Un llit de neu

Roswitha Haring , ( Leipzig, 1960 )                          
Una setmana de vacances a casa els oncles poden ser suficients per descobrir què s’hi amaga darrera dels crits, plors, i silencis dels pares. Marxar només uns dies, al poble, on tot és blanc, fred, però al mateix temps acollidor; àpats , jocs, converses, banys d’aigua calenta, carícies, dolços petons, com passava abans, a casa seva, a ciutat. Un poble on tothom es coneix, tothom esquia i tothom viu fora de casa, al bosc, on un mantell blanc abriga i enlluerna. A ciutat, ara, tot és gris, brut , fred i sorollós. L’hort ha deixat de ser l’espai de  l’alegria, per això si està més bé a casa, encara que ara, els silencis i la fredor s’hi han quedat, els pares gairebé no es parlen i no hi entren ni els convidats ni les rialles. “A casa, en general hi ha molt silenci. I amb tot aquell mutisme, els meus pares ni s’adonaran que he marxat una setmana.”
Durant aquesta escassa setmana viu a cavall d’aquests dos mons, perquè no  n’hi ha un sense l’altre, i encara que li expliquin quin és el secret que s’amaga darrera del sofriment, ella no acabarà d’entendre’l, però ara, les llàgrimes seran seves “Les llàgrimes van caient. (…) com si em volguessin rentar els ulls (…) Les llàgrimes em rodolen coll avall fins al pit, a poc a poc es van assecant i refredant.”
Hi ha dos tipus de freds, i ella n’ha tastat dels dos; el fred físic, el de la neu, el de la muntanya i un altre fred, aquell que no marxa malgrat les mantes del llit o l’escalfor d’una estufa, el de la indiferència i la tristor. Malgrat la solitud i la fredor vol tornar a casa, per si de cas tot hagués tornat a ser com abans, per això li passa el que li passa, està a muntanya però el cap i tots els seus pensaments són a ciutat, a casa.
Pàg. 32 “Per la finestra oberta, un bon raig d’aire gelat es fica dins l’habitació, com un canó. El fred pessiga, bo tinc ganes de sortir a fora, fa fred, només vull una mica d’aire fresc, viu que entri un xic de llum al menjador…·
Pàg. 34 “Tinc les muntanyes a la vista, llençols blancs i intactes sobre uns llits tous plens de collades i bonys. El sol em crema la cara, començo a tenir son, em podria adormir ara mateix, aquí a fora, en ple hivern, enmig del bosc.”
Pàg. 50 “Tot això va passar fa molt temps. Però potser per als meus pares no fa prou temps, i és que normalment només expliquen històries d’abans que jo nasqués. Potser d’aquí a uns quants anys parlaran de la meva època  i aleshores també hi podré ficar cullerada.”
Pàg. 64 “La neu fa olor de fred, de fresc. Si la toques, és com si la ferissis. La neu no la pots escombrar com la brutícia, ni llençar-la al cubell de les escombraries. Perquè es fongui has d’esperar i deixar que passi el temps, però llavors torna una altra vegada a les muntanyes.”
Pàg. 64. “Som al bosc, silenci, amplitud, llum. Tots els sorolls sonen a prop,  la vora del camí ja és lluny, tot és tan clar com si fos estiu, tan solitari com la meva habitació a les tardes.”
Pàg. 102 “…les llàgrimes tenen un gust dolç i alhora picant, de fet, voldria deixar de plorar, però és millor que tenir la gola seca, així pot empassar-te unes quantes gotes, i al capdavall no són tan dolentes, són dolces i, segons com, també són picants, i tothom plora de tant en tant. I encara que les coses que et facin plorar siguin tristes i facin mal, les llàgrimes no que no fan mal. Les llàgrimes són com la seda i només es refreden si no te les eixugues perquè no tens mocador.”
Pàg.117 “Segur que a la gent de muntanya no els agradaria, ni un arbre, ni una muntanya, ni una mica de neu. Estic contenta que inventessin els blocs de pisos, estic contenta que construïssin aquesta ciutat. (…)  Els invents són millors que les muntanyes, allà tot és sempre igual, des de fa segles sempre el mateix.”
Pàg.118 “El pare porta la bossa. (…) Ara mateix, (…) Em podria explicar coses sobre les cases, (…) Podríem fer una visita per la ciutat, (…) La mare no patiria gens ni mica. Caminaríem pel centre i el pare parlaria. M’explicaria que va fer de jove (…) La mare diria: ja m’ho he pensat, quan aneu al centre tots dos junts…M’agafaria la cara entre les dues mans, em matxucaria la boca fins que semblés un conill i em faria un petó. El pare camina al meu costat i arrossega la bossa. ¿Potser pensa en el seu sofà ? “
Els mots:      terrabastall
Terrabastall  estrèpit que, en caure fa alguna cosa; daltabaix
Pàg.53 “Al bany l’aire és tebi, no hi ha gaire lloc i estic a les fosques. No encenc mai el llum, la claror encegadora fa un terrabastall enorme.”
La fitxa:         Haring,Roswitha ( 2003 ). Un llit de neu. 1ª ed. 2005 Barcelona.
Quaderns Crema,S.A. Traducció alemany Mariona Gratacòs.131 pàg.
Premis:         Premi literari alemany Aspekte 2003.
L’enllaç:
Valoració:    QQQQQ
http://quaderndemots.blogspot.com/feeds/posts/default

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Top