Amb quatre mots: records posats a la llibreta, memòria personal (“qui perd els orígens perd la identitat”)
Recomanada per: me’l va fer arribar la M. Roser del blog Petiteses, cosa que agraeixo molt.
El llibre: Sota un vel de cendra, 1999. Solsona Comunicacions, S.L. pàg. 66
“L’estiu del 98, mentre la M.Roser passava les vacances al Pirineu aragonès, aquesta part de la Catalunya central cremava pels quatre costats. En assabentar-se’n, ella va córrer i damunt de les cendres intentà de recuperar la memòria, per tal que aquella terra no morís o per fer el miracle com si res no hagués estat malmès”.
Abans de començar la ressenya vull demanar disculpes a l’autora, a la M. Roser, per haver tardat tant a publicar la ressenya, que no vol dir a llegir el llibre. Sota un vel de cendra és un llibre molt proper, senzill, ple de tendresa i bons records. Un llibre de qui estima el passat i cada racó trepitjat, de qui viu i reviu els temps de la infància i adolescència com un tresor, de qui creu en els bons costums, en la terra i en la vida familiar. I sobretot, de qui creu fermament que cal preservar el record, les maneres de fer, els costums i la vida del passat de la mateixa manera que cantava en Raimon “qui per els orígens perd la identitat”. Per molts focs que cremin la terra, per moltes pluges que s’enduguin la terra, per molts desastres humans que empobreixin la terra, cal no oblidar d’on venim. Aquest és el bonic tribut de la M. Roser. Un llibre escrit des de dins, des de l’amor al seu passat, als de casa, però també al record de tots aquells que viuren i entenen la vida d’una manera molt humana, senzilla i noble.
És un llibre molt curtet que es llegeix d’una tirada i que evoca a través de les anades d’estiueig de la M.Roser a la petita masia dels avis “Cal Guinga” “envoltada de camps i obagues de pins, al cor de la comarca del Solsonès, prop del santuari del Miracle.” una vida dura però rica, molt rica. Cal escriure per no oblidar, cal escriure per preservar en la memòria la riquesa del passat i això és el que ha fer la M.Roser en el llibre.
“Un pensament em burxava, com l’eco d’alguna guspira de l’infortunat incendi: s’estaven cremant els meus orígens.”
El llibre està dividit en capítols on ens parla d’aspectes de la vida a pagès; les festes, les persones, el ritual dels diumenges o els mitjans de transport, entre altres. I jo, que no he viscut a pagès però si els estiuejos al poble (no en cap masia) hi he reconegut a la gent, el tarannà i el paisatge, encara que jo em trobés a quilòmetres de distancia. I és just per això que el llibre de la M. Roser m’ha arribat.
Ja he dit que és un llibre curtet, senzill i sense pretensions literàries, el seu gran valor és el haver estat escrit des de la intenció de fer arribat els sentiments de dolor pel que el foc a arrasat però també de joia pel que la terra ha donat.
“I mentre les paraules rodolen pel riu de les pàgines, del meu bloc de notes, fent moure la barca de la meva mà, penso que sempre recordaré el paisatge com era abans, perquè no és veritat que el temps tot ho esborra; hi ha coses que sempre continuen latents en nosaltres, encara que sigui sota un vel de cendra.”Gràcies M.Roser
http://quaderndemots.blogspot.com/feeds/posts/default
Deixa un comentari