Sota la pols

Amb quatre mots: crua, realista, dibuix d’una època (el pas de la infància a l’adolescència d’un nen/noi en la grisa època de la postguerra on la misèria i la repressió ho envaien tot.)
Recomanada per:  volia llegir “En caure la tarda” després de llegir-ne la ressenya a Sota la llum d’una espelma… però al no trobar-la a la biblioteca vaig decidir estrenar-me amb l’autor, triant, gairebé a l’atzar aquesta magnífica novel·la.
El llibre : Sota la pols, 2000, 1ª ed. 2001 Proa, Columna, pàg. 222 
Premi Sant Jordi 2000
Premi Ciutat de Barcelona de novel·la 2002
Poques vegades, quan trio un llibre, busco informació per saber cap on va, és després de llegir-lo que faig les meves cerques i lectures del què han dit –tret, és clar, que n’hagi llegit una  ressenya  i aquesta m’hagi apropat al llibre- Aquest és un dels casos en que he buscat informació. Empesa per la curiositat d’unes frases de la contracoberta “parteix d’una experiència autobiogràfica… La violència i l’autoritarisme del pare configuren les pors i els dubtes del protagonista…” , i això cal afegir la dedicatòria “Als meus germans” ostres, vaig pensar, ha de ser dur i qui sap si massa personal per poder-me interessar.  Crec que no portava ni deu pàgines que em vaig adonar que l’engoliria, seduïda per una prosa senzilla i clara, per una tendresa dolorosa de qui sap escriure des de dins. És un llibre amb gust a pols, de color gris, humit i fred, d’un nen sol i solitari, però per damunt de tot això és un llibre d’una època on les petites coses, els petits detalls poden significar una miqueta de llum entre tanta por, misèria i repressió. Un llibre que m’ha semblat excel·lent.

 

És un llibre d’aquells que t’atrapa des del principi i es llegeix ràpid però sense preses, és a dir, una lectura àgil produïda per una prosa senzilla, buida de tota retòrica i que encaixa a la perfecció en la narració. “No hi ha detalls per acariciar, sinó una prosa grisa i explícita, un punt de vista reiteratiu i una sintaxi dèbil. Sota la pols sembla més un procés de capbussament interior que no pas una obra per seduir el lector. ” això és el què opina en Vicenç Pagès Jordà en un article publicat al Periódico el 16/03/01, evidentment tot és opinable, i jo, que tan sols sóc una simple lectora que li agrada gaudir de la lectura, no hi estic del tot d’acord. Si tot és opinable, només diré que a vegades l’aparent senzillesa d’un llibre, és precisament el què agrada al lector, o almenys el que m’agrada a mi com a lectora. Evidentment, els detalls per acariciar, el punt de vista reiteratiu o fins hi tot el color de la novel·la, podrien ser diferents, poden agradar més o menys. Llegiu tot l’article aquí
Respecte al “capbussament interior” del què parla en Vicenç Pagès Jordà, evidentment que hi és, ja ho diu l’autor, però com a lectora, mentre llegeixes la novel·la t’oblides que estàs llegint uns fets viscuts per l’autor –encara que en alguns casos modificats- perquè en el fons són molts els nens que han patit i pateixen la duresa d’un pare autoritari. I et quedes, com he fet jo, no amb el detall sinó amb el tot, és a dir, amb el pas de la infància a l’adolescència d’un nen/noi en la crua i grisa època de la postguerra.He intercalat trosset de l’entrevista que li fa la Lourdes Domínguez perquè us pugueu fer una idea més concreta del llibre.

 

L.D. Creu que Sota la pols és una novel·la dura?
J.C. El meu editor m’aconsella que respongui que no, però la veritat és que sí que ho penso. És un llibre que explica situacions i experiències dures: ni la mare ni el nen són feliços i les dificultats econòmiques del moment també són grans. Però també és cert que no és una obra de lectura difícil, penso. El llibre té diferents nivells de lectura, però no costa de llegir.
Aquest aspecte, que hauria de quedar molt clar després de llegir l’entrevista i l’article que acompanyo és precisament el què m’ha encallat alhora de fer la ressenya. Si l’autor explica quins són els arguments i el procés d’escriptura i et diu d’on parteix, qui et tu- simple lectora- per veure-hi més enllà? I això m’encalla i em fa preguntar què deuen pensar els autors que escriuen A mentre volen dir A o B i el lector i fins i tot el crític hi veu, o hi vol veure una B o una C?

 

Crec, que per damunt dels fets personals, el llibre, ens descriu la Barcelona de la postguerra, on començaven a sorgir moltes coses i on s’acabaven tantes altres. On la misèria, la por, la gana, el fred i la repressió és quedava entre tots aquells que havien perdut i on el color i l’alegria s’estenien de mica en mica en tots aquells que segons la llei havien guanyat. Com sol passar en aquest tipus de relats la postguerra és una, però extensible a qualsevol altre punt del món on s’ha sobreviscut a una guerra. 

 

La por s’ha instal·lat en la vida d’aquest noi d’onze anys, la por a passar fred o gana, la por als canvis sobtats d’humor del seu pare, la por a seguir els companys de la colla i fer coses que realment no vol, la por a parlar de l’avi assassinat, la por dels perdedors, la por als vençuts, la por a no saber què fer amb la seva vida, en definitiva la por a viure. I ell, que ha perdut un company desmenjat i enganyat de la vida tirant-se a les vies del tren, no vol seguir els seus passos. Per això, s’aferra, amb una mica de por, als petits trossets de llum que se li apareixen. I és la literatura i un llibre que ens parla de la supervivència on trobarà un món ple d’esperança. No és casualitat doncs, que en Robinson Crusoe sigui el llibre que l’inicia a creure que se’n pot sortir.  Però és clar, la literatura i la lectura per si sola no ajuden a sobreviure, t’ajuden a resistir i a il·lusionar-te: a somiar . I una mica a defugir de la crueltat del present que li ha tocat viure.

 

L.D. Potser la petita esperança és el plaer de la lectura que neix en el protagonista…
J.C. Sí, però fixat que cap al final de l’obra, el nen pateix un bloqueig de lectura. A més, a les darreres planes també hi ha com una mena de rebuig de la família de vells per part del protagonista, o sigui, que…
I el protagonista viu sempre sota la pols, la pols blanca del gruix de l’escola, la pols del magatzem del pare, la pols del carrer, en definitiva la pols que ho cobreix tot com un tel entre grisos i sípia, com el color de les fotografies que de tan en tant mira. És, en definitiva el color d’una època.  “Una novel·la dura, sense concessions, implacable i amb un final d’una cruesa i d’una fredor capaç de glaçar l’esperit del lector més animós.” diu Joan Josep Isern, jo no sé si diria tant. Diria que es tracte d’una novel·la realista que ens descriu les penúries i pobreses d’una postguerra a través d’un nen que ha patit doblement. Un nen que pateix les conseqüències d’una guerra com a vençut i que pateix diàriament la violència psicològica a què sotmet el seu pare la vida familiar. Ara, després de llegir l’entrevista que li va fer la Lourdes Domínguez al diari Avui el 08/03/01, he de dir que sí, és un llibre dur, amb un final que s’entén i es compren.

 

L.D. Vol dir, doncs, que després de Sota la pols hi haurà més llibres on parteixi de les seves pròpies experiències per crear les seves ficcions?
J.C. Sí, com a mínim partiré d’aquest material personal en dos llibres més. De fet, de la meva propera novel·la ja tinc el títol: es dirà La noia del ball i tractarà sobre la mare del nen protagonista de Sota la pols.
Això ho deia en Jordi Coca al 2001, La noia del vall es va publicar el 2007.

 

També n’han parlat en Joan Josep Isern des d’escriptors. cat i els articles apareguts al diari Avui 16/03/01 per Lourdes Domínguez i l’article de El Periódico el 16/03/01 a cura de Vicenç Pagès Jordà, recollits a Xtec. cat 

“Estimava i m’estimava però no tenia ningú. Era com aquella lluna, envoltada d’estels i alhora tan sola i tan trista.” Pàg. 37
“Viure, recordo haver pensat exactament això, era com anar en una barca i remar contracorrent. Un riu turbulent d’aigües negres ens arrossegava en una direcció i nosaltres ens hi oposàvem. Hi havia moments de calma, pocs, però n’hi havia.” Pàg. 67

 

Tastets
>Tropell m. ll  6. Tribulació, gran pertorbació.
“A la família sempre s’ha parlat dels tropells de l’avi, resolts en sorolloses baralles.”  Pàg. 14

 

>Carn-esqueixat / Carnesqueixat vol dir esquinçar, esquinç.

Definició del fisioterapeuta Genís Precioso Puig, “sempre l’he sentit anomenar al poble de Gósol (Berguedà). Fer-se un esquinç, fer-se un carnesqueixat”  Aquí

 “… el pare no tenia res greu, un carn-esqueixat, i que havia de fer repòs.” Pàg.50
 >Sonsònia f. | 2. So monòton i insistent
 “Si l’obsedia en un tema, si començava a repetir la mateixa sonsònia, si per referir-se a l’oncle només deia l’imbècil…”
És un dels mots que recordo del meu pare, però ell sempre deia “sansònia”  “sempre estàs amb la mateixa sansònia”em deia quan em feia molt pesada.

Jordi Coca (Barcelona, 1947)

Novel·lista i dramaturg. Actualment és Doctor en Arts Escèniques, té el DEA en Filologia Catalana, és titulat superior en Art Damàtic i també ha fet dos cursos de gestió cultural a ESADE.

http://quaderndemots.blogspot.com/feeds/posts/default

37 thoughts on “Sota la pols

  1. Pilar GonzálezNo Gravatar

    Pues no conozco al autor, pero he estado mirando y en mi biblioteca tienen libros suyos, aunque éste de momento no. De cualquier modo parece interesante, y las historias con niños me llegan, así que la apunto. Un beso

    Respon
  2. Jordi DorcaNo Gravatar

    Aquest llibre el vaig llegir quan va sortir publicat i reconec que em va colpir aquella atmosfera de doble opressió. I que em va costar llegir-lo. Produeix un dolor lent que se t’acaba encomanant una miqueta. No el recomanaria per a estats d’ànim flaquets. O bé el faria acompanyar d’una altra mena de lectura. De vegades va bé.
    Una altra cosa: vaig tenir la clara sensació que el llibre era fortament autobiogràfic, però alhora vaig notar que hi havia molts de sentiments i de circumstàncies compartits per molts de nosaltres.

    Respon
    • Quadern de motsNo Gravatar

      Doncs jo hi he entrat molt bé, m’ha agradat molt i no m’ha estat difícil de llegir, malgrat la duresa d’aquesta atmosfera que s’hi desprèn. El vaig llegir gairebé d’una tirada.

      Sí, té molts elements autobiogràfics, encara que una mica modificats segons he llegit en l’entrevista. Jo l’he llegit no com a fets viscuts per l’autor sinó més aviat com escenari i pautes d’una època. És gris, trist i dolorós, com ho és qualsevol postguerra. I en quan a l’ambient familiar, bé, ha de ser dur patir-lo.

      Respon
  3. SílviaNo Gravatar

    Amb aquesta ressenya tan exhaustiva i ben feta em vénen ganes de llegir-lo, però no tinc l’ànim gaire amunt últimament i em fa cosa pel que diu el Jordi. Normalment les novel·les ambientades a la postguerra m’encomanen tristesa.

    Respon
  4. mafaldasNo Gravatar

    No conocía al autor pero me ha gustado mucho la reseña que has hecho de este libro y me ha picado la curiosidad el hecho de que tenga connotaciones autobiográficas. Además, he estado mirando y está traducida al castellano; no sé si tendré la misma suerte a la hora de buscarlo en la biblioteca pero apunto el título y los que he encontrado, por si suena la flauta.
    Musus.

    Respon
  5. mientrasleoNo Gravatar

    Entre tu reseña y el comentario de Jordi me he quedado con el agua al cuello. Mañana pregunto por él.
    Besos y muchísimas gracias por tus fantásticos aportes.

    Respon
    • Quadern de motsNo Gravatar

      A ver, el tema de duro. Si el autor dice que es duro no soy nadie para decir lo contrario.

      Es duro por dos motivos, nos explica cómo sobreviven un grupo de chicos las miserias de la guerra, cada uno de forma distinta y segundo se centra en un chico (supuestamente el mismo autor) que ha de convivir con la guerra diaria del ambiente asfixiante de su casa. Pero es un libro que seduce por la prosa sencilla y el estilo ligero que lo hacen, a mí entender, ser una buena novela.
      Todo es opinable y los gustos en lectura, sobretodo. Espero que te guste.

      Respon
  6. Llorenç CapdevilaNo Gravatar

    Anys després de Sota la pols, Jordi Coca (un dels autors vius més interessants de la literatura catalana)va publicar La noia del ball, que explica els orígens d’alguns personatges de Sota la pols. També és molt recomanable.

    Respon
    • Quadern de motsNo Gravatar

      La veritat, quan vaig començar a llegir-lo pensava amb l’enorme buit lector que tinc. Com és que encara no havia llegit res d’en Jordi Coca? M’ha semblat una novel•la magnífica que es llegeix gairebé sola, ja que et deixes endur per la història i, crec, que es gracies a dos elements importants, la tendresa –malgrat la tristor que transmet- i aquest escriure fàcil.

      M’ha xocat, com a lectora, llegir una entrevista de fa més de deu anys on l’autor parla de la seva novel•la, i t’explica com pensa continuar-la. “La noia del ball” la va publicar l’any 2007 i en principi hi havia una tercera part (que no sé si existeix). No crec que tardi massa a llegir-la. Gràcies.

      Respon
  7. LaMirandolinaNo Gravatar

    Ostres! Ara recordo que me’l vaig comprar un Sant Jordi de fa uns quants anys i que m’ha quedat arraconat a la prestatgeria sense haver-lo llegit. M’has fet venir ganes de treure-li la pols, i mai tan ben dit! 🙂

    Respon
    • Quadern de motsNo Gravatar

      Això d’imperdonable ho he dit jo, aquest és el primer llibre que llegeixo del Jordi Coca. 🙂

      La veritat, el llibre m’ha sorprès molt i, molt gratament. No te’l perdis, crec que t’agradarà.

      Respon
  8. EduardNo Gravatar

    He llegit aquest llibre no fa pas gaire, cosa d’un any?, i en tinc un record agredolç: magnífic formalment, depressiu pel que tracta. De tota manera, m’alegra la notícia de l’autor que continuarà pouant en els records d’aquells anys tan durs (que… ai! sembla que ens tornen a passes gegantines en alguns aspectes!!!!)

    Respon
    • Quadern de motsNo Gravatar

      Contiua amb “La dona del ball” del 2007, la història de la mare del nen. El fet que el narrador sigui un nen desprèn més carrega emocional, però l’època i les circumstàncies de misèria, repressió i fam no varen ser fàcils per a ningú.
      I com diu el mateix autor, en el llibre hi ha molts nivells de lectura. És una molt bona novel•la.

      Respon
  9. ToniNo Gravatar

    M’ha interessat el llibre que presentaves, sembla suggestiu. D’una altra banda, vaig llegir Lena i Sorres blanques i em van desconcertar bastant, probablement perquè parlen de personatges desconcertats, desorientats, i perquè l’acció té poca importància. No em van desagradar però crec que no vaig acabar de connectar-hi o de comprendre’ls (ho reconec). No sé si aquest és totalment diferent o segueix un model similar.

    Ara vacil·le entre les dues sensacions.

    Respon
    • Quadern de motsNo Gravatar

      Aquest és el meu primer llibre de l’autor, per tant, no et puc dir res de les altres obres. Si que he mirat, una mica de passada, aquestes dues que comentes i el que he llegit també és una mica “desconcertant” les històries i els personatges femenins, com molt bé dius tu.
      Aquesta novel•la és un relat realista del temps de postguerra, trist i colpidor perquè és dur, com diu el mateix Coca, però que es llegeix molt bé. A mi m’ha agradat força i no m’ha costat entrar-hi.

      Respon
  10. ToniNo Gravatar

    Moltes gràcies per l’interès i per la recerca. Em sembla que, efectivament, són obres de línia bastant diferent. La tindré en compte.

    Respon
  11. ElfreelangNo Gravatar

    Sempre en parles tan bé i tant acuradament que em caldria una visa sencera per llegir-ho tot, però he de prioritzar la meva ja llista amb overbooking de llibres que m’esperen per llegir…em quedo amb el tropell ( ma mare també en diu carnesqueixat!)

    Respon
  12. Sandra ValentínNo Gravatar

    Aquesta de moment no la poso a la llista de pendents. En tinc tantes ja que necessitaria viure 500 anys per poder llegir tot el que m’agradaria!
    Bona ressenya!

    Petons

    Respon
  13. IgorNo Gravatar

    No he llegit res d’ell. Com a mínim el teu comentari del llibre sí que desperta la gana i la curiositat. I recordar aquest nom.
    Salut.

    Respon

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Top