Sònietka

Amb quatre mots: Ben escrita però coixa  (particular dibuix de la vida d’una família intel•lectual a la Rússia de principis del segle XX). 2Q
Recomanada per:  trobada a les lleixes de la biblioteca Vapor Badia de Sabadell.

Uf! , no sé massa bé com m’ho he fet, o sí, però m’he trobat sobre la tauleta amb dos llibres russos molt diferents. La maleta de Sergei Dovlatov i aquesta Sònietxka acabada de descobrir. És una novel•la molt curteta que ens descriu la vida d’una dona des que neix fins que es queda sola altra cop amb la seva gran passió: la literatura. La seva vida és freda i solitària, malgrat que durant uns anys creu haver trobat la felicitat i la seguretat que necessitava. Els llibres són tota la seva passió i refugi  de fet, així comença la novel•la. Els llibres l’eduquen, l’alimenten i la transporten a viure móns i passions  completament vetades a ella, car és lletja i gens desitjable, però com si es tractés d’un conte de fades arriba el seu estimat príncep. Un home ja madur, intel•lectual i artista fracassat, que ha recorregut mitja Europa i, ara, ha tornat al seu país.Estem a la Rússia dels anys vint, en època de conflictes i misèries, fred, gana i poques possibilitats de millorar. A traves de la història de la Sònietxka viurem els canvis que es produeixen en el seu país, sempre d’una manera indirecta. M’explico. Els canvis en la llar familiar, són en certa manera extrapolaves als canvis del país. A casa, de mica en mica van adquirint certa posició, l’acceptació dels intel•lectuals, la manca de fred, la desaparició de la gana i, sobretot, canvis en la manera de viure i d’enfocar la vida dels membres de la família, que serveixen per entreveure una certa modernitat en la nova Rússia.

M’ha sorprès perquè comença amb un personatge solitari, capbussat amb els llibres i la literatura i s’apaga o es transforma en un altre en el moment que busca en el matrimoni tot allò que havia trobat en els llibres. És feliç la Sònietxka deixant els llibres?, jo crec que sí. El matrimoni la fa viure d’una altra manera, fins que descobreix que, torna a quedar-se sola i és aleshores quan “va posar-se a pensar en aquesta vida que s’estripava per totes les costures, en la solitud que l’havia colpida tan en sec i després es va estirar al divan que hi havia a l’habitació de pas i , sense obrir-lo, va estirar un paquet encara relligat un Shiller… lliurant-se a la narcosi literària en què havia passat la seva joventut.” I segurament tornem a tenir a la mateixa Sòlnietxa que captiva al principi de la novel•la, ara que aquesta s’acaba.

La novel•la és molt curteta i es llegeix molt bé, però no m’ha acabat de convèncer del tot. Hi ha massa trossot en els que perds els pensaments de la seva protagonista i els personatges que estan al seu voltant, viuen les seves vides, un pèl rocambolesques, alienes a la Sònietxa, encara que ella sigui el punt d’encontre de tots ells. De la mateixa manera que m’ha fascinat la primera part, aquesta decau en l’interès quan ens trobem amb una Sònietka casolana. No tant pel canvi de la protagonista sinó més aviat per el rumb que prenen tots els personatges. En tot cas, la prosa està plena de moments brillants i tendres que segurament donen escalf a l’ambient, un pèl fred, que respiren els seus personatges.

I la referència constant a la literatura russa i a la bona literatura del la resta d’Europa, d’amagat, com un pecat, en el fred soterrani de la biblioteca podria haver donat molt més de si, per això m’ha semblat coixa.

Ens diuen a la contraportada «Des de la més tendra infantesa, quan no era gaire més que un nadó, la Sònietxka se submergí en la lectura.» Així comença la història d’aquesta dona, la Sònietxka, a la Rússia dels anys vint. Un personatge que, pàgina a pàgina, creix i es fa estimar. Una novel•la emotiva i captivadora, escrita amb una prosa que es guanya l’atenció del lector amb la dosi justa de tendresa, aspror i humor.” Sí, la Sòlientxa creix pàgina a pàgina, però també s’enfonsa pàgina a pàgina, quan se n’adona que res és per semper i que qualsevol cosa et pot fer canviar. La novel•la  comença molt bé i amb unes perspectives, pel meu gust molt altes, però després l’iterés decau o es desdibuixa en una vida familiar molt atípica on tots els membres; el marit la filla i la noia que accepten com a tutelada, viuen  vides molt distants a les de la protagonista, i la deixen sola, fins que torna a la seva vida d’abans, la de la lectura entusiasta dels llibres; realment la seva vida.

Pàg. 7 L’afició de la Sònietxa per la lectura, que s’havia convertit en una forma lleu de demència, no la deixava quan dormia: era com si llegís.”
 
Pàg.8 “Amb els anys va aprendre tota sola a discernir, dins l’immens oceà de llibres, les ones grans de les petites, i les petites de l’escuma de la vora de la platja la qual omplia fins dalt els armaris ascètics de l’apartat de literatura contemporània.”
També n’ha parlat el blog Boja pels llibres

Tastets

 >> Gaudí

Pàg 26 “Era cap a l’any vint-i-tres o vint-i-quatre i volia conèixer Gaudí (…) I Gaudí no li agradà gens ni mica… Ara, al cap d’un quart de segle veia davant seu amb tot detall aquells edificis tan estranys, totalment vegetals, del tot artificiosos, carregats i gens versemblants…”

Cadascú té els seus gustos i no li retrec al marit de la Sònietxka, en Robert Víctorovitx, que no li agrada en Gaudí. Només l’he posat com a tastets perquè m’ha agradat que hi aparegués a la novel•la, sobretot, en el moment en què ho fa, quan ens esta parlant de la casa de maternitat on duu a la Sònietkxa L’edifici era de maons i palla. Miserable. Les finestres eren petites i els vidres tèrbols.”

>> trepollat
Trepollar (trepitjar, aixafar)
Pàg. 27 “era als afores d’un poble pla en un lloc pelat i trepollat.”

>> hirsurt
hirsurt (híspit, eriçat, aspre, dur, consistent, dens)
Pàg. 38 “Els cabells arrissats i hirsuts li envoltaven la cara prima com el plomall d’una llaor de dent de lleó, impossible d’esclarir amb pinta impossible de recollir en trenetes.”

>> mansarda
Mansarda f. Pis sota una coberta inclinada. (golfes)
pàg.43 “…a la mansarda del carrer Gay-Lussac amb vistes al jardí de Luxemburg.”

>> cofurna
Cofurna f. Alberg petit i dolent
Pàg. 55 “En aquesta mateixa cofurna, damunt d’una màrfega del gimnàs que li servia de llit…”

 

Liudmila Ulitskaia (Moscou 1943)
Va estudiar biologia i va treballar en el camp de la genètica. Fins els anys vuitanta no va publicar la primera de les seves narracions, des de llavors  dedica tot el seu temps a la literatura. A més de novel•les i narrativa curta, ha escrit nombroses obres de teatre i guions per a pel•lícules.
Aquesta novel•la l’ha consolidat coma una de les grans veus de la narrativa russa contemporània. (extret del llibre)

El llibre

Títol original: Sonecka, 1992
Títol Traducció: Sònietxka, Edicions la Magrana, S.A.,1era edició any 2000. Traducció Dolors Chavarria. Pàg. 95.

http://quaderndemots.blogspot.com/feeds/posts/default

14 thoughts on “Sònietka

  1. AlyebardNo Gravatar

    La literatura russa contemporània em fa molt respecte. L’aparco per quan acabi “vida y destino” ( que el tinc mig aparcat.)

    Respon
  2. mientrasleoNo Gravatar

    Los libros sobre libros o que reflejan pasiones literarias siempre me resultan atractivos. Este no es una excepción. Me llevo el título, pinta estupendamente.
    Bona ressenya

    Respon
  3. Quadern de motsNo Gravatar

    Núria, gràcies.

    Pilu, gràcies. M’agrada llegir ressenyes després de les lectures, així puc comparar opinions.

    Carme, només has de dir quan en tinguis ganes, de totes maneres gràcies i, gràcies per ser-hi. 😀

    Alyebard, és literatura russa però no es densa, es llegeix molt bé.

    Àngel, segueix coixejant, malgrat tot 😀
    Ho he dit perquè la història ha començat d’una manera i s’ha desenvolupat diferent al que m’esperava.

    Respon
  4. Quadern de motsNo Gravatar

    Mientrasleo, benvinguda.

    No es tanto un libro sobre libros sino un libro que trata de un personaje que le apasionan los libros. Lástima que este aspecto en la narración no sea más profundo. Gracias.

    Respon
  5. carinaNo Gravatar

    Sempre em deixes sense paraules, tot i que la novel·la no t’hagi acabat de fer el pes, sempre dónes motius, als qui llegim atentament les teves ressenyes per llegir aquells llibres dels quals parles. Bon any i acompanya’ns amb les teves resseyes i comentaris, que ens fan més passador el temps.

    Respon
  6. Glo.bos.blogNo Gravatar

    He llegit la teva ressenya, bona, com sempre, però no se si apuntar-me el llibre a la ja llarga llista dels que tinc de llegir. Tot i que pinta bé tu no li dones més que dues Q i això em fa dubtar…

    Respon
  7. LaMirandolinaNo Gravatar

    Ostres! Quina il·lusió m’ha fet veure la portada d’aquest llibre. M’ha transportat 10 anys enrere, quan el vaig llegir. Tot i que no recordava exactament la història, el teu comentari m’ha fet rememorar que jo també la vaig trobar una mica coixa. Tal vegada és que no estic acostumada a llegir literatura russa o potser que li falta alguna cosa.

    Respon
  8. Quadern de motsNo Gravatar

    Carina, intento ser tan objectiva com puc, cosa difícil en una lectura i, tots els llibres tenen alguna cosa que atrau, malgrat el resultat final. Malgrat les 2Q, el llibre és de bona lectura.

    Glòria, jo de tu aniria rebaixant la llista que, sé per experiència, que acostumen a ser moooolt llargues.

    Mirandolina, benvinguda.

    Ostres, m’ha agradat que l’hagis llegit, i comprovar que també has tingut aquesta sensació de que li falta alguna cosa. Des del blog Boja pels llibres també en parla d’això, encara que en altres termes. El llibre és llegeix molt bé, té moments molt bons, però li hagués pogut treure molt més partit. No crec que sigui exclusivament un “problema” de novel•la russa. Una altra vegada no he coincidit del tot amb els premis i la crítica, però mira, no sóc la única. Gràcies per passar.

    Respon

Respon a Núria Pujolàs i Puigdomènech Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Top