objectiva com puc, cosa difícil en una lectura i, tots els llibres tenen alguna cosa que atrau, malgrat el resultat final. Malgrat les 2Q, el llibre és de bona lectura.
Glòria, jo de tu aniria rebaixant la llista que, sé per experiència, que acostumen a ser moooolt llargues.
Mirandolina, benvinguda.
Ostres, m’ha agradat que l’hagis llegit, i comprovar que també has tingut aquesta sensació de que li falta alguna cosa. Des del blog Boja pels llibres també en parla d’això, encara que en altres termes. El llibre és llegeix molt bé, té moments molt bons, però li hagués pogut treure molt més partit. No crec que sigui exclusivament un “problema” de novel•la russa. Una altra vegada no he coincidit del tot amb els premis i la crítica, però mira, no sóc la única. Gràcies per passar.
Una ressenya molt complerta.
Els llibres, però, no se si em fan massa el pes…
Jomateixa, sort que tenim llistes llargues de lectures per fer i podem triar i remenar al nostre gust. 😀