Antoni Pladevall (Taradell, 1961)
Masover El qui és estadant i té cura d’un mas que és propietat d’altri. És a dir un llogater de la terra, un pagès sense propietats, que viu i treballa en unes terres que no són seves, un ofici antic en perill d’extinció.
La novel·la és el camí, en forma de drama, que ha de seguir bona part de la pagesia catalana quan es veu obligada a deixar les terres que ha conreat generació rere generació. Un sotrac que els portarà cap a un exili, no volgut ni desitjat, del camp al poble o a la ciutat. A través dels ulls de dos masovers, – en Vicenç de Monells i en Josep de la Teuleria – viurem dues maneres d’entendre què vol dir la modernitat a pagès.
La novel·la està dividida en capítols titulats i, aquests ens parlen d’una manera intercalada del passat i del present dels dos masovers. Així, de mica en mica, capítol a capítols, ens anirem assabentant dels fets del passat que configuren, marquen i dibuixen el present dels dos personatges.
En Vicenç de Monells ara sobreviu o malviu en una residència, el cos al poble però el cap als camps, als horts, al bosc, al bestiar, a la masia. Ell és eixut, esquerp, sorrut, solitari però sempre ha estat així, no li ve d’ara. Mort l’hereu i els pares, queda com a únic supervivent del mas, ni les nebodes i encara menys la cunyada queden a la casa. Sol, no té ningú que l’empenti a tirar endavant i, de mica en mica, sense voler deixar-se ajudar es deixarà anar. Tot, ell i el mas. Tindrà una oportunitat, reciclar-se. Les granges de porcs són el futur, diuen, però ell no vol pujar al tren dels canvis, ja li està bé anar tirant com fins ara, però això sol no és suficient.
En Josep de la Teuleria, és veí d’en Vicenç. Ara no, abans, quan tots dos feien de pagès. Ara viu o millor dit s’arrossega pel poble i, acabat de jubilar no troba ni la il·lusió ni l’empenta per seguir vivint. La beguda li serveix per apagar la seva única pena, no poder continuar menant els camps com ho havia estat fent fins ara, com ho havien fet els pares i els avis. Els camps i la masia, ara propietat dels fills de l’amo donaran un altre rendiment. Un camp de golf, que és el que la modernitat demana. En Josep també s’havia quedat sol amb la dóna al mas. Les filles casades viuen fora del mas i, l’hereu, en Lluis, no fa de pagès, li agrada més ser mecànic.
Ben mirat la pagesia en aquests dos masos no tenia futur. En Vicenç de Monells , sense descendència i en Josep de la Teuleria amb un hereu que no vol fer de pagès. Aquí el problema rau en deixar en vida el lloc on sempre has viscut, estimat i treballat.Abandonar una manera de fer i de ser, obligar-te a deixar una vocació que per moltes dificultats i penúries que et faci passar, t’estimes.
Pàg. 68 “Ara s’adona que el que s’esgarria no torna a lloc si no s’acompanya, que el que comença a caure sempre es precipita rost avall empès pel seu mateix impuls.”
Pàg. 83 “… un arbre arrencat trigava a arrelar de nou en un altre lloc.”
Tastets
>> mots fa gràcia adonar-se, que la importància sempre subjectiva, que li donem a determinats mots va sempre lligada a les nostres vivències o sensacions. El que per a uns, uns mots poden ser normals, usuals, quotidians, per a uns altres, seran nous, desconeguts o xocants. Els mots van lligats al paisatge i, nosaltres en formem part. Terres de lloguer , recupera el parlar de pagès, viu, ric, expressiu, de la gent d’Osona i del Ripollès.
Canalla, tàbac, mecàsum déna, vianda, goita tu!, anar d’estudi, agafar pel mot, desagafar, el cap ple de cabòries, una punyida, tibosc, xaragall, ennovar-vos, caparreig, traginar, rossola de la falda, espatufa, clatellot,…
Mecàsum, aquest renec l’he sentit molt pel ripollès amb tot tipus de variants, depenen del receptor o del grau d’empipament. Mecàsum déna, mecàsum l’olla, mecàsum l’hòstia consagrada, mecàsum la mar salada,… segurament, n’hi ha moltes més variants.
>> romeguera
Pàg. 25 “La Maria encara no ha tornat de missa de deu, sempre troba una romeguera o altra, aquesta dona…”
Fa il·lusió recuperar trossets del passat, quan anava al poble del meu pare, al ripollès, sempre trobava romegueres que em feien arribar tard a casa. De fet, les romegueres són mots de poble, a ciutat, la gent poques vegades s’atura a xerrar.
ROMEGUERA (ant. escrit també romaguera, i var. dial. romiguera). f.
|| 1. Planta de diverses espècies del gènere Rubus, de tronc espinós i flors blanques, de fruit negre o blavós, comestible, anomenat móres
3. fig. Torbany, cosa o persona que es troba pel camí i destorba d’arribar prest.
Torbany destorb
“La gent és també el lloc on viu”
J.Steinbeck, El raïm de la ira
Ens recorda Pladevall abans de començar la novel·la
No havia llegit res d’Antoni Pladevall fins ara i, de fet no en sabia res fins que m’he posat a tafanejar per la xarxa. Mai és tard per començar. La novel·la m’ha agradat, no decep sí un ja sap què és el que llegirà abans de començar la lectura.
Comentar només dues coses. Primer els diàlegs, els he trobat tallats, com no acabats del tot, segurament és el parlar de pagès, aquell anar per feina i no entretenir-s’hi massa. En segon lloc, una pagesia que pateix per una modernitat què juga en contra seu i, la nissaga dels dos pagesos dels quals ens parla s’acaba amb ells. Ni en Vicens ni en Josep els hi sap greu, millor dit ni s’ho plantegen, no tenir continuïtat en el mas, més enllà d’ells.
Excel·lent recull del parlar de la pagesia, la veritat és que fa goig.
El mot:
La fitxa Pladevall, Antoni, 2006 Terres de lloguer. 2 ona ed. 2006 Barcelona. Columna Edicions, S.A. Col·lecció clàssica. 254 pàg.
Premis: Premi Pin i Soler 2005
Valoració: QQQQQ
Deixa un comentari