Un llarg hivern

Amb quatre mots prosa neta, bona narració (“una condensació d’emocions, tractades amb delicadesa” on s’hi barreja el paisatge amb els sentiments de cadascun dels personatges)
Recomanada per:  dels prestatges de la Biblioteca de Sant Quirze 

20100930-Un-llarg-hivernM’agrada passejar-me per la biblioteca i tafanejar. Mirar els llibres i triar-ne algun a l’atzar. Vaig arribar a Un llarg hivern primer seduïda pel títol, després encuriosida per l’autor, un escriptor  irlandès que ambienta la seva novel·la “En un poblet a cavall del Pallars i l’Alt Urgell, hi fa viure dos germans i el seu pare, trasbalsats per la desaparició de la mare en un paisatge de neu”. Pura seducció.

És un llibre molt curt que es llegeix d’una sola tirada però no pel volum escàs de pàgines sinó per seu contingut i per la senzillesa en l’escriptura. És d’aquells llibres on el lector -jo- s’hi troba agust, una història d’aparença senzilla, ben escrita, amb un paisatge que de mica en mica es torna blanc. Blanc de la neu, del fred, de l’hivern, on aquesta capa blanca que tot ho amaga mantindrà el secret i l’angoixa dels qui esperen el retorn de la dona (la mare i  muller).

La mare amaga un secret: beu. I quan el marit l’obliga a deixar-ho, ella, marxa. I el fill gran que ho acaba de descobrir, calla. I calla perquè ell també te un secret, una homosexualitat que encara no ha assumit perquè encara no sap que hi és del tot. En aquest llarg hivern veurem com la incomunicació, la por, la solitud anirà corcant als membres que encara resten al mas. La mare marxa just quan comença la primera nevada, aquella que ho enfarina tot, sense deixa rastre, per això, la recerca es farà en va. Ningú la troba. S’instal·la l’hivern gairebé de cop, cobrint-ho tot i, inevitablement caldrà esperar al desglaç per mirar al cel i cercar-hi el vol del voltor que indiquin on s’ha de buscar. És dur, com la vida a muntanya, on qui mana és el temps. 

La narració manté un ritme pausat  i una angoixa suau que es va filtra’n de mica en mica sense adonar-te’n, només en el tram final, el ritme s’accentua, comença el desglaç i amb ell, el final del llarg hivern. I el buit que ha deixat la dona, s’omple amb la seva absència, i pare i fill voldran fer el que ha fet sempre la mare, sense sortir-se’n. I l’absència ha capgirat la vida rutinària que portaven, però un cop superat el primer sotrac, s’instal·len en aquell fluir i deixar passar el temps rutinari de la feina diària, de les coses apreses des de sempre, dels costums no oblidats. Avui, però, una mica diferent sense la mare. I passen el llarg hivern com poden, esperant qui sap el què els portarà el bon temps.

L’autor fa un retrat de la gent de muntanya d’una manera molt dura, gent solitària, eixuta, tancada, un caràcter adaptat a la duresa i rudesa del propi paisatge i més concretament als durs hiverns del Pallars. Tóilbín farà servir una tragèdia –la desaparició de la dona- per parlar-nos d’una manera “subtil, intel·ligent” de temes  com la incomunicació, el paper de la dona a muntanya i a pagès,  la solitud, l’aïllament social i individual, l’acceptació de la homosexualitat, els costums… i els farà viure en aquest entorn extrem però bonic i màgic com és l’alta muntanya.

“Però també sabia que no podia fer altra cosa que avançar pel que era, exceptuant les petjades de guineu i d’óssos salvatges, una blancor rasa i verge, que semblava innocent, gairebé bonica, tot i que la seva naturalesa traïdora s’estenia en capes sota la superfície llisa.” pàg. 68

També n’han parlat des d’Ara llibres (el blog de la biblioteca del IES Biel Martí) i Muntanya.net . Des del Vilaweb li fan una entrevista després de la publicació de “Brooklyn”: Colm Tóibín, l’ambaixador (hi podreu enllaçar amb un interessant vídeo)

>Esmussada
Esmussar v. tr|| 1. Fer menys agut; llevar agudesa al tall o a la punta d’una eina, d’una arma;
“…això li va semblar al Miquel, que la fulla de la serra era tan bona com esmussada.” pàg.21
>Rufaga f. Tempesta de vent amb pluja o neu (Ross., Plana de Vic, Vallès)
“-Amb aquesta rufaga seria difícil tenir sentit de l’orientació- va dir en Josep.” pàg. 52
>Ganyolaven
Ganyolar v. intr. Udolar, llançar crits de dolor o d’impaciència un gos o un llop
“…mentre arribaven més homes i més gossos ganyolaven en el gèlid matí.” pàg. 65
>Fardell m. Objecte o objectes col·locats ben estrets i embolicats dins roba, paper o altre embalatge, de manera convenient per a esser transportats (Rosselló, Gir., Barc., Penedès, Tarr., Maestr., Cast., Val.)
“…però que la seva dona havia fet pa, que hi havia unes quantes coses més del seu rebost al fardell, i que esperava que els fessin servei.” pàg. 85
>Orejar v. tr. Exposar a l’acció de l’oreig, de l’aire
”No sabia si calia orejar a la vora del foc els llençols desats a la calaixera abans d’utilitzar-los.” pàg. 99
El llibre

Títol original: The long winter de Mothers and sons, 2006
Títol Traducció: Un llarg hivern, 2007 Edicions la Campana. Traducció Víctor Compta, pàg. 134

 

Colm Tóibín (Irlanda, 1955)
Arran de la seva estada a Barcelona, Tóibín ha establert uns lligams molt forts amb Catalunya i la cultura catalana. L’autor que acostuma a passar alguns estius a Farrera (Pallars Sobirà).
http://quaderndemots.blogspot.com/feeds/posts/default

33 thoughts on “Un llarg hivern

  1. M. RoserNo Gravatar

    Me’l compraré, es el tipus de llibre que a mi m’agrada, perquè és curtet i sobretot pel tema…Gràcies per la ressenya, m’ha fet gràcia veure que la majoria d’aquestes paraules em són conegudes…
    Bon cap de setmana.

    Respon
  2. Pilar GonzálezNo Gravatar

    Parece interesante por lo que cuentas, y aunque ahora mismo tengo muchos pendientes lo apunto por si lo viera en la biblioteca, ya que es cortito. Un beso

    Respon
    • Quadern de motsNo Gravatar

      A mí me sorprendió agradablemente, desconocía al autor y ahora creo que buscaré otro de sus libros, me gusta su prosa y la sencillez de su estilo. Siento decirte que creo que te costará encontrarlo, me parece que no hay versión en castellano, sólo en ingles y catalán. Pero si lo encuentras cógelo que te gustará.

      Respon
    • Quadern de motsNo Gravatar

      Ben mirat sí, prefereixo els paisatges gèlids i feréstecs , ara acabo de venir d’Alaska amb el llibre “Desolacions” … Sóc dona de tardor/hivern, la calor m’espanta .;P

      Crec que t’agradarà. Passa’t per l’enllaç del vilaweb i el vídeo, hi trobaràs algun aspecte interessant, crec.

      Respon
  3. BotikaNo Gravatar

    Sembla un petit gran descobriment, no? I curiós, escriptor irlandès escrivint sobre el Pallars, gràcies per tan bona recomanació, el buscaré.

    Respon
    • Quadern de motsNo Gravatar

      Un bon descobriment, si trobo algun altre de l’autor repetiré. Crec que és un bon coneixedor del nostre país en tots els seus aspectes. Espero que t’agradi

      Respon
  4. mientrasleoNo Gravatar

    Yo hago lo mismo, pasando la mano como si fuera a saltar un libro diciendo “llevame”.
    Tiene buena pinta este que nos presentas, lo tendré en cuenta.
    Besos

    Respon
    • Quadern de motsNo Gravatar

      Recuerdo que una vez paseando entre los estantes de la biblioteca me tope con un libro que sobresalía un poco. Sin dudarlo lo cogí. Así descubrí y leí “La casa de la mezquita” de Kader Abdolah, si no lo ha leído te lo recomiendo (mírate la reseña).

      Creo que “Un llarg hivern” sólo està en catalán o ingles.

      Respon
  5. Jordi DorcaNo Gravatar

    Els paisatges de neu sempre ens posen -com a persones- davant per davant de la mort i ens acaren, per tant, a la cruesa de la vida. Aquesta mena d’obres (també en el cinema)produeixen una mena de neguit existencial que ens acosta -em sembla a mi- a la veritat de les coses.
    El tindrem en compte, aquest llibre.
    Gràcies, Carme, per treballar tan rebé.

    Respon
    • Quadern de motsNo Gravatar

      Més que la mort , aquests paisatges, m’embolcallen de solitud, d’interior, i jo, que cada cop sóc més solitària, m’hi trobo agust, segurament és un cert neguit existencial, sí, alguna cosa hi ha. Sóc una mica rara en aquest sentit.
      Gràcies per aquest rebé, la veritat, però, és que cada cop em sento més incapacitada, plena de buits, coses que no sé… i d’una certa sensació d’arribar tard…

      Respon
  6. carinaNo Gravatar

    Hola, he hagut de baixar una mica en el blogroll però t’he trobat, passo pel meu bloc de passada i ara feia dies que no tenia temps de repassar què dèieu la gent que segueixo, veig que tu vas al teu ritme i sempre em trobo propostes interessants, de tota manera, tinc aparcat el tema de la literatura casolana (d’aquí o que parli d’aquí) ara estic en un moment d’evasió i el cos em demana coses més fortes i llunyanes. No tanco portes, però, com sempre, magnífica. Ets un sol.

    Respon
  7. ToniNo Gravatar

    Aquest llibre també m’havia passat desapercebut.( A mi també em fa la sensació de fer tard a molts llibres contínuament.) Per l’ambientació, pel tema i pel llenguatge, sembla un llibre molt atractiu. Gràcies pel teu treball magnífic de filtre. Hui, de fet, he comprat La papallona negra, que vares recomanar.

    Per cert, “orejar”, que deies que no havies sentit, és bastant freqüent en els parlars valencians, almenys en el valencià central. Pot ser que en el Pallars també es done, perquè també són dialectes occidentals.

    Respon
    • Quadern de motsNo Gravatar

      És un llibre d’aquells que es diu que passa bé (no és que m’entusiasmi massa l’expressió, però), és agradable de llegir i té aquell puntet d’angoixa creixent que fa que el llegeixis pràcticament d’una tirada.

      Espero que t’agradi “La papallona negra” , ja llegiré la ressenya. Tinc ganes de saber si coincidim en les sensacions que provoca la lectura.

      Respon
  8. ElfreelangNo Gravatar

    Molt bona ressenya però per ara em quedo amb el farcell tot esmussant el magí a veure quin llibre em firo per sant Jordi….per si de cas et desitjo ja per avançat unes bones lectures i passejades!!!

    Respon
  9. Yossi BarzilaiNo Gravatar

    ¡Puede ser que me recuerde a una película irlandesa similar? No estoy muy seguro ahora. Puede que comience con esta que es más cortita, ahora mismo estoy en un lío literario … David Foster Wallace y tavares, muy exigentes los dos. A ver si me da tiempo. Una abraçada 🙂

    Respon

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Top